Preguntes

Avui m’he hagut d’enfrontar a una sèrie de preguntes sobre el clima i la situació política que es viu a Catalunya. Jo no tinc pas gaire clares les respostes. Com molts, no tinc clar on anem i, sobretot, no tinc clar on vull anar, però sí veig que la situació ha de canviar profundament, perquè és insostenible.

L’agressiva i retrògrada concepció de l’espanyolitat que ha imposat el PP i que han corejat com uns corifeus inconscients i caïnites els barons i militants del PSOE ha fet que Espanya esdevingui invivible fins i tot —o sobretot— pels que n’érem fervents admiradors i convençuts apòstols. El pecat original va ser admetre posicions profundament antidemocràtiques en el joc democràtic de l’estat de dret i deixar que el debat polític es reduís a la bronca permanent. Quan els arguments polítics es redueixen als acudits tavernaris i als tòpics enfilats sense solució de continuïtat, es perd qualsevol possibilitat de matisar, i sense matís no hi ha ni negociació ni possibilitat de consens. El debats polítics de blanc o negre, d’amb mi o contra mi, només poden acabar o a crits o a trets.

Objectivament i subjectivament, els catalans estem incòmodes a Espanya. Objectivament, perquè donem més del que rebem i, subjectivament, perquè, a sobre, som mal vistos i mal considerats. És com anar de vacances amb uns cosins que et deixen la pitjor habitació de l’hotel, t’asseuen a un extrem de la taula i et passen les safates quan són mig buides, però t’encolomen la meitat de la factura. I, si et queixes, ets un garrepa. Sona a tòpic, però jo treballo en un sector en el qual Catalunya excel·leix amb diferència notòria, i m’he de passar el dia reivindicant-ho, perquè les institucions estatals i els mitjans de comunicació de Madrid s’obliden de diferenciar l’aportació catalana al conjunt, mentre emfasitzen els avenços positius —però menors— d’altres.

Ens ha portat fins aquí aquest malestar i la incapacitat dels polítics i de la societat espanyola, en general, de veure la diversitat com una riquesa. Ben al contrari, les llengües diferents, les cultures diferents es veuen com una amenaça. L’esperit de quarter en el qual es va educar molta de la gent en posicions decisòries aspira a la uniformitat, i tot el que se n’escapi inquieta i es condemna. I el ministre Wert és sacerdot d’aquesta nova religió dels “tots iguals”.

Jo era dels que estaven convençuts que el federalisme era una opció. Però per més equilibris asimètrics que inventem, el federalisme exigeix que hi hagi més de dos jugadors. I, a l’Estat espanyol, Catalunya està sola —de fet està sol el Pere Navarro— reivindicant aquest camí. En aquesta perspectiva, el federalisme sembla una independència light, que no ens compren ni a Ferraz, imagina’t a Génova.

La pregunta ‘què passarà després del 25 de novembre’ no l’he pogut respondre, i no sé si algú pot. Espero que els que van a les llistes s’estiguin preparant per donar-nos una resposta coherent.

Calor

Fa tanta calor que no puc dormir, però tinc tanta son que em costa escriure. Estic cansada perquè malgrat la calor he anat a muntar, a provar un cavall amb el que segurament seguiré treballant (aprenent) mentre espero que es recuperi el Whisky.

M’han dit que el meu nou amic es diu Chaque Mate, i naturalment el nom és un acudit que s’adiu molt bé amb la tranquil·litat del lusità que el porta. La hípica on he anat a muntar-lo està plena de cavalls espanyols (PRE) magnífics, cavalls d’una gran bellesa i d’una gran noblesa, però que demanen bons genets per muntar-los. T’asseus a fer la tertúlia amb els propietaris i els clients i, si ets com jo, una amazona tardana i un pèl poruga (aprensiva potser fora més just), t’impressiones una mica, perquè les anècdotes sempre s’expliquen dels cavalls dolents, no pas del bons; d’aquell que es tirava literalment a terra o contra una paret per fer caure el genet, o d’aquell altre que va obligar a parar el remolc, perquè estava destrossant-lo literalment a coces, o d’aquell altre que no deixava que s’acostés ni l’amo per poder-li posar la capçada…

D’altra banda, quan pots passar per sota de la maixella (“quijada”) d’un cavall quasi sense ajupir-te, la seva envergadura ja comença a impressionar-te. No, no, el lusità no és tan gran, però hi ha uns quants veïns de box que sí.

