A sol i serena

Vaig deixar el pot d’aiguarràs a la galeria, per no llençar al desguaç un producte tan contaminant. Poc a poc va evaporar-se i ara el vidre ja és a punt per ser reciclat.

De vegades m’agradaria que tot fos tan fàcil, que n’hi hagués prou amb esperar pacients l’esdevenir de les coses.

Ho he intentat. He posat els meus sentiments a sol i serena esperant que s’evaporés aquest amor impossible. Però eixut com s’ha quedat, s’ha fet dur com una pedra i se m’ha enquistat a l’ànima. Si em quedo molt, molt quieta, puc arribar a oblidar-lo, però la vida és moviment i, vagi on vagi, miri on miri, sento que la pedra rugosa m’esgarrinxa el cor.

No hagués hagut de guardar tant de temps el pot amb el verí preciós (he recordat Hawthorne i el seu bell conte La filla de Rappaccini i l’amor com un verí i l’antidot que et porta la mort). Hagués hagut d’estabellar-lo contra un mur, però, ho confeso, la il.lusió que a dins s’hi amagava una màgia extraordinària, em va impedir vessar la pòcima.

No sé si queda màgia en aquesta pedra dura que em punxa el cor, però sé que només pot desfer-la l’escalf d’un amor sincer i apassionat, d’aquells que no sé si existeixen. Molts en parlen, però jo no n’he trobat cap. N’he vist de lluny algun que m’ho semblava i l’he envejat, però ves a saber si no me’l mirava a través del pot de somnis enverinats.

He llençat al contenidor de vidre el pot on ja no queda aiguarràs i m’he posat a pensar què posaré a la maleta del viatge que s’acosta, esperant que el calor d’un altre continent fongui totes les pedres.

Música nòmada

Sempre he pensat que hi ha dues menes de músics: els que et porten amb la seva música a un espai íntim, interior, que s’avenen a compartir amb tu, i els que et conviden a fer un viatge al seu costat en el transcurs del qual et descobreixen paisatges a voltes insòlits, a voltes familiars, sempre evocadors.

Sclavis, Texier i Romano, a la Nova Jazz Cava (14-3-14).
© Miquel Carol

El trio Romano – Sclavis – Texier forma part d’aquest segon tipus de creadors musicals, i el seu jazz és ple dels colors i les olors de l’Àfrica que ha inspirat una bona part de les seves creacions des del Carnet de Routes, de 1995. Mentre escric això, escolto l’enregistrament del concert Root Africaine que el trio va fer al Festival de Jazz de Porquerolles (França) el 2011, molt proper al que va oferir dissabte passat dins del Festival Jazz Terrassa 2014, i penso que no es tracta tant del concepte de fusió —d’una manera o un altra, tot el jazz és la decantació d’influències diverses, de xocs i amors transatlàntics—, sinó d’una aproximació més intel·lectual, menys descarnada a la música, potser més narrativa que expressiva, potser més testimoni que vivència, que d’alguna manera reflecteix molt bé l’ànima europea.

El jazz d’RST és d’una bellesa i una riquesa exuberant, suau i càlid com el so del clarinet baix que toca Louis Sclavis, ple de matisos com la bateria d’Aldo Romano, d’un portentós domini tècnic com evidencia la mestria al contrabaix d’Henri Texier, però està lluny de la interpretació apassionada, visceral tant en l’alegria com en el dolor, dels jazzmen que toquen més des de l’estomac que des del cap. Un d’aquests és el trompetista Terell Stafford, que diumenge va ser a Terrassa, encapçalant un quintet amb Gabriel Amargant (st), Ignasi Terraza (p), Horacio Fumero (cb) i Esteve Pi (bat), i desbordant energia i passió durant dues hores.

Aquesta entrada és lluny de voler ser una crònica periodística de dos concerts diametralment diferents i igualment extraordinaris. Jo, com RST, miro, anoto i em deixo seduir per la diversitat dels paisatges sonors que recorro, però si fa tants anys que estimo el jazz segurament és perquè un dia em va atrapar la passió trista d’un blues o la força explosiva una trompeta com la d’Stafford.

“…tots el cossos lluiten contra la mort”

Hi ha alguns períodes de la meva vida que em resulta molt difícil escriure. Em concentro a llegir i a escoltar. Penso molt. Sovint escric mentalment les primeres ratlles d’una entrada… però acabo deixant-la abandonada al calaix dels projectes malmesos.

Avui m’ha inspirat, però, un vers d’un tema que ha cantat Elena Garcia, companya del saxofonista Guim Garcia-Balasch i veu del seu quintet, un dels grups que ha actuat en el concert d’arrencada del 33è Festival Jazz Terrassa.

Carme Canela

La música m’inspira. De fet, no sé escriure sense escoltar-la, i avui el concert era molt inspirador. Carme Canela, acompanyada del trio de Joan Munné, ha presentat el seu darrer disc, Granito de sal, que és un recull de cançons amb nom de dona, començant per aquest bolero que va escriure el Gato Pérez i seguint per cançons tan conegudes com Te recuerdo Amanda, de Víctor Jara, o una genial versió de la canço popular catalana El testament d’Amèlia.

