Autor: Adela Farré

Frustracions

Una entrada que va quedar perduda en un missatge que no va arribar…

Rebo una trucada d’una professora de la meva filla adolescent que es queixa de la seva actitud reptadora i descarada a classe. Sento, d’entrada, una sensació de profunda frustració, semblant a la que produeix perdre en una competició esportiva, però sobretot similar a la que sents quan no aconsegueixes la nota desitjada després d’haver estudiat molt per a un examen o després d’haver-li dedicat molt de temps a aquell treball.

El segon sentiment és de solidaritat, perquè percebo a la veu de la professora el to de frustració que dóna el sentiment d’impotència. Jo també em sento impotent: les coses em surten relativament bé en el terreny professional, però res del que faig professionalment per connectar amb els meus “públics” sembla servir-me per exercir la maternitat. No trobo eines per enfrontar-me als mals resultats acadèmics del meu fill i a la qüestionable actitud de la meva filla amb alguns professors, ni els raonaments, ni els càstigs, ni els premis. Tens la impressió que no t’escolten quan raones i que han après a no deixar-se afectar perquè els limitis temporalment allò que els sobra en aquesta societat hiperactiva (internet, sortides, activitats esportives…) ni a deixar-se seduir per uns regals que només venen a sumar-se a un excés de distraccions. De vegades tinc la sensació que l’única cosa “excitant” que podem oferir als adolescents és la possibilitat de transgredir els límits, encara que això els perjudiqui.

El tercer sentiment és d’una certa perplexitat. Sempre em quedo un pèl desarmada davant dels mètodes pedagògics dels professors dels meus fills. La docent de la trucada ha prohibit l’accés de la meva filla a la seva classe fins que es disculpi: assegura que la noia és prou intel·ligent com perquè no es vegin afectats els seus resultats acadèmics, però jo dubto que tenir-la una hora “penjada” pels passadissos fomenti de cap manera una actitud més positiva, respectuosa i dialogant amb el professorat. Es com si a un piròman, per castigar-lo, l’envies a unes golfes plenes de diaris vells amb una capsa de llumins a la butxaca.

Hi va haver una mestra a primària que per “castigar” el meu fill, que es distreu amb el vol d’una mosca, l’enviava a la classe de pàrvuls, on us podeu imaginar com exercitava la seva capacitat de concentració.  Quan parlo amb els professors també em sento culpable. M’expliquen els mals resultats de les criatures i ho sento com un retret. No tenen prou hàbit d’estudi, no estan atents, no tenen respecte per l’autoritat dels professors, no són constants… De passada em diuen que són molt intel·ligents, però… I jo, filla de ciutat tèxtil, tinc la impressió de tenir dues peces de gran qualitat però amb tara.

És com si el cirurgià em digués que la culpa de la cama deformada de la meva criatura és que no he vigilat prou la seva posició mentre dormia els últims 10 anys i que, esclar, ell poc pot fer-hi a part de diagnosticar-ho. No, suposo que la metàfora no és bona: en realitat la societat, en general, i els mestres, en particular, tracten els mals estudiants com malalts amb lesions que necessiten rehabilitació. I els pares dels mals estudiants ens sentim culpables de l’accident que els ha limitat la mobilitat i de ser incapaços de motivar els malalts perquè vulguin recuperar-se.

Cinc dies després de la conversa amb la mestra segueixo buscant maneres de transmetre als meus fills la meva passió per l’estudi i l’orgull de la feina ben feta. No sé si me’n sortiré però pensar-hi entre muntanyes m’asserena l’ànim. Un repte encara per al nou any.

Un hivern blanc per un feliç 2011

Gris

Els dies com avui no haurien d'existir. S'haurien d'esborrar del
calendari. Hi ha una capa espessa de núvols sobre el nostre cap,
plovisqueja, i jo tinc la sensació (totalment subjectiva, és clar) que
el dolor del món (que em fa mal però no és meu, ens pertany a tots i
el portem com una creu) m'aixafa el pit i no em deixa respirar.

