Categoria: Cultura

Zona de guerra

La vida passa, però els sentiments es queden, a dins nostre, arrapats al cor, capa sobre capa de tels fins, quasi imperceptibles, que de vegades ens consolen amb el seu escalf i, a voltes, ens estrenyen tan fort que quasi bé ens ofeguen. La vida passa i passa el nostre temps esperant un tren que potser no passarà mai, o asseguts al vagó, mirant per la finestreta d’un tren que no sabem si ens porta on volíem anar, però que ens duu lluny de la vella estació on no volem ni podem tornar.

Penso en els sentiments silenciats i en els trens perduts mentre llegeixo una novel·la que parla d’amors impossibles i amagats, que travessen el temps en silenci, dissimulats entre la fidelitat, la companyonia i l’amistat, i que acaben per confessar-se a les portes de la mort, perquè un necessita deixar aquest món amb el cor net, esquinçar tots els tels que no han deixat bategar la passió.

And the mountains echoed, de Khaled Hosseini, no és una novel·la sobre amors secrets, però sí és una novel·la sobre l’amor —sobre les formes tan diverses que tenim d’estimar: entre germans, entre pares i fills, entre homes i dones, entre dones, entre homes…—, una novel·la que explora com tenim cura dels altres i com les decisions que prenem en fer-ho —de vegades a contracor, patint i provocant un gran dolor— marquen la nostra vida i la de famílies i pobles sencers durant generacions.

La major part de l’acció de la novel·la transcorre a l’Afganistan, al llarg de prop de 60 anys, entre 1952 i 2010. L’acció transcorre en zona de guerra, però Hosseini —escriptor nord-americà d’origen afganès que va canviar la medicina per la literatura el 2003, després de l’èxit de la seva primera novel·la, The Kite Runner— té la mestria d’explorar la vida que passa a les alcoves i als cors dels seus personatges sense deixar que els projectils i les bales que esbotzen els murs i els carrers li facin tremolar la mà. I no és que el conflicte no afecti els personatges, sinó que només és una de les moltes coses que els mouen, i sovint menys important que el desig, la por al fracàs, la tendresa, l’enveja, la solidaritat, l’orgull, la generositat, la ràbia, el sentit del deure, la frustració, l’amor…

La vida passa i els sentiments se’ns queden a dins, i esdevenen la llum a través de la qual mirem el món, el diapasó que vibra amb històries que ens semblen properes. Per això m’emociona l’amor de Suleiman per Nabi, l’amor inconfessable del senyor pel seu servent, un amor que es conforma amb la proximitat d’un passeig diari en cotxe i l’observació atenta del dibuixant que guarda sota clau els seus esbossos. Un amor impossible, com el de Nabi per Nila, la dona de Suleiman, a qui el criat seguirà esperant fins a la vellesa ignorant que porta 30 anys morta.

Amors creuats que s’il·luminen amb la frase que he repetit per a mi mateixa tantes vegades, tot esperant el tren que potser no arribarà: “Tu, sempre has estat tu. Ho saps, oi?”

 

Beisbol i art

Des de la finestra de l’hotel de San Diego on sóc ara tinc la impressió de poder tocar les graderies de l’estadi Petco només estirant la mà. Ahir a la tarda jugaven els San Diego Padres contra Los Angeles Dodgers i hores abans que comencés el partit, l’estadi i tot l’entorn ja eren a vessar. L’ascensor de l’hotel no parava de vomitar grups d’angelinos que havien vingut a donar suport al seu equip i que van decidir fer nit aquí, perquè un partit de beisbol se sap quan comença, però no quan acaba. Les nou entrades es poden jugar en menys de tres hores o en prop de quatre, i divendres, que es va jugar el primer dels dos partits entre aquests equips, l’estadi no es va buidar fins prop de les onze de la nit, tot i haver començat a les 19:15h.

El beisbol és l’esport popular de masses aquí (tot i el pes del futbol americà i del bàsquet). Es juga en família, es veu en família i s’hi va en família, amb tots els components vestits de cap a peus amb els seus colors.

Abans de sentir els altaveus de l’estadi, vaig aprofitar unes hores lliures per caminar per San Diego i arribar fins al Parc Balboa, on s’apleguen diversos museus i d’altres atraccions per a visitants i ciutadans, des del parc zoològic fins a estadis esportius. Els museus —Museum of the Man, The San Diego Museum of Art, Mingei International Museum, Tinken Museum of Art, Museu d’Història Natural, entre altres— estan majoritàriament instal·lats als edificis historiats que queden encara dempeus dels que es van construir el 1915 per a l’Exposició Panamà-Califòrnia. Són imitacions del Barroc espanyol, que evoquen el passat colonial de Califòrnia i del comptat de San Diego, que fins al 1821 va ser territori espanyol, abans de convertir-se primer en part de Mèxic i, a partir de 1848, en part dels Estats Units.

