Yo también odio el "pinganillo"

Porque me parece vergonzoso que después de dos mil años de convivencia y 35 de democracia los políticos españoles (senadores de una cámara que la Constitución define como de representación territorial) no hayan incorporado como un patrimonio que defender y fomentar las lenguas y las culturas diversas que enriquecen la España unida en la que sueñan.

¿Cómo vas a constrir unión desde el desprecio? ¿Cómo puedes hablar de compartir un espacio común si empiezas por arrojar fuera de ese espacio todo lo que no se adapta a un esquema maniqueo de la realidad?

Es cierto, las lenguas son para entenderse, pero las que se entienden son las personas y lo primero que se necesita es voluntad de entendimiento, amplitud de miras e inquietud cultural. El pinganillo es un recurso para los perezosos y los indolentes.

La división hoy parece estar entre la España plurilingüe y la monolítica. El jueves, como tantos otros días, asistí a una reunión en mi ciudad, Terrassa (hoy en el mapa mental-afectivo de todas las Españas gracias al barcelonista Xavi). Allí estábamos catalanes de orígenes diversos, unos nacidos en la ciudad, con decenas de generaciones terrassenses a la espalda; otros cuyos orígenes están en la Catalunya rural que alimentó el crecimiento industrial de mediados del XX junto a andaluces y murcianos; algunos nacidos en Perú; otros nacidos en Andalucía y aún luciendo su cerrado acento después de 40 años de ininterrumpido activismo social en Catalunya. Todos catalanes, hablando en diferentes lenguas, entendiéndonos. Porque aquí todos somos activamente bilingües y lo vivimos como una riqueza, no como un peaje.

¿Por qué en España es prácticamente imposible aprender euskera si no vives en Bilbao o en Donosti? ¿Por qué no es el aprendizaje de las diferentes lenguas del Estado una opción en los planes educativos de nuestros jóvenes?  Así quizás a los políticos del futuro no les harían falta muletas para recorrer el camino de sus responsabilidades y a todos los ciudadanos nos resultaría más fácil ver reconocidos nuestros derechos.

¡Debo ser la única persona del continente europeo que aún cree que tiene sentido lo de la “España de los pueblos”! Una estructura federal, desde luego asimétrica (como asimétrica es la economia y la fuerza social del Estado) y con Catalunya jugando fuerte a liderar (no se puede estar en el furgón de cola del poder cuando se tiene una participción que oscila entre el 20% y el 50% en la mayoría de sectores productivos e industriales, y en los científicos, y  en los culturales). Esto sería posible si los catalanes creyeran en España como proyecto y el resto de los españoles superaran una visión del Estado monolítica y centralista heredada del franquismo. El anacronismo del pinganillo y el crecimiento del sentimiento independentista nos dicen que vamos claramente en la dirección contraria.

Usar el castellano como arma arrojadiza contra las otras lenguas y culturas del Estado, e identificar “lo español” con una interpretación casticista y folklórica de lo cultural, acaba por degradar especialmente la lengua y la cultura que los esencialistas celtíberos identifican como común. Cuando lo que se quiere común se convierte en excluyente, deja de ser común para convertirse en el objetivo a batir. Nadie se marcha de casa si vive bien en ella, lo cual resulta difícil si se te exige que cada vez que bajas al comedor te envuelvas con la bandera de España y te marques un chotis.

Jo també llegeixo Wikileaks

Sí, navego amb enorme atenció i interès pel cabalós riu de cables transmesos des d’ambaixades i consolats nord-americans de tot el món, i llegeixo desenes d’informes que desperten el meu interès, mentre alhora segueixo l’exploració  i les “descobertes” de centenars de periodistes de tots els diaris, que en lloc d’una “gola profunda” tenen una gàbia gegantina de lloros garlaires en forma de web.

Jo no havia entrat encara a les cròniques des d’Abuja, la capital de Nigèria, quan ahir El País va publicar la més que qüestionable actuació de la farmacèutica Pfizer al país africà, amb un exèrcit d’advocats intentant aturar les causes judicials empreses contra la companyia per les seqüeles que un tractament experimental havia deixat en una colla de nens nigerians. El cable de l’ambaixada nord-americana a Nigèria de desembre de 2009 publicat per Wikileaks sembla un tros del guió de The Constant Gardener, la novel·la de John Le Carré, portada al cinema per Fernando Meirelles, que destapa la corrupció i les pràctiques criminals d’una companyia farmacèutica a l’Àfrica.

