Categoria: Política

Garbuix

Vivim temps enrevessats i de moral dubtosa (per dir-ho suaument), on els poderosos retorcen tot el que cal per orientar la societat sencera cap als seus interessos. En aquests temps passen moltes coses per les que val la pena escriure, com estranys judicis on alguns semblen voler provar que tots som corruptes i que no ens toca escandalitzar-nos per l’intercanvi de favors polítics per obsequis personals; o judicis encara més estranys, on uns jutges seuen d’altres jutges a la banqueta per haver gosat intentar portar els crims del franquisme davant d’un tribunal…

I, tanmateix, jo estic bloquejada, perquè els darrers mesos m’han sumit en un  garbuix de confusos sentiments i això no em deixa pensar amb claredat (i no poder pensar per mi és també no poder escriure). Suposo que a tots en passa, de tant en tant, que els desitjos van en direcció contrària a allò que les nostres conviccions en assenyalen com els nostres deures. La voluntat, si està prou ben entrenada, ens porta pel camí de la vida que creiem més correcte, però de vegades sentim que el cor se’ns queda enrere, que allò que fem no ens fa feliços, però que fer el contrari tampoc és possible, ni ens donaria la felicitat, perquè no sabem viure anant en direcció contrària a les nostres conviccions.

O potser sí, potser la plena realització dels nostres desitjos ens podria fer oblidar qualsevol recança, però en el joc dels afectes no estem sols. La moral (el que cal fer) és una bona excusa per no emprendre un camí quan ens paralitza la por al rebuig i al fracàs.

Jo em sento atrapada en aquesta contradicció i em refugio en una activitat frenètica, que no em deixa temps ni per pensar. No penso (ni escric) sobre la ultraconservadora deriva ideològica a la qual ens aboca el nou Govern del PP; ni sobre la descomposició del socialisme; ni sobre els interrogants que em plantegen les posicions independentistes; ni sobre la mort de Tàpies; ni sobre on va la cultura…

Visc en el desconcert, amagant-me dels meus propis sentiments, esperant que el temps em faci oblidar que la felicitat somniada tenia el teu rostre.

Un any

Fa algunes setmanes, en un debat sobre cuina i salut que vaig moderar, un expert en nutrició ens explicava que perquè un règim sigui de veritat efectiu s’ha de mantenir almenys durant un any, perquè aquest és el temps mínim que necessita el nostre metabolisme per reciclar-se i acostumar-se a treballar per a un cos de pes i dimensions més reduïdes. El dia 23 de desembre farà un any que va arribar un nou Govern a la Generalitat amb la clara missió de posar-nos a règim —no tant perquè ens sobrés pes com perquè el rebost mostrava moltes lleixes buides i la bossa, algun forat traïdor— i no veig gaire clar que el nostre metabolisme social s’hi hagi adaptat encara.

Les comunitats sempre són més difícils de transformar que els individus. Les resistències d’uns i d’altres se sumen i tots ens resistim a perdre el benestar i els privilegis amb què comptàvem, fos el merescut fruit de molts anys de feina o una excessiva prebenda. Que quan les coses van maldades cal fer sacrificis, a mi m’ho va ensenyar la meva mare fa molts anys, predicant amb l’exemple; però el que també vaig aprendre d’ella és que cal afrontar aquestes situacions amb l’ànim elevat, perquè no hi ha cap altra manera de superar els problemes que prenent-se’ls com un repte capaç de fer-nos donar el millor de nosaltres. I, la veritat, trobo a faltar entre els nostres líders —això és el que jo entenc que haurien de ser els polítics i no uns mers gestors d’obvietats— la capacitat d’insuflar aquests ànims i aquesta capacitat de lluita al personal. I, així, no anirem gaire bé.

Tampoc és que esperi que caps de governs diversos, ministres i consellers surtin fets unes castanyoles a compareixences públiques i rodes de premsa, però entre això i ser pusil·lànimes —o no obrir la boca— hi ha prou distància com perquè hi càpiguen posicions assenyades i, alhora, una mica més engrescadores que el que hem vist i sentit fins ara. A Mas se’l veu ferm i assenyat, però en general els membres del seu Govern sembla sempre que acabin de sortir de missa de dotze després de confessar-se i vagin de camí cap als tres avemaries de penitència. De Rajoy, encara no n’hem sentit la veu, i el silenci és tan poc engrescador, o menys, que sentir resar el rosari. I lideratge engrescador no és precisament el que sobra en aquests moments en les files socialistes; no n’hi ha ni per a consum intern dels seus militants, doncs imagina’t haver-ne de repartir una mica per a la resta dels ciutadans!

