Canvis i retorns

La lluna plena que em mira i em segueix mentre pedalejo Diagonal avall m’inspira paraules, com me les inspira també el somni recurrent on ens estimem com mai ho arribarem a viure. Però els mots, dolços o amargs, no troben el seu camí fins aquestes pàgines, perquè queden atrapats en les teranyines del cansament i acaben morint, xuclats per les aranyes de la pressa, les obligacions i, fins i tot, la desídia.

Els canvis —la meva nova feina al Parc Científic de Barcelona (PCB)— són un bon motiu per escriure, però també un obstacle, perquè de sobte al meu voltant tot s’accelera, els límits per tancar els projectes s’escurcen i les agendes es col·lapsen amb reunions de traspàs a una banda i a l’altra del meu canvi de vida.

Vaig escriure aquestes primeres ratlles apressades robant uns minuts al son per deixar memòria aquí del pas important que he donat aquest febrer, deixant Biocat per a sumar-me a un gran projecte que volem fer créixer i desenvolupar en tot el seu potencial. Al PCB hi ha un gran equip, en dimensions i capacitats, però fins i tot els millors queden lluny d’aconseguir els objectius a què poden aspirar si treballen isolats i els manca una estratègia compartida. Aquestes dues primeres setmanes m’han permès començar a mesurar totes les possibilitats que tenim davant i s’ha començat a dibuixar el full de ruta que marcarà les nostres properes passes.

Mentre a fora s’acceleren els canvis, a dins visc la perplexitat de l’indefugible retorn. Em sento atrapada per uns sentiments que voldria superar, però que no supero. La prova més evident n’és el pes d’aquest silenci de sis setmanes. La resignació amb què intento oblidar és com un aire calent que corseca les meves paraules, com s’asseca la tinta d’una ploma que has deixat sense tapa. Si vull oblidar no puc explicar els meus somnis, ni els meus desitjos, ni compartir l’emoció d’aquella cançó que acabo de descobrir, ni sincerar-me sobre què m’inspira el llibre que estic llegint. Si vull oblidar, he d’extirpar una part —de vegades dolorosament gran— dels meus pensaments quotidians, fer veure que tu no en formes part… i l’esforç em deixa totalment exhausta.

Com a exercici terapèutic, m’he proposat escriure cada dia, o almenys 3 o 4 cops per setmana, petits comentaris sobre fets del món, coneguts per tothom —com aquesta bogeria d’atemptats terroristes que han colpejat Dinamarca— o ignorats —com alguns dels projectes de les empreses i entitats del PCB o algun article interessant que hagi llegit en algun mitjà especialitzat poc conegut. Confio tenir la disciplina necessària. Vosaltres, lectors, en sereu els jutges.

Esquitxos de llum en la nit

Escric mirant com el perfil nevat de les muntanyes va enfosquint-se fins que tot és una massa negra, perfilada per la llunyana llum del sol que s’apaga i puntejada pels esquitxos daurats de les llums dels pobles que jeuen a la seva falda.

D’aquí a poca estona, la llum blanquinosa que dibuixa la carena s’apagarà del tot i el blau grisós del cel esdevindrà negre i s’omplirà dels esquitxos argentats dels estels.

Les llums que titil·legen davant meu em fan pensar en l’esperit de les festes que ja s’acaben. Un temps que sempre se’m fa estrany, en precari equilibri entre un consumisme desbocat i la mística de l’amor fratern, el retrobament i la solidaritat.

La societat (i l’economia) en què vivim ens impulsen a gastar amb un grau més o menys gran de desmesura, però sentim la necessitat real de compartir, de celebrar la vida amb els que ens són propers —familiars i amics— perquè necessitem sentir-nos part d’alguna cosa més gran que nosaltres, de ser part d’una comunitat.

Pensava que aquests dies a la muntanya (Pallars, com no?) escriuria molt, però en realitat els dies se’m fan molt curts entre la neu (amb alguna que altra aterrissada, perquè sóc una esquiadora penosa, però que es diverteix prou), els desplaçaments logístics i turístics, i la intendència (que amb dos adolescents, sempre li toca a la mare). M’he dedicat més a la lectura i a meditar sobre alguns projectes de futur que tinc entre mans.

