Categoria: Reflexions

Maternitat

A les nou i cinc m’escapo un moment de l’objectiu del dia per portar el cotxe al mecànic. Fa només cinc minuts el carrer era ple de criatures que feien cap a les dues escoles que tinc al costat de casa. Ara tot és en silenci i jo estic parada darrera un camió bloquejat per un cotxe aparcat sota el senyal que ho prohibeix. El camioner es cansa d’esperar i avança amb penes i treballs enfilant-se a un simulacre de vorera (fa un pam d’ample!).

Vint metres més endavant, ha de repetir l’operació, ara sobre una vorera de 40 centímetres; quan ja és quasi al final de la maniobra, una de les dones que la fan petar a la porta de l’escola, s’acosta al cotxe, acciona el comandament a distància i sembla que vagi a seure al volant per treure’l, però s’ho repensa, perquè el camió ja ha passat. No me’n sé estar i dic en veu alta: “Quins pebrots!”. La dona em sent i es tomba agressiva: “¿Le pasa algo señora?” Em vénen ganes de baixar el vidre de la finestra i respondre, però no tindria sentit. Pel retrovisor miro les quatre dones que xerren tranquil·les a la porta del col·legi i penso en quantes maneres diferents hi ha de viure els treballs de la maternitat.

El mecànic és just uns quants carrers més enllà. Torno a casa travessant la plaça on ha instal·lat el seu campament un circ. Em criden l’atenció les cortines de ganxet a la finestra d’un carruatge; m’adono que és una casa i em pregunto com deu ser criar un fill en un circ. Penso fugaçment que m’hagués agradat ser la dona d’un firaire, anar pel món amb una troupe transhumant i despertar-me cada dia veient un paisatge diferent. I mentre ho penso em fixo en els carruatges que són bellíssims, de fusta pintada de verd fosc i decorats amb pintures que recorden els cartells de primers del segle XX. Un parell porten data: Carruaje 32. Año 1930; Carruaje 6. Año 1919. Unes tanques de fusta, com de jardí de campinya anglesa, cobreixen els espais entre les cases amb rodes. A totes les finestres hi ha cortines de ganxet.

Penso en un trapezista de cos ferm i en uns ulls alegres amagats sota la ganyota trista d’un cara-blanca. Probablement el paisatge de les seves dones no deu canviar pas tant: unes caravanes blanques entremig d’uns carros verds, al davant una carpa groga i blava i al darrere unes tanques de jardí sense flors.

I penso en la maternitat, en la de les dones dels firaires i en la meva, com faig sovint aquests dies, a mesura que s’acosta l’aniversari de la meva filla, que en farà 18. Canvi de cicle. Hi penso i recordo com si fos ara que, en agafar-la en braços per primera vegada, vaig sentir que em queia a sobre un pes feixuc per al qual no estava preparada. La sostenia i, sense poder pronunciar ni un mot, jo era incapaç de deixar de plorar. Aquella era la primera cosa que em passava a la vida que era de veritat per sempre. Passés el que passés, passi el que passi, jo sempre seré la seva mare. I jo volia ser aire en moviment, anar d’experiència en experiència com qui va de ciutat en ciutat, i que res fos per sempre.

El cert és que tinc poc mitificada la maternitat. Probablement és el millor que m’ha passat, però m’ha resultat força difícil. Estimo molt els meus fills; són les persones que més estimo del món. Mataria per defensar-los, si calgués. Però de tant en tant necessito desconnectar-me d’aquesta responsabilitat. Es tracta, sobretot, d’un estat mental, un espai que em pertany només a mi, on no hi ha ni pares, ni mares, ni fills. Penso en la maternitat, també, perquè fa un any i mig que vaig perdre el meu pare; la mare feia molts anys, 16, que ens havia deixat. I he pensat molt en la relació que teníem, que va anar i venir per camins difícils, perquè els fills ho són per sempre, però els pares no.

De vegades els pares els matem, els oblidem, els deixem enrere mentre nosaltres avancem només mirant endavant. Ells ens demostren una fe incombustible i nosaltres tenim la sensació que s’han quedat retinguts en un món del que ja no formem part. Un dia ens girem i tenim la sensació que els nostres pares ens miren des de la finestra amb cortines de ganxet, des del carro d’un circ d’una altra època. Un dia mirarem per la finestra i veurem com els nostres fills tomben el cap per mirar-nos.

