Autor: A. Farré

Beisbol i art

Des de la finestra de l’hotel de San Diego on sóc ara tinc la impressió de poder tocar les graderies de l’estadi Petco només estirant la mà. Ahir a la tarda jugaven els San Diego Padres contra Los Angeles Dodgers i hores abans que comencés el partit, l’estadi i tot l’entorn ja eren a vessar. L’ascensor de l’hotel no parava de vomitar grups d’angelinos que havien vingut a donar suport al seu equip i que van decidir fer nit aquí, perquè un partit de beisbol se sap quan comença, però no quan acaba. Les nou entrades es poden jugar en menys de tres hores o en prop de quatre, i divendres, que es va jugar el primer dels dos partits entre aquests equips, l’estadi no es va buidar fins prop de les onze de la nit, tot i haver començat a les 19:15h.

El beisbol és l’esport popular de masses aquí (tot i el pes del futbol americà i del bàsquet). Es juga en família, es veu en família i s’hi va en família, amb tots els components vestits de cap a peus amb els seus colors.

Abans de sentir els altaveus de l’estadi, vaig aprofitar unes hores lliures per caminar per San Diego i arribar fins al Parc Balboa, on s’apleguen diversos museus i d’altres atraccions per a visitants i ciutadans, des del parc zoològic fins a estadis esportius. Els museus —Museum of the Man, The San Diego Museum of Art, Mingei International Museum, Tinken Museum of Art, Museu d’Història Natural, entre altres— estan majoritàriament instal·lats als edificis historiats que queden encara dempeus dels que es van construir el 1915 per a l’Exposició Panamà-Califòrnia. Són imitacions del Barroc espanyol, que evoquen el passat colonial de Califòrnia i del comptat de San Diego, que fins al 1821 va ser territori espanyol, abans de convertir-se primer en part de Mèxic i, a partir de 1848, en part dels Estats Units.

A Balboa he visitat el Tinken Museum, que aplega una petita col·lecció d’art europeu i americà, des dels segle XIV al XX, de la Fundació Putman, i aquests dies també una mostra temporal del futurista rus El Lissitzky (1890-1941), i també el San Diego Museum of Art (SDMART), que té una molt interessant i diversa col·lecció (art del segle XX, impressionisme, Renaixement, art americà del XVIII i XIX, art asiàtic de Xina, Corea i Japó…), però que a més aquests dies acull una exposició temporal sobre Sorolla i els Estats Units.

marini
‘idea per al genet’, de Marini, davant una obra de Frank Stella

Tot i les seves petites dimensions, el SDMART exposa algunes peces impressionants i obres representatives d’alguns dels millors artistes de la història de l’art: Tintoretto, Veronese, Giorgione, El Greco, Goya, Sánchez Cotán, Corot, Renoir, Rodin, Modigliani, Diego Rivera, Dubuffet, Braque, Miró, Dalí, Stella… A mi em van agradar especialment un Maurice Vlamick de la secció impressionista (Poble amb esglesia, 1010). A la mateixa sala, una vista del Sena de Raoul Dufy (1904) em va fer pensar que per una obra com aquella o com la Dona pentinant-se el cabell (1907), de Pierre-Auguste Renoir, al meu amic Ignasi li hagués pagat la pena viatjar fins aquí. Moltes obres de la secció d’art modern i contemporani em van semblar precioses, però em van agradar especialment l’Aqueducte (1918) de Diego de Rivera, Purple Hills (1935), de Georgia O’Keeffe, i la impressionant Idea per al genet (1955), de Marino Marini.

La major part de la visita la vaig passar, però, a l’exposició que narra la relació de Sorolla amb els Estats Units, una relació que va començar el 1893, quan el pintor valencià va obtenir un guardó a l’Exposició Mundial Colombina de Chicago i que el 1900, després d’un altre premi a l’exposició UNiversal de París, es va consolidar, en convidat a exposar a la Hispanic Society de Nova York pel filantrop i milionari  Archer Milton Huntington. No deixa de tenir certa gràcia que hagi hagut d’anar a San Diego per a descobrir els guaches que Sorolla va pintar el 1911 des de la finestra de la seva habitació a l’Hotel Savoy, unes peces que es conserven al Museu Sorolla de Madrid i que a mi em semblen el més interessant de la mostra. Són apunts fets en color o només amb pintura blanca i negra sobre paper ocre (que aprofitava dels emprats llavors per doblegar les camises) del carrer 59 o del proper Central Park, de pinzellades ràpides i vibrants. Genials.

