Categoria: Política

Jo també llegeixo Wikileaks

Sí, navego amb enorme atenció i interès pel cabalós riu de cables transmesos des d’ambaixades i consolats nord-americans de tot el món, i llegeixo desenes d’informes que desperten el meu interès, mentre alhora segueixo l’exploració  i les “descobertes” de centenars de periodistes de tots els diaris, que en lloc d’una “gola profunda” tenen una gàbia gegantina de lloros garlaires en forma de web.

Jo no havia entrat encara a les cròniques des d’Abuja, la capital de Nigèria, quan ahir El País va publicar la més que qüestionable actuació de la farmacèutica Pfizer al país africà, amb un exèrcit d’advocats intentant aturar les causes judicials empreses contra la companyia per les seqüeles que un tractament experimental havia deixat en una colla de nens nigerians. El cable de l’ambaixada nord-americana a Nigèria de desembre de 2009 publicat per Wikileaks sembla un tros del guió de The Constant Gardener, la novel·la de John Le Carré, portada al cinema per Fernando Meirelles, que destapa la corrupció i les pràctiques criminals d’una companyia farmacèutica a l’Àfrica.

En la crònica hi ha de tot: la “sospita” dels executius de Pfizer que els processos oberts a Abuja són “polítics”, perquè, afirmen, “la ONG Metges sense Fronteres també va subministrar Trovan [el medicament en fase experimental] a nens afectats de meningitis i no se’ls ha obert cap procés” (una afirmació que, a més de greu, resulta molt estranya, si el medicament estava en fase experimental); hi ha un principi d’acord per 75 milions de dòlars, que Pfizer pagaria al govern de l’Estat de Kano (Nigèria és un Estat federal) i als afectats, una quantitat important, però que la multinacional considera acceptable atès que “els costos legals dels processos oberts pugen més de 15 milions de dòlars anuals” (Déu n’hi do aquests advocats!!!); hi ha també una comprensible preocupació de part de Pfizer per la corrupció local (es parla de pagar la part d’indemnització que correspon al govern local mitjançant la construcció d’instal·lacions sanitàries i de la constitució d’una fundació administrada per una ONG per garantir que les indemnitzacions arribin a les famílies), però alhora és precisament aquesta corrupció local (la divulgació dels negocis dubtosos del fiscal general i la intermediació d’un antic president colpista) l’eina que la farmacèutica empra per forçar la suspensió dels processos judicials.

Francament, impagable. M’ho miri com m’ho miri, només trobo beneficis en el fet que aquesta mena d’informació sigui posada a l’abast de tothom, perquè com diu Enrique Dans en el seu blog, l’única defensa que tenen els governs (i jo afegiria les corporacions i els individus) davant de Wikileaks i la seva filosofia de transparència total és no tenir res per amagar. No hi puc estar més d’acord. Cal ser coherent i conseqüent, cal ser honest des d’una perspectiva legal, però també des d’una perspectiva moral. Amb més fair play, no calen tants informes confidencials, i amb una mica menys d’hipocresia, probablement podríem veure una reducció efectiva de la corrupció.

Com a mostra del que vull dir, us tradueixo un exquisit fragment de l’informe emès l’octubre de 2008 des de l’ambaixada nord-americana de Bishkek, capital del Kirguistà, sota el prou evident títol de Càndida conversa amb el Príncep Andrew sobre l’economia kirguiza i el “gran joc” :

«Després d’una estona donant voltes desganadament sobre el tema [el sentiment dels kirguizos que les potències occidentals els havien forçat a signar contractes desavantatjosos quan el 1990 s’havia separat de l’antiga Unió Soviètica], només fent algun esment mordaç a “interessos personals”, els representants empresarials van començar a descriure el que consideraven una vergonyosa situació de corrupció de l’economia kirguiza. Tot manifestant que cap d’ells no hi havia participat mai i que mai havien pagat suborns, un representant d’una companyia mitjana va manifestar que “De vegades és una espantosa temptació”.  En una sorprenent manifestació de candor, tenint en compte que el dinar tenia lloc en un hotel públic, tots els homes de negocis presents a la reunió van començar aleshores a comentar que no es podia fer res al Kirguistà si Maxim, el fill del president Bakiyev, no se’n duia “la seva tallada”. El Princep Andrew va ficar-se en el tema amb ganes, dient que no deixava de sentir el nom de Maxim “un cop i un altre, per tot arreu” quan es parlava de fer negocis en el país. Envalentit, un dels homes de negocis va dir que “fer negocis aquí és com fer negocis al Yukon” en el segle XIX, és a dir que només aquells que estiguin disposats a participar en les corruptes pràctiques locals podran fer diners. Els seus col·legues van donar-li la raó de forma entusiasta i un d’ells va assenyalar que “aquí no ha canviat res. Abans tot el que senties era el nom del fill de l’Akayev. Ara és el nom del fill del Bakiyev”. En aquest punt el Duc de York va fer una gran riallada tot dient: “Això sona exactament com França”.

