Etiqueta: solidaridad

La mirada comprometida

Aquesta tarda hem presentat al FNAC d’El Triangle, a Barcelona, el llibre La mirada comprometida. Fotoperiodismo para 50 años de solidaridad que ha editat Intermón Oxfam en ocasió del seu 50è aniversari i del qual em van demanar que escribís el pròleg. El llibre és un recull de reportatges fotogràfics de països i projectes en els quals treballa l’ONG editora. Us transcric a continuació els pensaments que m’han servit per presentar el llibre.

M’han demanat que us presenti aquest llibre, “La mirada comprometida. Fotoperiodismo para 50 años de solidaridad” i, mentre pensava en quines coses volia destacar aquesta tarda del seu contingut, vaig recordar l’agra polèmica que va tenir lloc fa ja temps, a principis de 2005 crec, sobre una fotografia periodística.

Un fotògraf prou conegut, Javier Bauluz, havia volgut denunciar a través d’una imatge, que va publicar “La Vanguardia”, la indiferència de la nostra societat davant el fenomen de la immigració i les seves víctimes. Ho va fer tot fotografiant el cadàver d’un immigrant, isolat al mig d’una platja, mentre dos banyistes el contemplaven, indiferents al drama humà d’aquella mort.

Un periodista i conegut polemista, Arcadi Espada, va “denunciar” aquella fotografia com una manipulació, un muntatge, tot afirmant que el fotògraf havia deixat “fora de quadre” l’autèntica realitat d’aquella escena: els guàrdies civils, el personal sanitari, els altres banyistes…

Bauluz va ser taxatiu i clar en la resposta: no només aquella parella, sinó tota una platja amb més de 200 para-sols van restar indiferents mentre dos guàrdies custodiaven el mort durant tot el dia i allà no apareixia ningú a fer-se càrrec del cos. I es van publicar diverses imatges des d’altres angles que ho corroboraven. Bauluz afirmava: “Si el fotoperiodismo es algo, es intentar resumir una información en una sola imagen. Y la elección del ángulo y el momento es lo fundamental. Esta imagen es un símbolo de lo que estaba sucediendo en esa playa y de lo que está sucediendo en esta sociedad.”

Si faig esment d’aquesta polèmica és per recollir dues idees que em semblen reveladores a l’hora d’explicar què és i què ens aporta el llibre “La mirada comprometida” que avui presentem.

La primera idea és la de la indiferència de la nostra societat davant del dolor de persones com les que protagonitzen les imatges d’aquest llibre. Però, som realment tant indiferents? Quin efecte produeixen en la nostra sensibilitat, en els nostres sentiments, en les nostres conviccions imatges com les que aquí se’ns presenten?

Abans d’escriure el pròleg de “La mirada comprometida” vaig revisar algunes de les meditacions que sobre aquestes complexes preguntes fa l’escriptora i pensadora nord-americana Susan Sontag a la seva obra “Regarding the Pain of Others” (Ante el dolor de los demás). I la seva conclusió —que subscric— és que no hi ha una única resposta.

A títol individual, i com a societat, sovint ens sentim interpel·lats per les imatges de la violència o del dolor, però no sempre som capaços d’articular una resposta, ni en l’ordre individual ni en el col·lectiu, perquè les respostes solen ser complexes. L’existència de les ONG, organitzacions solidàries com Intermón Oxfam, és, clarament, un esforç col·lectiu per articular una resposta davant la commoció que ens produeix el dolor de les persones.

Crec, com ja he dit en algun altre lloc, que les ONG són filles de la commoció que ens produeix la pobresa i la injustícia, una commoció que en bona part vehiculen les imatges.

No és menys cert, tanmateix, que, de vegades, les imatges del dolor —a la premsa, a la TV— l’han banalitzat i, sobretot, que sovint les víctimes han estat “despersonalitzades”, “cosificades”. Sovint les fotografies han “exhibit” homes, dones, nens de pell fosca, d’altres cultures i d’altres països en situacions que no ens atreviríem a mostrar, si el patiment que denunciem fos el dels nostres veïns d’escala.

