Tinc els meus pocs lectors abandonats. Ja em perdonareu, però hi ha temporades que, només obrir la porta, els pensaments em volen com fulles arrossegades pel vent i no aconsegueixo materialitzar-los en paraules.

Quan m’envaeix la melangia, sovint tinc la sensació que vaig asseguda en un cavallet de fira que, pujant i baixant, gira lentament al voltant d’una columna de miralls que em torna una imatge massa coneguda, massa repetida; i em sembla que no sóc capaç de dir res que no hagi dit mil vegades, que no hagi escrit dotzenes de cops.

Quan m’envaeix la melangia, el pensament se m’arrapa a les coses petites i quotidianes de la vida que em resulten plaents. Coses de les que una té la sensació que resultarà fútil parlar, perquè de vegades oblidem que no escrivim per al present dels altres, sinó per al nostre futur, per a conjurar el silenci de l’oblit. És bo poder recordar, passat el temps, que ens emocionaven les olors de la vella cuina que ja no existeix, el pessigolleig del sol sobre l’espatlla humida en aquell terrat que va desaparèixer. Perquè aquests són els records més fràgils —i per això, per a mi, tan preuats—, ja que queden fàcilment enterrats sota les capes de noves quotidianitats. Qui recorda ja com s’embrutava els dits al canviar la cinta entintada d’una màquina d’escriure? I potser no cal, però per mi aquest record va lligat a l’emoció de rebre el regal de la meva primera màquina d’escriure, el primer pas cap al meu somni de periodista.

I el record que vull guardar aquí per al futur és el de la meva bicicleta nova, la que em porta cada dia a treballar (quan no plou) i que m’ha fet descobrir una joie de vivre de la que m’havien parlat i que no m’acabava de creure. Les meves companyes ciclistes urbanes m’explicaven que anar en bici dóna bon rotllo i jo somreia pensant que, de segur, no podia compensar el fred de l’hivern, la pesada convivència amb els fums dels cotxes i l’esforç de les pujades. Però resulta que és totalment cert.

Cada matí, baixo del tren amb la meva bicicleta vermella i els deu minuts que tardo a arribar a la feina són una delícia, faci fred o calor. El vent a la cara m’espavila i els carrers amb poc trànsit, que  són la major part de la meva ruta, em regalen una imatge insòlitament tranquil·la de Barcelona (que agraeixo després de 4 anys a Diagonal/Passeig de Gràcia). Ciclista novella a la ciutat (fa menys de dos mesos que vaig canviar de despatx i, per això, de mitjà de transport), cada dia descobreixo alguna cosa nova: una botiga a la meva ruta que no havia vist o quin és el millor semàfor per creuar la Diagonal, si vols agafar verds tots els semàfors successius.

Com tots els ciclistes de ciutat, prenc el millor de cada món: la calçada sempre que puc, si no hi ha un carril-bici específicament delimitat, però les voreres amples i els pasos de vianants allà on la convivència amb cotxes i motos resulta perillosa, i els espais reservats per a bicicletes, inexistents. Cal reconèixer, tanmateix, que la convivència amb els vianants és també força complexa. Puc entendre que alguns d’aquests es queixin dels ciclistes que envaeixen les voreres —jo voldria no haver-ho de fer mai—, però en general són els vianants qui envaeixen els carrils-bici, sense parar massa compte al mal que poden ocasionar, als ciclistes i a ells mateixos. També és veritat que part del problema és el mal disseny dels carrils-bici en algun punt, les obres que hi ha a molts carrers, la pobre senyalització i l’encara més pobre enllumenat d’alguns trams i, des del meu punt de vista, la manca de campanyes informatives apropiades.

En contrapartida, els ascensors a les estacions (algunes), les zones per a bicis als trens i la creixent xarxa de carrils reservats i carrers amb senyalització especial a Barcelona són un incentiu per apostar per la bicicleta. Un altre ho és el punt de vista diferent que et dóna de la ciutat i la infantil sensació de llibertat. I aquesta és l’emoció que vull guardar amb mi i que les capes de noves vivències i nous records no la facin desaparèixer.