Sorolla és un mestre de la llum i la composició, amb una primera època de marcada preocupació social (¡Otra Margarita! [1892], ¡Triste herencia! [1900]) que després queda relegada per una pintura més festiva, d’escenes més bucòliques arran de mar, o per retrats per encàrrec. Sorolla captava com ningú la llum del mar Mediterrani i era un treballador incansable que estudiava en desenes d’esbossos el moviment fins a trobar el dinamisme exacte que volia imprimir a l’obra, però mirant els seus carrers de Toledo no vaig poder evitar pensar en algunes obres de Gimeno i preguntar-me quina podria ser avui l’apreciació de la seva obra si enlloc de viure marginat i en la pobresa hagués trobat un mecenes americà.

 

Aniversari

Pot haver-hi alguna cosa millor que passar el dia del teu aniversari amb la gent que t’estimes? A mi no se m’acut res millor, tret potser de tenir-los tots plegats (els del dibuix i els que s’han quedat fora), al voltant d’una taula, en una casa als núvols: jardí flotant de cotó-fluix arrossegat per cignes blancs cap a la terra on els somnis es fan realitat.

Avui és el meu cap d’any. Comença un nou cicle i desitjo que els temps que venen siguin almenys tan bons com els que ja han passat, però espero en secret que siguin molt millors: vull tenir l’oportunitat de donar tot el que guarda el meu cor com qui abona i rega la terra perquè neixin noves flors. Estic escrivint un conte que parla de flors que neixen de l’amor: flors immarcescibles d’amor etern que il·luminen el jardí perquè hi neixin flors noves.

No sé si acabaré mai el meu conte. Faig anys quasi sense adonar-me’n, perquè el temps se m’omple de paraules que no són meves, de viatges, de reunions, de deures… i les meves històries són plantes noves que no acaben de trobar el seu camí entre la bardissa. Ves a saber, potser aquest que comença serà el meu any!!

Alguns dels meus companys de viatge ("bitxos").
Alguns dels meus companys de viatge (“bitxos”).

El Whisky ja té casa a la muntanya

Avui hem portat el nostre Whisky a la seva nova casa a la muntanya, a ARRE – La Xaquima, a Masos de Llimiana, al Pallars Jussà. Allà estarà amb d’altres cavalls que, com ell, a causa d’una lesió o de l’edat, han de deixar l’exercici actiu i necessiten espai obert i una vida tranquil·la. Tot i que sé que estarà molt bé a la seva nova casa i amb els seus nous companys, no puc evitar sentir una indefinible tristesa.

IMG_1698
El Whisky a la seva nova casa

Aquesta tarda he replegat un munt de fotografies d’aquest darrer any, i veient-lo entrenar a la pista amb la meva filla i participant als concursos fa només alguns mesos, he recordat les satisfaccions que ens ha donat, i tot el que hem après amb ell, la seva simpatia, la seva noblesa. Sé que, encara que tingui altres cavalls, sempre enyoraré la seva intel·ligència, la seva voluntat d’agradar, la seva capacitat d’aprendre.

La nova "família" del Whisky
La nova “família” del Whisky

Al camp, amb la seva nova “família”, segur que la inflamació crònica de la seva ma esquerra s’alleujarà. Podrà pasturar pels prats de l’hípica en lloc de passar la major part del dia en un box i sortir unes hores al paddock. Serà feliç i jo ho seré de saber-ho, però enyoraré veure’l moure el cap amunt i avall quan li preguntava si volia pastanagues (no us ho havia dit, que sabia parlar?).

Diuen alguns que no has de posar massa afecte en un cavall, perquè és normal haver-lo de canviar, perquè es fan massa vells per a l’esport, a causa d’una malaltia o d’una lesió, com en aquest cas, o perquè tu evoluciones com a genet i vols tenir un cavall que segueixi aprenent amb tu. Però jo m’havia fet la il·lusió que el Whisky seria amb nosaltres fins que fos molt vellet. No ha pogut ser, però el seguirem estimant com l’amic insubstituïble que és.

Ah, i si voleu ajudar als cavalls que ho necessiten, feu-vos socis de La Xaquima. Fan una feina molt maca!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

My favourite things

Fa uns dies, mentre esmorzava, vaig sentir a la radio una interessant versió de My Favourite Things a càrrec d’un quintet encapçalat pel cellista Yo-Yo Ma i integrat per Chris Botti (trompeta), Romero Lumbabo (guitarra), Billy Childs (piano), Robert Hurst (baix) i Billy Kilson (bateria). La peça, inclosa al disc Yo-Yo Ma & Friends. Songs of Joy & Peace, és una nova versió jazzística de la cançó creada el 1959 per Rodgers i Hammerstein per al muntatge teatral The Sound of Music. Aquesta es va fer molt popular a rel de la la versió cinematogràfica de l’obra (estrenada el 1963 i coneguda a Espanya com Sonrisas y lágrimas), interpretada per Julie Andrews, però ja dos anys abans la versió que en va fer John Coltrane la va convertir en un inexcusable referent de la història del jazz.