Dins del gris d'aquests núvols sento que m'ofego, i escriure és un
intent maldestre d'obrir una finestra per poder respirar.
Malauradament, només tinc el talent del cronista i no del fabulador.
Sé explicar amb una certa habilitat narrativa el que m'envolta, però
jo el que voldria és tenir el talent dels que inventen històries per
tancar-hi els fantasmes. Voldria saber fer contes com qui fa una
col.lecció de grills (tots els insectes són monstres de petit format i
tots els nostres fantasmes, almenys els meus, petites malures que han
crescut fins adquirir dimensions monstruoses).

Per què escriure, em preguntava a l'entrada anterior: per caçar
fantasmes, per matar vampirs, per inventar fades que alleugin el
nostre sentiment de desempar i facin carrosses màgiques de botorudes
carbasses. Sempre he estat convençuda que les primeres paraules que
vam merèixer aquest nom, potser el primer poema, formaven part d'un
conjur.

—
Enviat des del meu dispositiu mòbil

Adela Farré

Per què escriure?

Divendres, tot sopant, un amic em preguntava d’on surt aquest desig desfermat de tanta gent d’escriure sobre la seva vida. A qui li importa, em deia, si el Piqué va a dinar amb el Puyol? Però, sobretot, què en treu ell d’explicar-ho a Twitter perquè milers de persones puguin llegir-ho?

Sempre he pensat que les persones escrivim responent a tres pulsions bàsiques: per distreure i per distreure’ns (la pulsió lúdica), i la primera de les distraccions, des de l’època del joglars, és explicar que ens passa o que els passa als que coneixem (la vida dels famosos ja era un bon producte comercial al segle XII, amb l’avantatge aleshores que el temps, la distància i la impossibilitat de comprovar els fets afavorien el mite, pel que un bon poeta podia convertir en heroica qualsevol vida vulgar); per pensar (la pulsió intel·lectual), doncs per molts de nosaltres és ordenant les idees sobre el paper que podem ordenar els pensaments i trobar el camí de les conclusions com qui troba la sortida del laberint seguint el fil d’Ariadna; per atrapar el temps (la pulsió memorialística), perquè sabem que la vida se’ns escapa entre els dits, com un grapat de sorra, i que caminem cap a la mort des del minut següent del nostre naixement, però covem la il·lusió de la immortalitat, si no del cos, que sabem limitat, sí del nostre rastre. I sempre escrivim per als altres, ho admetem o no.

Les pulsions dels que llegeixen són, tanmateix, molt més diverses i, per això, escriure, ja sigui literatura. periodisme o la micronarrativa pròpia de les xarxes socials, serveix per moltes més coses, des de la creació artística al lobby polític. Però a un nivell molt bàsic, un no s’hi posa buscant l’efecte, sinó mogut per una causa.

I és evident que Twitter o Facebook no són espais on un vagi a pensar, sinó més aviat a passar-s’ho bé compartint amb amics, coneguts o admiradors fets i idees sovint més banals que transcendents. Són un espai on anem a distreure’ns, a trobar-nos amb gent (com podríem fer-ho al cafè de la cantonada, o en el vernissage d’una exposició) i, justament per això, no deixen de sorprendre’m una mica els clams a la manca de privacitat en aquests canals (com em sorprendria que algú clamés per la manca de privacitat assegut a la barra d’un bar).

Aquest cap de setmana han coincidit dos articles sobre privacitat i xarxes socials, un a l’Ara, Presoners al Facebook, basat en les queixes d’un usuari que assegura que va tenir dificultats per donar de baixa el seu perfil de Facebook i que estava amoïnat perquè alguna de les dades i fotografies del seu perfil arribés a l’abast de persones de la seva feina, i l’altre al The New York Times, molt més interessant al meu parer, So Much for Reinventing Ourselves Online, que analitza les dificultats que la progressiva interconnexió de les xarxes planteja als que volen jugar a ser Dr. Jeckyll a casa, i Mr. Hyde ocults en el pretès anonimat d’internet. L’article de l’Ara barreja, una mica matusserament, dos problemes d’ordre molt diferent: el dret que tot usuari ha de tenir per aconseguir que les seves dades siguin totalment eliminades d’una base de dades, i l’impacte que la presència en aquestes xarxes pot tenir en al vida quotidiana d’un ciutadà.