2015 se’m presenta davant com un temps de canvis. Els diaris van plens dels que alguns ens prometen. Uns planegen culminar el procés fa temps iniciat; d’altres, amb un “look” que recorda les esquerres universitàries que van fer la transició, parlen de regenerar un sistema polític ineficaç, socialment injust i, ben sovint, corrupte —però els flaqueja el discurs en temes complexos, com l’estructura de l’Estat. Jo, tanmateix, pensava en canvis més personals, encara per acabar de definir, però que afectaran la meva quotidianitat.

Les idees titil·legen davant meu com les llums del poblet pirinenc. Material per a properes entrades.

Zona de guerra

La vida passa, però els sentiments es queden, a dins nostre, arrapats al cor, capa sobre capa de tels fins, quasi imperceptibles, que de vegades ens consolen amb el seu escalf i, a voltes, ens estrenyen tan fort que quasi bé ens ofeguen. La vida passa i passa el nostre temps esperant un tren que potser no passarà mai, o asseguts al vagó, mirant per la finestreta d’un tren que no sabem si ens porta on volíem anar, però que ens duu lluny de la vella estació on no volem ni podem tornar.

Penso en els sentiments silenciats i en els trens perduts mentre llegeixo una novel·la que parla d’amors impossibles i amagats, que travessen el temps en silenci, dissimulats entre la fidelitat, la companyonia i l’amistat, i que acaben per confessar-se a les portes de la mort, perquè un necessita deixar aquest món amb el cor net, esquinçar tots els tels que no han deixat bategar la passió.

And the mountains echoed, de Khaled Hosseini, no és una novel·la sobre amors secrets, però sí és una novel·la sobre l’amor —sobre les formes tan diverses que tenim d’estimar: entre germans, entre pares i fills, entre homes i dones, entre dones, entre homes…—, una novel·la que explora com tenim cura dels altres i com les decisions que prenem en fer-ho —de vegades a contracor, patint i provocant un gran dolor— marquen la nostra vida i la de famílies i pobles sencers durant generacions.

La major part de l’acció de la novel·la transcorre a l’Afganistan, al llarg de prop de 60 anys, entre 1952 i 2010. L’acció transcorre en zona de guerra, però Hosseini —escriptor nord-americà d’origen afganès que va canviar la medicina per la literatura el 2003, després de l’èxit de la seva primera novel·la, The Kite Runner— té la mestria d’explorar la vida que passa a les alcoves i als cors dels seus personatges sense deixar que els projectils i les bales que esbotzen els murs i els carrers li facin tremolar la mà. I no és que el conflicte no afecti els personatges, sinó que només és una de les moltes coses que els mouen, i sovint menys important que el desig, la por al fracàs, la tendresa, l’enveja, la solidaritat, l’orgull, la generositat, la ràbia, el sentit del deure, la frustració, l’amor…

La vida passa i els sentiments se’ns queden a dins, i esdevenen la llum a través de la qual mirem el món, el diapasó que vibra amb històries que ens semblen properes. Per això m’emociona l’amor de Suleiman per Nabi, l’amor inconfessable del senyor pel seu servent, un amor que es conforma amb la proximitat d’un passeig diari en cotxe i l’observació atenta del dibuixant que guarda sota clau els seus esbossos. Un amor impossible, com el de Nabi per Nila, la dona de Suleiman, a qui el criat seguirà esperant fins a la vellesa ignorant que porta 30 anys morta.

Amors creuats que s’il·luminen amb la frase que he repetit per a mi mateixa tantes vegades, tot esperant el tren que potser no arribarà: “Tu, sempre has estat tu. Ho saps, oi?”

 

Amb els meus millors desitjos…

Bones festes i feliç 2015

Bicicleta

Tinc els meus pocs lectors abandonats. Ja em perdonareu, però hi ha temporades que, només obrir la porta, els pensaments em volen com fulles arrossegades pel vent i no aconsegueixo materialitzar-los en paraules.

