Etiqueta: cartes

La vida xula

Passo per davant d’una botiga i em fa riure l’eslògan que han posat pintat sobre una fusta a l’aparador: La vida es chula. Somric i penso en tu, perquè malgrat tot, i més enllà de la tristesa que encara t’envolta, tu pertanys a aquesta banda de la vida, la que està feta d’amor i de pensaments positius, la que veu la cara bona de les persones i se sent satisfeta amb les coses senzilles i naturals. Tu pertanys al món de la llum, dels horitzons oberts i de les marinades suaus que s’enduen el núvols i deixen la llum brillant del sol sobre el verd de la vida que esclata.

Potser ara no ets aquí, sota l’ombra fresca d’aquesta vida xula que és com una gran figuera que ombreja el pati, però hi tens un lloc guardat i el temps t’hi durà de la mà una altra vegada. No seràs ben bé el mateix, perquè la vida té aquesta tossuderia de portar-nos per camins que ens fan canviar per sempre, però hi trobaràs tots els amics que saben que aquest és el teu lloc.

Jo també crec que la vida és xula. De vegades molt dura, però xula, si tens el privilegi de poder fer el que t’agrada i tenir a prop gent que estimes. Llàstima que els que ens dirigeixen no tinguin ni idea del que significa això de la vida xula

Cartes a un amic distant (8)

De vegades, camino pel carrer i et veig. Sé que no ets tu, que no pots ser tu, però projecto en aquell gest aparentment familiar, en aquell perfil distant, el meu desig de tenir-te a prop. Però sé molt bé com n’és de gran la distància que ens separa, que no és només física. Sempre he sabut que entre nosaltres hi havia un abisme que les nostres cançons travessaven, d’una banda a l’altra, com un fràgil pont de corda penjant. Sempre m’havia negat a mirar avall, perquè deixant a l’ombra el que ens separava podia fer-me la il·lusió que tots aquells entrebancs no existien, que no érem tant lluny l’un de l’altre.

Un foc abrusador il·lumina des de fa mesos el fons de l’avenc i sento com aquest s’eixampla una mica més cada dia, a mesura que s’omple dels records i les imatges que compartiu amb el món, tot cercant consol a la incomprensible, a l’insuportable pèrdua. Jo segueixo al meu lloc, jugant com sempre amb les paraules, buscant, com el vell alquimista, la fórmula que convertirà el plom en or —el plom de la ignorància en l’or de la saviesa; el plom del desencís en l’or de la felicitat. Jo segueixo aquí, però tu ets cada dia una mica més lluny, una mica més distant.

De tant en tant, no puc evitar-ho, miro avall i veig com compteu les llunes i, a mesura que s’acosta la dotzena, penso més i més en el sentit de les estranyes coincidències. Jo tampoc podré oblidar mai aquella data, perquè és la de l’aniversari de la meva filla. Tots dos portem una cicatriu —la meva al cos, la teva a l’ànima—, però la teva és de mort i la meva de vida: el negre i el blanc; la nit i el dia; el yan i el yin. És com si cadascun de nosaltres dos fos a una de les cares de la lluna, corrent, corrent corrent… sense tenir la més mínima opció a trobar-nos. Sento que les nostres vides porten càrregues de signe contrari, impossibles d’unir.

Tant de bo en el teu cantó de la lluna trobis un petit príncep que tingui cura d’una flor meravellosa que contingui els colors i les olors de totes les primaveres.

Cartes a un amic distant (7)

Avui he pintat la lluna per a tu. Amb la seva cada rodona i plena s’ha vestit, enganyosa, de color de vesprada estiuenca i jo he deixat un missatge amagat entre els seus plecs. Corria carretera amunt i ella em seguia, així que he allargat la mà i he escrit sobre la seva panxa freda les quatre lletres màgiques perquè tu les llegeixis quan no miri ningú.

Avui he comprat una cançó per a tu. Feta de laments i festa. Una cançó que ve d’antigues muntanyes, esquerpes i fredes, que avança sobre la neu sense deixar marques i saltironeja a la font del poble un dia de mercat. Una cançó antiga, com el meu cor, fet de bocins dels cors trencats d’un miler d’amants. Una cançó que m’ha fet pensar en tu, perquè està feta a parts iguals de tristor i felicitat.