En la crònica hi ha de tot: la “sospita” dels executius de Pfizer que els processos oberts a Abuja són “polítics”, perquè, afirmen, “la ONG Metges sense Fronteres també va subministrar Trovan [el medicament en fase experimental] a nens afectats de meningitis i no se’ls ha obert cap procés” (una afirmació que, a més de greu, resulta molt estranya, si el medicament estava en fase experimental); hi ha un principi d’acord per 75 milions de dòlars, que Pfizer pagaria al govern de l’Estat de Kano (Nigèria és un Estat federal) i als afectats, una quantitat important, però que la multinacional considera acceptable atès que “els costos legals dels processos oberts pugen més de 15 milions de dòlars anuals” (Déu n’hi do aquests advocats!!!); hi ha també una comprensible preocupació de part de Pfizer per la corrupció local (es parla de pagar la part d’indemnització que correspon al govern local mitjançant la construcció d’instal·lacions sanitàries i de la constitució d’una fundació administrada per una ONG per garantir que les indemnitzacions arribin a les famílies), però alhora és precisament aquesta corrupció local (la divulgació dels negocis dubtosos del fiscal general i la intermediació d’un antic president colpista) l’eina que la farmacèutica empra per forçar la suspensió dels processos judicials.

Francament, impagable. M’ho miri com m’ho miri, només trobo beneficis en el fet que aquesta mena d’informació sigui posada a l’abast de tothom, perquè com diu Enrique Dans en el seu blog, l’única defensa que tenen els governs (i jo afegiria les corporacions i els individus) davant de Wikileaks i la seva filosofia de transparència total és no tenir res per amagar. No hi puc estar més d’acord. Cal ser coherent i conseqüent, cal ser honest des d’una perspectiva legal, però també des d’una perspectiva moral. Amb més fair play, no calen tants informes confidencials, i amb una mica menys d’hipocresia, probablement podríem veure una reducció efectiva de la corrupció.

Com a mostra del que vull dir, us tradueixo un exquisit fragment de l’informe emès l’octubre de 2008 des de l’ambaixada nord-americana de Bishkek, capital del Kirguistà, sota el prou evident títol de Càndida conversa amb el Príncep Andrew sobre l’economia kirguiza i el “gran joc” :

«Després d’una estona donant voltes desganadament sobre el tema [el sentiment dels kirguizos que les potències occidentals els havien forçat a signar contractes desavantatjosos quan el 1990 s’havia separat de l’antiga Unió Soviètica], només fent algun esment mordaç a “interessos personals”, els representants empresarials van començar a descriure el que consideraven una vergonyosa situació de corrupció de l’economia kirguiza. Tot manifestant que cap d’ells no hi havia participat mai i que mai havien pagat suborns, un representant d’una companyia mitjana va manifestar que “De vegades és una espantosa temptació”.  En una sorprenent manifestació de candor, tenint en compte que el dinar tenia lloc en un hotel públic, tots els homes de negocis presents a la reunió van començar aleshores a comentar que no es podia fer res al Kirguistà si Maxim, el fill del president Bakiyev, no se’n duia “la seva tallada”. El Princep Andrew va ficar-se en el tema amb ganes, dient que no deixava de sentir el nom de Maxim “un cop i un altre, per tot arreu” quan es parlava de fer negocis en el país. Envalentit, un dels homes de negocis va dir que “fer negocis aquí és com fer negocis al Yukon” en el segle XIX, és a dir que només aquells que estiguin disposats a participar en les corruptes pràctiques locals podran fer diners. Els seus col·legues van donar-li la raó de forma entusiasta i un d’ells va assenyalar que “aquí no ha canviat res. Abans tot el que senties era el nom del fill de l’Akayev. Ara és el nom del fill del Bakiyev”. En aquest punt el Duc de York va fer una gran riallada tot dient: “Això sona exactament com França”.

(…) El dinar havia durant ja quasi el doble de temps del previst, però semblava que pel Príncep tot just estàvem al començament. Havent esgotat el tema del Kirguistà, va tornar a parlar sobre la promoció dels interessos econòmics britànics a l’estranger. Va clamar contra els investigadors anti-corrupció britànics que havien comès la “idiotesa” de quasi bé tirar per terra el negoci Al-Yamama anb Aràbia Saudita. (NOTA: El Duke es referia a la investigació, posteriorment tancada, sobre uns suposats suborns que un membre de la casa reial saudita havia rebut a canvi d’un lucratiu contracte plurianual amb BAE Systems per proveir equipament i formació a les forces de seguretat saudites. FI DE LA NOTA.) Els súbdits de la seva mare asseguts al voltant de la taula van bramar la seva aprovació.»

