Etiqueta: lideratge

Al capdavant

Ahir va morir Nelson Mandela i la notícia m’ha tingut pensant durant tot el dia en la idea de lideratge. Quina mena de qualitats cal tenir per ser capaç de posar-te al capdavant d’un gran grup de persones i saber no només arrossegar-les, sinó sobretot inspirar-les perquè el seu moviment faci rodar el món cap a un lloc millor?

L’actual situació de Sud-Àfrica, 14 anys després que Mandela abandonés la presidència, demostra que els autèntics canvis —l’avenç cap a la justícia, l’eliminació de la pobresa, l’educació, el desenvolupament social i econòmic— són sempre una obra col·lectiva i que no n’hi ha prou amb un heroi, ni amb dos, ni amb tres… perquè la vida, com les platges, es fa granet de sorra a granet de sorra. En una comunitat, en un país, si la majoria d’individus no marxa en la mateixa direcció, el que s’avança un dia cap a una banda es desfà el següent cap a l’altra. Però necessitem líders que ens marquin el camí, que ens ajudin a caminar tots junts en la direcció correcta. I Mandela era una d’aquestes persones.

Com els fars en la fosca, els líders, els que ho són de veritat, ens donen seguretat. Per això, avui alguns es preguntaven si Sud-Àfrica sabrà resoldre els seus problemes i aplegar voluntats un cop desaparegut aquest referent ètic i polític. I per això algunes persones entrevistades deien que se senten una mica més soles, una mica més perdudes.

Per arribar a ser un referent tant excepcional com Mandela segurament concorren qualitats personals extraordinàries, però també unes circumstàncies històriques que, de sobte, situen una lluita i un país en el centre d’atenció universal i il·luminen els seus protagonistes. Tanmateix, herois irrepetibles i capitans anònims de gestes quotidianes comparteixen, com a líders, la capacitat de saber veure dels altres el millor que tenen i la gràcia de saber il·lusionar-los perquè ho aportin a l’objectiu comú. Es pot liderar de moltes maneres: uns ho fan predicant amb l’exemple; d’altres, anant sempre un pas per davant, però mai tan lluny com per oblidar que ningú dirigeix projectes, sinó que dirigeix les persones que els duen a terme. I això és molt important perquè els projectes no tenen ni emocions, ni sentiments, però les persones sí.

Els líders excepcionals com Mandela saben que el cor és una arma poderosa.

Aigues braves

Hi ha temporades en la nostra vida en les quals és difícil no tenir la sensació que baixes a tota velocitat per un torrent d’aigües braves. Tot passa molt de pressa i, a força de batzegades, tan violentes com involuntàries, acabes masegat, a més de mullat, t’hi posis com t’hi posis.

Deixar-se anar no és la solució: cal remar per anar redreçant el rumb i evitar les pedres grosses. Però en aquestes circumstàncies, són millors les canoes individuals que les zòdiacs amb una desena de persones, divertides per a una jornada festiva a l’alta muntanya, però difícils de governar si tens un objectiu d’arribada molt concret: no només tens quasi la seguretat que en algun moment cauràs a l’aigua, sinó que a més, si l’embarcació es tomba, tens moltes probabilitats d’acabar amb un cop de genoll o de colze del veí a la boca o als ronyons.

En situacions d’emergència (una baixada imprevista torrent avall), treballar en equip és molt difícil, si no és que has aconseguit abans tenir un grup molt cohesionat. D’equips sempre n’hi ha de dues menes: un grup d’individus molt autònoms amb capacitats complementàries que s’organitzen de forma quasi intuïtiva, assumint cadascú el lideratge d’allò que fa millor, i els escamots que s’organitzen al voltant d’un líder capaç de donar joc a cada membre de l’equip. L’equip ideal és una fusió dels dos: gent autònoma, especialista, creativa i independent, amb un líder que marca el rumb però que deixa fer, i tots, del primer a l’últim, compartint una visió global de la jugada.

El nostre no és un país on resulti fàcil treballar en equip, perquè encara arrosseguem massa trets d’una cultura autoritària i paternalista. Massa sovint es confon liderar amb manar i les decisions es prenen per jerarquia i no per coneixement. En contrapartida, també et trobes a moltes persones que, fins i tot quan tenen el coneixement per evitar que un projecte vagi cap al desastre, no se senten ni legitimades, ni motivades, ni compromeses per fer un pas endavant i expressar la seva opinió o prendre una iniciativa. Sembla com si tenir idees pròpies estigués reservat als que porten l’etiqueta “el que decideix” i que, un cop te la posen, puguis fer fins i tot un ús arbitrari d’aquesta potestat. Però també passa que “fer un pas endavant” implica necessàriament ser capaç de fer una proposta alternativa a allò que qüestionem, fins i tot amb el risc d’equivocar-nos.