Perseverança

Algú que va llegir a finals del passat estiu l’entrada Males notícies em preguntava no fa massa què havia passat amb el meu cavall, i la veritat és que ha passat una cosa increïble. No només s’ha recuperat de la seva lesió, sinó que ha començat a competir en doma clàssica i està fent un paper més que digne. Avui ha quedat tercer en la reprise 3a del CDT0 celebrar la Hípic Club Internacional de Gavà.

Whisky, novembre 2011
Whisky, maig 2013

El mèrit és de la meva filla, que munta molt bé, però sobretot del Manolo Molina, el nostre monitor, que ens va animar a seguir treballant amb el Whisky, malgrat les males perspectives que ens augurava el veterinari. A l’hípica Can Xercavins vam trobar l’espai ideal per enfortir el seu cos i les seves potes, la perseverança i la bona disposició del cavall, que aprèn molt de pressa i hi posa moltes ganes, han fet la resta. Ningú diria veient-lo que és el mateix cavall que ens van portar fa un any i mig.

En qualsevol cas, ha estat un gran Dia de la Mare. Un bon dia per recordar.

A mi sempre em sembla que l’hípica és una metàfora de moltes coses de la vida que no tenen res a veure amb els cavalls. Que els bons resultats volen feina continuada i rigor; que el treball en equip (en aquest cas el d’una bèstia i una persona) demana coneixement, comprensió i adaptació; que som capaços de superar les nostres limitacions si ens ho proposem; que les grans competicions són les que emprenem contra nosaltres mateixos, contra els nostres propis límits; que l’afecte sincer sempre és recompensat…

 

Cartes a un amic distant (10)

Va ser fa unes quantes nits, mentre escoltava I fall in love too easily a la Nova Jazz Cava, que vaig adonar-me del que està passant. El baix de l’Horacio Fumero —a qui homenatjàvem com a flamant  Jazzterrasman 2013— havia aconseguit crear una subtil atmosfera d’intimitat i jo, amb els ulls clucs, rememorava una imatge que havia quedat amagada sota els records de qui ha ocupat en els darrers vuit anys l’espai que jo et servo, uns records que poc a poc s’esvaeixen.

Fa molt de temps que aquesta imatge teva m’acompanya —seus de cara a la porta, amb l’esquema repenjada a la paret, i llegeixes concentrat, seriós, però quan em mires i somrius, els teus ulls lluminosos em donen una força infinita. I l’altre dia vaig retrobar la teva imatge dins meu, de cop desvetllada per l’evanescència de l’ombra que m’ha tenallat el cor durant tant de temps. Potser la clau va ser el títol: Jo m’enamoro massa fàcilment, perquè em va fer pensar que, ben al contrari, a mi em costa molt enamorar-me, i la culpa, ho saps, és teva. Tu ets la mesura de totes les coses i és amb el teu raser que valoro persones i relacions. Un joc perillós, perquè quasi bé ningú passa el filtre que tu suposes, però quan algú se t’assembla, m’obsedeixo, i les meves obsessions poden durar anys.

Assegut en un racó d’aquella habitació que ja no existeix, tu no llegiràs mai aquestes ratlles. Però jo necessitava explicar-te que ja tornem a estar sols: ningú se’t pot comparar i les obsessions no poden durar per sempre. Abans tenia una certa tendència a encavalcar obsessions; ara entretinc la ment amb reptes intel·lectuals  —d’aquells que sé que a tu t’agradarien— i el cos amb reptes esportius que m’haguessin semblat absurds als 20 anys.

De sobte penso que potser fora millor esborrar aquesta entrada, perquè deu tenir alguna cosa de malaltís escriure als propis fantasmes. Però potser això dels fantasmes és com el que m’explicava un amic meu de la memòria: el símptoma que alguna cosa no va a l’hora no és extraviar de tant en tant algun record o que ens costi recuperar aquell nom que tenim a la punta de la llengua; el símptoma greu és no adonar-te’n, que els records mancats ja no et facin falta perquè has perdut la consciència de tenir-los. Jo, amic distant, sé molt bé que ets un fantasma, però també sé que encara em fas falta, potser perquè secretament estic convençuda que un dia aixecaré els ulls i em trobaré de sobte amb la teva lluminosa mirada.

Silencis i pregàries

Quan tanques una etapa —i jo en tanco una a finals d’aquest mes, quan deixaré la presidència d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa després de quatre anys al càrrec—, tendeixes a fer una mirada enrere per revisar el camí recorregut. Jo sempre torno als meus escrits, i no pas només a aquests que comparteixo amb tots vosaltres, sinó a la llarga col·lecció de llibretes que guardo als meus calaixos.