Entenc que als Estats Units no els agradi que la Casa Reial britànica i el govern de Gran Bretanya coneguin la crítica opinió que a la seva ambaixadora al Kirguistà li van merèixer els comentaris del Príncep Andrew i dels empresaris anglesos reunits en aquest dinar, on ella era la única no anglesa (la diplomàtica assenyala al principi de l’informe la seva estranyesa perquè no hagin estat convidats l’ambaixador de França i el d’Alemanya) i dedueixo que l’única dona. Però, és clar, l’autèntic problema no és que Wikileaks ho faci públic, sinó que l’ambaixadora tingués material tan “sucós” amb el que confegir el seu informe.

El despatx diplomàtic està escrit amb una ironia i un llenguatge dignes dels guionistes de Sí, ministre. (Impagables les referències a l’anàlisi que el príncep anglès fa de la geopolítica asiàtica, que considera un retorn al Great Game, que és com els anglesos anomenen el llarg període d’enfrontaments bèl·lics amb Rússia [1813-1907] pel control de l’Àsia central). I sembla que el Príncep Andrew intuís on acabaria la crònica del dinar quan cap al final va aprofitar per criticar “els (insult) periodistes, sobretot del National Guardian, que fiquen els seus nassos per tot arreu”. Com veieu l’ambaixadora va tenir escrúpols de reproduir les paraules gruixudes del llenguatge reial. No es va poder estar, però, de citar el que sens dubte hem de valorar com la cirereta del dinar:

«Tot sortint, un dels assistents va confiar a l’ambaixadora: “Quin fantàstic representant del poble britànic! No podríem estar més orgullosos de la nostra família reial.”»

Píndoles

Heu llegit mai el prospecte d’una capsa de diclofenac? S’hi consignen prop de 80 malalties que poden produir-se com efecte secundari per prendre aquest medicament, malures que van des de l’estrenyiment i els malsons fins a l’hepatitis o la insuficiència cardiaca, passant per sìndromes poc conegudes com la d’Stevens-Johnson i la de Lyell, que són estranyes malaties de la pell. Sí, és cert també que el gruix d’aquestes malalties (fins a 54 de les esmentades al prospecte) només amenaça un 0,001 per cent del que prenen aquesta medicina, però l’advertiment no deixa de generar certa inquietud. I, tanmateix, a mi és l’única cosa que m’alleuja el dolor crònic dels meus colzes i, pel que tinc entès, és un dels antiinflamatoris més efectius que hi ha actualment.

M’he semblat la perfecta metàfora de la política. Aquesta també té efectes secundaris negatius, que afecten segurament un percentatge de ciutadans i ciutadanes superior al que acaba tenint mal d’estomac per culpa del diclofenac, però, d’altra banda, la política és l’única eina que tenim per a resoldre els problemes i necessitats que forçosament genera la convivència en societats cada cop més complexes.

D’un escepticisme total he acabat passant, amb el temps, a una gran fe en la política, en l’impacte positiu que té una tasca terriblement feixuga, a voltes avorrida, i que no fan sempre els més brillants, però absolutament necessària, com és convertir en llei un pacte entre persones que representen postures divergents. La llei ens dóna, quan és justa i consensuada, un terreny comú sobre el qual construir la convivència i, malgrat les seves imperfeccions i les del sistema judicial que l’ha de fer complir, una eina per canviar les coses.

Vivim una cultura social de la satisfacció immediata, del vini, vidi, vinci posat a les mans de cada ciutadà o ciutadana, i això casa malament amb la idea de l’esforç i de la construcció a llarg termini. Però malgrat els guionistes de Hollywood i els de Mediapro o TV3 (tot i que a la TV ho tenen més clar, perquè és rendible allargar les sèries), les revolucions i els grans canvis no es fan en el parell d’hores que dura una pel·lícula. A l’Obama li ha costat més mesos dels que suposava aprovar una nova legislació sobre l’assistència sanitària als EUA que és molt diferent i força més ligth que el que pretenia inicialment. I, a més, estic segura que només ha pogut aconseguir-ho perquè dos presidents, Bill Clinton i Jimmy Carter, van fracassar abans d’ell en l’intent de tirar endavant aquesta reforma, perquè aquestes lluites perdudes han generat moviments d’opinió i han generat la conscienciació de moltes persones i és aquest canvi de consciència el que ha permès el canvi, que tot i imperfecte és la primera pedra d’un sistema més just per milers de persones.

