Autor: Adela Farré

Cartes a un amic distant (4)

Aquesta tarda estava asseguda al sofà, amb el gos al costat i mirant I’ve got mail, una comèdia sobre els malentesos de l’amor i la comunicació. Com totes les comèdies americanes, aquesta acaba bé i utilitza la bona literatura (Orgull i prejudici, de Jane Austen) per emmirallar-se. Quina creus que seria la novel·la en què nosaltres ens podríem emmirallar? Jo sempre he pensat que, en realitat, nosaltres som una pel·lícula: El fantasma i la senyora Muir, d’en Mankiewicz. Nosaltres ens trobem en dos plans diferents de l’espai-temps. Jo parlo amb tu, però tu en realitat no hi ets i, quan hi ets, les paraules no diuen el que jo penso i sento; és com si fossin paraules d’una altra, o com si fossin pensaments i sentiments que no són meus. O potser és que jo no sóc jo quan ets a prop.

…
Per això, en lloc d’escriure’t un email, escric aquestes cartes. Perquè l’email l’escriuria la persona que sóc quan sóc al teu costat, aquella que em traeix i no fa el que desitjo i no diu el que penso, que ho diu a mitges i malament. I tampoc estic segura que qui rebria el missatge series tu. Ignoro tantes coses de tu que he completat amb la meva imaginació tots els buits, i de vegades no estic del tot segura de no haver-te inventat. Potser l’amic amb qui parlo quan ens trobem (sempre tan espaiadament, sempre tan poc temps!) no ets tu en realitat. Té el teu cos, la teva veu, la teva dolçor, el teu tacte, la teva olor, però potser no ets tu l’amic amat, aquell que estimo tan intensament que em fa mal. Potser només estic enamorada d’un miratge.

Al meu reproductor digital sona ara My Favourite Things de Coltrane, una de les millors demostracions de com fer que una cançoneta convencional esdevingui una obra mestra del jazz. Seria fantàstic tenir-te al costat per poder parlar de coses com l’última cançó que ens ha agradat o del llibre que ens ha emocionat. Seria fantàstic que la vida omplís els buits que tinc de tu i que aquesta vida fos com jo l’he imaginat. Tant de bo no hagués d’imaginar-te més i ens puguéssim tenir l’un a l’altre.

…

Nit de jotes

Ahir vaig anar a veure i a sentir els meus amics els Quicos (Quico el Céliu, el Noi i el Mut de Ferreries) a l’Artesà Tradicionarius de Gràcia. Quasi em quedo al carrer, tant era l’interès i nombrós el públic que volia entrar a la sala. L’espectacle (Voldria tindre el talent, que és el títol d’una peça del seu darrer àlbum, Ocó!, amb què rendeixen homenatge als grans mestres joteros) va ser molt divertit, amb una hàbil posada en escena per explicar els orígens i la diversitat de la jota, des del seu llegendari bressol morisc (Fandango dels adéus, Aben Jot) fins a les versions més lliures que els de Tortosa en fan, passant per cants de sega i de batuda, i per tota una classe d’improvisació de quartetes en la qual van participar amb més ànims que afinació, però amb entusiasme i creativitat, algunes persones del públic. Tot amb una ambientació de taberna de poble: estovalles de mocador de fer farcell, gotets de vi i olives (aulives, com en diuen ells).

Divertit i fresc, malgrat basar-se en un repertori que incloia peces que són part de discs com Es cantava i es canta (1994). També em va servir per descobrir, gràcies al llibre Lo carrilet de la Cava i les cançons de Josep Bo, publicat fa pocs mesos, que el famós i enyorat trenet va començar a funcionar el mateix any que es va fundar Amics de les Arts, la “meva” entitat, és a dir l’entitat cultural terrassenca que presideixo. Amics, el carrilet i mon pare són tots tres de 1927, un any clau, pel que es veu.

També vaig conèixer Mario Pons, el director de La batalla de la memòria, un documental sobre la batalla de l’Ebre i l’impacte de la Guerra Civil sobre aquelles terres, i vam estar parlant de fer-ne un passi a Terrassa, als Amics. M’encarregaré de fer-ho possible. Em fa molta il·lusió.

