Autor: Adela Farré

Enyor de neu i muntanya

Avui hi ha lluna plena i mentre la mirava sortir, en el clarobscur del capvespre, m’he imaginat la seva llum brillant reflectida sobre la neu allà dalt a les muntanyes que enyoro. Aquest any les coses s’han torçat en el darrer moment, i no podrem anar als Pirineus, com havíem fet els dos darrers anys. Però no em queixo: em semblaria una frivolitat fer-ho quan hi ha tanta gent que ho està passant de veritat malament. Només em deixo endur per la nostàlgia i la imaginació.

La llum de la lluna sobre la neu té el color dels fantasmes i la textura de les ànimes en pena. És una llum per mirar-la des d’una finestra que no sigui lluny de l’estufa de llenya o de la llar de foc; una llum per imaginar contes i explicar-los a les llum de les flames. Històries de noies perdudes empaitant amors impossibles, convertides en fetilleres del bosc, coneixedores de tots els seus secrets.

Mentre escric comença a bufar el vent amb força, i posa so al meu comte de llum lletosa: ara els arbres tremolen i es balancegen d’un cantó a l’altre, moviments que omplen l’aire de vibracions sonores. La fetillera prepara un filtre d’amor amb pètals secs de les roses de primavera i escorça i fulles dels arbres que no temen l’hivern…

Algun dia acabaré el conte. Ara us dic, bona nit!!!

Amb els meus millors desitjos!!

He començat un conte que es diu Els amics distants i el tema és, de fet, una paradoxa: perquè els amics, quan ho són de veritat, no estan mai lluny per més gran que sigui la distància física o temporal que ens separi. No són mai lluny, ni tan sols en els moments que estem obligats a passar sols, com travessant la porta estreta que espera al final de tots els trajectes.

Aquesta és una entrada per a tots els amics i amigues, propers i distants. Una entrada per compartir els millors desitjos de pau, felicitat i amor per a tots i totes per al Nou Any que s’acosta.

En la fosca i gèlida nit de Brussel·les, els edificis de la Grand Place esdevenen per uns instants castells màgics per la il·lusió de les llums. Diuen els savis que som genèticament optimistes. Vull pensar que sabrem mirar la realitat amb la llum de l’optimisme, no només per veure-la de colors, sinó per transformar-la i fer-la millor per a tothom.

Bones Festes i Feliç 2013!!!!

Un país malalt

Sóc a Madrid i estic que “trino”. Porto tot el matí piulant sobre una jornada entorn a biotecnologia, mitjans i opinió pública, i la intervenció d’una consultora de comunicació sobre la “marca Espanya” m’ha posat els pèls de punta.

I no és que no pensi que aquest és un problema real: la mala imatge internacional d’Espanya ens fa mal a tots —centralistes, federalistes, independentistes…— mentre formem part de l’Estat espanyol. El problema és la diagnosi que fa aquesta consultora, el Govern espanyol i mig país (aquell): que un dels principals problemes de la mala imatge és el que ells anomenen “deriva nacionalista”, com si el principal problema no fos la mala gestió d’unes elits que continuen mantenint el poder després d’haver demostrat a bastament la seva incapacitat.

Vaja, que sense nacionalisme de cap mena i amb el sistema bancari que hem tingut i tenim, amb els empresaris “exemplars” que ara seuen a la banqueta dels acusats, i amb la miopia política demostrada per uns governs centralistes que s’han dedicat a ofegar sistemàticament la regió més pròspera de l’Estat per interessos espuris, jo estic convençuda que tindríem la mateixa o pitjor imatge internacional d’Espanya. Però el que potser tindríem també és una imatge més clara de les responsabilitats, que ara alguns intenten encolomar al joc de banderes, com si fossin els abanderats els que han construït autopistes que no porten enlloc, perquè no les fa servir ningú, i han fet de la capitalitat un negoci ruïnós, perquè ha estat un pou sense fons a major glòria d’uns gestors ineptes.

I, siguem francs. A casa nostra s’han fet algunes coses millor, però també n’hem fet moltes de malament. No ens hem alliberat ni de la corrupció ni de l’esperit caïnita que travessa l’Estat de nord a sud i d’est a oest, i som capaços de tapar amb una mà el que construïm amb l’altra. Tendim a jugar sempre amb l’equip contrari i ens fa una certa malícia que un altre faci el que jo havia pensat fa temps, però que no he tingut el coratge, l’habilitat o l’oportunitat d’emprendre. Ens costa compartir visions de conjunt, no pas perquè tinguem visions molt contrastades, sinó perquè no passem de la nostra petita parcel·la. De vegades pequem de massa operatius —que no ens toquin la botigueta—, però ens sedueixen els visionaris, fins i tot quan les visions són pobres adaptacions de models ianquis o nipons i ens arriben exemptes de qualsevol lògica de practicitat: si el consultor és car, segur que deu ser bo.