En política, les guerres justes són positives fins i tot quan es perden, perquè ens porten al debat i a la movilització dels passius. Per això és tan important no delegar la responsabilitat en uns professionals desafectes i ambiciosos, sinó exigir amb les eines que tenim (el vot i la crítica, la movilització i els mitjans) dedicació i coherència, eficiència i valors.

De vegades, els escàndols de corrupció (massa freqüents i sovint jutjats amb massa condescendència per la societat: “ja se sap”) ens poden fer pensar que molts són a la política per enriquir-se. Però vull pensar que hi ha més gent activa políticament que s’assembla a la candidata a estudiant de polítiques en una universitat estrangera que per sol·licitar la seva plaça al campus triat escrivia alguna cosa així com que en el món canviant que vivim actualment no hi ha cam aspecte de l’existència humana que no estigui tocat per la política i que una es pot quedar a casa, mirant la TV o llegint el diari, veient-les passar o fer alguna cosa, aportar el seu gra de sorra, per canviar-les. Aquesta estudiant vol dedicar-se a la política per canviar el món. Jo vull pensar que tots els que s’hi dediquen ja tenen objectius tan elevats com els d’aquesta noia.

Columna dominical (amb notes de jazz)

Algu em va comentar que el meu blog era com molt… personal. Podria ser d’una altra manera? Imagino que aquests columnistes que han canviat el paper pel suport electrònic després d’uns anys conreant un sempre precari prestigi d’analistes polítics o comentaristes culturals, veuen el blog com una perllongació d’aquelles tribunes socials “de sempre”. Són els seus propis mitjns tradicionals qui els publicita. I tot i així, les seves aproximacions són indubtablement personals. Aquesta és bona part de la gràcia.

M’imagino que el meu lector es referia, però, a cert to de confidència intima d’algunes de les meves entrades. Però ja se sap que la necessitat d’escriure (com la de fer música, la de pintar, la de la dansa i la cançó) té molt de febre dels sentiments i dels sentits. Hi ha, és veritat, aquella altra manera: escriure per ordenar els pensaments, per sostenir les reflexions; escriure amb un pla, construint un mapa de ideees que ens portin al punt concret on intentàvem arrribar (i portar a qui ens llegeix).

No, no vull portar-vos enlloc. Només compartir cert desconcert pel moment estrany que vivim. Un temps marcat per la crisi i la manca de lideratges clars. Manquen idees. O potser l’habilitat i el carisma per fer-ne un projecte col·lectiu engrescador. L’exemple més clar és, segurament, l’Hereu anunciant una candidatura olímpica que no s’ha pres la molèstia de vendre abans als que l’han de fer possible. És com si la vida política del país la decidís un director de màrqueting que tingués com a única referència el share de TV de certs personatges. I, curiosament, a un país i a un Estat on la política és més imatge que projecte, els homes i les dones de l’ofici han oblidat que, com la dona del Cèsar, els diputats i diputades, alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores… a més de ser-ho, han de semblar-ho. No els dic que hagin de semblar decents (perquè això és o hauria de ser intrínsec al fet d’exercir un càrrec públic); però és que no semblen ni càrrecs públics, amb actuacions i declaracions que queden fora del que podem i hem d’esperar de persones cridades a liderar la societat. O no és això un càrrec públic? Un líder, un referent? No pas aquests diputats que condueixen beguts sent membres de la Comissió de Seguretat Vial, posem per cas.

És el que té el sistema de llistes tancades, que per formar-ne part només cal alinear-se amb les persones més ben posicionades al partit, en lloc d’haver de demostrar als electors que un/a té fusta de líder i capacitats per exercir la funció pública. Canviarà mai aquest sistema?

Tanmateix, no sé si un altre sistema hauria situat gent amb més idees al capdavant de les institucions. Dóna la sensació que les coses no avancen com caldria i que tota la societat espera que algú anunciï que les coses s’han resolt per començar a treballar.

Mentrestant, escolto jazz, tot esperant que arribi el 29è Festival de Jazz de Terrassa, que arrenca el proper 6 de març. Escolto Mingus i Thelonius, com sempre, però també escolto el meu admirat Dave Murray i el seu The Devil Tried to Kill Me, el seu darrer disc amb els Gwo Ka Masters, un grup vocal i de percusió de l’illa antillana de Guadalupe. També he estat escoltant Christian Scott, nova estrella de l’univers jazzístic (segosn que ens recordava avui mateix l’EPS, el dominical d’El País), a qui jo em vaig perdre (no es pot ser a tot arreu) en la seva actuació a la Nova Jazz Cava el passat dia 13. Confeso, però, que la seva perfecció tècnica no em compensa de la fredor que li trobo a totes les peces del seu recent Yesterday You Said Tomorrow. No negaré que pugi ser una mancança personal, però m’ha agradat bastant més un altre treball d’un altre jove trompetista, també de Nova Orleans com Scott. Es tracta de Donald Malloy, el so del qual alguns han comparat amb Freddie Hubbard. En qualsevol cas, el seu Spirituality és un llarg poema musical que val la pena escoltar (mentre esperem que moltes coses canviïn a millor).

