A la recerca del sentit

Llegeixo un llibre sobre un home que camina; travessa Anglaterra de sud a nord i d’oest a est, a peu, per arribar on viu la seva amiga que s’està morint, convençut que anant-hi caminant li allarga la vida. Tinc la sensació que jo també fa temps que camino pensant que puc canviar alguna cosa si aconsegueixo arribar al meu destí, però, al contrari que el protagonista de la novel·la, jo no tinc ni idea de quina és la meva meta; camino en la boira i sense rumb.

Caminar sembla una cosa fàcil: n’hi ha prou amb posar un peu davant de l’altre consecutivament i seguir fent-ho sense aturar-te fins arribar al teu destí. Però com el Harold descobreix dolorosament, quan la travessia s’allarga diverses setmanes, les coses es compliquen: la roba, el calcer, menjar i beure, dormir, la higiene personal… l’esgotament, més intens encara per qui no té l’hàbit de l’esport. Travessar un país caminant com ho fa Harold Fry és un viatge iniciàtic cap al descobriment d’un mateix, vagis on vagis. El pelegrinatge de Harold és també una metàfora de la creació artística, de la literatura: tots sabem escriure, n’hi ha prou de posar una paraula davant de l’altra, però per arribar a una meta que realment valgui la pena cal un acte de fe, un enorme esforç i t’has de saber despendre de tot el que no és essencial, aprendre a mirar de cara les pròpies pors, perdonar-se els propis errors i ser capaç de donar un sentit a tot plegat.

El pelegrinatge insòlit de Harold Fry desperta l’admiració de tots aquells amb qui s’atura a parlar pel camí i tots l’animen a seguir endavant, tots excepte el metge americà, que no pot evitar fer una anàlisi estrictament racional de les possibilitats que la seva amiga té de superar o, fins i tot, alentir el procés d’una malaltia tan greu. Però com li diu al Harold la infermera de la Queeny —que, contra tota previsió sobreviu esperant-lo—, segurament necessitem menys sentit comú i més actes de fe. Sobrevivim gràcies al sentit comú, però traiem la força per sobreviure d’un gran acte de fe. Curiosament, fa molt temps, abans de començar a llegir aquest llibre, vaig escriure unes paraules que semblen dictades pels pensaments d’avui:   

Superar el dolor de la pèrdua és una qüestió de fe. De fe religiosa, per a alguns, que els permet afrontar la vida amb el convenciment de la retrobada en el no-temps de l’eternitat; fe en la vida, per a d’altres, com jo mateixa, que creiem que viure amb passió i estimar intensament són les úniques armes amb les quals podem lluitar contra la mort i l’oblit.

Harold Fry segueix caminant i jo camino amb el seu estrany viatge a la butxaca a la recerca del sentit dels meus propis actes de fe. Vull pensar que encara que semblin bogeries, poden salvar la vida de qui estimo.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s