El meu cavall està avui, 22 d’agost, tan coix com a primers d’abril quan li van diagnosticar l’arrencament de lligaments, i la capacitat de recuperació de les seves articulacions ha demostrat en aquests cinc mesos ser més que nul·la, recessiva. La cosa pinta malament i jo estic feta pols.
Vaig llegir a Tuva, un llibre de Gonzalo Moure que em va recomanar un amic, que els tuvans no posen nom als cavalls “perquè no l’entenen”. Però jo crec que no és per això: no els hi posen nom, com no ho fan tampoc per aquí els tractants de bestiar, per no agafar-los afecte. Un se sent personalment responsable dels éssers als quals ha posat nom, i potser per això porto tot el dia preguntant-me quin futur li espera al meu cavall. Totes les altres consideracions em semblen menors al costat d’aquesta. Jo seguiré muntant, però no podré fer-ho amb el Whisky, que és el que jo volia, perquè just quan ens començàvem a entendre tot se’n va anar en orris per la maleïda lesió. I no sé què serà d’ell, perquè en les actuals condicions, jo no el podré mantenir.
Hem tingut molt mala sort, ell i nosaltres. Se’m fa un nus a la gola només de pensar-hi.
Escrit(o)s (im)prescindibles 
El cavall el tenia al Club Egara i, des de fa una setmana, el tinc a una hípica de Rubí, on està, crec, molt millor i, sobretot, amb més bona companyia (de cavalls i de persones).
Sí, els animals es fa estimar, perquè són molt més forts que nosaltres i, alhora, estan indefensos davant les nostres arbitrarietats i febleses. Però també perquè són molt agraïts, i rarament traeixen la nostra confiança, si aprenem a conèixer-los.
No pateixis, el meu Whisky estarà bé aviat. Ho explicaré en una propera entrada.
Visquent a Terrassa, on el tens “aparcat”, el cavall?
En tot cas, a veure si se'n surt de les dificultats. Aquestes bestioles -o bestiotes- es fan estimar…
Una abraçada.