Ahir a la tarda vaig fer aquest exercici. Buscava una llibreta que vaig obrir en assumir el càrrec que ara abandono per anotar-hi les reflexions culturals a les que estava segura que aquesta feina voluntària m’inclinaria. Al contrari que algun dels meus antecessors, convençut que les entitats culturals han d’emetre opinió, jo penso, amb alguns altres companys dels òrgans directius, que una entitat opina a través de les seves activitats; són les persones i, especialment, les que ocupen els seus càrrecs directius les que estan cridades no ja tant a opinar com a reflexionar en veu alta i per escrit sobre l’entorn cultural. Curiosament, l’únic article/manifest publicat durant l’etapa de l’expresident que ara ens critica per massa passius el vaig redactar jo i encara ara, més de 10 anys després, tinc seriosos dubtes que els que el van subscriure l’haguessin assumit en tota la seva extensió.

En qualsevol cas, durant la meva presidència, els articles d’opinió s’han concentrat en el principal problema que vam haver de resoldre: el de la continuïtat als nostres locals, que vam defensar en un judici, que vam guanyar en primera instància, resolució que va ser confirmada per l’Audiència Provincial a primers de 2012. I en coses prosaiques, com defensar la pintura de la façana destruïda per l’estultícia d’uns propietaris desaprensius. La quotidianitat en temps difícils se’ns ha menjat literalment l’heroisme ideològic que se’ns reclama.

Ahir, volia escriure un punt final sobre totes aquestes coses i una mica sobre la petita frustració de sentir crítiques permanents dels que no aporten altra solució que els cants de sirena a un suposat passat gloriós, amb un “el que es feia aleshores tenia dignitat i el que ha vingut després ni s’hi acosta”. Però en lloc de fer això, vaig retrobar el meu passat a les llibretes que vaig escriure en paral·lel a l’inici d’aquest blog. Vaig retrobar les pàgines secretes que mai vaig publicar aquí perquè eren pregàries d’amor a un amor impossible.

Amb el pas del temps, els sentiments acaben amarant tot el que escrivim, i també aquest blog és ple de pregàries al mateix déu menor. En parlar-ne en veu alta, sublimem el nostre dolor, les nostres angoixes, la nostra felicitat sabent que, si no les circumstàncies o les coneixences, tots compartim sentiments propers. Però a les llibretes, el dolor és més descarnat, la il·lusió més infantil, la passió més salvatge. No hi ha distància, i la intensitat de la veu —durant 2005 i 2006 vaig escriure pràcticament cada dia— m’impressiona encara. Llegides ara, des del silenci voluntari que m’he imposat, m’aclapara la permanència dels sentiments al llarg de més de vuit anys que han vist com canviava radicalment quasi bé tot en les nostres vides. I no sé si fer-ne una lectura heroica —l’amor etern existeix i jo el conec— o una lectura pragmàtica —els amors impossibles no s’acaben perquè es mantenen a part de les misèries de les nostres vides quotidianes.

Potser ara que deixo el dia a dia als Amics —l’entitat és un d’aquests amors que no deixaré mai del tot— tindré més temps per pensar-hi i decidir quina és la resposta.

Enyor de neu i muntanya

Avui hi ha lluna plena i mentre la mirava sortir, en el clarobscur del capvespre, m’he imaginat la seva llum brillant reflectida sobre la neu allà dalt a les muntanyes que enyoro. Aquest any les coses s’han torçat en el darrer moment, i no podrem anar als Pirineus, com havíem fet els dos darrers anys. Però no em queixo: em semblaria una frivolitat fer-ho quan hi ha tanta gent que ho està passant de veritat malament. Només em deixo endur per la nostàlgia i la imaginació.

La llum de la lluna sobre la neu té el color dels fantasmes i la textura de les ànimes en pena. És una llum per mirar-la des d’una finestra que no sigui lluny de l’estufa de llenya o de la llar de foc; una llum per imaginar contes i explicar-los a les llum de les flames. Històries de noies perdudes empaitant amors impossibles, convertides en fetilleres del bosc, coneixedores de tots els seus secrets.

Mentre escric comença a bufar el vent amb força, i posa so al meu comte de llum lletosa: ara els arbres tremolen i es balancegen d’un cantó a l’altre, moviments que omplen l’aire de vibracions sonores. La fetillera prepara un filtre d’amor amb pètals secs de les roses de primavera i escorça i fulles dels arbres que no temen l’hivern…

Algun dia acabaré el conte. Ara us dic, bona nit!!!