Autor: Adela Farré

Austen

Hi ha dies… Així començava una entrada recent, però és que hi ha dies de tot. Bons, dolents, desconcertants… Avui és un d’aquells que em sento com si fos un personatge de Jane Austen: atrapada entre uns sentiments inapropiats i uns desitjos impossibles.

I sent així, m’agradaria acarar-ho amb la noblesa del Coronel Brandon (Sense and Sensibility), disposat a esperar sense esperança l’amor de la seva vida, a tenir-ne cura fins i tot quan ella només té ulls per a un altre i quan es perd lliurant-se a ell. Però ho confesso, penso en el Brandon perquè ell, tot llegint-li poemes de Shakespeare i aplaudint la seva música, acaba rendint el cor de la seva estimada i materialitzant el seu somni. I és que  jo no tinc ni una engruna de la seva grandesa; simplement, l’envejo.

Envejo els que a la ficció i a la realitat han trobat el company o la companya de la seva vida; els que han plantat la llavor de l’amor i l’han fet créixer; els que en saben tenir cura i fer-la florir esponerosa un dia rera l’altre. I, de vegades, l’enveja i la frustració m’ofeguen. Aleshores vinc aquí, a aquests escrits que, com diu la capçalera, només són imprescindibles per a mi, i invento egoistament contes i cartes, pinto llunes i camps florits com si fossin sonets del bard o les notes del clavecí. És la meva manera de treure el cap de sota l’aigua. No hi ha gaire noblesa en tot plegat.

Quan era jove volia viure una vida èpica i apassionada. L’èpica me l’havia de proporcionar la feina —envejables aventures periodístiques— i la passió… Però, amb els anys, en la línia de la vida —la que va del màxim risc al sublim avorriment— he acabat situant-me en una zona de comfort i seguretat que em manté prou lluny del perill i fregant la línia on comença el tedi. Lluny dels perills de l’èpica, lluny dels perills de la passió. I hi ha dies que sóc raonablement feliç —els meus mals són com pessigades de gnom: va coix el cavall, s’espatlla la Nespresso, el cotxe fa sorolls estranys… res tràgic, res brutal—, i hi ha dies que només voldria calar foc a la maleïda i antiquada novel·la.

Benvinguda

Aquest és el nou aspecte i la nova URL (im-prescindible.net) del meu blog. I per als que esteu a la meva llista de distribució, aquest és també el nou aspecte dels correus electrònics d’avís d’una nova entrada. Espero que us agradi. El contingut continua sent el de sempre, però la eina és més còmoda per escriure i, crec, que el disseny, és més modern i agradable de llegir.

La capçalera, com explico a la pàgina La fotografia ↑, és un petit homenatge a una artista de Terrassa l’obra de la qual m’agrada moltíssim, l’Anna Taratiel. Confio que a vosaltres també us agradi. Aquests ulls que tot ho miren amb tanta intensitat són, sens dubte, una metàfora del que vol ser aquest blog: un espai per a una atenta observació del que passa al meu voltant, i no hi ha millor manera d’observar que obligar-te a escriure sobre el que veus i les sensacions i pensaments que et provoca.

Ha canviat l’adreça, però el blog conté totes les entrades, fotografies, informació que ja hi havia. Si algú ha creat un enllaç permanent, que no pateixi: fins que Blogger, o jo en un atac de rauxa, no decidim el contrari, les entrades antigues, amb la vella URL seguiran on sempre.

A l’hora de triar URL, he decidit mantenir el singular im-prescindible que ja en el seu moment vaig adoptar per accident. S’hi esqueia, al decidir emprar l’extensió .net, que en anglès vol dir xarxa, però aquí a casa nostra vol dir una cosa a la que les mares ens van ensenyar que tots hi hem d’aspirar, en la vida física i en l’espiritual. Aquests escrits, imprescindibles només per a mi, m’ajuden a netejar el pensament i a alleujar el cor. Alguns de vosaltres em dieu —no sabeu pas com us ho agraeixo!!— que a vosaltres us fan pensar i us inspiren. Tant de bo segueixi sent sempre així.

Esteu a casa vostra! (Si és que hi ha cases d’algú.)

Cartes a un amic distant: felicitat

Hi ha dies que s’apodera de mi una sobtada i inexplicable felicitat. Penso en el que he fet i no encerto a trobar coses massa diferents de desenes d’altres dies. Potser, em dic, és veritat que he completat algun objectiu humil: un text que volia escriure, una petita reparació domèstica que feia falta, un plat que m’ha quedat especialment gustós… Però, si ho analitzo amb deteniment, m’adono que l’alegria ja hi era abans, que la satisfacció per aquest petit èxit quotidià és, en realitat, fruit d’aquella alegria prèvia amb la que he acarat el repte. Simplement, m’he llevat amb la disposició de veure mig plens tots els gots mig buits del món. I val a dir que és una sensació fantàstica!

