Palau

Quan jo encara fumava i la legislació sobre seguretat en locals públics era ambigua i inconcreta, a mi m’agradava seure a la saleta de fumadors que hi havia darrera les llotges de platea del Palau de la Música. Des d’allà no veies res del que passava a l’escenari, però semblava que la música vingués a instal.lar-se còmodament entre aquelles quatre parets per deixar que els fumadors empedreïts la gaudíssim a cor que vols.

Les llotges que hi ha a l’esquerra de l’escenari (mirant des de la porta) eren l’espai que solien reservar als mitjans els organitzadors del Festival de Jazz de Barcelona. Dilluns a la nit seia a la primera fila d’una d’aquestes llotges i mentre escoltava música amb olor de terra i gust d’arròs amb conill, pensava en la qualitat corrosiva de la tristor i la voluntat de l’amor de ser-ne l’antídot (no sempre capaç de fer-se efectiu).

L’amor ens fa fer coses estranyes; ens porta a llocs on pesàvem que no amiríem mai; ens manté en vetlla i ens dóna l’energia per caminar sense descans darrere d’un somni; ens fa valents i ens fa covards alhora; si se sent traït ens sumeix en la desesperació, però una espurna d’esperança encén el nostre cor i desencadena tempestes d’alegria al nostre cervell. L’amor ens fa invencibles i, alhora, totalment vulnerables, ens deixa eixorcs en el dolor i ebris en l’alegria. No som res sense l’amor, però l’amor només és quan li lliurem la nostra ànima sense cap recança.

La música porta la llavor de l’amor. És el niu on ha nascut i on creix. És el coixí on reposem el cap per a plorar la nostra tristesa. La música ens aplega i ens aïlla del dolor del món amb la seva màgia. La música fa possibles els amors impossibles.

Garbuix

Vivim temps enrevessats i de moral dubtosa (per dir-ho suaument), on els poderosos retorcen tot el que cal per orientar la societat sencera cap als seus interessos. En aquests temps passen moltes coses per les que val la pena escriure, com estranys judicis on alguns semblen voler provar que tots som corruptes i que no ens toca escandalitzar-nos per l’intercanvi de favors polítics per obsequis personals; o judicis encara més estranys, on uns jutges seuen d’altres jutges a la banqueta per haver gosat intentar portar els crims del franquisme davant d’un tribunal…

I, tanmateix, jo estic bloquejada, perquè els darrers mesos m’han sumit en un  garbuix de confusos sentiments i això no em deixa pensar amb claredat (i no poder pensar per mi és també no poder escriure). Suposo que a tots en passa, de tant en tant, que els desitjos van en direcció contrària a allò que les nostres conviccions en assenyalen com els nostres deures. La voluntat, si està prou ben entrenada, ens porta pel camí de la vida que creiem més correcte, però de vegades sentim que el cor se’ns queda enrere, que allò que fem no ens fa feliços, però que fer el contrari tampoc és possible, ni ens donaria la felicitat, perquè no sabem viure anant en direcció contrària a les nostres conviccions.

O potser sí, potser la plena realització dels nostres desitjos ens podria fer oblidar qualsevol recança, però en el joc dels afectes no estem sols. La moral (el que cal fer) és una bona excusa per no emprendre un camí quan ens paralitza la por al rebuig i al fracàs.

Jo em sento atrapada en aquesta contradicció i em refugio en una activitat frenètica, que no em deixa temps ni per pensar. No penso (ni escric) sobre la ultraconservadora deriva ideològica a la qual ens aboca el nou Govern del PP; ni sobre la descomposició del socialisme; ni sobre els interrogants que em plantegen les posicions independentistes; ni sobre la mort de Tàpies; ni sobre on va la cultura…

Visc en el desconcert, amagant-me dels meus propis sentiments, esperant que el temps em faci oblidar que la felicitat somniada tenia el teu rostre.

Nit de Reis

Per a tu demano als reis
d’estels plena una cistella,
en raig de lluna enfilats,
perquè mai els puguis perdre.

