Autor: Adela Farré

Camí de cavalls

Quan llegeixes articles a Internet sobre Menorca, perceps indefectiblement un cert enyor d’altres temps: els de la dominació anglesa, que ens van deixar el Camí del Kane, les vaques frisones, la versió actual del formatge de Maó, la capitalitat d’aquesta vil·la i George Town (Es Castell ); o els de la dominació francesa, que van deixar-nos San Lluís i el Camí de Cavalls.

Bé, sobre aquest camí hi ha diferents teories, perquè alguns historiadors creuen que ja existia a les primeries del segle XIV i que va ser traçat en època de Jaume II, 400 anys abans que l’illa fos conquerida pels francesos. Aquesta darrera ruta recorre tot el perímetre de Menorca, vorejant la costa prop de les platges més concorregudes, però també per damunt dels espadats més inaccessibles si no és per mar. Quan va ser traçat, servia per a la protecció militar de l’illa, unint les diferents torres de vigia i permetent traslladar tropes allà on fossin necessàries per a repel·lir un teòric assalt. Té 20 etapes, però a cavall es pot fer en menys dies, si tu i la teva muntura aguanteu 6 o 7 hores diàries de camí. Jo tinc una amiga amazona que la va fer aquesta passada primavera i ahir en parlàvem, tot muntant a cavall, amb un dels guies de la ruta, comentàvem la passió per l’equitació de l’Ursi bo i fregant ja la setantena.

Ahir vam recórrer durant un parell d’hores un petit tros del Camí de Cavalls, entre les platges d’Algaiarens i Cala Morell, a la costa de Tramuntana, força més accidentada que la de Migjorn. Vam llevar-nos d’hora, per ser a les 8 a cavall, i poder-nos acostar i galopar per les platges abans que s’omplissin de gent. Estem a la setmana més concorreguda de l’illa i cap al migdia ja no cap ni una agulla a quasi bé cap platja, fins i tot a les que demanen un bon tros de caminada per arribar-hi.

Des de dalt de cavall, mires els penya-segats  i tens una estranya sensació de control. Tens una imatge privilegiada de l’illa i la convicció que la teva muntura et pot fer arribar amb facilitat allà on vulguis, per pedregars i camins que se’t farien duríssims a peu o en mountain-bike (els altres vehicles habituals d’aquesta ruta). De sobte han passat dues hores i t’adones que el temps ha volat i que s’ha acabat aquest viatge que ho és també una mica en el temps. I només penses en el moment de tornar-hi el més aviat possible.

Dia rúfol

Vam arribar ahir al matí al Port de Ciutadella. Ens esperava un dia gris i plujós, que ens va tenir tot el dia “atrapats” a l’apartament. Per sort portem lectures suficients, teníem coses urgents per comorar i, també, una piscina.

L’illa és preciosa. Més autèntica en la soledat dels camps que en la bulliciosa tarda de Ciutadella. Però sense el sol brillant, Menorca perd la qualitat iridiscent de la seva llum.

Mentres esperem que torni a aparèixer el sol, estudiem les properes rutes: en cotxe, a peu i a cavall.

Demà començarem l’aventura per la Cala d’Algaiarens i dimecres confiem poder anar a muntar i veure ni que sigui un trosset de la Ruta des Cavalls que envolta l’illa.

Un bon però gris inici.

Enviat des del meu iPhone

Vacances!!!

He començat les vacances i tinc la sensació que començo a deixar-me anar després d’haver passat uns mesos vivint quasi sense aire, com quan camines molt de pressa durant una estona massa llarga i acabes tenint la sensació que et costa respirar.

Amagats entre els plecs del blog i les llibretes trobo esborranys d’entrades que no vaig poder acabar, perquè m’adormia literalment davant de la pantalla en les hores petites de la matinada, o pensaments atrapats a corre-cuita en un trajecte de tren o fent un cafè ràpid abans de tornar al despatx. Se m’han quedat al tinter pensaments sobre l’ànima escindida dels socialistes catalans, sobre l’expropiació de Repsol a l’Argentina, sobre l’increment de les malalties autoimmunes (que jo veig com una metàfora de l’esperit d’autodestrucció que nia en una societat que produeix assassins com el James Holmes d’Augusta), sobre les ciutats convertides en grans escenografies per als desitjos de milions de turistes, sobre la mancança de líders que tants denuncien i que està relacionada amb la manca de referents morals, però també amb la falta de models de gestió del poder viables en el món modern…

També he pensat en una entrada sobre la lluna plena, on m’agrada pensar que estan escrits els secrets del nostre futur i moltes sobre la naturalesa i la qualitat de l’amor.