Tinc massa calor i massa son per a fer metàfores hípiques o de qualsevol altra mena, així que seguiré sense fer una entrada sobre política, que aquesta setmana va sobretot d’agendes (qui anirà a on i en qualitat de què, els catalans, mentre al País Basc es convoquen avui unes eleccions que fa quatre dies no feien falta encara.) La pregunta obvia és “què tens posat a l’agenda l’11 de setembre?”. Demà parlem de les respostes.

Un any

Fa algunes setmanes, en un debat sobre cuina i salut que vaig moderar, un expert en nutrició ens explicava que perquè un règim sigui de veritat efectiu s’ha de mantenir almenys durant un any, perquè aquest és el temps mínim que necessita el nostre metabolisme per reciclar-se i acostumar-se a treballar per a un cos de pes i dimensions més reduïdes. El dia 23 de desembre farà un any que va arribar un nou Govern a la Generalitat amb la clara missió de posar-nos a règim —no tant perquè ens sobrés pes com perquè el rebost mostrava moltes lleixes buides i la bossa, algun forat traïdor— i no veig gaire clar que el nostre metabolisme social s’hi hagi adaptat encara.

Les comunitats sempre són més difícils de transformar que els individus. Les resistències d’uns i d’altres se sumen i tots ens resistim a perdre el benestar i els privilegis amb què comptàvem, fos el merescut fruit de molts anys de feina o una excessiva prebenda. Que quan les coses van maldades cal fer sacrificis, a mi m’ho va ensenyar la meva mare fa molts anys, predicant amb l’exemple; però el que també vaig aprendre d’ella és que cal afrontar aquestes situacions amb l’ànim elevat, perquè no hi ha cap altra manera de superar els problemes que prenent-se’ls com un repte capaç de fer-nos donar el millor de nosaltres. I, la veritat, trobo a faltar entre els nostres líders —això és el que jo entenc que haurien de ser els polítics i no uns mers gestors d’obvietats— la capacitat d’insuflar aquests ànims i aquesta capacitat de lluita al personal. I, així, no anirem gaire bé.

Tampoc és que esperi que caps de governs diversos, ministres i consellers surtin fets unes castanyoles a compareixences públiques i rodes de premsa, però entre això i ser pusil·lànimes —o no obrir la boca— hi ha prou distància com perquè hi càpiguen posicions assenyades i, alhora, una mica més engrescadores que el que hem vist i sentit fins ara. A Mas se’l veu ferm i assenyat, però en general els membres del seu Govern sembla sempre que acabin de sortir de missa de dotze després de confessar-se i vagin de camí cap als tres avemaries de penitència. De Rajoy, encara no n’hem sentit la veu, i el silenci és tan poc engrescador, o menys, que sentir resar el rosari. I lideratge engrescador no és precisament el que sobra en aquests moments en les files socialistes; no n’hi ha ni per a consum intern dels seus militants, doncs imagina’t haver-ne de repartir una mica per a la resta dels ciutadans!

Potser el problema és que encara no tenim clar si hem arribat al final de la baixada —ni nosaltres ni els que tenen l’obligació de dirigir la remuntada. Potser és que la polseguera que aixequen els que rodolen pendent avall no ens deixa veure clar qui ha mantingut una posició prou ferma per reprendre la pujada. Però entremig de la pols trobo a faltar una veu ferma, d’aquelles que et donen seguretat i t’impulsen a provar-ho de nou cada cop que caus. Compte, però. No vull ni gurús ni pares. No som nens petits, no necessitem cap il·luminat que ens digui el que hem de fer, sinó persones que ens impulsin a fer el que sabem fer donant el millor de nosaltres mateixos.

