He sortit de casa al capvespre, en aquella hora confusa que fa un parell de dies ja era nit i avui era encara un dia esfilagarssat de llum lletosa. Sota el pes d’un cel gris de núvols prenyats d’aigua, la ciutat buida semblava encara més fantasmagòrica.
Jo caminava depressa, travessant un silenci tan dens com l’aire humit que em costava respirar, sentint-me com una deliqüent per aquesta escapada cap al caixer, la farmàcia i el supermercat. Les poques persones que m’he creuat, portaven la cara mig coberta amb mascaretes, unes mascaretes que només deixen a la vista uns ulls plens de desconfiança i por. Continua la lectura de “Cròniques del confinament (2): capvespre”