Quan m’envaeix la melangia, sovint tinc la sensació que vaig asseguda en un cavallet de fira que, pujant i baixant, gira lentament al voltant d’una columna de miralls que em torna una imatge massa coneguda, massa repetida; i em sembla que no sóc capaç de dir res que no hagi dit mil vegades, que no hagi escrit dotzenes de cops.

Quan m’envaeix la melangia, el pensament se m’arrapa a les coses petites i quotidianes de la vida que em resulten plaents. Coses de les que una té la sensació que resultarà fútil parlar, perquè de vegades oblidem que no escrivim per al present dels altres, sinó per al nostre futur, per a conjurar el silenci de l’oblit. És bo poder recordar, passat el temps, que ens emocionaven les olors de la vella cuina que ja no existeix, el pessigolleig del sol sobre l’espatlla humida en aquell terrat que va desaparèixer. Perquè aquests són els records més fràgils —i per això, per a mi, tan preuats—, ja que queden fàcilment enterrats sota les capes de noves quotidianitats. Qui recorda ja com s’embrutava els dits al canviar la cinta entintada d’una màquina d’escriure? I potser no cal, però per mi aquest record va lligat a l’emoció de rebre el regal de la meva primera màquina d’escriure, el primer pas cap al meu somni de periodista.

I el record que vull guardar aquí per al futur és el de la meva bicicleta nova, la que em porta cada dia a treballar (quan no plou) i que m’ha fet descobrir una joie de vivre de la que m’havien parlat i que no m’acabava de creure. Les meves companyes ciclistes urbanes m’explicaven que anar en bici dóna bon rotllo i jo somreia pensant que, de segur, no podia compensar el fred de l’hivern, la pesada convivència amb els fums dels cotxes i l’esforç de les pujades. Però resulta que és totalment cert.

Cada matí, baixo del tren amb la meva bicicleta vermella i els deu minuts que tardo a arribar a la feina són una delícia, faci fred o calor. El vent a la cara m’espavila i els carrers amb poc trànsit, que  són la major part de la meva ruta, em regalen una imatge insòlitament tranquil·la de Barcelona (que agraeixo després de 4 anys a Diagonal/Passeig de Gràcia). Ciclista novella a la ciutat (fa menys de dos mesos que vaig canviar de despatx i, per això, de mitjà de transport), cada dia descobreixo alguna cosa nova: una botiga a la meva ruta que no havia vist o quin és el millor semàfor per creuar la Diagonal, si vols agafar verds tots els semàfors successius.

Com tots els ciclistes de ciutat, prenc el millor de cada món: la calçada sempre que puc, si no hi ha un carril-bici específicament delimitat, però les voreres amples i els pasos de vianants allà on la convivència amb cotxes i motos resulta perillosa, i els espais reservats per a bicicletes, inexistents. Cal reconèixer, tanmateix, que la convivència amb els vianants és també força complexa. Puc entendre que alguns d’aquests es queixin dels ciclistes que envaeixen les voreres —jo voldria no haver-ho de fer mai—, però en general són els vianants qui envaeixen els carrils-bici, sense parar massa compte al mal que poden ocasionar, als ciclistes i a ells mateixos. També és veritat que part del problema és el mal disseny dels carrils-bici en algun punt, les obres que hi ha a molts carrers, la pobre senyalització i l’encara més pobre enllumenat d’alguns trams i, des del meu punt de vista, la manca de campanyes informatives apropiades.

En contrapartida, els ascensors a les estacions (algunes), les zones per a bicis als trens i la creixent xarxa de carrils reservats i carrers amb senyalització especial a Barcelona són un incentiu per apostar per la bicicleta. Un altre ho és el punt de vista diferent que et dóna de la ciutat i la infantil sensació de llibertat. I aquesta és l’emoció que vull guardar amb mi i que les capes de noves vivències i nous records no la facin desaparèixer.