Etiqueta: literatura

A la recerca del sentit

Llegeixo un llibre sobre un home que camina; travessa Anglaterra de sud a nord i d’oest a est, a peu, per arribar on viu la seva amiga que s’està morint, convençut que anant-hi caminant li allarga la vida. Tinc la sensació que jo també fa temps que camino pensant que puc canviar alguna cosa si aconsegueixo arribar al meu destí, però, al contrari que el protagonista de la novel·la, jo no tinc ni idea de quina és la meva meta; camino en la boira i sense rumb.

Caminar sembla una cosa fàcil: n’hi ha prou amb posar un peu davant de l’altre consecutivament i seguir fent-ho sense aturar-te fins arribar al teu destí. Però com el Harold descobreix dolorosament, quan la travessia s’allarga diverses setmanes, les coses es compliquen: la roba, el calcer, menjar i beure, dormir, la higiene personal… l’esgotament, més intens encara per qui no té l’hàbit de l’esport. Travessar un país caminant com ho fa Harold Fry és un viatge iniciàtic cap al descobriment d’un mateix, vagis on vagis. El pelegrinatge de Harold és també una metàfora de la creació artística, de la literatura: tots sabem escriure, n’hi ha prou de posar una paraula davant de l’altra, però per arribar a una meta que realment valgui la pena cal un acte de fe, un enorme esforç i t’has de saber despendre de tot el que no és essencial, aprendre a mirar de cara les pròpies pors, perdonar-se els propis errors i ser capaç de donar un sentit a tot plegat.

El pelegrinatge insòlit de Harold Fry desperta l’admiració de tots aquells amb qui s’atura a parlar pel camí i tots l’animen a seguir endavant, tots excepte el metge americà, que no pot evitar fer una anàlisi estrictament racional de les possibilitats que la seva amiga té de superar o, fins i tot, alentir el procés d’una malaltia tan greu. Però com li diu al Harold la infermera de la Queeny —que, contra tota previsió sobreviu esperant-lo—, segurament necessitem menys sentit comú i més actes de fe. Sobrevivim gràcies al sentit comú, però traiem la força per sobreviure d’un gran acte de fe. Curiosament, fa molt temps, abans de començar a llegir aquest llibre, vaig escriure unes paraules que semblen dictades pels pensaments d’avui:   

Superar el dolor de la pèrdua és una qüestió de fe. De fe religiosa, per a alguns, que els permet afrontar la vida amb el convenciment de la retrobada en el no-temps de l’eternitat; fe en la vida, per a d’altres, com jo mateixa, que creiem que viure amb passió i estimar intensament són les úniques armes amb les quals podem lluitar contra la mort i l’oblit.

Harold Fry segueix caminant i jo camino amb el seu estrany viatge a la butxaca a la recerca del sentit dels meus propis actes de fe. Vull pensar que encara que semblin bogeries, poden salvar la vida de qui estimo.

Cristall i aire

El protagonista del llibre que acabo de llegir (Los desorientados, d’Amin Maaluf) s’obsessiona amb la imatge d’un ram de flors que, com l’Adam subratlla, tot volent posar en valor allò que estimem, la flor, també la mata.

Jo porto uns dies obsedida amb una altra imatge, la d’un gerro de vidre que cau a terra i esclata en mil bocins. El veig caure des d’una lleixa, lentament, i el seu esclat sord té la textura del desastre anunciat, el pes feixuc d’una amenaça que s’acompleix.

Un gerro és un objecte estrany perquè el seu valor rau en el que pot contenir i això fa que el més important de l’objecte sigui el buit que hi ha entre els seus límits. Quan cau i esclata, el buit segueix aquí amb nosaltres, però lliure dels seus límits de vidre, manca totalment de valor. La matèria de la que era fet el gerro també segueix aquí, però deconstruïda en mil bocins, no té tampoc cap valor.

Hi ha coses que ens passen, sentiments que tenim, que són com un gerro de vidre, precioses i delicades per fora i amb un espai interior ple de promeses per acomplir. De vegades, la vida és generosa i ens deixa omplir el gerro de flors acolorides i oloroses, de vegades ens permet emplenar-lo amb líquids deliciosos. Però, de vegades, queda allà buit sobre la lleixa esperant endebades un temps de plenitud que mai arriba. I aleshores, sobtadament, el veus caure, i al cap d’un instant tot segueix allí i ja no queda res.