Yo-Yo Ma, un contrabaixista de formació clàssica, que en l’esmentat disc igual versiona nadales irlandeses i gallegues que estàndards com My One and Only Love, fa una versió molt més tova de la peça, que Coltrane, amb l’ajut imprescindible del pianista McCoy Tyner,  va convertir en una mena d’obsessiva dansa dervix, explorant amb el seu soprano sonoritats i cadències de la música índia. Tanmateix, la proposta de Yo-Yo Ma és d’una gran bellesa i la trompeta de Botti evoca indefectiblement el lirisme sense vibrato de Miles Davis.

Cal seguir fent versions de My Favourite Things. Encara que sembli absurd, tinc l’íntima convicció que les cançons positives milloren el món, i aquesta ho és de positiva. Recordo haver-la cantant el dia que va néixer el meu fill, mentre esperàvem que ens pugessin a l’habitació i ell dormia plàcidament sobre el meu pit, i recordo haver tingut el pensament que cantant-li aquesta cançó li faria notar quant l’estimava, que ja formava part dels petits tresors de la meva vida: oques salvatges amb reflexos de llum de lluna a les ales, volves de neu sobre el nas i els ulls, nenes boniques amb vestits blancs, pastissos de poma i guants calentets per als hiverns platejats…

Tarda de diumenge melangiosa.

Des de dins de la bombolla

La meva amiga m’explica que l’aclapara la solitud que troba aquests dies quan arriba a casa. El seu fill, amb qui viu des que la filla gran es va independitzar, és aquests dies a l’hospital, rebent tractament per una malaltia rara i greu que ha trasbalsat tota la família. Però la meva amiga, que ha sapigut sobreposar-se i enfrontar-se al problema del seu fill amb serenor i coratge, ara se sent defallir quan obre la porta de la casa i sent el ressò de la buidor.

Hi pensava ahir divendres al matí, mentre endreçava la casa silenciosa, sense la meva filla (uns quants dies fora, fent de monitora de colònies) ni el meu fill (a l’institut), i de sobte em va assaltar la premonició d’un futur de silenci i quietud.

Quan els teus fills són petits, t’absorbeixen fins a un punt que ‘deformen’ la teva visió del món. Les seves demandes són tan peremptòries i el pes de la responsabilitat que sents tan gran que acabes creant una bombolla de protecció, un espai “propi” que comparteixes amb ells i mires la realitat a través del vidre convex de la teva càpsula. El teu espai és reduït i ells l’omplen a vessar. De vegades et sents desbordada, però mai sola.

Quan els teus fills es fan adults, t’adones que la campana protectora no era de vidre, sinó només una lleugera bombolla de sabó que es trenca amb facilitat. De sobte, tens el món sencer al davant i notes que els teus són els gestos maldestres de qui s’ha acostumat a moure’s en un espai reduït. Els teus fills inicien el seu propi camí —de vegades amb més dificultats de les esperades— i tu has d’aprendre a viure amb els braços estirats, a la manera d’ales protectores, però deixant-los volar sols. Hi ha dies que penses que tot era més fàcil quan vivies “presonera” de la bombolla.

Cadascuna s’enfronta com pot a aquests sentiments. Jo he fet el que he pogut per anar sortint de tant en tant de la nostra bombolla protectora i seguir veient el món des de l’altra banda del vidre, però això ha fet que sovint em sentís culpable, i m’ha generat també algunes frustracions, perquè mirava els horitzons llunyans i alimentava inconscient el desig d’arribar-hi, mentre el meu cos i una part molt fonda i primària de la meva ànima em mantenien enganxada a la “nostra bombolla” amb un invisible cordó umbilical.

De vegades em pregunto si aquest “espai interior” que compartim amb els nostres fills és més estret en el cas de les mares que els hem criat soles. Però segurament no, segurament cap altra relació —parella estable o ocasional— pot omplir la buidor que et deixa l’absència d’un fill, cap so pot omplir el feixuc silenci que t’envolta quan la marxa és llarga o definitiva.

Per això, ara mateix, em sento una dona afortunada, perquè encara puc seguir escrivint des de dins de la nostra bombolla. Sabem que és de sabó i molt delicada, però seguirem bufant per refer-la tants cops com calgui.