Autor: Adela Farré

El canvi

Doncs ja deu ser hora, segurament, que expliqui a quin “gran” canvi em referia en l’entrada anterior. Es tracta, com alguns ja sabeu, d’un canvi professional, doncs deixo Intermon Oxfam (després de 15 anys amb una breu interrupció) i l’1 de setembre assumeixo la direcció de comunicació i relacions externes de Biocat, una fundació impulsada per la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, amb participació del sector privat, universitats i centres d’investigació, per a promoure la biotecnologia i la biomedecina a Catalunya. Deixo, doncs, el sector de la solidaritat per submergir-me en la ciència i la recerca. Un repte apassionant i que em fa molta il·lusió.

Biocat vol promoure la creació i retenció de talent, tant en l’àmbit de la recerca com en el de la gestió empresarial; afavorir el treball en xarxa ente empreses i centres d’investigació; vol projectar internacionalment el clúster biomèdic i biotecnològic català (el més potent de l’Estat espanyol); però vol també apropar la biotecnologia i la biomedecina a la societat, als ciutadans i ciutadanes del nostre país, i aquest és un dels aspectes en què la meva experiència en el món de les ONG em pot ser més útil.

Avui a tots ens sembla natural la rellevància i presència social d’algunes organitzacions socials i dels sector en el seu conjunt; trobem fins i tot lògica la seva presència en conferències internacionals i que els seus informes o anàlisis sobre l’acció d’institucions com el Banc Mundial o el G8 siguin referents per als grans mitjans de comuicació. Però no era pas així fa 15 anys, quan encara solidaritat era sinònim de caritat (amb connotacions religioses) i no pas com ara que s’entén força més com acció social i té una dimensió molt més política.

La biotecnologia i la biomedecina són línies punteres de recerca l’objectiu de les quals és millorar la vida de les persones, produint medicaments més eficaços i amb menys efectes secundaris, donant resposta a malalties encara sense cura, creant nous materials i noves formes de producció menys contaminants i més eficients… I és imprescindible que la societat conegui aquests avenços científics, no només per valorar tot allò que aporten, sinó per poder participar activament, amb esperit crític però sobretot amb informació fiable, en els debats socials que de segur estaran sobre la taula en els propers anys: biocombustibles i canvi climàtic; alimentació i organismes modificats genèticament; ús de cel·lules vives per a la creació de nous medicaments, etc.

Us tindré informats d’aquest meu nou projecte. Bon estiu!!
…

Dos dits

Dos dits trencats, un a cada mà, és el resultat del petit accident que vaig patir dimarts passat. Bé, en realitat, un dels dits me’l vaig seccionar, d’una manera similar als efectes que produeix enganxar-te’l amb la porta d’un cotxe tancada amb violència. En el meu cas, el polse de la mà esquerra em va quedar atrapat entre una barana metàl·lica i una corda, quan el cavall que estava lligant es va espantar i va tibar amb tota la seva força. La veritat és que en un primer moment ni vaig adonar-me de la ferida, i d’entrada va ser més gran l’espant de veure’m el cap del dit, de sota l’ungla en amunt, penjim-penjam que el dolor de la ferida. Aquest va arribar al cap d’uns minuts, punyent, per acabar d’agreujar l’ofec de pànic.

Afortunadament, el dit torna a ser al seu lloc, íntegre, i el dolor està força controlat. No podré tocar la guitarra, ni conduir, ni muntar a cavall durant unes quantes setmanes, però a les poques hores vaig veure que havia estat més gran l’ensurt que la gravetat. I ara tinc excusa per no fregar plats, i per fer-me rentar el cap, cosa que sempre m’ha agradat.

Amb els meus amics de l’hipica sempre comentem, amb més o menys humor, que l’equitació és un esport de risc. Però una sempre s’imagina que el risc rau en un salt mal realitzat, en perdre l’equilibri quan el cavall galopa ràpid i fa un moviment estrany o una aturada imprevista; no penses que pots acabar malferida mentre el treus tranquilament del seu box i el lligues a la barana. Com suposo que ningú espera ferir-se mentre camina tranquil·lament per un carrer de l’Eixample, on les cornises tenen el mal costum de deixar-se caure a trossos. La vida quotidiana convertida en esport de risc. [I si no, que li preguntin al conseller Castells, per qui les quatre regles bàsiques (sumar, restar, multiplicar i dividir) han esdevingut esport de risc i la calculadora en un arma per practicar el tir de precisió].

I el més curiós és que una no s’adona de totes les coses que fa amb el polse de la mà esquerra fins que no se’l troba convetit en una butifarra de carn lacerada i benes que per res es mullen in s’embruten. No us dic l’estat en què es troba la fèrula de la mà dreta, i això que em dutxo com si hi hagués un atracador [o un ministre del Govern central] a l’altra banda de la cortina, mans enlaire.