Nit de jotes i amistat, doncs. Nit també de vells somnis eternament ajornats, però tan vius com el primer dia. Un puntet amargant en una nit dolça.

…

Dia de jazz i reivindicacions

Jornada de Pícnic Jazz a Vallparadís (música, plàstics i mantes sobre l’herba, butifarres Casanovas acabades de fer a la parada dels Amics…) sota un cel de plom, xafugor de bon matí i vent i plujim havent dinat. Jornada també reivindicativa, recollint signatures de suport a la nostra permanència al carrer del Teatre 2 (dos dies després de la carta dels Onandia al DDT subratllant que sempre s’havien entès amb tots els presidents… fins ara que hi sóc jo). Evidentment és una lectura dels fets esbiaixada i interessada, i si no que li preguntin a l’Ernest Castañé, el meu predecessor, que es va passar dos anys sense dirigir-se la paraula amb el Miquel Àngel Onandia, ja traspassat, una mostra, em recordava avui, de com de fluides eren les relacions dels anteriors presidents amb els Onandia (i a la majoria d’ells no els ha tocat pledejar per salvar l’edifici).

Bé, és al que ha de ser. Hem recollit avui al Pícnic centenars de signatures de suport, Seguirem informant.

Sorprenent solidaritat

Acabo de llegir a l’InfoCatalunya, la revista que edita i distribueix gratuïtament a tot el país la Generalitat, que aquesta institució dona suport a la candidatura al Nobel de la Pau de la Fundació Vicenç Ferrer, i m’he quedat al·lucinada. Com pot prendre partit l’agència de cooperació d’un govern, i el govern mateix, en la defensa d’un reconeixement a una sola de les institucions que treballen en l’àmbit de la solidaritat? És potser més valuós per al Govern català el treball que fa aquesta fundació per les persones pobres que el que poden estar fent d’altres organitzacions solidàries amb més història i menys personalisme, amb més abast i més transcendència?

A aquest suport públic diguem-ne espiritual a la Fundació Vicenç Ferrer, hi han afegit la donació (només a aquesta i no pas a d’altres entitats igualment solidàries) de la recaptació d’uns concerts i unes actuacions musicals al Palau Robert que fins on jo sé es paguen amb diners públics. Amb quin criteri, em pregunto?

Després de 15 anys al món de les ONG, coneixent com conec com n’és de complex l’accés als fons públics per les organitzacions solidàries i el treball d’avaluació que cal fer per ser justos en el repartiment dels ajuts a projectes (cosa que no sempre s’aconsegueix), aquest suport no només em sembla arbitrari, sinó clarament oportunista. Sembla dictat pel temor de no sortir a la foto si Vicenç Ferrer ascendeix als altars laics del Nobel abans d’ascendir als altars de l’Església (cosa que té difícil sent un exjesuita, companyia sempre una mica massa alternativa pel gust de certes jerarquies, que va penjar els hàbits per casar-se).

Personalment, mai vaig ser admiradora de l’estil personal i el tarannà del vell cooperant que sense cap mena de rubor declarava a les entrevistes que no l’importaven les causes de la pobresa, però que tenia clar que s’havia d’ajudar a les persones que ho necessiten. Estic totalment d’acord en la segona part de la frase, però per més que ajudis, mai et pots desentendre de les raons que fan pobres als pobres; no pots construir un microcosmos de buenismo a Anantapur, mentre el món segueix avançant tot aixafant milions de persones entre les dents d’un engranatge d’injustícia que no et molestes a denunciar.

Tanmateix, tot i no estar d’acord amb els seus plantejaments, podria haver entès que se li hagués donat el Nobel a la persona, per la seva capacitat d’inspirar a milions, pel seu carisma, pel seu compromís personal… I hagués entès que els membres del Govern haguessin donat suport de forma pública, però això sí a títol personal, a Vicenç Ferrer com a candidat al Nobel de la Pau. El que no entenc és per què l’admiració a una persona que ja ens ha deixat hagi d’esdevenir guardó a una entitat que no és exemplar ni per dimensions, ni per tipologia de projectes, ni per implicació en sensibilització i campanyes. I em sembla poc equitatiu (i un Govern ho ha de ser) que es dongui suport públic a la candidatura.