Me’n vaig a dormir amb la convicció feliç que escriuré totes aquestes i d’altres entrades en les properes setmanes. Contenta també per la participació ahir dijous en el Matí de Catalunya Ràdio (http://www.catradio.cat/reproductor/656018/Made-in-Catalonia) per explicar com són les empreses biotecnològiques catalanes; contenta perquè és una mostra del que he après durant els darrers tres anys, però també un petit indici dels reptes que tenim davant, i no hi ha res més apassionant que treballar en una feina que et planteja reptes.

Dret a queixar-se

Aquesta tarda he plorat abraçada al coll del meu cavall. No sé molt bé per què. Potser per la frustració que em produeix que el Whisky estigui encara lesionat i no pugui compartir amb ell el plaer d’una cavalcada; potser perquè em sento una mare incapaç d’adreçar al seu fill i tinc un gran sentiment d’impotència que em pesa com una llosa; potser perquè l’estiu encén desitjos que mantinc tan embridats com puc però que, tot d’una, em sobrepassen i m’aclaparen…

Però quan em deixo arrossegar per la tristor de les coses petites, de sobte em sento també molt culpable, perquè penso que, amb tota la gent que hi ha que pateix tant, quin dret tinc jo a queixar-me? Penso en les famílies on tots els adults s’han quedat sense feina i els nens no saben quin futur els espera; penso en les persones que malviuen en països en guerra; penso en els que han patit el dolor de la mort de prop i encara no han pogut sobreposar-se a la pèrdua; penso en les dones maltractades i en els nens que sobreviuen pels carrers de mig món… i penso que no, que no tinc dret a queixar-me, i que les meves llàgrimes són una mica puerils.

Aquesta tarda, mentre plorava abraçada al seu coll, el meu cavall olorava la meva tristesa. Totalment immòbil, esperava que jo tornés a ser jo, mentre em deixava sentir la seva serenitat a través de la seva pell i el seu pèl tan suau. Quan m’ajupo al seu costat, el meu cavall m’olora l’esquena i amb els seus llavis gruixuts em fa pessigolles. Avui també ho ha fet, mentre li posava la pomada antiinflamatòria a la mà lesionada i m’ha fet riure. I he pensat que no, que no puc, que no podem deixar-nos arrossegar per les misèries petites, perquè necessitem totes les nostres energies per construir un món millor, per difícil que resulti, per als que sí tenen, de veritat, dret a queixar-se.



Dones estupendes

Diu el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans que és estupend allò capaç de causar estupefacció per allò que té de meravellós, de gran, de bell… Jo ahir vaig sopar amb les meves amigues estupendes i us puc ben assegurar que l’adjectiu (per què no confessar-ho, el nostre nom de guerra!) és perfectament encertat, perquè és una colla que causa estupefacció (elles, no jo) pel talent i la humanitat que s’aplega al voltant de la taula cada cop que quedem per sopar o dinar, unes trobades que intentem fer prou sovint.

Ahir, però, la nit era i va ser especial, perquè teníem aquí la Rosa, que és la nostra enviada especial al Canadà, país al qual el Govern català hauria de cobrar royalties per haver-nos manllevat a aquesta gran professional del màrqueting, mare apassionada, i camarada excel·lent, sacerdotessa de l’ordre del cargol, capaç d’empaquetar una casa en un parell de capses, prendre cada filla d’una mà, i travessar el món per a fer possible el somni del seu company. Ahir celebràvem que ha tornat uns dies a casa i al voltant de la taula hi havia dignes representants de l’estirp de les dones fortes, d’aquelles que aguanten el món i mouen les organitzacions, però sobretot d’aquelles que mai traeixen la confiança que hi has dipositat, perquè la seva divisa és el compromís i el seu segell de marca, la generositat.

Algun dia escriuré un llibre sobre aquestes dones fortes i sobre algunes altres que ahir no eren a la taula (unes perquè viatjaven o treballaven, però altres perquè no pertanyen a aquest club, però són igual de magnífiques: valentes, intel·ligents, responsables…)

El que caracteritza les dones fortes no és ni una professió, ni un origen social, ni l’horòscop, ni els interessos intel·lectuals, ni el tipus de parella que tenen (o que van tenir). La maternitat ens uneix, com a experiència compartida, però no és imprescindible. El que caracteritza les dones fortes és la passió, la capacitat d’abocar cos i ànima en un projecte, i de fer-ho per convicció, no per interès i, fins i tot, contra els propis interessos. Les dones fortes són aquelles capaces d’abraçar la vida amb totes les seves forces i fer que les coses passin. Les dones fortes són les meves amigues i això és un privilegi.