Escoltant la Carme, se m’ha fet en més d’una ocasió un nus a la gola, perquè fins i tot entre les lletres més divertides i els ritmes carioques d’algunes peces, flotava una estranya emoció. “Què en faré de tant d’amor?”, es preguntava la vocalista en la darrera peça.

Donar-lo, semblava respondre Elena Garcia en la segona part, donar-lo generosament, perquè, com deia un amic meu, “tot el que no es dóna es perd” i perquè és l’amor el que ens dóna força per lluitar contra la mort, com els cossos de què parla el titular.

Guim Garcia-Balasch és terriblement divertit, a més d’un gran saxofonista. Quan l’Elena tingui les taules de la Carme Canela, la seva veu poderosa serà imparable. Avui ha sonat fantàstica en la versió jazzística de la Teresa d’Ovidi Montllor. Tot i així, si hagués de triar un sol tema del concert, em quedaria amb la peça instrumental que el quartet de Garcia-Balasch ha ofert cap al final de la nit i que, si el saxofonista no ens ha pres el pèl, es titulava El meu pare va fer la mili a cavalleria. Tant és si feia broma amb el nom: un tema genial, vibrant.

Bon començament de Festival.

 

Joves

Avui la meva filla ha marxat cap al Regne Unit, a passar-hi una temporada treballant com a au pair per millorar el seu anglès. Segur que serà una gran experiència per ella, n’estic convençuda, i que li anirà molt bé per madurar, però no puc evitar sentir un run-run d’inquietud. Fins que no t’hi trobes penses “quina bestiesa, per què m’hauria de fer patir?”, però quan arriba el dia de la marxa se’t fa un nus a l’estomac i et venen al cap tot d’idees absurdes.

D’altra banda, ho confesso, sento una sana enveja dels joves d’ara, malgrat la percepció general que ho tenen molt difícil, amb les altes taxes d’atur i la frustració que sovint produeix haver-se preparat per a una carrera que potser no es podrà exercir mai. Però aquests riscos també els afrontàvem quan jo tenia l’edat de la meva filla (del 75 al 85 aquest país va estar molt distret amb la Transició política, però les perspectives econòmiques no eren pas les que es van viure del 85 al 95) i, en canvi, nosaltres estàvem molt menys preparats que ells, aleshores viatjar era més car i complicat, i la interconnexió global no ens la podíem ni imaginar. Ara, mentre escric això, puc rebre whatsapps de la meva filla des d’UK, mentre una amiga em comenta des del Canadà el Twitter que he enviat des de l’aeroport.

El run-run és, en part, el resultat de no acabar de tallar mai el cordó umbilical, que mantenim viu gràcies a l’electrònica. Per això és bo que ells —els nostres fills i filles— i nosaltres —pares i mares runrunejants— aprenguem aviat a portar bé la separació (ells a ser menys dependents i nosaltres a no sobre-protegir-los).

Separar-se per viatjar i viure un temps en un país estranger afegeix l’avantatge de començar ben aviat a conviure i acceptar la diversitat. Malgrat la voluntat de tota mena d’apocalíptics d’aixecar barreres i de tancar-se al voltant de vanes il·lusions de “puresa”, el món futur serà mestís o no serà, i serà plural, malgrat les dinàmiques d’uniformització cultural que propicia la globalització. I sí, sento una sana enveja d’aquests joves que tenen a les seves mans el futur d’un món tan ple de reptes, tant de coneixement acumulat per afrontar-los, i eines científiques i tecnològiques tan impressionants i quasi inimaginables fa 30 anys.

Cartes a un amic distant: Nit de Reis

És Nit de Reis, i el regal que jo voldria oferir-te no està en mans de cap mag, ni del més poderós dels bruixots. L’amor i el temps són els únics conjurs per a la malura que tu pateixes, són les úniques armes per enfrontar-se a la mort; l’amor que manté viu el record dels estimats i el temps que fa que l’amargant esdevingui agredolç i que l’alegria de les coses viscudes se sobreposi al dolor de la pèrdua.

Un dia se’m va acudir que el destí és com una successió de portes de les que nosaltres no tenim la clau. Cal trobar qui ens obri cada porta i cal travessar-la en el moment adient, perquè el poder de la seva màgia ens porti la felicitat. No sempre trobem la clau i, de vegades, a l’altra banda ens espera el dolor, però cal seguir caminant. De vegades duem a la butxaca la clau del destí d’altres persones i ni tan sols ho sabem.

Nit de Reis. Jo m’he demanat un sac de paraules per a construir frases capaces d’oferir-te consol, i un cofret d’inspiració per a composar-les amb encert i amb la força d’un conjur benèfic. Fa dies que tinc la sensació d’escriure com qui parla amb la boca seca. M’ofego després de cada frase i quasi bé no sé ni com continuar. Vull que els Reis em portin un llibre d’encanteris, per fer filtres d’amor i melmelada de desigs i groselles.