Hi ha coses que ens passen a la vida que són com un gerro que es trenca. De sobte, no saps exactament per què, tot segueix allí i ja no queda res. Et mires la teva vida i els teus sentiments com si fossin els bocins de vidre escampats per terra i el buit ja no està atrapat i obligat, com el geni de la làmpada, a ser-nos útil. I nosaltres som dins del buit, intentant entendre què ha passat.

Capbussar-se en la vida

M’agrada llevar-me d’hora al matí i esmorzar mirant el mar. La majoria d’aquests dies, a Menorca, l’aigua ha sigut una làmina blava, ideal per passar-te hores explorant la vida sota la superfície. No he fet mai submarinisme, però si m’agrada agafar les ulleres, el tub i les aletes i passar-me les hores explorant les costes pedregoses. Vaig agafar el costum a Andalusia, en una vida anterior, i ara, en realitat, deixo que siguin els meus fills els que es passin el temps explorant, i jo només ho faig escadusserament, però segueix sent reconfortant.

El que em sembla genial és que jo, que nedo bastant malament i em canso de seguida quan intento mantenir el cap fora de l’aigua, em pugui relaxar completament i passar-me hores sense cansar-me “sota” l’aigua. Simplement, et deixes flotar i mires, i només cal moure lleugerament els peus per avançar. Tot plegat em sembla una metàfora preciosa de les maneres com pots enfrontar la vida: com una carrera cap algun objectiu més o menys llunyà, com aquella illeta que hi ha al mig de la Cala del Pilar, on et dirigeixes nedant amb esforç en un medi estrany, l’aigua, i on sempre arriben primer els més forts; o com una oportunitat per lliscar quasi inadvertidament, tot observant detingudament la vida que hi ha dins l’aigua —rica, diversa, sorprenent i misteriosa— per arribar quasi sense adonar-te’n, no només a l’illa, sinó als seus racons invisibles, que els nedadors “de superfície” passen per alt. Per mi és, en definitiva, una metàfora de la literatura.

D’alguna manera estic d’acord amb la tesi que expressava fa uns dies l’escriptor irlandès Keith Ridgway a The New Yorker quan deia que tot és ficció, perquè d’alguna manera, i és cert, qualsevol narració que fem de la realitat no és la realitat, sinó una ficció que construïm a l’entorn dels fets viscuts o coneguts. Afirma Ridgway que la nostra percepció de com són les coses se sobreposa als nostres records i, per tant —i això és collita meva—aquests adopten la forma, el color i, fins i tot, l’olor dels nostres desigs.

Tanmateix, jo crec que hi ha qui hi posa més talent i, sobretot, més interès en això d’inventar la realitat a través d’una ficció que no només la reconstrueix, sinó que la projecta, que ens fa somniar i que durant unes hores ens arrenca de la nostra quotidianitat i ens fa pensar, per fer-nos sentir o, fins i tot, per fer-nos oblidar. Aquests homes i dones amb talent per a la ficció són per mi com bussejadors de la vida. L’exploren amb el cap ficat a dins, amb unes ulleres que augmenten la mida de les coses i els ajuden a captar els detalls, s’aturen flotant sobre els esdeveniments, completament immòbils perquè no se’ls noti, i construeixen dins del seu cap —dins del seu esperit— la narració que després compartiran amb nosaltres.

Alguns creuen que poden aconseguir el mateix efecte mirant-se els peixos dins d’una peixera, però jo estic convençuda que per escriure bé cal mullar-se, moure’s en el mateix element que aquesta vida que volem observar. Perquè potser si que totes els relats de la vida tenen una part de ficció, però n’hi ha moltes, la majoria, que són la pura repetició d’un clixé —la peixera amb un fons marí prefabricat— i només algunes que s’han capbussat per descobrir el fons de les coves.