(…) El dinar havia durant ja quasi el doble de temps del previst, però semblava que pel Príncep tot just estàvem al començament. Havent esgotat el tema del Kirguistà, va tornar a parlar sobre la promoció dels interessos econòmics britànics a l’estranger. Va clamar contra els investigadors anti-corrupció britànics que havien comès la “idiotesa” de quasi bé tirar per terra el negoci Al-Yamama anb Aràbia Saudita. (NOTA: El Duke es referia a la investigació, posteriorment tancada, sobre uns suposats suborns que un membre de la casa reial saudita havia rebut a canvi d’un lucratiu contracte plurianual amb BAE Systems per proveir equipament i formació a les forces de seguretat saudites. FI DE LA NOTA.) Els súbdits de la seva mare asseguts al voltant de la taula van bramar la seva aprovació.»

Entenc que als Estats Units no els agradi que la Casa Reial britànica i el govern de Gran Bretanya coneguin la crítica opinió que a la seva ambaixadora al Kirguistà li van merèixer els comentaris del Príncep Andrew i dels empresaris anglesos reunits en aquest dinar, on ella era la única no anglesa (la diplomàtica assenyala al principi de l’informe la seva estranyesa perquè no hagin estat convidats l’ambaixador de França i el d’Alemanya) i dedueixo que l’única dona. Però, és clar, l’autèntic problema no és que Wikileaks ho faci públic, sinó que l’ambaixadora tingués material tan “sucós” amb el que confegir el seu informe.

El despatx diplomàtic està escrit amb una ironia i un llenguatge dignes dels guionistes de Sí, ministre. (Impagables les referències a l’anàlisi que el príncep anglès fa de la geopolítica asiàtica, que considera un retorn al Great Game, que és com els anglesos anomenen el llarg període d’enfrontaments bèl·lics amb Rússia [1813-1907] pel control de l’Àsia central). I sembla que el Príncep Andrew intuís on acabaria la crònica del dinar quan cap al final va aprofitar per criticar “els (insult) periodistes, sobretot del National Guardian, que fiquen els seus nassos per tot arreu”. Com veieu l’ambaixadora va tenir escrúpols de reproduir les paraules gruixudes del llenguatge reial. No es va poder estar, però, de citar el que sens dubte hem de valorar com la cirereta del dinar:

«Tot sortint, un dels assistents va confiar a l’ambaixadora: “Quin fantàstic representant del poble britànic! No podríem estar més orgullosos de la nostra família reial.”»

…

Terrassa-O-Culta: Pacte Cívic per la Cultura de Terrassa

Ahir vam tenir nova reunió per parlar del Pacte Cívic per la Cultura de Terrassa. Fa uns dies veiem, a la Comissió Permanent del Pacte, el document… [Llegir més]

Xifres

Ahir a la matinada em vaig indignar, quan, consultant a internet les diverses versions que la premsa de Barcelona i de Madrid donava de la manifestació per la defensa de l’Estatut que a la tarda havia colapsat el Passeig de Gràcia i la gran Via de Barcelona, vaig veure que El País assegurava que la convocatòria havia aplegat només 56.000 persones (càlcul de Lynce per a EFE), mentre la Guardia Urbana donava una xifra superior al milió de persones. El pitjor d’aquest intent absurd d’amagar la realitat és que (a) no es donaven les xifres de les altres fonts en el mateix paràgraf de la notícia, i (b) una lectura somera de la metodologia dels càlculs de Lynce havia de posar els cabells de punta a qualsevol persona avisada.