Estoy emocionada

Estoy emocionada y como millones de personas en todo el mundo, tengo la convicción de haber vivido un día histórico, el de la proclamación de Barak H. Obama como presidente de los Estados Unidos, el primer americano de raza negra que accede a ese cargo, una prueba de que el mundo está cambiando; una demostración de que las palabras, y los dicursos, las leyes y el pensamiento que construimos con ellas cambian cosas; una evidencia de que la política cambia y cambia cosas, quizás más lentamente de lo que querríamos, tan lentamente que deja a miles de víctimas en el camino (mientra Obama leía su gran discurso as las puertas del Capitolio, yo en el tren leía un desolador informe sobre la violencia y la impunidad en Chad, sobre el fracaso de la comunidad internacional en proteger a millones de personas vulnerables y desamparadas), pero las cosas cambian, si te empeñas en ese esfuerzo y si tienes razones y convicción.

Hoy esas mujeres de Chad sobre las que leo y escribo tienen a alguien que podría ser su sobrino, un vecino tal vez, sentado en la cúspide del poder del país más poderoso. Eso no va a evitar seguramente que un puñado de ellas sean violadas mañana, pero quizás evite ese destino a sus hijas, no sólo por lo que Obama puede hacer, sino por lo que podemos hacer todos quienes vemos en él la cristalización de un sueño colectivo, y hoy nos sentimos impulsados a seguir luchando por lo que creemos.

He escogido unas cuantas frases del discurso de Obama que me han gustado. Aquí os las dejo:

Hoy estamos reunidos aquí porque hemos escogido la esperanza por encima del miedo, el propósito común por encima del conflicto y la discordia.
[…]
… hay quienes ponen en duda la dimensión de mis ambiciones […] Porque se han olvidado […] de lo que los hombres y mujeres libres pueden lograr cuando la imaginación se une a un propósito común y la necesidad al valor.
[…]
… un país no puede prosperar durante mucho tiempo cuando sólo favorece a los que ya son prósperos…
[…]
Recordemos que generaciones anteriores se enfrentaron al fascismo y el comunismo no sólo con mísiles y carros de combate, sino con alianzas sólidas y convicciones duraderas. Comprendieron que nuestro poder no puede protegernos por sí solo, ni nos da derecho a hacer lo que queramos. Al contrario, sabían que nuestro poder crece mediante su uso prudente; nuestra seguridad nace de la justicia de nuestra causa, la fuerza de nuestro ejemplo y la moderación que deriva de la humildad y la contención.
[…]
A quienes se aferran al poder mediante la corrupción y el engaño y acallando a los que disienten, tened claro que la historia no está de vuestra parte; pero estamos dispuestos a tender la mano si vosotros abrís el puño.
[…]
A los habitantes de los países pobres: nos comprometemos a trabajar a vuestro lado para conseguir que vuestras granjas florezcan y que fluyan aguas potables; para dar de comer a los cuerpos desnutridos y saciar las mentes sedientas. Y a esas naciones que, como la nuestra, disfrutan de una relativa riqueza, les decimos que no podemos seguir mostrando indiferencia ante el sufrimiento que existe más allá de nuestras fronteras, ni podemos consumir los recursos mundiales sin tener en cuenta las consecuencias. Porque el mundo ha cambiado, y nosotros debemos cambiar con él.
[…]
La bondad de dar cobijo a un extraño cuando se rompen los diques, la generosidad de los trabajadores que prefieren reducir sus horas antes que ver cómo pierde su empleo un amigo: eso es lo que nos ayuda a sobrellevar los tiempos más difíciles. Es el valor del bombero que sube corriendo por una escalera llena de humo, pero también la voluntad de un padre de cuidar de su hijo; eso es lo que, al final, decide nuestro destino.
[…]
Ante nuestros peligros comunes, en este invierno de nuestras dificultades, recordemos estas palabras eternas. Con esperanza y virtud, afrontemos una vez más las corrientes heladas y soportemos las tormentas que puedan venir. Que los hijos de nuestros hijos puedan decir que, cuando se nos puso a prueba, nos negamos a permitir que se interrumpiera este viaje, no nos dimos la vuelta ni flaqueamos…