Etiqueta: cooperació

L’estrany concert

De vegades tinc la sensació que la vida és un concert estrany, amb molts grups i orquestres tocant alhora i trepitjant-se els uns als altres, en un poti-poti desafinat.

Aquests dies em sento superada per la música fúnebre que arriba de Gaza i d’Ucraïna, per la intransigència política que es resol en violència i pels interessos econòmics i la corrupció que alimenten conflictes armats que s’acarnissen sobre els més febles.

Miro la nena bufona que es menja un croissant davant meu al tren, la seva pell tan suau, els seu somriure dolç i confiat, i penso en tants nens que pateixen, allà entre les trinxeres i les runes, i aquí, en cases sense amor, en els expedients de funcionaris desafectes, nens que són un ‘cas’ en lloc de ser una ‘persona’. I és com si per sobre de la fanfàrria centreuropea sentís un quartet de cordes desafinades, com esgarrips de gat de carrer.

La música ens inspira i ens reconforta, però també té el poder d’inquietar-nos, d’anticipar l’angoixa i la tristor. Això ho saben bé els directors de cinema i ara és com si un especialista en pel·lícules de terror estigués creant l’ambientació propícia per a l’aparició del monstre. En l’horitzó hi ha ogres globals (uns amb balalaiques, d’altres amb quipà, d’altres amb kufiyya…), però també bestiari hispànic (minotaures perduts en el laberint que han construït al voltant nostre) i uns quants homes del sac que volen fer-nos sentir com si fóssim nens esporuguits a la seva mercè.

Sobre aquesta música macabra sona, ara i adés, una música alegre, de festa i ball, que m’ho fa oblidar tot, que s’imposa sobre tots els concerts desafinats de l’entorn. Però encara més sovint sento les notes esparses d’una balada melangiosa, que es barreja amb el guirigall general per enfonsar-me més en la confusió i la inquietud. En aquests moments em sento, sobretot, impotent: què podria fer per ajudar els nens, les dones, el homes que pateixen a Palestina o a Ucraïna, què per tants i tants que pateixen a l’Àfrica, a Amèrica o aquí al costat? He treballat quasi 15 anys en una ONG, en segueixo sent sòcia malgrat les decepcions (ni totes les decisions són igual de bones, ni és suficient la bona voluntat per a problemes que requereixen solucions complexes, ni totes les persones tenen el mateix compromís ètic i professional…), i ho sóc perquè segueixo creient que la summa de moltes petites accions bones pot aconseguir grans canvis positius. Tanmateix, quinze anys et donen també una mesura bastant exacta dels límits d’aquestes accions davant dels grans interessos econòmics i polítics, i en front de la pervivència dels discursos que justifiquen la violència i la guerra.

I també em pregunto què podria fer per als que tinc més a prop, i tampoc trobo resposta. En mig d’aquest estrany concert, reflexiono sobre el futur i m’adono de nou que ara mateix les respostes no són a les meves mans, ni en el terreny personal, ni en el professional. De vegades em fa por que aquesta incertesa sigui l’únic destí, i m’agradaria pensar que no em passaré la resta de la vida esperant unes respostes que no arriben.

 

Viatjant

Això és el que he estat fent en els darrers dies (estada a Viena, a la meva primera fira de biotecnologia, Bio-Europe), però en certa manera és el que he estat fent en els darrers mesos: viatjant d’un món —el de la cooperació internacional, on havia passat els darrers 15 anys— a un altre —el de la biotecnologia i la biomedicina—, on es mou la nova organització per la qual treballo, Biocat. I en aquest gran viatge no només hi ha un canvi de contingut, sinó també un canvi de perspectiva.

D’una banda, canvi de perspectiva social, perquè després d’uns anys mirant el món des de la perspectiva de la societat civil, lluitant per posar en l’agenda informativa i política una perspectiva crítica respecte al discurs dels actors tradicionals del sistema (el poder econòmic i polític) ara em trobo treballant en una institució que té el rol de col·laborar amb empresa i Administració, i també amb l’acadèmia, per tirar endavant projectes que per la seva complexitat i amplitud cap dels agents pot fer sol.

De l’altra banda, i de manera més estretament vinculada al treball quotidià, com a directora de comunicació ara em toca enfocar amb una visió més de conjunt, sense deixar-me emportar per l’operativitat (encara que sovint em toqui ser molt operativa).

El món biotec és, a casa nostra, relativament petit —no per això menys complex. En poc més de dos mesos he tingut ocasió de conèixer, directament o indirecta, i situar en el meu mapa mental, un bon grapat dels seus actors principals, tant en l’àmbit de l’empresa com en el de la recerca i l’Administració. Una altra cosa és entomar tots els reptes que suposa treballar en un marc que va des de la recerca més puntera fins a la creació d’empreses innovadores que poden estar treballant en la fabricació de dispositius per a quiròfans que semblen de ciència ficció, en el descobriment de nous fàrmacs, o en la creació de bioprocessos i biomaterials cridats a transformar les indústries tradicionals.

La nostra comunicació parla de patents i de molècules, de biomarcadors i d’ajuts a la innovació, de business angels i de neurociències, de teràpies genòmiques contra el càncer i de mercats internacionals… Tenim el repte d’aconseguir que el món científic i empresarial s’entenguin i que la societat en valori els resultats, entenent el com i el perquè. Vaja, que se m’ha girat feina.

Confio, en qualsevol cas, que podré ajustar el meu viatge a velocitat de creuer i tronar a escriure aquí amb regularitat.

PD: La meva indignació pel cas Palau, expressada en l’entrada anterior, s’ha convertit en el pasme que crec compartir amb tota la societat catalana, per les dimensions del delicte (es parla de 31 milions d’euros) i la impunitat amb què han pogut obrar els estafadors. Com és possible que ara els auditors trobin, dins els mateixos comptes del Palau, els indicis d’un desviament de fons de les proporcions esmentades i abans no s’hagués ni aixecat sospites? I, si algú va sospitar, perquè els responsables van mirar cap a l’altra banda?
…