Avui, el diari ha rectificat (tinc la impressió que els periodistes d’El País que jo conec, o almenys unas quants d’ells que em mereixen un gran respecte personal i professional, havien d’estar tan indignats i esgarrifats com jo) i dóna una xifra d’almenys 425.000 persones “segons càlculs propis”. I és que qualsevol xifra inferior a aquesta resulta, si més no, una burla a la més mínima intel·ligència. El trajecte previst per la manifestació, des de Diagonal / Passeig de Gràcia fins a Plaça Tetuan, té una superfície de 100.000 metres quadrats (10 Ha, a raó d’uns 50 metres d’amplada en un recorregut de 2 km), el que ens donaria almenys 200.000 participants en el supòsit d’una manifestació densa però que avança amb normalitat, Però és que la manifestació no podia pràcticament avançar a causa del colapse de les avingudes previstes per fer el recorregut, colapse que s’estenia al carrers perpendiculars i paral·lels. Les fotografies de la confluència de Diagonal amb Passeig de Gràcia mostren una densitat humana que supera sobradament les 4 persones metre quadrat a quarts de sis de la tarda.

¿Ens pren per babaus un mitjà que pública com a bo un càlcul fet per uns senyors que declaren haver-lo fet emprant unes quantes fotos aèries preses a les 20:30h (!!!) i haver “comptat” les persones per mitjans informàtics, “però sobretot manuals”? A quarts de nou del vespre, quasi dues hores després que els polítics abandonessin la comitiva i just mentre Lynce feia les fotos per als seus comptes, jo parlava a Terrassa amb gent que havien participat a la manifestació i ja n’havien tornat. I, qui són aquesta gent de Lynce? Qui té els recursos per fer fotos aèries i disposar de programes informàtics d’interpretació i càlcul sobre imatges, o per disposar de personal especialitzat per analitzar-les? Quina mena de garanties de fiabilitat ha ofert Lynce a mitjans com EFE (encara agència estatal d’informació, no ho oblidem) i a El País perquè en publiquin càlculs tan sospitosament tendenciosos.

A mi no deixa de resultar-me curiós com l’anàlisi que fa en Josep Ramoneda a les mateixes pàgines d’El País sobre l’intent d’alguns mitjans de Madrid de minimitzar la manifestació d’ahir emprant “la Roja” sigui perfectament aplicable al diari on ell publica (només cal veure el desplegament fotogràfic de la portada de paper i del web). Diu Ramoneda que la dreta deu sentir-se “insegura en la defensa de la nació espanyola quan ha de convertir el futbol en bandera de la reconstrucció nacional”. I la pregunta és: només la dreta? No crec que sigui qüestió de dretes o esquerres, sinó d’una concepció centralista de l’Estat que no pot acceptar dins seu la diversitat, un centralisme miop que no s’adona que com més rígid i monolític es torna més alimenta la retòrica independentista. I si segueix alimentant-la, potser deixarà de ser retòrica.

…

Magnòlies i til·lers

Aquesta tarda he baixat caminant des de l’Escola d’Enginyeria de Terrassa fins a casa, gaudint de l’olor de les magnòlies i els til·lers del Passeig, mentre pensava en el to positiu i optimista que l’alcalde Navarro s’ha esforçat per donar a la seva conferència d’aquesta tarda sobre la Terrassa de 2010. Suposo que aquesta és una de les feines que correspon als polítics: fer una lectura positiva de la realitat, subratllar aquells trets de la història que puguin alimentar l’orgull de pertinença i identificar les oportunitats de futur que puguin animar els ciutadans a tirar endavant amb entusiasme.

Hi ha poc marge per les alegries en el moment que ens ha tocat viure (els 20.000 aturats que hi ha a Terrassa són un clar indicador de la situació), però és cert que l’esperança en un futur millor, més dinàmic, amb més oportunitats per a tots, és un element no suficient però sí imprescindible per tirar endavant. Ens cal il·lusió per un projecte comú, i l’alcalde volia, vol articular aquesta alegria i fer-la fructificar oferint els grans projectes de ciutat: el nou parc tecnològic i audiovisual de la zona nord, les noves vies de comunicació (el metro, la ronda ferroviària orbital,  la ronda del Vallès/B-40…), la força del campus universitari i la recerca associada en camps com l’òptica o l’aeronàutica. I tot això està bé, està bé recordar-ho i dir que el primer pas per avançar és creure en un projecte. Calen, però, com s’ha dit en alguna intervenció, solucions per aquells que pateixen l’impacte més dur de la crisi.

