Autor: Adela Farré

Garbuix

Vivim temps enrevessats i de moral dubtosa (per dir-ho suaument), on els poderosos retorcen tot el que cal per orientar la societat sencera cap als seus interessos. En aquests temps passen moltes coses per les que val la pena escriure, com estranys judicis on alguns semblen voler provar que tots som corruptes i que no ens toca escandalitzar-nos per l’intercanvi de favors polítics per obsequis personals; o judicis encara més estranys, on uns jutges seuen d’altres jutges a la banqueta per haver gosat intentar portar els crims del franquisme davant d’un tribunal…

I, tanmateix, jo estic bloquejada, perquè els darrers mesos m’han sumit en un  garbuix de confusos sentiments i això no em deixa pensar amb claredat (i no poder pensar per mi és també no poder escriure). Suposo que a tots en passa, de tant en tant, que els desitjos van en direcció contrària a allò que les nostres conviccions en assenyalen com els nostres deures. La voluntat, si està prou ben entrenada, ens porta pel camí de la vida que creiem més correcte, però de vegades sentim que el cor se’ns queda enrere, que allò que fem no ens fa feliços, però que fer el contrari tampoc és possible, ni ens donaria la felicitat, perquè no sabem viure anant en direcció contrària a les nostres conviccions.

O potser sí, potser la plena realització dels nostres desitjos ens podria fer oblidar qualsevol recança, però en el joc dels afectes no estem sols. La moral (el que cal fer) és una bona excusa per no emprendre un camí quan ens paralitza la por al rebuig i al fracàs.

Jo em sento atrapada en aquesta contradicció i em refugio en una activitat frenètica, que no em deixa temps ni per pensar. No penso (ni escric) sobre la ultraconservadora deriva ideològica a la qual ens aboca el nou Govern del PP; ni sobre la descomposició del socialisme; ni sobre els interrogants que em plantegen les posicions independentistes; ni sobre la mort de Tàpies; ni sobre on va la cultura…

Visc en el desconcert, amagant-me dels meus propis sentiments, esperant que el temps em faci oblidar que la felicitat somniada tenia el teu rostre.

Nit de Reis

Per a tu demano als reis
d’estels plena una cistella,
en raig de lluna enfilats,
perquè mai els puguis perdre.

Un estol de papallones,
blaves, grogues, taronges, negres,
que amb l’aleteig de ses ales
facin volar lluny les penes.

Als reis per a tu demano
un cove de cucs de seda
per teixir una fina xarxa
on lligar els cants de sirena.

Amb les veus de les ondines,
el drac farem adormir;
sobre el ventre de la bèstia
passaràs tota la nit.

Demano als Reis per a tu
una albada assolellada,
que el drac converteixi en pedra
i que desperti les fades.

Als Reis demano que et portin
al fons del bosc encantat,
on viuen fades i ondines
i ja no hi queda cap drac.

Adéu, papa

Mon pare s’ha adormit profundament i ens ha deixat per sempre. Se n’ha anat a l’Olimp on viuen eternament els herois que han viscut vides decents i anònimes. Ara descansa allà on el nostre amor el mantindrà viu per sempre.

Mon pare

Acarono la cara de l’home que jeu ensopit al llit de l’hospital i em pregunto: què és un pare? Poc a poc, ressegueixo la seva cella, baixo els dits per la seva galta, pujo cap al seu nas i des de l’entrecella pujo cap a les arrugues del front. I així un cop i un altre, una estona llarga. Sento la seva pell tèbia sota els meus dits i em torno a preguntar: què és un pare? Sento un nus a la gola, miro la meva germana i, quan veig els seus ulls enrogits, sento que una llàgrima càlida em cau galta avall.

No entenc l’afecte que ens uneix als humans amb els nostres progenitors. No el puc racionalitzar. Només puc sentir-lo; ara amb una fiblada de dolor mentre veig la vida de mon pare apagar-se lentament.

Escolto amb atenció la seva respiració compassada. De tant en tant, el so s’atura i miro obsessivament el moviment del llençol sobre els seus pulmons. Un vessament de sang nega el seu cervell, a la zona que controla les funcions vitals bàsiques, i cada cop que la seva respiració emmudeix sento que la por em corprèn.

Torno a passar els meus dits per la seva galta i sento la raspor de la seva barba afaitada. Recordo aquesta mateixa raspor contra la meva galta, i la sensació de ser aixecada enlaire per un home alt i prim que em semblava un gegant. I recordo que allò era la felicitat.

