Aquesta setmana s’ha celebrat a Barcelona el II Fòrum Europeu de les Indústries Culturals, que un cop més ha generat enceses polèmiques sobre la gestió dels drets d’autor, les descàrregues per internet i l’anomenada “llei Sinde”, que preveu la possibilitat de clausurar websites que ofereixin la possibilitat de descàrregues de continguts que el Govern espanyol consideri il·legals. La ministra Ángeles González-Sinde ho té clar: “estamos aquí, para acordar el modo en que impulsamos el protagonismo que la cultura tiene que tener en nuestra economía” i a mi, un cop més, aquesta mena de discursos i de preocupacions m’ha obert una sèrie d’interrogants per als quals no aconsegueixo trobar resposta.

No m’inquieta gaire, ho confesso, la gestió dels drets d’autor, que té ja molts advocats en un i altre bàndol (el que considera legal que les persones compartim continguts que ens interessen i els intercanviem lliurement, i el que defensa que només amb un control molt ferm de les descàrregues es defensen els drets dels creadors). És una ingenuïtat pensar (i una manipulació afirmar) que el rendiment econòmic dels drets d’autor beneficia només o sobretot els creadors. En realitat, el redit econòmic de la gestió és el que alimenta la indústria cultural, on per cada autor/creador hi ha decenes, potser centenars, de gestors i una bona pila de beneficiaris indirectes. I no està demostrat que l’actual model d’indústries culturals sigui el que més beneficia la cultura i la creació (tot i que potser sí alguns creadors).

Però, en realitat, la pregunta que m’angunieja és quina cultura és aquella cultura que no encaixa amb el model d’indústria cultural, però que tampoc és folklore ni pertany a la mal anomenda cultura popular? Vaja que m’agradaria saber si a l’entitat que presideixo fem cultura quan programem un recital de poesia contemporània, organitzem una conferència sobre la filosofia de Wittgenstein o impulsem un taller multidisciplinar sobre la ciutat moderna i els no-espais. Jo em pensava que sí, però, m’ho miri per on m’ho miri, quedo fora dels paràmetres fixats per rebre el suport de la Conselleria de Cultura, que des del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts dona suport, quasi exclusivament, a propostes d’empreses i grups professionals i a les entitats sense ànim de lucre, als “ateneus”, ens situa en l’àmbit d’acció del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional, que sens dubte té una tasca important a fer, però que no respon a la realitat que nosaltres representem.

On encaixa, per exemple, en el model de cultura imperant, promogut tant des de la indústria com des de les institucions, un grup de teatre d’aficionats que no representi Els Pastorets, sinó Calígula de Camus? I no parlo d’una d’aquestes companyies joves que només són amateurs perquè encara no han aconseguit el seu accés a la professionalització, sinó de ciutadans normals i corrents fent teatre de qualitat perquè els agrada viure la cultura més enllà del mer consum. Podrien haver estat professionals del teatre, potser, però són metges, o advocats, o empresaris, o mestres… i volen seguir fent bon teatre. Però per això cal un espai, una escenografia, un vestuari, una mínima inversió en publicitat i fins i tot pagar drets d’autor a la SGAE!!! I tanmateix, una proposta així no tindria cabuda a l’esquema d’ajuts de la Generalitat.

Que quedi clar que no em queixo per un ajut denegat. Amics de les Arts i Joventuts Musicals fa anys que rep el suport de l’Ajuntament de Terrassa i d’altres institucions, a més de diverses entitats privades, per tal de dur endavant els seus projectes. I el nostre Festival de Jazz i la nostra Big Band Jazz Terrassa reben un suport decidit de l’ICIC (Institut Català d’Indústries Culturals). És només que tenim la impressió de tenir a sobre un sostre de vidre que no ens permet anar més enllà en alguns projectes, perquè aquests no encaixen en el pobre esquema que tenen les administracions de la cultura que s’ha de promoure. En el marc local el límit el marca l’ecosistema social de cada ciutat, perquè més enllà de l’interès intrínsec de cada proposta compta sobretot el nombre d’entitats i la necessitat que tothom se senti reconegut i tingut en compte; en el marc autonòmic i estatal, la línia la marca la frase de la ministra, d’una banda, és a dir, l’impuls que des de la política es vol donar a l’economia de la cultura i, de l’altra, el suport als elements distintius de la cultura pròpia, és a dir a les manifestacions de cultura popular i tradicional, des dels esbarts i La Passió fins als castellers i el Tradicionarius.

 I està bé que aquests dos aspectes de la cultura comptin amb el suport de l’Administració. La cultura genera molts llocs de treball que cal defensar i, si es pot, ampliar, i he vist personalment l’enorme potencial per promoure la participació i la integració social que tenen els grups de cultura popular (més enllà de valors identitaris, que poden tenir més o menys pes segons la posició en l’arc polític). Però la cultura per als ciutadans ha de poder ser alguna cosa més que comprar una entrada per a veure Celda 211 o aplaudir un tres de nou el diumenge de Festa Major. Ni tan sols n’hi ha prou que el consum cultural s’estengui als llibres, els concerts o les exposicions. Si la creació cultural queda exclusivament en mans dels professionals (una elit reduïda, per més que teòricament s’hi pugui accedir des del meritoriatge i no per neixement) i la resta és folklore, on queda la capacitat dels ciutadans i ciutadanes no professionals de participar en la conformació de la cultura del nostre temps? O és que ja només es pot ser creador o artista si pagues l’IAE?

Tot i que el moviment ateneístic va néixer amb l’afany d’apropar la cultura al poble, a Amics de les Arts i Joventuts Musicals, pels nostres orígens i per la nostra trajectòria, ens veiem a nosaltres mateixos més com un espai de creació que com un espai de consum de cultura. Tenim una coral pròpia, un grup de teatre, un estudi de pintors, organitzem tallers de creació col·lectiva interdisciplinar (Quelcom i el Laboratori Creatiu dels Amics) i no sempre trobem el ressò i el suport que creiem que mereixen les nostres propostes, perquè no som ni professionals ni tradicionals. No renunciem, està clar, a intervenir amb les millors propostes del mercat en alguns àmbits, com el jazz, on la nostra Nova Jazz Cava juga clarament un paper important en l’impuls de la professionalització de molts joves músics. Però el Club de Jazz de l’entitat no hagués arribat on és sense l’impuls de decenes de ciutadans i ciutadanes que mai han estat professinals ni de la creació ni de la gestió cultural, sense que Amics de les Arts i Joventuts Musicals hagués tingut un espai físic i conceptual per aquesta i altres iniciatives.

Tal com van les coses ¿resulta pueril afirmar que el mercat ha de ser un mitjà i no un destí?

…