Camino olorant magnòlies i til·lers i penso que en aquesta ciutat s’hi viu bé. El gran repte segurament és assegurar que aquest benestar arribi a tothom, a través de projectes innovadors i sostenibles i suposo que sí, que, com diu l’alcalde, el primer pas és creure-s’ho.

Píndoles

Heu llegit mai el prospecte d’una capsa de diclofenac? S’hi consignen prop de 80 malalties que poden produir-se com efecte secundari per prendre aquest medicament, malures que van des de l’estrenyiment i els malsons fins a l’hepatitis o la insuficiència cardiaca, passant per sìndromes poc conegudes com la d’Stevens-Johnson i la de Lyell, que són estranyes malaties de la pell. Sí, és cert també que el gruix d’aquestes malalties (fins a 54 de les esmentades al prospecte) només amenaça un 0,001 per cent del que prenen aquesta medicina, però l’advertiment no deixa de generar certa inquietud. I, tanmateix, a mi és l’única cosa que m’alleuja el dolor crònic dels meus colzes i, pel que tinc entès, és un dels antiinflamatoris més efectius que hi ha actualment.

M’he semblat la perfecta metàfora de la política. Aquesta també té efectes secundaris negatius, que afecten segurament un percentatge de ciutadans i ciutadanes superior al que acaba tenint mal d’estomac per culpa del diclofenac, però, d’altra banda, la política és l’única eina que tenim per a resoldre els problemes i necessitats que forçosament genera la convivència en societats cada cop més complexes.

D’un escepticisme total he acabat passant, amb el temps, a una gran fe en la política, en l’impacte positiu que té una tasca terriblement feixuga, a voltes avorrida, i que no fan sempre els més brillants, però absolutament necessària, com és convertir en llei un pacte entre persones que representen postures divergents. La llei ens dóna, quan és justa i consensuada, un terreny comú sobre el qual construir la convivència i, malgrat les seves imperfeccions i les del sistema judicial que l’ha de fer complir, una eina per canviar les coses.

Vivim una cultura social de la satisfacció immediata, del vini, vidi, vinci posat a les mans de cada ciutadà o ciutadana, i això casa malament amb la idea de l’esforç i de la construcció a llarg termini. Però malgrat els guionistes de Hollywood i els de Mediapro o TV3 (tot i que a la TV ho tenen més clar, perquè és rendible allargar les sèries), les revolucions i els grans canvis no es fan en el parell d’hores que dura una pel·lícula. A l’Obama li ha costat més mesos dels que suposava aprovar una nova legislació sobre l’assistència sanitària als EUA que és molt diferent i força més ligth que el que pretenia inicialment. I, a més, estic segura que només ha pogut aconseguir-ho perquè dos presidents, Bill Clinton i Jimmy Carter, van fracassar abans d’ell en l’intent de tirar endavant aquesta reforma, perquè aquestes lluites perdudes han generat moviments d’opinió i han generat la conscienciació de moltes persones i és aquest canvi de consciència el que ha permès el canvi, que tot i imperfecte és la primera pedra d’un sistema més just per milers de persones.

En política, les guerres justes són positives fins i tot quan es perden, perquè ens porten al debat i a la movilització dels passius. Per això és tan important no delegar la responsabilitat en uns professionals desafectes i ambiciosos, sinó exigir amb les eines que tenim (el vot i la crítica, la movilització i els mitjans) dedicació i coherència, eficiència i valors.

De vegades, els escàndols de corrupció (massa freqüents i sovint jutjats amb massa condescendència per la societat: “ja se sap”) ens poden fer pensar que molts són a la política per enriquir-se. Però vull pensar que hi ha més gent activa políticament que s’assembla a la candidata a estudiant de polítiques en una universitat estrangera que per sol·licitar la seva plaça al campus triat escrivia alguna cosa així com que en el món canviant que vivim actualment no hi ha cam aspecte de l’existència humana que no estigui tocat per la política i que una es pot quedar a casa, mirant la TV o llegint el diari, veient-les passar o fer alguna cosa, aportar el seu gra de sorra, per canviar-les. Aquesta estudiant vol dedicar-se a la política per canviar el món. Jo vull pensar que tots els que s’hi dediquen ja tenen objectius tan elevats com els d’aquesta noia.
…