Em pregunto què és un pare? I em responc: un gegant amb la cara rasposa. El meu pare era, de vegades, un gegant absent, un campió mític que viatjava pel món i visitava ciutats llunyanes: Madrid, La Coruña, Sevilla, París, Brussel·les… Uns viatges que per a mi tenien gust d’ametlles garapinyades, que el gegant em donava quan arribava després d’una llarga absència, mentre m’aixecava enlaire i em feia un petó amb la seva cara rasposa. De vegades, em trobava les ametlles sobre la taula, perquè el gegant havia arribat i havia tornat a marxar cap a l’aventura mentre jo dormia.

Durant molts anys, mon pare va ser el meu heroi, el capità d’una nau màgica en forma d’autocar, on em deixava pujar de tant en tant per acompanyar-lo en les seves excursions a la platja; era qui ens portava amb el seu gran vaixell amb rodes fins a les muntanyes on passàvem l’estiu mentre ell seguia, nord enllà, el seu camí cap a terres més civilitzades.

Després creixes i els mites s’esberlen. Mires a ton pare i el veus com a través d’un mirall trencat: no és ell, és un reflex esquarterat. I et preguntes: qui és aquest home? No tens ni idea d’on ha anat a parar el gegant. Tardes una mica a adonar-te’n, però un matí descobreixes que el teu sentit del deure és el seu, que d’una manera o d’una altra t’ha transmès l’amor per la feina ben feta i, el que és més impressionant per a tu, t’adones que admira la teva feina i que ara ets tu la seva heroïna. Aleshores descobreixes l’home que hi ha en ton pare, posseïdor d’una heroïcitat molt més planera i molt més valuosa: la d’haver tirat la família endavant en circumstàncies ben dures.

L’home que jeu ensopit al meu costat al llit de l’hospital és un gran home, i un heroi: és mon pare.

Tres unces

Aquesta tarda he demanat tres unces de pernil dolç i la botiguera m‘ha mirat amb cara de sorpresa i ha somrigut. “Feia molts de temps que ningú em demanava tres unces de res. Ja no saben què són.” I jo no he pogut evitar la temptació de recitar-ho: “Tres unces, quatre unces i mitja, mitja lliura, una lliura…” És a dir, 100, 150, 200, 400 grams… Com no he pogut evitar de pensar, i dir: “És que jo sóc una mica com d’abans”.

Aquí, al Pallars, sempre sento que torno a un temps pretèrit. No només perquè m’hi vaig passar els estius des que tinc memòria de vacances i quasi fins que vaig marxar de casa, sinó perquè, ja llavors, pujar als Pirineus era tornar a un temps molt anterior al que vivíem, a una vida duríssima, com la que havia estat la dels pagesos pobres.

Recordo l’any que els que hi vivien sempre es van instal·lar l’aigua corrent, que no havien tingut mai fins aleshores. Dec estar parlant dels primers setanta. Nosaltres, els estiuejants, seguíem anant a la font del poble a omplir galledes, i rentàvem la roba al safareig comunal. Per mi i les meves germanes era una aventura; per la meva mare, pesat. Però imaginar-me aquella feina en ple hivern em resultava quasi impossible, ara em produeix esgarrifances.

Si vas prou enrere —o prou lluny— t’adones de com pot arribar a ser la vida de dura i com ha millorat el grau de confort del qual disposem la majoria. És veritat que aquí mateix, a casa nostra, hi ha situacions extremes i persones que pateixen carències greus, però abans viure —fins i tot pels que disposaven de recursos suficients— suposava un seguit d’esforços físics que ara ens estalviem gràcies a la tecnologia.

Quan vinc per aquí recordo tot això i m’adono que sóc una persona afortunada: tinc salut, una bona feina i la possibilitat de viure la neu com una feliç diversió i no com l’enuig que em farà la vida més dura, com li passava a la meva àvia.

No voldria semblar banal i pueril fent declaracions de felicitat autocomplaent mentre el nou govern comença per congelar el salari mínim interprofessional (és a dir, comença per apujar les entrades barates —les dels pobres i modestos— i ara caldrà veure si segueix donant invitacions de llotja als rics i poderosos que ens han portat on som). Més aviat voldria dir que això que tenim i que hem guanyat amb tant d’esforç —almenys els que venen d’on jo vinc— ho hem de defensar amb fermesa.