Cròniques del confinament (1): Retrobada

Em retrobo amb les pàgines del meu blog que tenia abandonat des de feia dos anys. M’hi he resistit, ho confesso. No he perdut el costum d’escriure —m’hi guanyo la vida fent-ho—, però si l’hàbit de compartir les meves reflexions “en veu alta”. Però l’ocasió s’ho mereix, no?

Temps excepcionals, amb el món sencer aturat, aguantant la respiració, per culpa d’un virus que s’estén, incontrolable, un país rere l’altre. Un virus, un organisme tan petit que sobre la secció transversal d’un dels nostres cabells, n’hi cabrien més de 100 posats en fila índia… Perdoneu-me la metàfora un pèl infantil, però m’ajuda a dimensionar com n’és d’extranya aquesta crisi, davant la qual els poders tradicionals no saben ni com actuar ni com reaccionar.

A molts països, especialment a Europa, els polítics van reacionar tard i malament, més pendents dels seus assessors d’imatge i de campanya que dels advertiments dels científics; la ciència pot aportar respostes, però requereix temps, cosa que la taxa galopant d’infectats —i les xifres disparades de morts a alguns països, com Itàlia— no dona; tampoc ajuden als científics les estranyes diferències estadístiques entre països, que obren molts interrogants sobre com s’està fent la comunicació al voltant d’aquesta pandèmia: Què no sabem? Què s’amaga i què es mostra? I com interpretem el que coneixem?

Tot i que el 26 de gener s’informava que a la Xina, 31 de les 32 provincies del país registraven infectats pel nou coronavirus, sembla com si el confinament de Wuhan i d’altres ciutats de la província de Huabei hagi estat suficient per contenir la pandèmia, que ha “saltat” a la resta del món sense haver generat grans afectacions a les principals urbs xineses, com Shanghai o Pequin. Mentrestant, a Itàlia i a Espanya creixen de forma imparable infectats i morts, sense que les mesures de confinament hagin contribuït, de moment, a frenar la pandèmia. Crida l’atenció, però, també a Occident, l’alta concentració d’infeccions en zones concretes —a Madrid, a la Llombardia, a Nova York…—, igual que convida a l’especulació el reduït nombre de víctimes mortals d’Alemanya en comparació al nombre d’infectats.

Tot això, més que la conseqüència de diferències epidemiològiques, sembla el resultat d’una gestió de la informació amb criteris desiguals, per no dir interessats. La pregunta és si organitzacions internacionals com la OMS no haurien d’establir criteris de recollida de la informació que milloressin la possibilitat de comparar  dades. La pregunta és si hi hauria manera de fer que ens sentíssim menys perduts.

La xarxa

A diferència de les societats pre-industrials, on la majoria de les feines tenien a veure amb la provisió d’elements bàsics per a la supervivència —la producció, l’obtenció o l’elaboració d’aliments, la gestió de l’aigua, la cura del bestiar, l’extracció de matèries primeres…— i tenien un “sentit” per elles mateixes, en una economia basada en serveis, molts d’ells intangibles, i pocs dels que s’anomenen essencials, la benzina de l’economia són les interaccions entre persones, les relacions, just el que ara està en crisi per culpa del coronavirus.

La pròpia estructura econòmica és un entramat de relacions. Processos productius horitzontalitzats, on cada trocet del producte o del procés es fa a empreses i llocs diferents, de vegades a milers de kilòmetres uns dels altres. I, si s’atura la venda al punt final, tot el sistema cau com una gran figura de fitxes de domino; però, alhora, si vols seguir proveïnt alguns productes bàsics, han de treballar centenars d’empreses, milers de persones, i aturar completament l’activitat —un #Queda’tacasa per a tothom— es fa pràcticament impossible.

I aquesta economia basada en les relacions és, ho estem veien, molt fràgil. Llençada a la carrera aparentment sobre un vehicle sòlid, ara ens adonem que, si s’atura, corre el risc de caure, com si anés sobre una humil bicicleta.

Abans d’aquesta crisi, els experts ens advertien que les xarxes socials a través d’internet, les virtuals, estaven substituint les xarxes de relacions socials reals, i que això ens deshumanitzava, però el COVID-19 està demostrant com n’estaven de equivocats. Ara que ens han demanat que ens quedem a casa, ens adonem de les constants interaccions que mantenim amb d’altres persones, de la quantitat d’espais que compartim, de llocs comuns que visitem, de quantes mans encaixem, de quantes abraçades i petons hem perdut en poc més d’una setmana de confinament.

La nostra xarxa de relacions humanes és molt més densa que la de generacions precedents,  perquè cadascú de nosaltres pertany ara a molts més grups —des dels heretats, com la família, l’escola, el veinatge, la feina, fins als escollits, com les aficions, la política, les iniciatives solidàries…— que creuen a persones d’origens i interessos molt diferents. Abans aquest creuament només es podia produir en les grans metròpolis i en certs cercles, que gaudien del privilegi del cosmopolitisme, mentre la majoria de la gent vivia dins d’una estreta xarxa de relacions circumscrita a la família (extensa) i al barri/poble. Avui aquests cercles s’han afeblit o encongit, i se n’hi han sumat molts d’altres, alguns de dimensions globals.

I, sí, moltes relacions són superficials, utilitaristes i unidireccionals —com la pertinença a les dotzenes de “clubs de clients” que ens emvaeixen amb ofertes i missatges d’emotivitat plexiglás—, però teixexen al nostre voltant una xarxa que ens fa sentir segurs i acompanyats, i que ara, amb el confinament, s’ha tornat més virtual que mai, però que ajuda.

Aquest confinament està sent dur, i ho serà més si s’allarga unes altres tres setmanes, com sembla que preveu el Govern de Madrid, però, us l’imagineu sense internet, WhatsApp, Twitter, Facebook, Instagram…?

Fins aviat!