Passo per davant de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (UB) a dos quarts i mig de deu del mati i el rellotge que llueix a la façana marca dos quarts de dues, d’un dia segurament etern i inacabable. A mi m’agraden els rellotges de carrer —aixecar la vista mentre camines i saber exactament en quina hora vius, sense que et calgui moure el braç per mirar el teu rellotge, ni buscar el mòbil a la butxaca o a la bossa. Els rellotges que són per tot arreu, sempre funcionals, sempre a l’hora, són una de les coses que m’entusiasma de Londres —que m’entusiasmava: fa massa temps que no visito la ciutat i potser la vida líquida també s’ha endut els rellotges britànics pel desguaç de la modernitat.

Camino carrer Sepúlveda enllà i penso en els rellotges que he vist desaparèixer —a la plaça de Catalunya, al passeig de Gràcia— i em pregunto per què no funcionen els que encara romanen a lloc. Potser el rellotge de la UB només està allà aturat per servir de metàfora, per parlar-nos de la paràlisi que afecta el cor de la màquina.

La metàfora ens explica coses del país i de les seves institucions, on sovint els bons gestors queden amagats darrera de personatges que només es poden titllar d’inexplicables —o potser seria millor dir, d’explicació vergonyant. La pròpia UB —sí, la del rellotge parat— serveix d’exemple, amb un equip rectoral format majoritàriament per bones persones, de qualitats i capacitats molt diverses —des dels brillants fins a mediocritats absolutes—, però que inclou també individus absolutament tòxics, que tothom coneix, a qui la majoria evita, i que s’envolten per sobreviure d’una cohort de fidels, pilotes abjectes, que comparteixen amb el seu cap la seva disposició a fer qualsevol mena de treball brut que se’ls demani. Són gent com d’una altra època, amb una indissimulada inclinació cap a l’autoritarisme i l’arbitrarietat, amb els quals intenten amagar una pobresa d’esperit que revela tant la mediocritat dels seus coneixements com la mesquinesa del seu caràcter. Són gent davant de la qual ens sentim totalment impotents quan ens ataquen —en general, tirant la pedra i amagant la mà— i se’ns fa difícil reaccionar, perquè encara tenim uns escrúpuls que ells fa temps que van perdre, si mai en van tenir.

El problema amb la gent dolenta que té poder és que ser mala persona no és un delicte i resulta dificil de denunciar; només és un mal moral que contamina tot l’entorn. A curt termini fa mal a les persones, a mig termini destrueix les organitzacions i, a la llarga, és perniciós per a tota la societat. Però hi ha molta mala gent amb poder i molt poques persones que tinguin el temps, els recursos i l’enteresa moral per lluitar-hi en contra i restablir l’equilibri.

Heu trobat quatre hores perdudes?

Torno a passar per davant del rellotge aturat de la façana de la UB a quarts de deu del matí i, sorprenentment, ara marca dos quarts de sis, però segueix igual de congelat. Em pregunto, és clar, on han anat a parar les quatre hores perdudes. Si el primer dia vaig tenir la impressió que el temps s’havia quedat clavat en l’evocació d’un migdia fred i gris de fa 40 anys, quan les coses les resolia la autoridad competente —que no volia dir que ser competent et donés autoritat, sinó que aconseguir el poder dissimulava la teva incompetència—, ara em sembla que algú m’ha robat un temps que també em pertanyia sense donar-me cap explicació.

Als directors de cinema negre els agradava intercalar primers plans de rellotges per marcar el pes del temps en l’acció —les llargues hores de vigilància, l’amenaça encara invisible però coneguda que s’acosta…—; l’elipsi de les hores feia créixer la tensió, però la trama i els diàlegs omplien el buit de sentit. En veure el rellotge de la façana històrica marcant quatre hores de més he tingut la impressió que havia passat alguna cosa i algú en manllevava el sentit; he tingut la impressió que els Cavallers de la Mort havien tingut la seva gran batalla amb els bruixots de Hogwarts i que nosaltres, pobres muggles, ens ho havíem perdut, perquè amb les seves varetes màgiques ens havien esborrat la memòria. Un pensament fantàstic, és clar, suposo que induït perquè prop de rellotge mort hi ha els despatxos d’uns quants Innominables.

Anuncis

4 thoughts on “A deshora

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s