Però resulta massa fàcil donar-li la culpa d’aquest “exhibicionisme” als fotògrafs. El fotoperiodista escull, com deia Bauluz, l’angle i la imatge que més informació ens aporta, però quan mira ho fa també a través dels ulls de la societat a la qual pertany. Perquè mirar, la qualitat de la mirada, és un exercici alhora individual i col·lectiu.

La mirada dels mitjans de comunicació cap a la pobresa i la injustícia ha anat canviant en els darrers anys, com crec que demostren a bastament els treballs que aquí ens presenten Tomás Abella (Bolívia), Eduardo Arrillaga (Nicaragua), Santos Cirilo (Etiòpia), Luis Magán (Índia), Fernando Moleres (Sri Lanka i Bangladesh) i Bru Rovira (Mèxic i Chad). No només els temes socials, i les notícies relacionades amb la pobresa i la injustícia ocupen avui més espai en les agendes mediàtiques que deu anys enrera, sinó que, a més, les persones del Sud han deixat de ser mers subjectes passius de la nostra observació per “humanitzar-se” davant dels nostres ulls.

Crec que en aquest canvi ha jugat un paper clau el compromís personal dels professionals, homes i dones que, com els sis autors d’aquest llibre, han sigut dins dels mitjans els primers advocats de les raons d’aquestes poblacions oblidades i menystingudes. Però, malgrat tot, la dinàmica dels mitjans imposa les seves regles i, sovint no els és possible, als professionals de diaris i revistes, fer un llarg viatge al costat d’un bon fotògraf per aprofundir en aspectes diversos d’un país. Anar de la pedrera a la filatura, de l’hospital maternal als jocs sota l’aigua d’un grup de nois, d’un camp petrolier del Chad a la “maquila” de Mèxic. Per això calia també fer un llibre així, per permetre a aquestes magnífiques fotos periodístiques escapar de la tirania de l’actualització permanent, 24 hores sobre 24 hores, 365 dies sobre 365 dies… Escapar de la trivialització de la pressa.

Us deia abans que la presentació girava sobre dues idees. Si la primera era la relació entre imatges i sofriment, entre aquestes imatges i les nostres reaccions, la segona és la idea de la versemblança i les conflictives relacions de la fotografia periodística amb la realitat

En la meva opinió “La mirada comprometida” és un llibre que mira directament la realitat i que ens posa a les mans justament allò que sovint “queda fora de quadre”. I ho fa posant al nostre abast imatges inesperades, en certa forma sorprenents: lluny de la imatges “noticioses” que diaris i televisions ens serveixen dels països del Sud —conflictes, catàstrofes, polítics abraçant-se o fent discursos…—, aquí trobem el mestre africà dictant una classe, els nois indis jugant a una font, les dones de Nicaragua carregant paquets camí del mercat, el camperol mexicà resant en la petita capella que s’ha fet al menjador de casa, les dones aimares sembrant els seus camps… Una realitat que fa que aquests éssers humans deixin de ser un esdeveniment per ser persones com nosaltres.

Però a mi, el que més m’impressiona són els somriures. El llibre n’és ple de somriures. Però n’hi un d’especial: el d’una mare etíop que travessa el pati d’un centre de nutrició, amb els seus quatre fills. El més petit, tot nu, deixa veure al seu cos els estralls de la manca d’aliments. I tots cinc somriuen. Són cinc somriures, us ho confesso, que, de vegades, quan em sento defallir per la feina o el cansament, il·luminen el meu camí.

