Autor: Adela Farré

Música nòmada

Sempre he pensat que hi ha dues menes de músics: els que et porten amb la seva música a un espai íntim, interior, que s’avenen a compartir amb tu, i els que et conviden a fer un viatge al seu costat en el transcurs del qual et descobreixen paisatges a voltes insòlits, a voltes familiars, sempre evocadors.

Sclavis, Texier i Romano, a la Nova Jazz Cava (14-3-14).
© Miquel Carol

El trio Romano – Sclavis – Texier forma part d’aquest segon tipus de creadors musicals, i el seu jazz és ple dels colors i les olors de l’Àfrica que ha inspirat una bona part de les seves creacions des del Carnet de Routes, de 1995. Mentre escric això, escolto l’enregistrament del concert Root Africaine que el trio va fer al Festival de Jazz de Porquerolles (França) el 2011, molt proper al que va oferir dissabte passat dins del Festival Jazz Terrassa 2014, i penso que no es tracta tant del concepte de fusió —d’una manera o un altra, tot el jazz és la decantació d’influències diverses, de xocs i amors transatlàntics—, sinó d’una aproximació més intel·lectual, menys descarnada a la música, potser més narrativa que expressiva, potser més testimoni que vivència, que d’alguna manera reflecteix molt bé l’ànima europea.

El jazz d’RST és d’una bellesa i una riquesa exuberant, suau i càlid com el so del clarinet baix que toca Louis Sclavis, ple de matisos com la bateria d’Aldo Romano, d’un portentós domini tècnic com evidencia la mestria al contrabaix d’Henri Texier, però està lluny de la interpretació apassionada, visceral tant en l’alegria com en el dolor, dels jazzmen que toquen més des de l’estomac que des del cap. Un d’aquests és el trompetista Terell Stafford, que diumenge va ser a Terrassa, encapçalant un quintet amb Gabriel Amargant (st), Ignasi Terraza (p), Horacio Fumero (cb) i Esteve Pi (bat), i desbordant energia i passió durant dues hores.

Aquesta entrada és lluny de voler ser una crònica periodística de dos concerts diametralment diferents i igualment extraordinaris. Jo, com RST, miro, anoto i em deixo seduir per la diversitat dels paisatges sonors que recorro, però si fa tants anys que estimo el jazz segurament és perquè un dia em va atrapar la passió trista d’un blues o la força explosiva una trompeta com la d’Stafford.

“…tots el cossos lluiten contra la mort”

Hi ha alguns períodes de la meva vida que em resulta molt difícil escriure. Em concentro a llegir i a escoltar. Penso molt. Sovint escric mentalment les primeres ratlles d’una entrada… però acabo deixant-la abandonada al calaix dels projectes malmesos.

Avui m’ha inspirat, però, un vers d’un tema que ha cantat Elena Garcia, companya del saxofonista Guim Garcia-Balasch i veu del seu quintet, un dels grups que ha actuat en el concert d’arrencada del 33è Festival Jazz Terrassa.

Carme Canela

La música m’inspira. De fet, no sé escriure sense escoltar-la, i avui el concert era molt inspirador. Carme Canela, acompanyada del trio de Joan Munné, ha presentat el seu darrer disc, Granito de sal, que és un recull de cançons amb nom de dona, començant per aquest bolero que va escriure el Gato Pérez i seguint per cançons tan conegudes com Te recuerdo Amanda, de Víctor Jara, o una genial versió de la canço popular catalana El testament d’Amèlia.

Escoltant la Carme, se m’ha fet en més d’una ocasió un nus a la gola, perquè fins i tot entre les lletres més divertides i els ritmes carioques d’algunes peces, flotava una estranya emoció. “Què en faré de tant d’amor?”, es preguntava la vocalista en la darrera peça.

Donar-lo, semblava respondre Elena Garcia en la segona part, donar-lo generosament, perquè, com deia un amic meu, “tot el que no es dóna es perd” i perquè és l’amor el que ens dóna força per lluitar contra la mort, com els cossos de què parla el titular.

Guim Garcia-Balasch és terriblement divertit, a més d’un gran saxofonista. Quan l’Elena tingui les taules de la Carme Canela, la seva veu poderosa serà imparable. Avui ha sonat fantàstica en la versió jazzística de la Teresa d’Ovidi Montllor. Tot i així, si hagués de triar un sol tema del concert, em quedaria amb la peça instrumental que el quartet de Garcia-Balasch ha ofert cap al final de la nit i que, si el saxofonista no ens ha pres el pèl, es titulava El meu pare va fer la mili a cavalleria. Tant és si feia broma amb el nom: un tema genial, vibrant.

Bon començament de Festival.

 

Joves

Avui la meva filla ha marxat cap al Regne Unit, a passar-hi una temporada treballant com a au pair per millorar el seu anglès. Segur que serà una gran experiència per ella, n’estic convençuda, i que li anirà molt bé per madurar, però no puc evitar sentir un run-run d’inquietud. Fins que no t’hi trobes penses “quina bestiesa, per què m’hauria de fer patir?”, però quan arriba el dia de la marxa se’t fa un nus a l’estomac i et venen al cap tot d’idees absurdes.

D’altra banda, ho confesso, sento una sana enveja dels joves d’ara, malgrat la percepció general que ho tenen molt difícil, amb les altes taxes d’atur i la frustració que sovint produeix haver-se preparat per a una carrera que potser no es podrà exercir mai. Però aquests riscos també els afrontàvem quan jo tenia l’edat de la meva filla (del 75 al 85 aquest país va estar molt distret amb la Transició política, però les perspectives econòmiques no eren pas les que es van viure del 85 al 95) i, en canvi, nosaltres estàvem molt menys preparats que ells, aleshores viatjar era més car i complicat, i la interconnexió global no ens la podíem ni imaginar. Ara, mentre escric això, puc rebre whatsapps de la meva filla des d’UK, mentre una amiga em comenta des del Canadà el Twitter que he enviat des de l’aeroport.