Qualsevol generalització és, d’alguna manera, una falsedat, i tot i que em venen al cap molts casos concrets que il·lustren aquestes idees, admeto que poden ser anecdòtics en el conjunt general i que la meva pot ser una percepció esbiaixada. Tot i així, penso que tenim la mateixa necessitat de trobar millors líders que de promoure un major compromís de tothom en la recerca de solucions a tots els nivells. Vivim temps líquids, com diu Zygmunt Bauman, però jo crec que precisament per això no són temps per “anar fent” esperant que algú altre decideixi per nosaltres. El que caracteritza els temps líquids és la incertesa, un entorn canviant que fa difícil, si no impossible, el compromís a llarg termini amb les coses i amb els projectes, però precisament per això fa més important que mai el compromís amb les persones (aquelles del teu equip que se la juguen amb tu baixant en la mateixa barca torrent avall) i amb els valors (adhesió a la feina ben feta, generositat, diàleg, fiabilitat…). Coses que portes a sobre, et porti on et porti el corrent, i que són els millors flotadors si es tomba la barca.

Un any

Fa algunes setmanes, en un debat sobre cuina i salut que vaig moderar, un expert en nutrició ens explicava que perquè un règim sigui de veritat efectiu s’ha de mantenir almenys durant un any, perquè aquest és el temps mínim que necessita el nostre metabolisme per reciclar-se i acostumar-se a treballar per a un cos de pes i dimensions més reduïdes. El dia 23 de desembre farà un any que va arribar un nou Govern a la Generalitat amb la clara missió de posar-nos a règim —no tant perquè ens sobrés pes com perquè el rebost mostrava moltes lleixes buides i la bossa, algun forat traïdor— i no veig gaire clar que el nostre metabolisme social s’hi hagi adaptat encara.

Les comunitats sempre són més difícils de transformar que els individus. Les resistències d’uns i d’altres se sumen i tots ens resistim a perdre el benestar i els privilegis amb què comptàvem, fos el merescut fruit de molts anys de feina o una excessiva prebenda. Que quan les coses van maldades cal fer sacrificis, a mi m’ho va ensenyar la meva mare fa molts anys, predicant amb l’exemple; però el que també vaig aprendre d’ella és que cal afrontar aquestes situacions amb l’ànim elevat, perquè no hi ha cap altra manera de superar els problemes que prenent-se’ls com un repte capaç de fer-nos donar el millor de nosaltres. I, la veritat, trobo a faltar entre els nostres líders —això és el que jo entenc que haurien de ser els polítics i no uns mers gestors d’obvietats— la capacitat d’insuflar aquests ànims i aquesta capacitat de lluita al personal. I, així, no anirem gaire bé.

Tampoc és que esperi que caps de governs diversos, ministres i consellers surtin fets unes castanyoles a compareixences públiques i rodes de premsa, però entre això i ser pusil·lànimes —o no obrir la boca— hi ha prou distància com perquè hi càpiguen posicions assenyades i, alhora, una mica més engrescadores que el que hem vist i sentit fins ara. A Mas se’l veu ferm i assenyat, però en general els membres del seu Govern sembla sempre que acabin de sortir de missa de dotze després de confessar-se i vagin de camí cap als tres avemaries de penitència. De Rajoy, encara no n’hem sentit la veu, i el silenci és tan poc engrescador, o menys, que sentir resar el rosari. I lideratge engrescador no és precisament el que sobra en aquests moments en les files socialistes; no n’hi ha ni per a consum intern dels seus militants, doncs imagina’t haver-ne de repartir una mica per a la resta dels ciutadans!

Potser el problema és que encara no tenim clar si hem arribat al final de la baixada —ni nosaltres ni els que tenen l’obligació de dirigir la remuntada. Potser és que la polseguera que aixequen els que rodolen pendent avall no ens deixa veure clar qui ha mantingut una posició prou ferma per reprendre la pujada. Però entremig de la pols trobo a faltar una veu ferma, d’aquelles que et donen seguretat i t’impulsen a provar-ho de nou cada cop que caus. Compte, però. No vull ni gurús ni pares. No som nens petits, no necessitem cap il·luminat que ens digui el que hem de fer, sinó persones que ens impulsin a fer el que sabem fer donant el millor de nosaltres mateixos.

Tal vegada farà un any i ara que ja hem perdut uns quants quilos, potser ens haurem de comprar vestits nous, no?