Autor: Adela Farré

Aniversari i lluna plena

La lluna il·lumina una nit que ja fa olor d’estiu però que encara bufa fresqueta. El meu aniversari anuncia que s’apropen les vacances i les nits mandroses, a mig camí entre el desig i la melangia. Gràcies a tots els que us heu recordat de mi i m’heu felicitat, gràcies als que m’heu dedicat un pensament alegre com el repic d’unes bitlles (i gràcies per guardar-vos-el, als que heu tingut un pensament dolent! 🙂 ).

En el jardí silenciós i solitari, el vent mou les fulles del arbres i escriu una cançó que parla de nosaltres.

Tarda de sol

Arribo a casa amb el sol encara alt per primer cop en moltes setmanes i penso en tots els escrits imaginats o just encetats que s’han quedat pel camí. Engego l’ordinador i em quedo aturada davant la pàgina en blanc. Tinc la impressió que les paraules que vull dir ja han estat dites, i que em falta energia i implicació per buscar-ne de noves. Em sento identificada amb el personatge de la novel·la que he acabat avui mateix —The Sense of an Ending, de Julian Barnes— quan en una escena diu: “Sec al tren que em porta a casa sense pensar en res, només sentint. Sense ni tan sols pensar en el que estic sentint.”

Recordo haver viscut un temps en què tot al meu voltant era d’una intensitat excitant, passional, de vegades fins i tot feridora. Tot havia de ser pensat i reflexionat, racionalitzat, sentia una estranya urgència per dir la meva, per opinar sobre tot. Ara, en canvi, passo de llarg de moltes coses, reservant la passió per a ben pocs assumptes, deixant-me portar pel sentiment del moment. He vist molt dolor a prop meu en els últims temps, un dolor que m’ha recordat aquell somni recurrent que tenia fa trenta anys, on em veia recórrer poc a poc un llarg carrer pel centre de la calçada mentre, a banda i banda, els edificis s’ensorraven, sense que jo pogués fer res per evitar-ho i sense poder fugir. I aquest dolor aliè m’ha deixat en suspens, amb la permanent sensació que estic esperant alguna cosa que escapa al meu control, i el constant run-run del temor que potser no arribarà mai res de bo, però potser sí allò dolent.

De vegades camino pel carrer i, de sobte, em trobo amb la meva imatge en un aparador i no em reconec. Quan penso en mi mateixa no veig la dona que dilluns vinent complirà 54 anys. En molts sentits em sento millor que 10 anys enrere —entre altres coses, vaig a la feina en bici i munto a cavall diversos dies a la setmana, cosa que llavors m’hagués semblat inimaginable. Però l’acumulació de memòries, d’experiències que semblen tretes d’una vella pel·lícula passada de moda, em fan sentir vella. És com l’estranya sensació que una té veient algú manipulant, en una vella sèrie de TV, algun d’aquells telèfons mòbils que eren de la mida d’una capsa de sabates i als que calia estirar l’antena per parlar.

La novel·la de Barnes parla d’això, de com ens sentim quan mirem enrere i repassem fets de la nostra vida que ens van marcar, o que vam oblidar, malgrat haver estat transcendentals per a d’altres. El protagonista retroba una carta que no recordava haver escrit, tot i haver estat determinant en la vida i la mort de diverses persones, i que explica una versió completament diferent d’alguns episodis de la seva vida, una versió diferent d’ell mateix. Jo, que recordo detalls mínims de fets banals i que em passo la vida esforçant-me per interpretar acuradament els gestos de les persones que estimo, reacciono amb espant a la cordial salutació d’algú que em crida pel meu nom al baixar del tren i de qui no recordo ni la cara ni com es diu.

Com em pot reconèixer, et preguntes, si no em conec ni jo. Perquè a les irregularitats de la memòria s’hi afegeix la inconsciència dels canvis físics. Uns canvis que de vegades no veus al mirall, on projectes el desig del que vols ser, però que l’aparador traïdor no et deixa menystenir.

Potser el que jo espero és la resposta a una carta que vaig escriure i que no recordo haver enviat.

Carta a l’amic distant: cicles

Ahir vaig veure les primeres ginestes florides i vaig pensar en tu. L’espessa boira que cobria el paisatge no aconseguia esmorteir l’esclat tossut de la primavera, i vaig pensar que m’agrada la naturalesa cíclica de la vida.

Admiro la força imparable, volcànica, del brot que esqueixa la capa dura de l’escorça seca per a convertir la sava que corre per les venes de l’arbre, primer, en fulla i, després, en una branca nova.

Hi ha alguna cosa tranquilitzadora en aquest resorgir anual de la vida, un missatge encoratjador que ens explica que no hi ha hivern tan dur que ens deixi sense margarides per sempre. És un missatge a favor de la resistènca i de l’esperança.