Cartes a un amic distant (6)

He somniat amb tu. El fet, en ell mateix, no és estrany. No és pas el primer cop que apareixes en algun dels meus somnis. Però m’ha sobtat veure’t-hi tan somrient i alegre, perquè sé que ara mateix estàs molt trist. Però ja saps que els somnis estan fets de records i de desitjos, i el meus records de tu són alegres —com bitlles de colors a les butxaques— i el meu desig per a tu és la felicitat —el meu desig profund és formar part de la teva felicitat— per llunyana i difícil que aquesta ara ens pugui semblar.

Penso en tu mentre llegeixo un llibre que vaig comprar als Estats Units —i el títol del qual és molt millor en anglès que en castellà: Before I go to sleep. Parla d’una dona que pateix una estranya forma d’amnèsia, i que ho oblida tot —el seu nom, la seva edat, el temps viscut, els éssers estimats…— cada cop que va a dormir. I per lluitar contra l’oblit, escriu. Cada dia, a través del seu diari, reconstrueix la seva vida passada i anota el que li succeeix, però sobretot els records que va recuperant. Però cada dia retroba intacte el dolor punyent de les ferides de la vida, sense el consol de l’hàbit. Ha perdut un fill i, cada matí, en les pàgines del diari, recupera l’oblidada consciència de ser mare alhora que s’enfronta a la insuportable pèrdua. I odia al seu home per amagar-li, alhora que comprèn que per a ell, l’amnèsia de la dona és una mena de consol, una bona raó per no pensar en aquella incomprensible mort.

Tinc la impressió que perdre algú que estimes tant deu ser com caminar enmig d’una boira espessa, sent incapaç de veure res del que t’envolta, res tret del terra que trepitges i, sovint, sense saber molt bé on poses els peus. Però, amb el temps, la boira escampa —o, si més no, aprens a caminar dins de l’emboirament del teu dolor— i t’aferres als bons records dels temps millors viscuts. La lliçó del llibre que llegeixo és que la memòria és un consol, fins i tot quan és dolorosa, perquè en el record de la pèrdua rau l’eternitat de l’amor.

El “meu” llibre parla també de paraules, de la seva màgia: portadores de vida perquè són capaces de conjurar els records i ancorar la nostra memòria. Jo voldria atrapar amb les meves, per a regalar-te’l, un bon record, una papallona acolorida que fes els teus dies una mica menys trists.  Però els records alegres, com les papallones, només els pots compartir vius —has travessat mai un estol de papallones blaves en una font de muntanya?—; no hi ha cap alegria en una col·lecció de papallones clavades a la capsa amb una agulla que les travessa de banda a banda.

Com no et puc regalar un record, t’ofereixo un desig: que l’amor et porti de la mà, envoltat per un estol de papallones blaves, al país sense boira on viuen els bons records.

Cartes a un amic distant (5)

Tornar al teu record és, la majoria de les vegades, com tornar a una vella casa coneguda, càlida i acollidora. Pots tancar els ulls i caminar a les fosques sense ensopegar amb els mobles, perquè saps exactament on és cada objecte, i pots sentir fins i tot abans de tocar-lo el tacte del vellut gastat del coixí de les migdiades. El teu record és un lloc on puc amagar-me quan allà fora hi ha massa soroll, massa tensions, massa angunies…

Dins la casa hi guardo capces de coloraines plenes dels meus tresors. Tinc imatges sobre les que els teus ulls s’han posat, i quan les miro sento la veu amb què me’n parlaves; tinc noms que hem llegit els dos, tot deixant els fonemes flotant en l’aire amb l’esperança que ells es trobessin allà on ni tu ni jo podem ser; i, sobretot, tinc les nostres cançons.

Però la casa és viva (més del que jo voldria creure) i, de vegades, em fa fora i em llença al jardí feréstec i abandonat. D’aquest espai inhòspit jo en dic El pati del desig. És un jardí humit i sufocant, ple de plantes estranyes, amb fulles gegantines i tiges espinoses que em fereixen mentre empaito ombres fugisseres que m’atreuen irremeiablement. Al pati del desig em sento com un animal engabiat i de sobte m’adono que el teu record és la matèria de què estan fetes les barres de la meva presó.

Tanmateix, el temps passa ineluctablement i un dia, en despertar, t’adones que aquell jardí torna a ser un record llunyà. Queda la tendresa, i la roda imparable i absorbent de la vida.