El run-run és, en part, el resultat de no acabar de tallar mai el cordó umbilical, que mantenim viu gràcies a l’electrònica. Per això és bo que ells —els nostres fills i filles— i nosaltres —pares i mares runrunejants— aprenguem aviat a portar bé la separació (ells a ser menys dependents i nosaltres a no sobre-protegir-los).

Separar-se per viatjar i viure un temps en un país estranger afegeix l’avantatge de començar ben aviat a conviure i acceptar la diversitat. Malgrat la voluntat de tota mena d’apocalíptics d’aixecar barreres i de tancar-se al voltant de vanes il·lusions de “puresa”, el món futur serà mestís o no serà, i serà plural, malgrat les dinàmiques d’uniformització cultural que propicia la globalització. I sí, sento una sana enveja d’aquests joves que tenen a les seves mans el futur d’un món tan ple de reptes, tant de coneixement acumulat per afrontar-los, i eines científiques i tecnològiques tan impressionants i quasi inimaginables fa 30 anys.

Cartes a un amic distant: Nit de Reis

És Nit de Reis, i el regal que jo voldria oferir-te no està en mans de cap mag, ni del més poderós dels bruixots. L’amor i el temps són els únics conjurs per a la malura que tu pateixes, són les úniques armes per enfrontar-se a la mort; l’amor que manté viu el record dels estimats i el temps que fa que l’amargant esdevingui agredolç i que l’alegria de les coses viscudes se sobreposi al dolor de la pèrdua.

Un dia se’m va acudir que el destí és com una successió de portes de les que nosaltres no tenim la clau. Cal trobar qui ens obri cada porta i cal travessar-la en el moment adient, perquè el poder de la seva màgia ens porti la felicitat. No sempre trobem la clau i, de vegades, a l’altra banda ens espera el dolor, però cal seguir caminant. De vegades duem a la butxaca la clau del destí d’altres persones i ni tan sols ho sabem.

Nit de Reis. Jo m’he demanat un sac de paraules per a construir frases capaces d’oferir-te consol, i un cofret d’inspiració per a composar-les amb encert i amb la força d’un conjur benèfic. Fa dies que tinc la sensació d’escriure com qui parla amb la boca seca. M’ofego després de cada frase i quasi bé no sé ni com continuar. Vull que els Reis em portin un llibre d’encanteris, per fer filtres d’amor i melmelada de desigs i groselles.

Muntanyes nevades

Des de la finestra de la meva habitació veig caure la neu i, quan s’aclareix una mica la boira, el poble que hi ha sobre la muntanya del davant, a l’altra banda de la vall. Neva des d’aquest matí i, poc a poc, tot el paisatge s’ha anat cobrint de blanc. Resultaria bucòlic si no fos una mica frustrant, perquè el que volíem aquests dies era esquiar. Avui calia posar cadenes per arribar fins a l’estació, a menys de 10 km, i les condicions a dalt eren prou dolentes com perquè em fes enrere de conduir sobre la neu, que em costa i em fa por.

Malgrat tot, el paisatge està preciós, com en un Nadal de conte. Els camps, els camins, les teulades i els arbres que veig des de la finestra acumulen ja 5 o 6 centímetres de neu, i els cavalls i les vaques s’han quedat immòbils com estàtues, esperant que passi el mal temps. Les volves blanques segueixen caient a poc a poc, i des de la comfortable escalfor de la casa penso en com n’havia de ser de dura la vida en aquestes terres en els temps del meu rebesavi Castellarnau i del meu rebesavi Cuberes.

Miro caure la neu i penso en el projecte de casa que tinc a pocs quilòmetres d’aquí i en el projecte de vida tant de temps ajornat. M’imagino a mi mateixa mirant caure les volves de neu des d’un altra finestra, en una casa semblant a aquesta, en un poble semblant a aquest, i em pregunto si no seria ja hora de posar fil a l’agulla i portar els somnis a prop de la realitat.

Sento que els meus rebesavis del Pallars i els avis de l’Alta Ribagorça s’inquieten dins de la tomba i em pregunten: Vols dir? I segurament tenen raó de mirar-s’ho amb un cert escepticisme. Però el que ells no saben és com m’enyoro de tenir un poblet nevat i un arbre i uns camps i unes vaques davant de la finestra, enlloc de tenir un pati de veïns, tres balconades, el pati d’una escola urbana, envoltada de filats de ferro i carrers plens de cotxes. I, de fet, em puc passar setmanes que el meu únic paisatge és la pantalla de l’ordinador i el veí del davant en el tren que em porta de Terrassa a Barcelona, però quan aixeques la vista, dóna gust veure alguna cosa que no sigui totxo i asfalt.

Per això, tots els caps de setmana m’escapo corrents a l’hípica casolana i familiar on viu el meu cavall i que sembla amagar-se de la ciutat que l’envolta. En sents els sorolls llunyans (el tren, les motos, els cotxes…), però a la pista o passejant, pots arribar-te a imaginar a quilòmetres de distància.

Aquí al Pallars hi ha, n’estic segura, totes les coses que m’agraden per viure-hi a prop, estiu i hivern, però posar en marxa un nou pla de vida requereix un esforç que només algunes persones són capaces d’assumir. No sé si sóc una d’elles.