Autor: Adela Farré

Pa negre

Per fi he anat, aquesta nit, a veure la pel·líula de Villaronga de la qual tothom parlava i, realment, frapa. Una història dura, extraordinàriament ben explicada, extraordinàriament ben interpretada. M’ha impressionat el treball del joveníssim Francesc Colomer (Andreu), els matisos que és capaç de donar a la seva mirada, que la càmera persegueix a llarg de tota la pel·lícula en primers plans que ens van ensenyant com el cor se li torna de pedra a mesura que descobreix les “veritats” dels adults que l’envolten.

Impressiona, com no, la misèria moral que la història retrata, la misèria moral en què la guerra va ensorrar aquest país, més profunda, més dura, més salvatge encara que la misèria física. Et quedes exhaust quan la Florència (Nora Navas) no pot ni escopir a la cara de l’alcalde (Sergi López) perquè senzillament té la gola tan seca com l’ànima. Una misèria moral on tots els personatge s’empudeguen, fins i tot els que declaren fervorosament lluitar pels seus ideals. Quins ideals, es pregunta l’Andreu, justifiquen matar un nen? Pa negre ens diu una cosa que ja sabíem: posats contra les cordes i envoltats de llops, tots esdevenim llops, i els qui tenen el poder ens poden utilitzar i llençar-nos després a les escombreries. La revenja dels vencedors és insaciable i els pobres només es tenen a ells mateixos per vendre’s: el pare es ven les mans i els principis, el fill es ven l’ànima, i la mare, impotent, els veu marxar tots dos empresonada en un dol etern.

No hi ha ni una engruna d’heroïcitat a Pa negre, ni un borrall d’èpica, només homes i dones trencats, fets miques, com si en aquell carro que s’estimba penyasegat avall al principi de la història hi anés la humanitat secera.
…

Translúcids, transparents… trompe-l’oeil

No deixarà mai de sorprendre’m com hi ha persones capaces de triomfar “apropiant-se” de les coses bones que d’altres del seu voltant fan, sense aportar gaire bé res més que un somriure satisfet pels èxits que assumeixen sense que els corresponguin. Són una mena de gent capaç de nedar i guardar la roba, afeccionats a adular al poder, i hàbils manipulant la informació. He de dir que, en general, els que he conegut són homes, i no és pas que siguin ociosos. La veritat és que no paren de reunir-se (força sovint al voltant d’una taula parada) i la seva agenda treu fum, però sempre resulta complex treure l’entrellat del que han estat fent en els darrers dies, els darrers mesos i els darrers anys, tot i que sentint-los parlar pots arribar a pensar que el país s’aturaria si ells no hi fossin.

La sort que tenen és que en això tan de moda del networking, presencial i virtual, mai s’aprofundeix massa en cap tema i, entre canapé i canapé, un es pot atribuir-se sense gaire problemes la feina pensada, dirigida i executada per altres. Però ni el món ni el país, siguem seriosos, no es para per una sola persona, com no es paren els bons projectes, perquè tot projecte que s’ho val és un treball d’equip.

Som un país que tendeix a la personalització i on abunden els lideratges autoritaris, o el que potser és més ajustat: autoritarisme disfressat de lideratge. La posició de líder no te la dóna la teva posició en la jerarquia, sinó la teva capacitat d’impulsar projectes, que és sempre impulsar persones.

Els personatges d’aquesta entrada són els que jo anomeno trompe-l’oeil (en castellà, tranpantojo), que s’agiten molt però que, al final, mai aporten res. S’aprofiten del fet que molts (ben sovint “moltes”) transparents i translúcids fan la feina.