Tal vegada farà un any i ara que ja hem perdut uns quants quilos, potser ens haurem de comprar vestits nous, no?

Fora de context

Després d’unes quantes setmanes de bloqueig, torno per reflexionar en veu alta sobre els temps que estem vivint, que em tenen immersa en el desconcert. Tinc la sensació que en uns temps difícils en els quals és més important que mai la capacitat de lideratge, aquesta és la qualitat de la qual anem més mancats. Un líder és no només una persona capaç de trobar un camí per fer-nos avançar com a col·lectivitat, sinó que allò que el fa líder són els dots per fer-nos compartir la seva idea i arrossegar-nos a seguir-la, dots comunicatius, al capdavall, que és del que sembla més mancat el personal cridat a guiar-nos.

La premsa ha comentat a bastament les relliscades dels consellers com perquè calgui detallar-les aquí, però ben bé se’ls pot aplicar allò de “por la boca muere el pez”, ja parlin d’impostos o de retalls pressupostaris.

Un dels consells que he donat sempre a les persones a qui he format o assessorat com a portantveus és “no diguis mai el que no vulguis veure publicat”, ni dins ni fora de context, ja que el “context” no hi cap
en un titular i qualsevol de les teves frases es pot convertir en una capçalera. L’altre consell que sovint cal donar és que, quan parles amb un periodista, no parles per als lectors de premsa o oients que tu
coneixes, sinó per als que ni et coneixen personalment ni tu coneixeràs mai, persones que no tenen altra referència de les teves intencions que la que cap en les 40 línies d’un article o en els 60 segons d’una declaració. I els que sí poden conèixer les teves “bones” intencions (diputats de tres escons enllà, per exemple), no tenen cap interès en subratllar-les, ans al contrari.

No sembla que ningú hagi donat aquests consells a aquells que han rebut l’encàrrec no només d’administrar el país, sinó de treure’ns de la crisi. I tampoc és que cregui que tot s’arranja amb paraules o que els únics errors que s’han comès en els darrers mesos són comunicatius. Vull dir que la feina s’ha de fer bé, però cal comunicar-la millor i, sobretot, fer-ho de manera que els que són al capdavant dels projectes siguin capaços de generar (a) comprensió, (b) il·lusió i (c) complicitats, i fer-ho no només entre els “propis”, sinó també entre els “estranys”.

Aquest és un dels principals problemes dels polítics del nostre país, de tots els polítics, que s’obliden que determinats càrrecs són institucionals i que això genera obligacions cap a tota la població, fins i tot (o especialment) cap als que no els han votat. Tota persona assenyada hauria de recordar i tenir molt present que quan unes eleccions es guanyen amb el 35%-40% dels vots es pot tenir una majoria parlamentària, però que la majoria de la societat (l’altre 60%-65%) pensa diferent dels teus votants i que, per tant, la majoria de la societat no reclama l’acompliment d’una o altra promesa electoral, sinó la decisió més assenyada per la bona marxa del país.

El raonament serveix igual per una tarda de platja que per una rebaixa d’impostos. Ningú porta els seus fills a banyar-se quan hi ha bandera vermella pel sol fet d’haver-los-hi promès. De la mateixa forma que un govern no es pot passar dos mesos dient que la situació que s’han trobat és molt pitjor del que s’imaginaven, per dir a continuació que estan obligats a mantenir les rebaixes d’impostos promeses simplement perquè ho van incloure en el programa electoral.

No vull entrar a jutjar aquí què cal fer amb l’impost de successions o amb les desigualtats en l’IRPF d’una a d’altra comunitat, però, si es volen modificar coses, cal trobar arguments bastant més sòlids que les promeses fetes en campanya, cal trobar raons de pes per a la majoria (sembla que són uns 20.000 els catalans amb rendes superiors a 120.000 euros, ben poca cosa davant dels 7,5 milions de catalans i de les quasi 590.000 persones que es troben a l’atur), coses com, per exemple, que els receptors de rendes altes inverteixin en la creació i la consolidació d’empreses. Descomptes i ajuts per als emprenedors, ara mateix, però, encara que els rics també plorin, per a la societat resulta absolutament irrellevant que algú que guanya 20.000 euros al mes pagui un 1,5% més d’IRPF aquí que a Madrid. Potser el que caldria és que les rendes altes paguessin més a Madrid i que la contribució impositiva de Catalunya a l’Estat es reduís, no?