Parábolas

He vuelto a ver la película El perfume y me he preguntado de nuevo cuál es la parábola que se esconde detrás de una obra que me inquieta. ¿Qué nos cuenta esa historia del hombre que destila perfumes de los cuerpos inertes de bellas muchachas a las que mata pero no intenta poseer, como si atrapando su olor pudiera tener algo del amor que la vida le niega?

Nunca leí la novela de Peter Süskind, pero me impresionan esas manos sucias que esparcen morosamente la grasa sobre el lienzo blanco preparado para recibir el cuerpo ligero de la próxima virgen; me admira la agilidad felina del protagonista, deslizándose en la oscuridad en busca de sus presas, y esa pasión obsesiva que transmite casi sin gestos, sólo con la fuerza de la mirada. Pero, sobre todo, me pregunto por el sentido profundo de este cuento, que siento que se me escapa. ¿Se burla el autor del amor?

Grenouille, el asesino, obtiene cruelmente, causándoles la muerte, algo único de sus víctimas: su olor esencial. Y hay momentos en que esa obsesión homicida se nos antoja admirable, porque parece saber apreciar y valorar más que nadie algo que todos tienen delante de sus narices (ninguna expresión común sería aquí más precisa) y no saben ni siquiera distinguir. En la película, esa mirada fija y sin miedo de Laura a su asesino justo antes del último aliento parece surgir de cierta complicidad: ¿cómo no preferir ser la nota final de ese perfume magnífico antes de verse forzada a contraer matrimonio con el aristócrata petrimetre a quien su padre quiere entregarla?

Pero hasta la muerte de esa última virgen, pelirroja como la dama de las ciruelas con la que Grenouille descubrió su deseo por el olor femenino, la historia no es más que la narración de la obsesión asesina de un hombre privado de amor desde la cuna. Sin embargo, la historia gira al pie del patíbulo, cuando cientos de personas caen rendidas ante Grenouille a quien apenas unas gotas de ese perfume destilado de trece cadáveres de doncella transforman en ángel a los ojos de la gente. Y la pasión del perdón se resuelve en orgía desenfrenada. ¿Surge el desenfreno del olor destilado por la muerte? ¿De qué se rie Süskind, de nuestra incapacidad de amar, de nuestras represiones, o de nuestro grotesco sentido de la justicia? Su asesino transgresor lleva a la plaza pública lo que normalmente se mantiene oculto, el sexo, y se salva así de lo que es impúdicamente público, la ejecución de su sentencia de muerte.

La metáfora final es aún más salvaje. Grenouille vuelve al pobre barrio de París donde nació y, derramando todo el perfume sobre su cuerpo, provoca que los andrajosos desposeídos que lo pueblan lo devoren en su afán por conseguir un pedazo de ese ángel maravilloso en que lo ven convertido. ¿Nos devora el amor cuando no somos capaces de amar? ¿No es la colección de olores esenciales de Grenouille como esos viejos recuerdos que llevamos pegados a la piel de personas a las que conocimos y creímos amar, aunque quizás en realidad nunca fuimos capaces de hacerlo?

Resulta difícil sustraerse a la magia perversa de una obra donde el psicópata es casi un héroe equívoco, arrojado a los desperdicios por una madre miserable, marginado y explotado desde niño, brillante hasta la manía en sus capacidades y dones (su genial sentido del olfato), despiadado com sólo pueden serlo quienes jamás han recibido piedad alguna. Un demonio que se da muerte a sí mismo con aquello que le hubiera permitido precisamente sobrevivir, su perfume perfecto, porque ¿qué nos queda cuando ya hemos alcanzado todos nuestros sueños?
…

La literatura com a conversa

“Que deu ens ajudi a tots” ha estat la frase pronunciada per l’escriptor Thomas Keneally, autor de la novel·la La llista de Schindler, en la qual es basava la famosa pel·lícula d’Steven Spielberg, amb motiu de la polèmica que aquests dies sacseja el món literari anglosaxó: les acusacions de plagi contra l’escriptor Ian McEwan.