No he provat de donar-me de baixa de Facebook, així que no puc dir si és o no complex, però sí puc assegurar que els perfils de totes les persones amb qui em relaciono no desllueixen pas la imatge que han construït al llarg d’una àmplia i diversa vida social. Al capdavall, és lògic que esborrar-se del Facebook sigui tan difícil com retirar-se a la vida contemplativa després d’una vida de relacions construïdes a les barres de les discoteques: és possible que no et vegin, però igual no és pas tan fàcil que t’oblidin. Si un es deixa fotografiar en actitud compromesa per un amic que penja la imatge al seu Facebook, podrà esborrar el seu propi perfil, però segurament no li serà tan fàcil esborrar el seu passat. 🙂

En definitiva, tot el que passa a les xarxes socials, passa a l’arena pública. No ens deixem torbar pel fet que avui es pugui “ser públic” tancat quasi a les fosques en una habitació on només lluu la pantalla del laptop.
…

Jo també llegeixo Wikileaks

Sí, navego amb enorme atenció i interès pel cabalós riu de cables transmesos des d’ambaixades i consolats nord-americans de tot el món, i llegeixo desenes d’informes que desperten el meu interès, mentre alhora segueixo l’exploració  i les “descobertes” de centenars de periodistes de tots els diaris, que en lloc d’una “gola profunda” tenen una gàbia gegantina de lloros garlaires en forma de web.

Jo no havia entrat encara a les cròniques des d’Abuja, la capital de Nigèria, quan ahir El País va publicar la més que qüestionable actuació de la farmacèutica Pfizer al país africà, amb un exèrcit d’advocats intentant aturar les causes judicials empreses contra la companyia per les seqüeles que un tractament experimental havia deixat en una colla de nens nigerians. El cable de l’ambaixada nord-americana a Nigèria de desembre de 2009 publicat per Wikileaks sembla un tros del guió de The Constant Gardener, la novel·la de John Le Carré, portada al cinema per Fernando Meirelles, que destapa la corrupció i les pràctiques criminals d’una companyia farmacèutica a l’Àfrica.

En la crònica hi ha de tot: la “sospita” dels executius de Pfizer que els processos oberts a Abuja són “polítics”, perquè, afirmen, “la ONG Metges sense Fronteres també va subministrar Trovan [el medicament en fase experimental] a nens afectats de meningitis i no se’ls ha obert cap procés” (una afirmació que, a més de greu, resulta molt estranya, si el medicament estava en fase experimental); hi ha un principi d’acord per 75 milions de dòlars, que Pfizer pagaria al govern de l’Estat de Kano (Nigèria és un Estat federal) i als afectats, una quantitat important, però que la multinacional considera acceptable atès que “els costos legals dels processos oberts pugen més de 15 milions de dòlars anuals” (Déu n’hi do aquests advocats!!!); hi ha també una comprensible preocupació de part de Pfizer per la corrupció local (es parla de pagar la part d’indemnització que correspon al govern local mitjançant la construcció d’instal·lacions sanitàries i de la constitució d’una fundació administrada per una ONG per garantir que les indemnitzacions arribin a les famílies), però alhora és precisament aquesta corrupció local (la divulgació dels negocis dubtosos del fiscal general i la intermediació d’un antic president colpista) l’eina que la farmacèutica empra per forçar la suspensió dels processos judicials.

Francament, impagable. M’ho miri com m’ho miri, només trobo beneficis en el fet que aquesta mena d’informació sigui posada a l’abast de tothom, perquè com diu Enrique Dans en el seu blog, l’única defensa que tenen els governs (i jo afegiria les corporacions i els individus) davant de Wikileaks i la seva filosofia de transparència total és no tenir res per amagar. No hi puc estar més d’acord. Cal ser coherent i conseqüent, cal ser honest des d’una perspectiva legal, però també des d’una perspectiva moral. Amb més fair play, no calen tants informes confidencials, i amb una mica menys d’hipocresia, probablement podríem veure una reducció efectiva de la corrupció.