Potser el problema és que encara no tenim clar si hem arribat al final de la baixada —ni nosaltres ni els que tenen l’obligació de dirigir la remuntada. Potser és que la polseguera que aixequen els que rodolen pendent avall no ens deixa veure clar qui ha mantingut una posició prou ferma per reprendre la pujada. Però entremig de la pols trobo a faltar una veu ferma, d’aquelles que et donen seguretat i t’impulsen a provar-ho de nou cada cop que caus. Compte, però. No vull ni gurús ni pares. No som nens petits, no necessitem cap il·luminat que ens digui el que hem de fer, sinó persones que ens impulsin a fer el que sabem fer donant el millor de nosaltres mateixos.

Tal vegada farà un any i ara que ja hem perdut uns quants quilos, potser ens haurem de comprar vestits nous, no?

Ombres

Em fa la impressió que la jornada electoral que s’obrirà d’aquí a unes poques hores és la més trista que he viscut des que vam estrenar aquesta imperfecta democràcia fa 35 anys. Potser només m’ho sembla a mi, però en l’entorn percebo un profund desànim i cap missatge, ni els dels anunciats perdedors, ni els dels previsibles guanyadors, transmet entusiasme i il·lusió, una paraula que ja sembla només adequada per fer gags a Polònia. Parles amb la gent i són molts, moltíssims els que ja fa temps que van començar a abstenir-se per demà/avui; i també són multitud els que et diuen que aniran a votar només per responsabilitat, perquè no volen que la derechona arribi al poder amb la seva complicitat. Però la majoria d’aquests no votaran al que creuen millor, sinó al que veuen com el menys dolent, que pot estar relativament distant de les seves conviccions ideològiques profundes (com tots aquells socialdemòcrates catalanistes que acabaran votant a un senyor de l’Opus que surt a la tele tocant-se la cartera, perquè la senyora de l’esquerra no genera ni confiança ni entusiasme).

Però potser el desànim és només meu i sóc jo qui veu el món a través de les ombres que em sembla que ho cobreixen tot. Potser sóc només jo qui es troba envoltada per aquestes ombres que m’encongeixen el cor i m’esporugueixen. De vegades tinc la sensació que els sentiments són com grans imants, que atreuen sobre seu els sentiments de l’entorn que vibren en la mateixa ona. És com si portessis unes ulleres de color que magnifiquen tot el que és del mateix color.

Jo, aquests dies, estic trista i decebuda, i només veig la tristor i el desencís que m’envolta. Sé segur que hi ha coses bones i alegres (ho sap el cap, però no ho sent així el cor), però em costa veure-les. Em sento com un titella desmanegat, com una joguina desballestada, i em faria falta algú que m’ajudés a recollir les peces. Però això ja és per a un altra entrada. Ara, a dormir, per anar d’hora a votar. Més enllà del desànim, tenim la disciplina de la responsabilitat.
…

L’impensable

Navego per Twitter i arribo a una “piulada” de la New York Review of
Books que ens sugereix “pensar l'impensable” per resoldre una crisi
que ha fet “possible l'impossible”. Just a sota un twit del Huffington
Post m'informa que a Austràlia els passaports incorporaran “el tercer
gènere”: femení, masculí i… Ignoro com en diran.

No sé si això, el tercer sexe, cau en la categoria d'impossible o
d'impensable. O potser en cap de les dues, però em pregunto a qui
atribuiran el certificat d' “alteritat” i com formularan i
identificaran la diferència.

Potser és una forma de lluitar contra la crisi, a base de renovar els
passaports de… la meitat dels australians? El 20%? El 10%. Em mata
la curiositat.

—
Enviat des del meu dispositiu mòbil

Adela Farré

Els límits del "lobby" solidari

El diumenge 7 d’agost, mentre preparava el nostre viatge a Nova York, el periodista David Aronson publicava un article a The New York Times (“How Congress Devastated Congo”) sobre la llei Dodd-Frank, aprovada a finals de 2010, que està aixecant força polseguera. Aquest expert en Àfrica Central qüestionava la utilitat real d’una norma que exigeix a les companyies americanes importadores dels minerals extrets al Congo una sèrie de mesures de control per evitar que els fons generats per aquests comerç vagin a mans dels senyors de la guerra que controlen l’Est d’aquell país (els dos Kivu), sumit en un inacabable conflicte des que a mitjans dels 90 va esclatar la guerra en el marc dels enfrontaments ètnics a la zona dels Grans Llacs.

