Emocions

En poques hores m’he emocionat profundament dues vegades. La primera va ser ahir a la nit, llegint la felicitació d’aniversari —el meu— que la meva filla va publicar a Instagram, sota una fotografia de fa 20 anys. La seva declaració d’amor incondicional és tan sincera i autèntica que no vaig poder evitar que dues llàgrimes em llisquessin galtes avall.

Al migdia havia estat parlant amb unes companyes que no és just, que és inacceptable des d’una perspectiva moral i cívica, que les dones molts cops hagin de triar entre la maternitat i la seva carrera professional. Parlàvem d’investigadores, però podem estendre-ho a totes les professions. La societat no es pot permetre el luxe de desaprofitar el talent de milions de ciutadanes actives, però tampoc es pot permetre el luxe que elles no visquin una maternitat plena i satisfactòria, perquè aquesta és la condició sine qua non per comptar amb futures generacions de ciutadans i ciutadanes compromesos i participatius.

No tinc cap dubte que el millor que m’ha passat en aquesta vida és ser mare, però sóc molt feliç d’haver-ho sigut sense renunciar a exercir la meva professió al màxim nivell de les meves capacitats —tot i que no sempre ha estat fàcil—, i sense renunciar a una participació activa en la vida social de la meva comunitat.

A la felicitació de la meva filla hi llegeixo no només amor, sinó un punt d’orgull per tenir una mare lluitadora, i l’emoció se’m fa encara més profunda, i sóc jo qui se sent orgullosa d’uns fills —ella i ell— que són, abans que qualsevol altra cosa, bones persones.

L’altre moment d’emoció ha estat conèixer la mort d’una altra bona persona i un gran periodista, el Carles Capdevila. Sóc una més dels milers de persones que l’admiràvem, pel que escrivia i per la dignitat amb què ha sabut viure la seva lluita contra una malaltia cruel, sense deixar que els estralls que el càncer feia en el seu cos fessin estralls en el seu esperit lluitador, en la seva passió per escriure i en el seu compromís amb l’educació i amb la lluita per una societat més inclusiva i compassiva.

Quan mor un bon periodista, tots els que seguim creient que aquesta és una gran professió —malgrat que no tothom l’exerceixi amb el rigor, els valors i el compromís ètic que caldria— ens morim també una mica. El cos social perd una cèl·lula clau per a la seva regeneració cívica, la nostra consciència col·lectiva perd una veu poderosa que ens ajudava a il·luminar els racons foscos del camí per no errar la ruta, i en el cas del Carles Capdevila tots els seus lectors perdem un amic, perquè era com a amics que ell se’ns adreçava, proper i empàtic, savi i vulnerable. L’enyorarem molt. Ja l’enyorem. ♦