A Balboa he visitat el Tinken Museum, que aplega una petita col·lecció d’art europeu i americà, des dels segle XIV al XX, de la Fundació Putman, i aquests dies també una mostra temporal del futurista rus El Lissitzky (1890-1941), i també el San Diego Museum of Art (SDMART), que té una molt interessant i diversa col·lecció (art del segle XX, impressionisme, Renaixement, art americà del XVIII i XIX, art asiàtic de Xina, Corea i Japó…), però que a més aquests dies acull una exposició temporal sobre Sorolla i els Estats Units.

marini
‘idea per al genet’, de Marini, davant una obra de Frank Stella

Tot i les seves petites dimensions, el SDMART exposa algunes peces impressionants i obres representatives d’alguns dels millors artistes de la història de l’art: Tintoretto, Veronese, Giorgione, El Greco, Goya, Sánchez Cotán, Corot, Renoir, Rodin, Modigliani, Diego Rivera, Dubuffet, Braque, Miró, Dalí, Stella… A mi em van agradar especialment un Maurice Vlamick de la secció impressionista (Poble amb esglesia, 1010). A la mateixa sala, una vista del Sena de Raoul Dufy (1904) em va fer pensar que per una obra com aquella o com la Dona pentinant-se el cabell (1907), de Pierre-Auguste Renoir, al meu amic Ignasi li hagués pagat la pena viatjar fins aquí. Moltes obres de la secció d’art modern i contemporani em van semblar precioses, però em van agradar especialment l’Aqueducte (1918) de Diego de Rivera, Purple Hills (1935), de Georgia O’Keeffe, i la impressionant Idea per al genet (1955), de Marino Marini.

La major part de la visita la vaig passar, però, a l’exposició que narra la relació de Sorolla amb els Estats Units, una relació que va començar el 1893, quan el pintor valencià va obtenir un guardó a l’Exposició Mundial Colombina de Chicago i que el 1900, després d’un altre premi a l’exposició UNiversal de París, es va consolidar, en convidat a exposar a la Hispanic Society de Nova York pel filantrop i milionari  Archer Milton Huntington. No deixa de tenir certa gràcia que hagi hagut d’anar a San Diego per a descobrir els guaches que Sorolla va pintar el 1911 des de la finestra de la seva habitació a l’Hotel Savoy, unes peces que es conserven al Museu Sorolla de Madrid i que a mi em semblen el més interessant de la mostra. Són apunts fets en color o només amb pintura blanca i negra sobre paper ocre (que aprofitava dels emprats llavors per doblegar les camises) del carrer 59 o del proper Central Park, de pinzellades ràpides i vibrants. Genials.

Sorolla és un mestre de la llum i la composició, amb una primera època de marcada preocupació social (¡Otra Margarita! [1892], ¡Triste herencia! [1900]) que després queda relegada per una pintura més festiva, d’escenes més bucòliques arran de mar, o per retrats per encàrrec. Sorolla captava com ningú la llum del mar Mediterrani i era un treballador incansable que estudiava en desenes d’esbossos el moviment fins a trobar el dinamisme exacte que volia imprimir a l’obra, però mirant els seus carrers de Toledo no vaig poder evitar pensar en algunes obres de Gimeno i preguntar-me quina podria ser avui l’apreciació de la seva obra si enlloc de viure marginat i en la pobresa hagués trobat un mecenes americà.

 

Homenatge

Ahir vespre vaig assistir a l’homenatge a Feliu Formosa que es va fer al Teatre Alegria de Terrassa. Ai, Feliu, quina alegria!  va reunir els amics, col·laboradors i deixebles d’aquest poeta i home de teatre, i també a simples admiradors, com jo, que no hem estat massa a prop de l’home però tampoc lluny de la seva obra, simplement perquè les seves paraules han fet vibrar les fibres de la nostra sensibilitat.

El teatre a casa nostra segurament no seria el mateix sense l’aportació de Feliu Formosa, però el “meu” Feliu és el poeta. Ahir es van tornar a dir belles paraules del Llibre de les meditacions (1973) : “Sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa a un poema…”, però sobretot vam tornar a escoltar l’amor desesperat pel dolor de la pèrdua de Cançoner [i jo vaig pensar en tu]. Deia el Feliu, en un article de 2003, que tenia la impressió de no haver-lo escrit ell aquest llibre, publicat el 1976 i compost uns mesos després de la mort de la seva companya Maria Plans:  “És com si ell hagués vingut a mi al marge de la meva voluntat.” En qualsevol cas, per mi és difícil expressar de manera més bella la permanència de l’amor i la incomprensió de l’absència.

19
Potser em resignaria
a la teva partença,
si no veiés l’oblit
als ulls dels qui m’envolten.

Si goso apropar-m’hi,
veig que tu te n’allunyes,
i jo torno a allunyar-me’n
per seguir-te de nou.

I deixo enrere uns actes
que semblen els de sempre.

Assistir a la festa pel Feliu, m’ha fet venir ganes d’obrir la vella carpeta vermella on dormen els meus poemes adolescents, alguns dels quals, fa ja 34 anys, el Feliu va ser tan gentil de llegir i comentar. Sobre alguns dels poemes hi va deixar petites anotacions —errades que jo no hagués hagut de deixar escapar subratllades amb discreció— i sobre un dels fulls, una recomanació: Vinyoli, A hores petites, llibre que el poeta barceloní havia publicat aquell 1981 i que Feliu coneixia bé, ja que acabava de realitzar el recull i pròleg de l’Antologia poètica de Vinyoli que Proa va editar aquell mateix any.

