Un dia li vaig preguntar a Richard Ford si els personatges del seu llibre de relats Rock Springs havien perdut l’esperança. L’escriptor nord-americà, autor de novel·les tan reconegudes com El periodista esportiu o Canadà, em va dir que no era cert, que cadascun dels protagonistes d’aquelles històries seguia endavant amb la seva vida i tenia un afecte, “i això, en un món tan complicat com el que vivim, ja és molt”.

Dimarts vaig recordar aquella conversa mentre pensava en Salvador Alavedra, la figura del qual vaig encarregar-me de glossar en l’acte de lliurament de la Medalla d’Honor de Terrassa, que se li ha concedit a títol pòstum. En rellegir el meu propi text sobre la vida del Salvador vaig pensar en la profunda tristesa del país durant els durs anys de la post-guerra, en la joventut perduda (“Generació estroncada la nostra, que no va poder arribar a esbadellar-se i es va quedar en poncella recremada”), en la impotència, en la desesperança…

Com els personatges de Ford, Salvador Alavedra i els homes i dones de la seva generació no van poder fer altra cosa que seguir endavant —mal que fos a empentes i rodolons— i aferrar-se amb força als seus afectes. La misèria física va durar uns quants anys; la misèria moral de la dictadura, quatre dècades. Es van arraconar les esperances grans, els ideals polítics, i la majoria de la gent es va concentrar a sobreviure i construir, poc a poc, una situació millor per als seus. El gran mèrit de Salvador Alavedra és haver sabut anar uns quants passos més enllà i posar en el centre dels seus afectes —al costat de la família, tan important per a ell— la seva ciutat i el munt de projectes culturals i artístics que hi va endegar.

En Salvador va ser un gran dibuixant, tot i que ell es veia com un etern aprenent. I va ser gran perquè mirava amb calidesa i afecte als seus models, i això el feia capaç de copsar l’emoció del moment, la subtil personalitat d’una mirada.

La lliçó de vida de Salvador Alavedra és que quan tot al nostre voltant s’ensorra i el món esdevé un lloc gris i lúgubre, l’esperança es converteix en una flor preciosa que només es pot fer créixer amb amor, constància i compromís.