Nosaltres, que tenim el privilegi de poder triar (alliberats pel pensament i la cultura del fat de l’instint) de vegades ens sentim perduts en la llibertat. Els cicles naturals, tan visibles i poderosos en la primavera, ens retornen als temps de la màgia.

El mirall i la ploma

La ficció és ficció. Està feta d’esquinçalls de realitat, de coses viscudes, de coses observades, de coses explicades… relligades amb la imaginació i la poesia. L’únic que cal que sigui autèntic són les emocions, però, com deia en una entrada anterior (L’anima esquarterada), de vegades el que veiem en un text són els nostres propis sentiments reflectits en l’argent viu d’un bocí de mirall.

En aquest blog hi ha una mica de tot: bocins de la meva vida, reflexions sobre fets que em són estranys però m’emocionen, sentiments autèntics que he de dir en veu alta perquè no m’ofeguin i, escadusserament, com en l’entrada anterior, ficcions. Potser és la proximitat de Sant Jordi o potser és que hi ha coses que només pots dir amb una metàfora. Gràcies als que m’heu dit que us ha emocionat. Potser em decidiré a publicar-ne d’altres.

Ficcions sobtades (1): ‘Paraules perdudes’

Potser el més senzill hagués estat seure davant d’ell i, mirant-lo als ulls, dir-li simplement: “T’estimo”. Però no havia trobat mai el moment, perquè eren comptades les vegades que havien pogut estar junts, perquè rarament estaven sols, perquè sempre havia esperat que ell donés el primer pas, perquè no havia estat capaç de llegir en els seus ulls els signes de la complicitat que havien d’anorrear els murs de la seva por…

Sí, ella tenia por. Temia ser rebutjada, temia el ridícul que li faria sentir que ell menyspreés els seus sentiments tan profunds. Però encara temia més que ell la tractés amb la displicència amable de qui sent llàstima d’una pobra dona desorientada, que respongués amb fraternals copets a l’espatlla a la seva passió i al seu foc.

Per això va guardar aquelles paraules com si fossin una joia valuosa, tan valuosa que només es podia lluir en una ocasió molt especial. Durant tots aquells anys va preparar amb cura cada trobada, per a treure amatent la joia de l’estoig, si el moment màgic arribava. Però en lloc del conjur que ella esperava —l’espurna d’il·lusió en la seva mirada de benvinguda, aquell “t’he trobat a faltar” que tant havia desitjat escoltar— van anar arribant, una rere l’altra, les notícies del casament, del naixement de la nena, del trasllat de casa, de la parelleta, dels canvis de feina, de l’accident…

Des de darrera de les ales de pedra de l’àngel orant només podia veure unes poques persones del seguici i a penes algunes flors de les corones que cobrien la caixa. Les ulleres fosques amagaven els seus ulls enrogits de dies de plors inacabables, i l’escultura l’amagava a ella, estranya per a un estol de parents a qui no havia tractat mai, estranya per a uns fills i una vídua que ho era només perquè la malastrugança del destí havia guanyat la partida als desitjos. Mentre el treballadors del cementiri s’aprestaven a introduir el taüt al nínxol, va estrènyer amb força el paper que duia a la butxaca i va sentir que les llàgrimes li tornaven a lliscar cara avall.

Havia imprès el correu per poder-lo llegir un cop i un altre, per convèncer-se que les paraules eren allà i que no les havia somniat. L’havia imprès abans que aquell boig iniciés la maniobra d’avançament, abans que la imprevista presència d’una moto davant del camió obligués el conductor imprudent a agafar el revolt pel carril de l’esquerra, abans que ell, per evitar el xoc frontal, hagués donat el cop de volant que el va enviar al fons del barranc on havien quedat esclafats tots els seus somnis. L’havia imprès perquè ell la trobava a faltar, tant que no volia seguir amagant-se aquell sentiment que el rosegava des de feia tant de temps, i volia parlar amb ella i que poguessin dir-se totes les paraules que portaven anys guardades a l’arqueta de les joies precioses…

Alguns van pensar que havia anat a visitar la tomba d’un parent, la majoria ni va advertir la seva presència. Poc a poc va anar desfilant tot el seguici cap a la sortida del cementiri i, al passar la vídua, la va saludar amb una lleu inclinació del cap, que la dona al seu torn va replicar. Palplantada davant el nínxol, la va envair una sensació d’irrealitat mentre llegia el nom d’ell gravat al marbre. Va dir les paraules com una oració: “T’estimo, t’estimo, t’estimo”, però era com si volgués recollir flors i només trobés branques seques. Va escoltar, esperant inútilment una resposta, el silenci que l’envoltava i una ràfega de vent fred la va fer esgarrifar. Llavors va pensar que la seva vida havia estat això: un silenci fred sense respostes. Va donar mitja volta i va començar a caminar cap a la porta. Abans de sortir, va aturar-se un moment al costat d’una paperera i va llençar el paper arrugat que duia a la butxaca.