No vaig comprar el llibre de Joan Vinyoli. Em pregunto si hagués canviat alguna cosa en la meva vida si hagués seguit aquell consell i hagués continuat aprofundint en la meva vena poètica… Segurament no. Les paraules sempre segueixen el cor.

 

Música nòmada

Sempre he pensat que hi ha dues menes de músics: els que et porten amb la seva música a un espai íntim, interior, que s’avenen a compartir amb tu, i els que et conviden a fer un viatge al seu costat en el transcurs del qual et descobreixen paisatges a voltes insòlits, a voltes familiars, sempre evocadors.

Sclavis, Texier i Romano, a la Nova Jazz Cava (14-3-14).
© Miquel Carol

El trio Romano – Sclavis – Texier forma part d’aquest segon tipus de creadors musicals, i el seu jazz és ple dels colors i les olors de l’Àfrica que ha inspirat una bona part de les seves creacions des del Carnet de Routes, de 1995. Mentre escric això, escolto l’enregistrament del concert Root Africaine que el trio va fer al Festival de Jazz de Porquerolles (França) el 2011, molt proper al que va oferir dissabte passat dins del Festival Jazz Terrassa 2014, i penso que no es tracta tant del concepte de fusió —d’una manera o un altra, tot el jazz és la decantació d’influències diverses, de xocs i amors transatlàntics—, sinó d’una aproximació més intel·lectual, menys descarnada a la música, potser més narrativa que expressiva, potser més testimoni que vivència, que d’alguna manera reflecteix molt bé l’ànima europea.

El jazz d’RST és d’una bellesa i una riquesa exuberant, suau i càlid com el so del clarinet baix que toca Louis Sclavis, ple de matisos com la bateria d’Aldo Romano, d’un portentós domini tècnic com evidencia la mestria al contrabaix d’Henri Texier, però està lluny de la interpretació apassionada, visceral tant en l’alegria com en el dolor, dels jazzmen que toquen més des de l’estomac que des del cap. Un d’aquests és el trompetista Terell Stafford, que diumenge va ser a Terrassa, encapçalant un quintet amb Gabriel Amargant (st), Ignasi Terraza (p), Horacio Fumero (cb) i Esteve Pi (bat), i desbordant energia i passió durant dues hores.

Aquesta entrada és lluny de voler ser una crònica periodística de dos concerts diametralment diferents i igualment extraordinaris. Jo, com RST, miro, anoto i em deixo seduir per la diversitat dels paisatges sonors que recorro, però si fa tants anys que estimo el jazz segurament és perquè un dia em va atrapar la passió trista d’un blues o la força explosiva una trompeta com la d’Stafford.

“…tots el cossos lluiten contra la mort”

Hi ha alguns períodes de la meva vida que em resulta molt difícil escriure. Em concentro a llegir i a escoltar. Penso molt. Sovint escric mentalment les primeres ratlles d’una entrada… però acabo deixant-la abandonada al calaix dels projectes malmesos.

Avui m’ha inspirat, però, un vers d’un tema que ha cantat Elena Garcia, companya del saxofonista Guim Garcia-Balasch i veu del seu quintet, un dels grups que ha actuat en el concert d’arrencada del 33è Festival Jazz Terrassa.

Carme Canela

La música m’inspira. De fet, no sé escriure sense escoltar-la, i avui el concert era molt inspirador. Carme Canela, acompanyada del trio de Joan Munné, ha presentat el seu darrer disc, Granito de sal, que és un recull de cançons amb nom de dona, començant per aquest bolero que va escriure el Gato Pérez i seguint per cançons tan conegudes com Te recuerdo Amanda, de Víctor Jara, o una genial versió de la canço popular catalana El testament d’Amèlia.

Escoltant la Carme, se m’ha fet en més d’una ocasió un nus a la gola, perquè fins i tot entre les lletres més divertides i els ritmes carioques d’algunes peces, flotava una estranya emoció. “Què en faré de tant d’amor?”, es preguntava la vocalista en la darrera peça.

Donar-lo, semblava respondre Elena Garcia en la segona part, donar-lo generosament, perquè, com deia un amic meu, “tot el que no es dóna es perd” i perquè és l’amor el que ens dóna força per lluitar contra la mort, com els cossos de què parla el titular.

Guim Garcia-Balasch és terriblement divertit, a més d’un gran saxofonista. Quan l’Elena tingui les taules de la Carme Canela, la seva veu poderosa serà imparable. Avui ha sonat fantàstica en la versió jazzística de la Teresa d’Ovidi Montllor. Tot i així, si hagués de triar un sol tema del concert, em quedaria amb la peça instrumental que el quartet de Garcia-Balasch ha ofert cap al final de la nit i que, si el saxofonista no ens ha pres el pèl, es titulava El meu pare va fer la mili a cavalleria. Tant és si feia broma amb el nom: un tema genial, vibrant.

Bon començament de Festival.