Escritos recuperados (1): migraciones

He decidido recuperar algunos de mis trabajos escritos tiempo atrás y ponerlos al alcance de quien pueda estar interesado, empezando por mi misma, que soy un desastre en esto de archivar. El enlace que aquí se incluye pone a vuestra disposición dos artículos en los que se conectan el fenómeno de la emigración con la pobreza que sufren muchos países de Asia, África y América Latina. Las razones de esa pobreza son diversas y complejas, pero el resultado concreto es que para muchos la emigración es la única alternativa, esencial para el sostenimiento de los que se van, pero también de los que se quedan: los emigrantes en Europa y Estados Unidos mandan a América Latina (directamente a sus familias) tanto dinero como el que recibe el continente en inversión extranjera directa.

Pero los artículos, escritos conjuntamente con Jordi F. Fernández, promotor del debate sobre inmigración que dio pie a los mismos (Amics de les Arts i Joventut Musicals de Terrassa, 27 de marzo de 2004), afrontan también otro problema: el de los tópicos y la realidad de las diferencias culturales entre comunidades autóctonas e inmigrantes. ¿Somos racistas o no? ¿Quieren integrarse los inmigrantes? ¿Son reales los problemas que se atribuyen a nuestros nuevos conciudadanos? ¿Qué papel juega el discurso de los medios de comunicación?

Aquí no hay muchas respuestas, sino apenas algunas reflexiones, que os invito a leer.http://old.kaosenlared.net/noticia/corrupcion-pobreza-inmigracion

Siempre hay una primera vez

Y hoy es la mía como blogger. Me parece que estoy emprendiendo una aventura. Como si de pronto abriera una puerta para que corriera el aire por mi casa. Para ventilar el pensamiento y compartirlo con la gente.

El título lo explica casi todo. Escritos y escrits, porque esta bitácora es, como mínimo, bilingüe, como yo. (Im)prescindibles porque todo puede ser revisado y olvidado, pero no por ello es menos válido. El pensamiento y la palabra son fugaces, por eso escribimos. Aprendemos en cada nuevo paso, con cada nueva página revisamos todas las anteriores. La búsqueda de trascendencia oculta algo de fatuidad, pero es bueno anotar las preguntas que nos hacemos y las respuestas que nos damos en un momento concreto, para no dar vueltas permanentemente sobre nosotros mismos y sobre nuestra propia trivialidad.

Hechas las presentaciones, dejo constancia de mi horror de hoy: la muerte en el Sudeste asiático —127.000 personas, quizás muchos miles más— y el silencio de las víctimas. Llevo muchos años metida en esto y sé cómo funciona, pero ese silencio me sigue aterrando. Ya sé que los muertos no hablan, pero tampoco son fáciles de oir las voces de quienes les lloran, salvo si son turistas blancos. Y, sin embargo, a las 48 horas del desastre se oía graznar a los buitres mediáticos desde los editoriales de la gran prensa internacional: “Es ayuda per también es imagen” graznaba el buitre del New York Times, recomendando a Bush que aprovechara la oportunidad de hacer frente, “con acciones y no con palabras, a la percepción que han creado sus primeros cuatro años de que para él sólo existen los Estados Unidos”. Desde luego, todo un ejemplo de compromiso ético con la víctimas, tanto de parte del consejero mediático como del gobierno tan sabiamente amonestado. Tampoco es que en Europa le vayan a la zaga e incluso se diría que los franceses son más crudos y directos: “Tanto ayudo, tanto cuento” le recordaba Le Figaro a su gobierno, advirtiéndole que la ayuda es también “un gesto diplomático, una afirmación política”.

Todo esto lo sé porque lo leí en El Periódoco de Catalunya (al César lo que es del César). Y no sé si me indigna más saber que los diplomáticos y los políticos hacen este tipo de valoraciones (que las hacen), como que los periodistas más “listos” se dediquen a aconsejarles sobre cómo sacar de la desgracia ajena buena “tajada política”. No es exactamente lo mismo reconocer públicamente que la bondad da buena imagen que decirle al mandatario de turno “si quieres tener buena imagen no la pifies en tus acciones bondadosas“. Si yo veo la diferencia, el editorialista del NYT también ¿no?