En qualsevol cas, estic disposada a creure que una estructura fiscal diferent a la que tenim podria resultar més atractiva per als inversors i per a persones i empreses amb capacitat de crear riquesa, però no n’hi ha prou que ho pensin els que manen, cal que ho sàpiguen explicar al conjunt dels ciutadans. Igual que cal saber posar els retalls d’avui en la perspectiva de la recuperació futura, que és per al que hem de saber treballar.

El desconcert del que parlava al principi té a veure amb aquesta desagradable sensació que enlloc de semblar un país de gent madura treballant per als seus fills, semblem una colla de batxillers treballant per aprovar a final de curs els examens de la Salgado i la Merkel, dos “ossos”. Segurament només és una aparença, però les aparences aquí també compten.

Paraules (1)

“Res té sentit fora de les paraules”, vaig escriure fa molt de temps, i tot i que potser afirmat així sona massa dràstic, segueixo pensant que les paraules són màgiques. O d’alguna manera, la màgia resideix en la capacitat de transformar la realitat anomenant-la. Tot allò que pensem o que sentim viu en nosaltres, però no arriba a ser del tot real fins que som capaços d’anomenar-ho. “La paraula pensada vol ser dita i quan la dius la seva pròpia naturalesa es transforma”, vaig escriure aleshores, i ara he tornat a aquests pensaments donant voltes a la idea de l’amor i a la idea de la política. Estrany maridatge, oi?

He donat voltes a les paraules i la política perquè divendres vaig ser a Madrid i, un cop més, vaig tenir la sensació que jo no visc al país del qual parlen els madrilenys quan parlen d’Espanya, com no em reconec amb la seva idea de Catalunya. Un cop més vaig tenir la sensació que, si s’arribés a produir un moviment independentista seriós, en bona part es veuria animat pel fet que els “espanyolistes” ja fa temps que ens han fet fora. La seva Espanya no inclou Catalunya, no la hi volen. I no us penséssiu pas que sí volen els catalans i les catalanes però abillats amb una etiqueta adient d’espanyols. I ca! Estan tan contents d’haver-se conegut que no són capaços de reconèixer què aportem al conjunt de l’Estat i, a desgrat de les estadístiques, si han de buscar un expert, un referent públic, un epígon de la matèria que sigui, sempre miren cap a una altra banda.

Una amiga basca em va dir allà a Madrid la paraula que s’ha emprat sovint per expressar com se senten molts catalans respecte a aquesta idea d’Espanya: desafecció. Aquesta és una paraula perillosa sota una aparença innocent, és com un rajolí d’aigua que s’escola per l’esquerda d’una gran roca i que, al glaçar-se, l’esberla de dalt a baix. La desafecció no és un sentiment, sinó la seva absència; és un buit que cal omplir amb una altra il·lusió, amb un altre projecte. I estic empipada, perquè jo no em sentia així. Sempre he sigut una mica de molts llocs, de Terrassa i dels Pirineus, catalana i també espanyola. Per mi una cosa no contradeia l’altra, i no em calia triar. Pensava que els meus afectes eren com una nina russa, que podien viure un dins de l’altre, que no em calia optar per cap ni excloure’n cap.

“Els conjurs màgics han de ser pronunciats en veu alta, perquè els antics sabien que només en sentir la nostra pròpia veu els éssers humans vam prendre consciència de la nostra humanitat”, vaig escriure un dia. Però també cal dir-los en veu alta perquè els conjurs van ser la primera forma de lluitar contra la por; amb les seves paraules el bruixot volia commoure les pedres i els vents, però commovia sobretot el cor dels qui l’escoltaven.

Quin conjur haurem de pronunciar ara en veu alta? Quins cors volem commoure? Jo el tinc ben partit.