Tornar a aixecar-se

Si alguna cosa he après muntant a cavall és que, si mai caus, has d’aixecar-te tan de pressa com puguis, comprovar que no tens cap ferida greu i, si tot és a lloc, tornar a pujar a la teva montura. No pots deixar que et venci la por o un vague sentiment d’impotència. Has d’obviar els que riuen pel ridícul d’una caiguda tonta i l’angunia dels que s’espanten amb facilitat. I sobretot, el cavall ha de sentir la teva confiança, l’autoritat de la teva decisió, i que ets senyor —senyora— del vostre camí plegats.

La vida és un cavall molt fort i, de vegades, una mica salvatge, que camina entre fogueres i avencs, i entre homes malcarats que el burxen perquè boti i sotraguegi fins llançar-te pels aires. I això és el que m’ha passat a mi aquesta setmana. He caigut amb tot el meu pes, per un sotrac imprevist i provocat amb malícia. Els detalls de la facècia són en un altra entrada que potser algun dia publicaré. No es tracta de rabejar-se en el dolor. Simplement, cal aixecar-se i tornar a muntar. I això és el que estic fent, tot fent allò que més m’agrada: escriure.

Més enllà de descriure i registrar fets i males praxis d’algunes persones, quan una cau a causa d’una maniobra sobtada, gestionada de forma expeditiva i en secret —com la branca que algú deixa anar de cop per fer-te caure de la sella—, cal preguntar-se i afigurar-se ràpid qui guanya què amb el teu descavalcament.

Als reietons d’opereta i als seus cortesans, no els hi agrada massa la gent que és independent i que compta amb la consideració dels seus iguals i dels seus subordinats. Jo sempre he sigut respectuosa amb els meus superiors, però no he estat mai ni submisa, ni còmplice d’actituds que considero censurables. No m’entenc gens amb la inconsistència, i encara menys amb l’autoritarisme. Però al marge d’identificar les disintonies personals, potser cal contemplar l’escena com una partida d’escacs. Primer es va canviar una torre blanca per una torre negra a l’àrea jurídica i, després, d’una sola tacada s’ha sacrificat l’alfil de finances i el cavall [de Troia, pensaven ells] de comunicació, tot aplanant el terreny perquè una nova reina entri en acció des de gerència. Ara ja ho tenim tot a punt per construir un discurs que parla de les etapes anteriors com d’un desastre, pinta els números del color que vol i canta les alabances d’una direcció que es presenta com a salvadora d’un projecte condemnat —fent taula rasa del fet que durant tots aquests anys l’heroi d’avui ha format part del tribunal que ha beneït totes les propostes dels seus predecessors.

I tot això per què, em preguntava. No m’acabava d’avenir que gent d’aquesta mena, a qui li agrada tant moure fils des de l’ombra, maldés per posar-se medalles que ajudessin a guanyar posicions en la carrera imminent. Fins que he entès quin és el trofeu. I aquest és exclusivament polític. No és ni la vanitat del càrrec, ni un projecte intel·lectual (la ciència que s’ignora pesa poc a les butxaques d’un candidat), és una carrera per controlar, sigui com sigui, quina posició adoptarà una institució clau del país davant del procés que s’anuncia. No revelo cap secret si recordo la sintonia de certes persones amb l’espanyolisme demòcrata-cristià: els llaços personals i familiars són coneguts. Tanmateix, és una constatació totalment inútil. Aquest és un joc cortesà, on interessos molt petits i molt espuris poden inclinar clarament la balança.

De tota manera, estaria bé que els que estan en posició d’acotar, si no reconduir, aquest procés estiguessin atents als propers capítols de la història. Fàcilment els poden vendre gat per llebre, perquè no hi ha testimonis independents. Les principals víctimes de tot plegat no som les persones que hem sortit rebotades o les que en sortiran en els propers mesos, sinó el país i un projecte que malgrat els errors de base —massa gran, massa acadèmic…— ha estat essencial per a l’impuls de la innovació a casa nostra. A les persones, el que ens fa més mal és l’agressivitat gratuïta i la desconsideració, la mala educació en definitiva; i ens fa mal la banalitat del sacrifici, perquè l’estalvi que generarem és una gota d’aigua en la immensitat de la tragèdia (sobretot perquè en marxen tres per una porta i n’entren tres per l’altra): tot plegat és teatre per demostrar una inexistent capacitat de gestió, un teatre en el qual es permet tallar el cap als figurants.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s