Els diem amb idiomes diferents, però compartim molts problemes a una banda i altra de l’Ebre. El que jo no puc compartir és el conservadorisme retrògrad i homogenitzador del PP. I no entenc que des de Catalunya, amb la que està caient, alguns hi vulguin pactar. Puc confraternitzar amb qualsevol ciutadà progressista hagi nascut on hagi nascut, però hi ha ideologies que ni als de fora ni als de casa.

Consultors

Les empreses solen recórrer a consultors externs per dos motius: per manca de recursos interns per dur a terme accions puntuals (tal vegada a mode de banc de proves) o perquè es necessita un punt de vista extern, aire fresc i renovador, per dur a terme canvis organitzatius, ja sigui orientats al creixement o a dolorosos retalls.

Sovint passa, però, almenys a casa nostra, que el consultor arriba amb fórmules massa “cafè-per-a-tots” poc o gens adaptades a la realitat de la companyia o del sector, o es limita a escoltar als que no s’escolten entre ells i posar sobre paper les línies d’evolució que ja estaven escrites en l’ADN de l’empresa. Si ho fa bé, el consultor catalitza un procés, però els canvis sempre sorgeixen i s’implementen des de dins. I els que són realment transcendents, sempre són més llargs i complexos del que aguanta un reportatge periodístic o un powerpoint d’escola de negocis.

Curiosament, he pensat en tot això llegint sobre la posició que ha adoptat ERC després de les eleccions, ja que sembla que Junqueras es postula com el consultor sobre sobiraniame i referèndums que necessita CiU, però que no li interessa gaire implicar-se en la resta d’afers de govern, cosa que m’ha fet pensar en aquells consultors de RRHH que van a ajudar-nos a millorar el clima laboral amb una jornada de “team-building” quan la gent està que trina perquè li han retallat el sou un 30%. El que cal, si de cas, és una nova estratègia i fins i tot un nou departament de RRHH, però no una festa amb banderetes.

Jo no crec que sigui tan habitual (però igual m’equivoco) que el consultor extern sigui el mateix paio que fa dos dies competia pel lloc de director general, que tot i ser un dels accionistes majoritaris (què són si no 400.000 vots?) es nega a estar al consell. “Ben mirat”, li diu aquest accionista al CEO, “a mi l’únic que m’interessa és l’estratègia de màrqueting” (Què ha dit Esquerra? La investidura, el referèndum i les relacions internacionals? Des del binomi Carot-Clavell cap aquí, viatjar els agrada molt!) “així que ja t’espavilaràs tu amb els retalls, el finançament, la formació, els RRHH i l’estructura de funcionament, que jo ja en tinc prou en entrenar-me per treure pit a la propera junta general d’accionistes, aquella extraordinària que m’hi compromès que convocarem”.

No sé si amb una situació així una empresa seria governable, confio que el país sí.

Cristall i aire

El protagonista del llibre que acabo de llegir (Los desorientados, d’Amin Maaluf) s’obsessiona amb la imatge d’un ram de flors que, com l’Adam subratlla, tot volent posar en valor allò que estimem, la flor, també la mata.

Jo porto uns dies obsedida amb una altra imatge, la d’un gerro de vidre que cau a terra i esclata en mil bocins. El veig caure des d’una lleixa, lentament, i el seu esclat sord té la textura del desastre anunciat, el pes feixuc d’una amenaça que s’acompleix.

Un gerro és un objecte estrany perquè el seu valor rau en el que pot contenir i això fa que el més important de l’objecte sigui el buit que hi ha entre els seus límits. Quan cau i esclata, el buit segueix aquí amb nosaltres, però lliure dels seus límits de vidre, manca totalment de valor. La matèria de la que era fet el gerro també segueix aquí, però deconstruïda en mil bocins, no té tampoc cap valor.

Hi ha coses que ens passen, sentiments que tenim, que són com un gerro de vidre, precioses i delicades per fora i amb un espai interior ple de promeses per acomplir. De vegades, la vida és generosa i ens deixa omplir el gerro de flors acolorides i oloroses, de vegades ens permet emplenar-lo amb líquids deliciosos. Però, de vegades, queda allà buit sobre la lleixa esperant endebades un temps de plenitud que mai arriba. I aleshores, sobtadament, el veus caure, i al cap d’un instant tot segueix allí i ja no queda res.

Hi ha coses que ens passen a la vida que són com un gerro que es trenca. De sobte, no saps exactament per què, tot segueix allí i ja no queda res. Et mires la teva vida i els teus sentiments com si fossin els bocins de vidre escampats per terra i el buit ja no està atrapat i obligat, com el geni de la làmpada, a ser-nos útil. I nosaltres som dins del buit, intentant entendre què ha passat.