Cartes a un amic distant (5)

Tornar al teu record és, la majoria de les vegades, com tornar a una vella casa coneguda, càlida i acollidora. Pots tancar els ulls i caminar a les fosques sense ensopegar amb els mobles, perquè saps exactament on és cada objecte, i pots sentir fins i tot abans de tocar-lo el tacte del vellut gastat del coixí de les migdiades. El teu record és un lloc on puc amagar-me quan allà fora hi ha massa soroll, massa tensions, massa angunies…

Dins la casa hi guardo capces de coloraines plenes dels meus tresors. Tinc imatges sobre les que els teus ulls s’han posat, i quan les miro sento la veu amb què me’n parlaves; tinc noms que hem llegit els dos, tot deixant els fonemes flotant en l’aire amb l’esperança que ells es trobessin allà on ni tu ni jo podem ser; i, sobretot, tinc les nostres cançons.

Però la casa és viva (més del que jo voldria creure) i, de vegades, em fa fora i em llença al jardí feréstec i abandonat. D’aquest espai inhòspit jo en dic El pati del desig. És un jardí humit i sufocant, ple de plantes estranyes, amb fulles gegantines i tiges espinoses que em fereixen mentre empaito ombres fugisseres que m’atreuen irremeiablement. Al pati del desig em sento com un animal engabiat i de sobte m’adono que el teu record és la matèria de què estan fetes les barres de la meva presó.

Tanmateix, el temps passa ineluctablement i un dia, en despertar, t’adones que aquell jardí torna a ser un record llunyà. Queda la tendresa, i la roda imparable i absorbent de la vida.

Yo también odio el "pinganillo"

Porque me parece vergonzoso que después de dos mil años de convivencia y 35 de democracia los políticos españoles (senadores de una cámara que la Constitución define como de representación territorial) no hayan incorporado como un patrimonio que defender y fomentar las lenguas y las culturas diversas que enriquecen la España unida en la que sueñan.

¿Cómo vas a constrir unión desde el desprecio? ¿Cómo puedes hablar de compartir un espacio común si empiezas por arrojar fuera de ese espacio todo lo que no se adapta a un esquema maniqueo de la realidad?

Es cierto, las lenguas son para entenderse, pero las que se entienden son las personas y lo primero que se necesita es voluntad de entendimiento, amplitud de miras e inquietud cultural. El pinganillo es un recurso para los perezosos y los indolentes.

La división hoy parece estar entre la España plurilingüe y la monolítica. El jueves, como tantos otros días, asistí a una reunión en mi ciudad, Terrassa (hoy en el mapa mental-afectivo de todas las Españas gracias al barcelonista Xavi). Allí estábamos catalanes de orígenes diversos, unos nacidos en la ciudad, con decenas de generaciones terrassenses a la espalda; otros cuyos orígenes están en la Catalunya rural que alimentó el crecimiento industrial de mediados del XX junto a andaluces y murcianos; algunos nacidos en Perú; otros nacidos en Andalucía y aún luciendo su cerrado acento después de 40 años de ininterrumpido activismo social en Catalunya. Todos catalanes, hablando en diferentes lenguas, entendiéndonos. Porque aquí todos somos activamente bilingües y lo vivimos como una riqueza, no como un peaje.

¿Por qué en España es prácticamente imposible aprender euskera si no vives en Bilbao o en Donosti? ¿Por qué no es el aprendizaje de las diferentes lenguas del Estado una opción en los planes educativos de nuestros jóvenes?  Así quizás a los políticos del futuro no les harían falta muletas para recorrer el camino de sus responsabilidades y a todos los ciudadanos nos resultaría más fácil ver reconocidos nuestros derechos.

¡Debo ser la única persona del continente europeo que aún cree que tiene sentido lo de la “España de los pueblos”! Una estructura federal, desde luego asimétrica (como asimétrica es la economia y la fuerza social del Estado) y con Catalunya jugando fuerte a liderar (no se puede estar en el furgón de cola del poder cuando se tiene una participción que oscila entre el 20% y el 50% en la mayoría de sectores productivos e industriales, y en los científicos, y  en los culturales). Esto sería posible si los catalanes creyeran en España como proyecto y el resto de los españoles superaran una visión del Estado monolítica y centralista heredada del franquismo. El anacronismo del pinganillo y el crecimiento del sentimiento independentista nos dicen que vamos claramente en la dirección contraria.

