La vida passa, però els sentiments es queden, a dins nostre, arrapats al cor, capa sobre capa de tels fins, quasi imperceptibles, que de vegades ens consolen amb el seu escalf i, a voltes, ens estrenyen tan fort que quasi bé ens ofeguen. La vida passa i passa el nostre temps esperant un tren que potser no passarà mai, o asseguts al vagó, mirant per la finestreta d’un tren que no sabem si ens porta on volíem anar, però que ens duu lluny de la vella estació on no volem ni podem tornar.
Penso en els sentiments silenciats i en els trens perduts mentre llegeixo una novel·la que parla d’amors impossibles i amagats, que travessen el temps en silenci, dissimulats entre la fidelitat, la companyonia i l’amistat, i que acaben per confessar-se a les portes de la mort, perquè un necessita deixar aquest món amb el cor net, esquinçar tots els tels que no han deixat bategar la passió.
And the mountains echoed, de Khaled Hosseini, no és una novel·la sobre amors secrets, però sí és una novel·la sobre l’amor —sobre les formes tan diverses que tenim d’estimar: entre germans, entre pares i fills, entre homes i dones, entre dones, entre homes…—, una novel·la que explora com tenim cura dels altres i com les decisions que prenem en fer-ho —de vegades a contracor, patint i provocant un gran dolor— marquen la nostra vida i la de famílies i pobles sencers durant generacions.
La major part de l’acció de la novel·la transcorre a l’Afganistan, al llarg de prop de 60 anys, entre 1952 i 2010. L’acció transcorre en zona de guerra, però Hosseini —escriptor nord-americà d’origen afganès que va canviar la medicina per la literatura el 2003, després de l’èxit de la seva primera novel·la, The Kite Runner— té la mestria d’explorar la vida que passa a les alcoves i als cors dels seus personatges sense deixar que els projectils i les bales que esbotzen els murs i els carrers li facin tremolar la mà. I no és que el conflicte no afecti els personatges, sinó que només és una de les moltes coses que els mouen, i sovint menys important que el desig, la por al fracàs, la tendresa, l’enveja, la solidaritat, l’orgull, la generositat, la ràbia, el sentit del deure, la frustració, l’amor…
La vida passa i els sentiments se’ns queden a dins, i esdevenen la llum a través de la qual mirem el món, el diapasó que vibra amb històries que ens semblen properes. Per això m’emociona l’amor de Suleiman per Nabi, l’amor inconfessable del senyor pel seu servent, un amor que es conforma amb la proximitat d’un passeig diari en cotxe i l’observació atenta del dibuixant que guarda sota clau els seus esbossos. Un amor impossible, com el de Nabi per Nila, la dona de Suleiman, a qui el criat seguirà esperant fins a la vellesa ignorant que porta 30 anys morta.
Amors creuats que s’il·luminen amb la frase que he repetit per a mi mateixa tantes vegades, tot esperant el tren que potser no arribarà: “Tu, sempre has estat tu. Ho saps, oi?”