Un estol de papallones,
blaves, grogues, taronges, negres,
que amb l’aleteig de ses ales
facin volar lluny les penes.

Als reis per a tu demano
un cove de cucs de seda
per teixir una fina xarxa
on lligar els cants de sirena.

Amb les veus de les ondines,
el drac farem adormir;
sobre el ventre de la bèstia
passaràs tota la nit.

Demano als Reis per a tu
una albada assolellada,
que el drac converteixi en pedra
i que desperti les fades.

Als Reis demano que et portin
al fons del bosc encantat,
on viuen fades i ondines
i ja no hi queda cap drac.

Adéu, papa

Mon pare s’ha adormit profundament i ens ha deixat per sempre. Se n’ha anat a l’Olimp on viuen eternament els herois que han viscut vides decents i anònimes. Ara descansa allà on el nostre amor el mantindrà viu per sempre.

Mon pare

Acarono la cara de l’home que jeu ensopit al llit de l’hospital i em pregunto: què és un pare? Poc a poc, ressegueixo la seva cella, baixo els dits per la seva galta, pujo cap al seu nas i des de l’entrecella pujo cap a les arrugues del front. I així un cop i un altre, una estona llarga. Sento la seva pell tèbia sota els meus dits i em torno a preguntar: què és un pare? Sento un nus a la gola, miro la meva germana i, quan veig els seus ulls enrogits, sento que una llàgrima càlida em cau galta avall.

No entenc l’afecte que ens uneix als humans amb els nostres progenitors. No el puc racionalitzar. Només puc sentir-lo; ara amb una fiblada de dolor mentre veig la vida de mon pare apagar-se lentament.

Escolto amb atenció la seva respiració compassada. De tant en tant, el so s’atura i miro obsessivament el moviment del llençol sobre els seus pulmons. Un vessament de sang nega el seu cervell, a la zona que controla les funcions vitals bàsiques, i cada cop que la seva respiració emmudeix sento que la por em corprèn.

Torno a passar els meus dits per la seva galta i sento la raspor de la seva barba afaitada. Recordo aquesta mateixa raspor contra la meva galta, i la sensació de ser aixecada enlaire per un home alt i prim que em semblava un gegant. I recordo que allò era la felicitat.

Em pregunto què és un pare? I em responc: un gegant amb la cara rasposa. El meu pare era, de vegades, un gegant absent, un campió mític que viatjava pel món i visitava ciutats llunyanes: Madrid, La Coruña, Sevilla, París, Brussel·les… Uns viatges que per a mi tenien gust d’ametlles garapinyades, que el gegant em donava quan arribava després d’una llarga absència, mentre m’aixecava enlaire i em feia un petó amb la seva cara rasposa. De vegades, em trobava les ametlles sobre la taula, perquè el gegant havia arribat i havia tornat a marxar cap a l’aventura mentre jo dormia.

Durant molts anys, mon pare va ser el meu heroi, el capità d’una nau màgica en forma d’autocar, on em deixava pujar de tant en tant per acompanyar-lo en les seves excursions a la platja; era qui ens portava amb el seu gran vaixell amb rodes fins a les muntanyes on passàvem l’estiu mentre ell seguia, nord enllà, el seu camí cap a terres més civilitzades.

Després creixes i els mites s’esberlen. Mires a ton pare i el veus com a través d’un mirall trencat: no és ell, és un reflex esquarterat. I et preguntes: qui és aquest home? No tens ni idea d’on ha anat a parar el gegant. Tardes una mica a adonar-te’n, però un matí descobreixes que el teu sentit del deure és el seu, que d’una manera o d’una altra t’ha transmès l’amor per la feina ben feta i, el que és més impressionant per a tu, t’adones que admira la teva feina i que ara ets tu la seva heroïna. Aleshores descobreixes l’home que hi ha en ton pare, posseïdor d’una heroïcitat molt més planera i molt més valuosa: la d’haver tirat la família endavant en circumstàncies ben dures.

L’home que jeu ensopit al meu costat al llit de l’hospital és un gran home, i un heroi: és mon pare.