Usar el castellano como arma arrojadiza contra las otras lenguas y culturas del Estado, e identificar “lo español” con una interpretación casticista y folklórica de lo cultural, acaba por degradar especialmente la lengua y la cultura que los esencialistas celtíberos identifican como común. Cuando lo que se quiere común se convierte en excluyente, deja de ser común para convertirse en el objetivo a batir. Nadie se marcha de casa si vive bien en ella, lo cual resulta difícil si se te exige que cada vez que bajas al comedor te envuelvas con la bandera de España y te marques un chotis.
…

Muntanyes joves, muntanyes salvatges

Aquesta setmana, hem passat quatre dies al Pallars, i vam tornar per celebrar el Cap d’Any a Terrassa, amb els amics. Vaig covar el desig d’aquestes vacances a la neu mentre escrivia, a les acaballes d’agost Muntanyes sàvies, la darrera de les cinc entrades que vaig dedicar al nostre viatge a Escòcia. Dimarts vam ser a Espot, fent una classe d’esquí que els meus fills van aprofitar molt més que jo, i mentre baixàvem amb el telecadira que voreja la pista vermella que “cau” de la cota 2.000, on hi ha l’escola i les pistes verdes per debutants, a la cota 1.500, on hi ha el pàrquing i la zona de recepció, no he pogut evitar pensar que volàvem literalment per sobre del punt més alt de l’estació de Glencoe.

Sempre m’havia pensat que les nostres muntanyes eren, geològicament, més joves, formades, segons havia llegit, en els grans “plegaments” (orogènia) de l’Era Terciaria (fa uns 35 o 40 milions d’anys) que van donar lloc no només als Pirineus, sinó també als Alps i a l’Himàlaia, entre d’altres sistemes.  Suposo que es tracta d’algun concepte mal après al batxillerat, perquè l’antiguitat dels sols volcànics que són la base de les Highlands sembla que ronda també els 40 milions d’anys, si bé el treballs d’erosió fet per l’aigua, el vent, la neu i el gel donen a aquelles muntanyes els perfils suaus i arrodonits que tan em van impressionar.

Potser no són més joves, però les nostres són unes muntanyes d’aparença més salvatge, per bé que la nostra climatologia les faci, al capdavall més acollidores. Aquests dies, malgrat les fredes temperatures de les nits, que deixaven els cotxes coberts de blanca gebrada, a les pistes hem passat calor, amb un sol que brillava esplèndid sobre el blanc de les pistes. Però fora d’aquestes, mantingudes en condicions a base de canons, la neu era escassa i inexistent per sota dels 2.000 metres.

Al Pallars tinc sempre la impressió de retrobar-me amb una part de mi mateixa que a la ciutat es desgasta. Traces d’un temps en el qual tot era diferent. En realitat, la meva relació amb aquest entorn està feta de capes de records i sentiments que se sobreposen, i que en la barreja segurament es distorsionen, però que tenen en comú l’absència de pressa, una sensació d’equilibri, de comunió amb l’entorn… Tot i haver nascut i viscut la major part de la meva vida a Terrassa, des de petita, si penso d’on sóc, em ve al cap la imatge del poble de la meva mare, a l’Alta Ribagorça, la comarca veïna, però el meu avi havia nascut prop de la Pobla de Segur, i el seu cognom, Cuberes, és el d’una antiga pedania prop de Gerri de la Sal, i la meva àvia es deia Castellarnau, com milers de famílies del Pallars, descendents dels qui van prendre el cognom del senyor d’aquestes terres. Potser per tot això sento que pertanyo a aquesta terra, i cada cop que hi vaig tinc la sensació de tornar a casa, com si cada arbre, cada rierol, cada pedra i cada muntanya fossin una mica meus. O potser fora més encertat dir que retrobo alguna cosa de mi en cada arbre, en cada rierol, en cada muntanya…

Algun dia podré convertir en casa el meu paller i anar-me-n’hi a viure, anar-hi a escriure.
…