Suposo que no guanyaré admiradors per aquesta entrada, perquè molta gent  valorava la figura de Vicenç Ferrer. I als mitjans els encantava, més que el que deia o el que feia, el seu aspecte d’apostol laic. Tant se val. Algú ha de dir aquestes coses, i potser a mi em resulta més fàcil ara que ja no sóc al sector.

Seguirem el tema.

Columna dominical (amb notes de jazz)

Algu em va comentar que el meu blog era com molt… personal. Podria ser d’una altra manera? Imagino que aquests columnistes que han canviat el paper pel suport electrònic després d’uns anys conreant un sempre precari prestigi d’analistes polítics o comentaristes culturals, veuen el blog com una perllongació d’aquelles tribunes socials “de sempre”. Són els seus propis mitjns tradicionals qui els publicita. I tot i així, les seves aproximacions són indubtablement personals. Aquesta és bona part de la gràcia.

M’imagino que el meu lector es referia, però, a cert to de confidència intima d’algunes de les meves entrades. Però ja se sap que la necessitat d’escriure (com la de fer música, la de pintar, la de la dansa i la cançó) té molt de febre dels sentiments i dels sentits. Hi ha, és veritat, aquella altra manera: escriure per ordenar els pensaments, per sostenir les reflexions; escriure amb un pla, construint un mapa de ideees que ens portin al punt concret on intentàvem arrribar (i portar a qui ens llegeix).

No, no vull portar-vos enlloc. Només compartir cert desconcert pel moment estrany que vivim. Un temps marcat per la crisi i la manca de lideratges clars. Manquen idees. O potser l’habilitat i el carisma per fer-ne un projecte col·lectiu engrescador. L’exemple més clar és, segurament, l’Hereu anunciant una candidatura olímpica que no s’ha pres la molèstia de vendre abans als que l’han de fer possible. És com si la vida política del país la decidís un director de màrqueting que tingués com a única referència el share de TV de certs personatges. I, curiosament, a un país i a un Estat on la política és més imatge que projecte, els homes i les dones de l’ofici han oblidat que, com la dona del Cèsar, els diputats i diputades, alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores… a més de ser-ho, han de semblar-ho. No els dic que hagin de semblar decents (perquè això és o hauria de ser intrínsec al fet d’exercir un càrrec públic); però és que no semblen ni càrrecs públics, amb actuacions i declaracions que queden fora del que podem i hem d’esperar de persones cridades a liderar la societat. O no és això un càrrec públic? Un líder, un referent? No pas aquests diputats que condueixen beguts sent membres de la Comissió de Seguretat Vial, posem per cas.

És el que té el sistema de llistes tancades, que per formar-ne part només cal alinear-se amb les persones més ben posicionades al partit, en lloc d’haver de demostrar als electors que un/a té fusta de líder i capacitats per exercir la funció pública. Canviarà mai aquest sistema?

Tanmateix, no sé si un altre sistema hauria situat gent amb més idees al capdavant de les institucions. Dóna la sensació que les coses no avancen com caldria i que tota la societat espera que algú anunciï que les coses s’han resolt per començar a treballar.

Mentrestant, escolto jazz, tot esperant que arribi el 29è Festival de Jazz de Terrassa, que arrenca el proper 6 de març. Escolto Mingus i Thelonius, com sempre, però també escolto el meu admirat Dave Murray i el seu The Devil Tried to Kill Me, el seu darrer disc amb els Gwo Ka Masters, un grup vocal i de percusió de l’illa antillana de Guadalupe. També he estat escoltant Christian Scott, nova estrella de l’univers jazzístic (segosn que ens recordava avui mateix l’EPS, el dominical d’El País), a qui jo em vaig perdre (no es pot ser a tot arreu) en la seva actuació a la Nova Jazz Cava el passat dia 13. Confeso, però, que la seva perfecció tècnica no em compensa de la fredor que li trobo a totes les peces del seu recent Yesterday You Said Tomorrow. No negaré que pugi ser una mancança personal, però m’ha agradat bastant més un altre treball d’un altre jove trompetista, també de Nova Orleans com Scott. Es tracta de Donald Malloy, el so del qual alguns han comparat amb Freddie Hubbard. En qualsevol cas, el seu Spirituality és un llarg poema musical que val la pena escoltar (mentre esperem que moltes coses canviïn a millor).
…