Aquestes acusacions, que han indignat un bon nombre de novel·listes britànics i nord-americans, que fins i tot han fet públiques cartes de suport a McEwan, van originar-se a rel d’un article publicat per la periodista Julia Langdon al diari The Mail on Sunday, on es posava de relleu la similitud d’alguns passatges de la darrera novel·la de McEwan, Atonement, i de l’autobiografia de l’escriptora de novel·les romàntiques Lucilla Andrews, traspassada el passat octubre. Tot i que l’escriptor anglès va reconèixer públicament en un article a The Guardian haver emprat l’esmentada biografia com a material documental per a la seva darrera obra  —ambientada en la II Guerra Mundial—, els editors i hereus de Andrews han portat l’acusació de plagi als tribunals, aixecant l’onada d’indignació que esmentavem al principi.

En un article publicat a The New York Times el passat 3 de desembre (siguem precisos, no fos cas que ens acusesin de plagi), Charles Isherwood observava:

“Com han canviat les coses. Amb la popularització de l’anomenat ‘entreteniment basat en la realitat’ i de les memòries com a gènere literari, sembla que la vida de tothom és una propietat televisiva a-punt-per-ser-desenvolupada o unes memòries esperant a ser difoses des de l’ordinador sense la contaminació que suposa la cobdiciosa depredació de l’artista. El torrent d’autorealització i d’autoexpressió que van convertir la dècada dels 70 en la dècada del ‘Jo’ ha evolucionat cap a un desig de màxima autoexplotació i autocomercialització en aquests primers anys del segle XXI, que podríem anomenar dècada del ‘Compra’m’. Estaríem bojos si permetéssim que algú tregués profit sobre les nostres espatlles i, en conseqüència, com a cultura ens hem acostumat a la idea d’un autor que fa diners tot fent ús d’experiències i de paraules que no són ben bé seves.”

Aquesta sembla ser la qüestió: la creença que algú farà diners amb alguna cosa (vida, records, paraules…) que pertany a un altre. Hi aporta res el talent literari de l’autor? És plagi o és art prendre un tros de vida real, uns quants fets històrics, una bona dosi d’imaginació i uns quants anys d’ofici per crear una novel·la? Si se’m permet la metàfora culinària: no porten totes les paelles arròs? I, en canvi, segons qui sigui el cuiner, unes són molt bones i les altres molt dolentes, per unes estaríem disposats a pagar i d’altres ni tan sols les tastaríem.

Què es persegueix amb aquest plet? Rescabalar el prestigi literari d’Andrews i honorar al seu talent, o aprofitar-se econòmicament del prestigi i l’èxit de vendes de McEwan?

El problema és que, en realitat, la creació literària ha sigut des de sempre el resultat d’un diàleg entre textos i discursos de diferents èpoques, on les fonts poden resultar més o menys evidents, però hi són sempre. Com es pot escriure, posem per cas, una novel·la històrica sense llegir llibres relatius a l’època en qüestió, ja siguin tractats històrics o literatura d’aquell moment? Si en un text literari que reculli les vivències d’una tribu urbana reproduïm algunes frases en argot que hem sentit en una entrevista a la televisió, ¿estem plagiant la creació de l’entrevistat, o potser la del periodista que ha editat el reportatge?

No he llegit Atonement, ni sé si és cert que, com argumenta Julia Langdon, algunes descripcions de les sales d’hospital que fa la protagonista de la novel·la de McEwan són literalment idèntiques a les incloses per Andrews en les seves memòries. La qüestió és si manllevar una descripció realista d’un espai real d’un testimoni de l’època en la qual transcorre una història, per tal de fer-la versemblant, pot considerar-se strictu senso un plagi. Jo crec sincerament que no, com no consideraria tampoc que un quadre fet amb la tècnica del collage que inclogués algunes pàgines d’Atonement pogués considerar-se un plagi de McEwan: són llenguatges diferents (com són diferents una novel·la i unes memòries) i les cites creuades de passatges són perfectament legítims des d’una perspectiva artística.

Hi ha hagut qui ha insinuat que la polèmica era una operació de màrqueting per promocionar l’obra de McEwan. Més aviat sembla una operació de màrqueting per vendre nous exemplars de les memòries d’Andrews, que mai haguessin arribat a les llibreries si no fos pel morbo de la comparació. O potser no.