Hi reflexiono més i em pregunto si tot plegat és perquè ha arribat l’estiu i el temps de les vacances, i prenc menys cafè i dormo més hores… Però tampoc és això, perquè també hi ha dies d’aquests a l’hivern, i de vegades en mig de períodes on la feina em surt per les orelles i en els quals m’empaita l’estrès. Voldria saber si és alguna cosa que menjo, per tenir-ne sempre el rebost ple…

De vegades, tanmateix, penso que hi deu tenir a veure una mica la màgia. M’imagino que els nostres cossos són com antenes que capten els desitjos i els moments fugaços de felicitat que corren pel món, orfes, i els fan seus. De vegades somnio que he caçat al vol, com una papallona amb una fina xarxa, un pensament bonic sobre mi, i que aquest pensament és teu.

No en sé la raó, ni l’origen. No la puc emmagatzemar, per recuperar aquesta felicitat en un futur incert. Només la puc viure. M’agradaria poder compartir-la amb els que estimo. Tocar-los la punta dels dits amb la punta dels meus dits, i que ens travessés la felicitat com un corrent elèctric, com un riure contagiós. M’agradaria fer-la créixer per poder regalar-la a tots els que la necessiten. M’agradaria poder oferir-te-la a tu, encara que siguis lluny, perquè te la mengessis a cullerades, com un gelat, i que, ni que fos per uns moments, la felicitat t’omplís tot i esborrés tots els dolors.

M’agradaria que aquest escrit fos un conjur.

Tots amb l’Ebre!!

Delta de l'Ebre

La cita és demà diumenge 4 d’agost, a les 10 del matí, a Amposta. La idea és donar la benvinguda amb senyeres, nusos, pancartes i música des de terra, i amb piragües i barques des del riu, al catamarà WWF Solar de l’organització ecologista World Wild Fund (WWF) que s’haurà enfilat des del mar pel Delta fins a la capital del Montsià per a denunciar el Pla Hidrològic de l’Ebre que acaba d’aprovar-se.

La Plataforma en Defensa de l’Ebre i l’ONG internacional s’han coordinat per mobilitzar el màxim nombre possible de persones contra un Pla que, una vegada més, posa per davant els interessos a curt termini d’uns quants en perjudici d’un patrimoni natural que és de tots. Es prioritza la construcció de nous embassaments en els trams de l’Alt Aragó (obres que múltiples organitzacions ecologistes han denunciat pel negatiu impacte ambiental en el seu entorn directe) i es posa en risc el cabal d’aigua en els trams finals del riu i, com a conseqüència, els ecosistemes del Delta i de la zona marina propera a la desembocadura.

Un cop més, els interessos de la majoria dels ciutadans són víctimes de la cobdícia d’uns pocs: licitacions milionàries que beneficien a unes quantes constructores i a uns quants intermediaris; secans que esdevenen regadius en una Europa d’agricultura subvencionada i en un país on el gruix dels ajuts al camp de la UE se’ls embutxaquen uns quants aristòcrates (i no és una metàfora: la Duquesa de Alba, una de les principals beneficiàries de la PAC a Espanya, se’n du cada any uns 3 milions d’euros en subsidis i no és pas l’única)… Ho hem d’aturar! Fes-ho córrer!

Una línia tan fina

M’he instal·lat a la terrassa de casa, perquè al despatx hi fa massa calor. Però aquest és un espai més per a llegir que per a escriure. Em distreuen els ocells, els núvols del cel, els jocs dels nens dels veïns, el gos de la casa del costat, el meu, que vigila totes aquestes coses i em dóna cops a la mà perquè l’acariciï…

Així són les tardes d’estiu quan encara arrosseguem el cansament de tot un any de presses, de feina feixuga; quan voldríem ser creatius i només ens sentim eixorcs.

Em quedo mirant el pati buit de la veïna i sento una espurna de tristesa al cor per no haver-me pogut acomiadar abans que comencés el seu viatge sense retorn. Miro les males herbes que creixen pels racons i l’arrebossat de les parets del patí, inflat i a punt de caure aquí i allà, i em pregunto què en deuen haver fet de les esponeroses hortènsies que pintaven de rosa i malva el meu humil paisatge de patis interiors. La casa espera, malalta, algú que curi les seves ferides i la torni a la vida.

Miro el pati buit i penso, una vegada més, en com n’és d’estrany que la frontera entre la vida i la mort sigui una línia tan fina. Ens costa tant néixer i aprendre a viure!!! I en un minut, en uns segons, tots els nostres somnis (i els dels qui ens estimen) poden quedar suspesos en el buit, recaragolats en la ferralla d’un tren, esclafats contra el paviment d’una carretera…

Evidentment, m’ha afectat, com a tots penso, l’accident de Santiago de Compostela. Però el que m’impressiona no és només aquest cas, les 78 vides arrabassades sobtadament, en una maniobra absurda, en un revolt mal gestionat, tot plegat potser evitable, sinó el fet mateix de la vida aturant-se de sobte, com una espelma que s’apaga, ara hi ha flama, ara ja no. I com canvia tot de cop al voltant d’aquest silenci.

La tarda passa lenta i mentre em deixo bressolar per la música búlgara penso que he de guardar els meus somnis en un lloc segur (potser en un conte, potser en un poema, potser en una cançó…) perquè cap parca imprevisible me’ls pugui prendre.