El genocidi de Ruanda (1994) va provocar un èxode massiu cap a Burundi i el llavors anomenat Zaire, governat pel dictador Mobutu Sese Seko. La inestabilitat provocada per la crisi dels refugiats va ser aprofitada per l’oposició per derrocar Sese Seko (maig 1997) i declarar el naixement de la República Democràtica del Congo (RDC), sota l’autoritat de Laurent Desiré Kabila. Durant 1998 i fins a juliol de 1999 una violenta guerra —en la qual van participar, d’una banda, Ruanda i Uganda, donant suport als opositors a Kabila, i, de l’altra, Zimbabwe, Angola, Namibia, Txad i Sudan, fent costat al govern provisional de la RDC— va dessagnar el país. Tot i formalment tancat, el conflicte va continuar fins a finals de 2002, quan es va signar l’Acord de Pretòria, es considera la guerra més sagnant i extensa que hi ha hagut a l’Àfrica i, amb 3,8 milions de morts, la que més víctimes ha provocat al món des de la Segona Guerra Mundial. Laurent Kabila va ser assassinat el 2001 i substituït pel seu fill Joseph Kabila, actual president de la RDC després d’haver guanyat les primeres eleccions multipartidistes celebrades al país.

Com es veu, una situació força complexa per fer judicis sense ser un bon coneixedor del país. Els arguments d’Aronson contra la Dodd-Frank Act són bàsicament dos: que la reducció de les exportacions de mineral congolès provocades per aquesta llei ha estat de més del 75% en el que porten d’any, en una regió on entre 200.000 i 400.000 persones viuen de la mineria artesana, amb el greu impacte que això suposa pels seus mitjans de vida; d’altra banda, afirma que la majoria de grups armats van ser desactivats el 2008 amb la seva incorporació a l’exèrcit nacional congolès i que l’únic que segueix actiu, l’FLDR, es refugia a les selves de Shabunda on viu, bàsicament, dels segrests i l’extorsió. Per Aronson, potser el mineral va alimentar el conflicte anys enrere, però ja no és la situació actual, mentre que les conseqüències de la llei sí contribuiran a empobrir encara més la població.

Les entitats promotores de la llei, sobretot Enough Project i Global Witness, van contestar immediatament amb un article publicat al Huffington Post, on Sasha Lezhnev, consultor polític d’Enough Project, reafirma la connexió entre l’extracció i l’exportació d’or, wolframita i coltan i la violència a la regió, i assegura que sense aquest comerç es podrà redreçar la situació. Ell mateix reconeix que intentar canviar aquesta situació pot suposar “inevitables dislocacions econòmiques”, el que per Aronson ve a reconèixer l’impacte que a curt termini pot tenir sobre la població sense que estiguin garantides alternatives sòlides. De fet, Lezhnev parla de la necessitat d’ajuts, però no concreta qui els proveirà o com es posaran en marxa.

El periodista congolès Mvemba Diozele, que actualment treballa a la Hoover Institution de la Universitat d’Stanford, on prepara un llibre sobre Mobuto Sese Seko, s’ha alineat amb Aronson i en el mateix Huffingston Post responia el passat 22 d’agost amb un documentat article sobre el tema en el que explica, entre altres coses, que el setembre de 2010 el govern de la RDC, responent a pressions internacionals, va prohibir la mineria artesanal. Això va deixar sense ingressos milers de famílies, que amb un índex d’atur del 8,9% i un 81,7% de treball informal, no van poder trobar cap alternativa. Sis mesos després, el govern de Kabila va anul·lar la mesura. Diozele dóna detalls sobre el paper de Ruanda i Uganda donant sortida a productes miners que, forçosament, han de venir del mercat negre congolès, ja que cap dels dos països tenen els recursos miners que comercialitzen i del rol de l’Índia com a comprador del flux de mineral que han deixat de comprar les empreses nord-americanes a causa de la Dodd-Frank Act.

Quan una acaba de llegir a l’article, té la sensació que la posició d’Enough Project resulta excessivament simplista respecte a l’impacte que una norma legal dels EUA pot tenir per redreçar la situació de violència al  centre de l’Àfrica. Una visió simple de les coses pot ser molt efectiva per captar suports a una campanya de lobby social, però no sé si serveix, de veritat, per canviar el món en un sentit on la justícia social estigui garantida per a les autèntiques víctimes de la violència: les dones, els homes, les nenes i els nens congolesos. Persones reals que no tenen gaire marge per patir més “dislocacions econòmiques” de les que ja han patit fins ara. I no és que jo no cregui en el dret, però em dóna la sensació que aquesta és una visió massa unilateralista (i per això, un xic miop) del dret i de la justícia. Tant de bo ens equivoquem i la Dodd-Franck serveixi per portar pau i, al final, menys pobresa.
—