M’acabo d’adonar que el 2010 vaig escriure 39 entrades al meu blog i que l’any que avui s’acaba en portava publicades, fins a aquesta, 38. És a dir, que amb aquest escrit igualo la més nombrosa de les collites (no goso pas dir la millor, perquè això seria discutible). En aquesta època donada als resums, podria inclinar-me per recollir aquí alguns fets destacats de l’any, però em desagraden aquesta mena de resums memorístics. La gràcia d’escriure sobre el passat —que m’encanta— no és posar un darrera l’altre els fets que tothom recorda, més o menys, per la seva rellevància, sinó descobrir aquelles coses que han quedat amagades entre els plecs dels esdeveniments, en les escletxes de la història.

El cert és que els resums que avui hem vist a les televisions i a d’altres mitjans tenen un to gris plom, com els temps que corren, marcats per les diferents fases de precipitació en l’abisme de la crisi, i pels progressius trencaments entre Catalunya i el Govern de Madrid (segons la font, “amb la resta de l’Estat”, cosa que per mi  és més aviat una exageració). La grisor té menys a veure amb el pessimisme que la situació genera que amb la mediocritat amb què es gestiona. Una mediocritat que abans atribuíem només als polítics, però que resulta evident que està ben repartida per tots els estaments i racons de la societat, inclosa —fins i tot diria especialment— la classe empresarial. Com s’explica, si no, que ni els profetes de la classe financera, ni els prohoms de la banca, ni les patums de les patronals se les veiessin a venir quan portaven anys parlant de bombolla immobiliària?

Fa com cosa, no?, sentir parlar un ex-ministre d’Economia, ex-director del FMI, dient que ell no se sent responsable del “forat” de 20.000 milions d’euros de Bankia que es va fer públic un mes després que ell —Rato— hagués deixat la direcció general de l’entitat. Si no és del dèficit o de la majúscula ineptitud de no conèixer-lo, de què és responsable un director general d’una entitat financera? Potser és que com no és un ex-alumne d’Esade, ningú li va explicar què és un quadre de control.

Al quadre de control del país —se li doni al terme la dimensió que es vulgui— li pesen més les raons polítiques que l’eficiència. Per això estem on estem. Quan a un ministre o a un conseller se li reconeixen les limitacions tècniques que el seu pes polític compensa, aprofundim una mica més la nostra tendència natural al clientelisme. Es tracta de tenir algú a l’equip que estigui ben a prop del poder, que pugui influir en el repartiment de recursos i en l’aprovació dels projectes, encara que al capdavall no sàpiga molt bé de què li parlen.

M’agradaria pensar que el 2013 canviarem, que tocarem el fons de la piscina amb els peus i que començarem a nedar amunt, amb un estil més depurat. Vull pensar que cada vegada n’hi haurà menys que enlloc de nedar amb tots, ajudant als que en saben menys, es deixen arrossegar dormisquejant en un flotador.