Com a mostra del que vull dir, us tradueixo un exquisit fragment de l’informe emès l’octubre de 2008 des de l’ambaixada nord-americana de Bishkek, capital del Kirguistà, sota el prou evident títol de Càndida conversa amb el Príncep Andrew sobre l’economia kirguiza i el “gran joc” :

«Després d’una estona donant voltes desganadament sobre el tema [el sentiment dels kirguizos que les potències occidentals els havien forçat a signar contractes desavantatjosos quan el 1990 s’havia separat de l’antiga Unió Soviètica], només fent algun esment mordaç a “interessos personals”, els representants empresarials van començar a descriure el que consideraven una vergonyosa situació de corrupció de l’economia kirguiza. Tot manifestant que cap d’ells no hi havia participat mai i que mai havien pagat suborns, un representant d’una companyia mitjana va manifestar que “De vegades és una espantosa temptació”.  En una sorprenent manifestació de candor, tenint en compte que el dinar tenia lloc en un hotel públic, tots els homes de negocis presents a la reunió van començar aleshores a comentar que no es podia fer res al Kirguistà si Maxim, el fill del president Bakiyev, no se’n duia “la seva tallada”. El Princep Andrew va ficar-se en el tema amb ganes, dient que no deixava de sentir el nom de Maxim “un cop i un altre, per tot arreu” quan es parlava de fer negocis en el país. Envalentit, un dels homes de negocis va dir que “fer negocis aquí és com fer negocis al Yukon” en el segle XIX, és a dir que només aquells que estiguin disposats a participar en les corruptes pràctiques locals podran fer diners. Els seus col·legues van donar-li la raó de forma entusiasta i un d’ells va assenyalar que “aquí no ha canviat res. Abans tot el que senties era el nom del fill de l’Akayev. Ara és el nom del fill del Bakiyev”. En aquest punt el Duc de York va fer una gran riallada tot dient: “Això sona exactament com França”.

(…) El dinar havia durant ja quasi el doble de temps del previst, però semblava que pel Príncep tot just estàvem al començament. Havent esgotat el tema del Kirguistà, va tornar a parlar sobre la promoció dels interessos econòmics britànics a l’estranger. Va clamar contra els investigadors anti-corrupció britànics que havien comès la “idiotesa” de quasi bé tirar per terra el negoci Al-Yamama anb Aràbia Saudita. (NOTA: El Duke es referia a la investigació, posteriorment tancada, sobre uns suposats suborns que un membre de la casa reial saudita havia rebut a canvi d’un lucratiu contracte plurianual amb BAE Systems per proveir equipament i formació a les forces de seguretat saudites. FI DE LA NOTA.) Els súbdits de la seva mare asseguts al voltant de la taula van bramar la seva aprovació.»

Entenc que als Estats Units no els agradi que la Casa Reial britànica i el govern de Gran Bretanya coneguin la crítica opinió que a la seva ambaixadora al Kirguistà li van merèixer els comentaris del Príncep Andrew i dels empresaris anglesos reunits en aquest dinar, on ella era la única no anglesa (la diplomàtica assenyala al principi de l’informe la seva estranyesa perquè no hagin estat convidats l’ambaixador de França i el d’Alemanya) i dedueixo que l’única dona. Però, és clar, l’autèntic problema no és que Wikileaks ho faci públic, sinó que l’ambaixadora tingués material tan “sucós” amb el que confegir el seu informe.

El despatx diplomàtic està escrit amb una ironia i un llenguatge dignes dels guionistes de Sí, ministre. (Impagables les referències a l’anàlisi que el príncep anglès fa de la geopolítica asiàtica, que considera un retorn al Great Game, que és com els anglesos anomenen el llarg període d’enfrontaments bèl·lics amb Rússia [1813-1907] pel control de l’Àsia central). I sembla que el Príncep Andrew intuís on acabaria la crònica del dinar quan cap al final va aprofitar per criticar “els (insult) periodistes, sobretot del National Guardian, que fiquen els seus nassos per tot arreu”. Com veieu l’ambaixadora va tenir escrúpols de reproduir les paraules gruixudes del llenguatge reial. No es va poder estar, però, de citar el que sens dubte hem de valorar com la cirereta del dinar:

«Tot sortint, un dels assistents va confiar a l’ambaixadora: “Quin fantàstic representant del poble britànic! No podríem estar més orgullosos de la nostra família reial.”»

…