No calen les mans, però per prendre decisions transcendents, com les que jo he pres aquesta setmana, però això ja és tema per a un altra entrada.
…

Femitic, de Dones en Xarxa

Les amigues de Dones en Xarxa organitzen el primer concurs de videos digitals realitzats per dones sobre gènere i Internet, i demanen suport per difondre la iniciativa. Aquí va el seu ‘banner’, per tal que no deixis d’enviar els teus videos, si ets dona i creadora:

…

Qui ha fracasat a l’escola primària?

Ahir els diaris anaven plens dels resultats de les proves de nivell que enguany s’han posat en marxa a sisè de primària per tal de mesurar si els nostres estudiants tenen els coneixements mínims necessaris en llengua catalana, llengua castellana i matemàtiques per accedir a l’ESO. El resultat ha estat que el 25% dels nens i nenes de 12 anys no tenen aquests coneixements mínims, i les reaccions no s’han fet esperar. Els periodistes, sempre a la recerca d’un titular grandiloqüent, han escrit “el fracàs escolar es produeix ja a primària”, prefigurant el camí cap al desastre d’aquest 25% de joves, a la manera d’un cor de tragèdia grega.

En alguns pocs comentaris d’especialistes s’endevina, per sort, més seny que en la pròpia prova de nivell i en les “matrones” escandalitzades d’algunes tertúlies. Alguns es pregunten encertadament què en farem d’aquests resultats. Sobretot amb aquella estadísitica que segueix mostrant més bona formació en escoles privades que públiques.

La meva experiència és que l’escola pública només està preparada per atendre bé els nens estàndar en tots els sentits: amb una intel·ligència estándar, suficient per arribar a la mitjana exigida i no massa brillant no fos cas que exigís una atenció personalitzada (que per alguns mestres-funcionaris sona a anatema); amb una actitud estándar, ni massa passiva ni massa inquieta, perquè això també exigeix una atenció personalitzada que els “trenca les oracions”; amb una família estándar (pare i mare, que treballin, però no tant, sobretot ella, com per no poder assistir a una reunió a les 12 de migdia o a les 3 de la tarda, perquè convocar a les 9 del matí o a les 5 de la tarda no s’ajusta a l’horari funcionarial).

La meva experiència és que si et trobes a les mans amb un nen o una nena difícil, per exemple amb una imaginació i una creativitat extraordinàries, però que a classe es desmotiva i es distreu amb facilitat; que entén perfectament els conceptes, pero que té dificultat en plasmar-los en els exercicis escrits; que s’expressa bé, fins i tot molt bé oralment, amb una gran riquesa de lèxic i bones construccions gramaticals, però que té dificultats de lectura, perquè “l’aborreix” l’esforç… quan l’escola primària pública es troba amb això no sap què fer-ne. A mi dues professinals de l’educació, la mestra tutora de la criatura i la de reforç, m’han arribat a dir “el nen té grans habilitats i és molt intel·ligent, però com té dificultats actitudinals el que et recomanem és que busquis suport professional a fora”, que és com si un anés al metge de la seguretat social i li digués “té vostè una apendicitis, però com jo no sóc cirurgià, apa búsquissen un que li convindria operar-se”.

Què és educar sinó trobar el camí que porta una persona des de la solitud de la ignorància fins a un camí d’autoafirmació que ens permet dialogar amb el món a través dels coneixements que altres persones abans que nosaltres han acumulat en benefici de la societat? No existeix fracàs escolar quan un nen de sisè de primària no és capaç de respondre correctament quan fan 6×8, existeix fracàs escolar perquè la majoria de vegades no sabem perquè aquell nen o nena no és capaç de respondre correctament i, quan ho sabem, no som capaços de fer res per redreçar la situació. Hi ha fracàs escolar perquè la majoria de mestres de 6è de primària no sabria omplir un informe personalitzat dels seus 25 alumens (sí va, posem 27 en casos extrems) que anés més enllà d’un parell de frases del tipus “s’ha dèsforçar més” o “es distreu massa” i el sistema no es dota de recursos suficients ni per ajudar els mestres a fer la seva feina, ni per ajudar les famílies a orientar millor el treball conjunt amb l’escola, ni sobretot per ajudar els nens a millorar (fins i tot els que se surten de l’estandar, però no són prou “rars” per merèixer un programa d’atenció especial).

I parlo de l’escola pública, naturalment. L’altra té molt més clar que els pares, i els alumnes, són “clients” i actuen en conseqüència (diguem que, en lloc de dir-te que et busquis un psicòleg, te l’ofereixen directament).

He acabat parlant de recursos i d’un enfoc “macro” de les raons del fracàs i, en realitat, jo crec que en bona part el problema és “micro”. Salvant honroses excepcions, no estic contenta dels professors de primària que han tingut els meus fills. M’han semblat professionals mediocres, desmotivats i poc compromesos amb l’objectiu últim de l’ensenyament. I el tipus de consells que m’han donat han estat mesquins i culpabilitzadors. No n’he vist quasi cap capaç a l’hora de fer-se respectar (amb uns mínims de disciplina, perquè l’ordre és imprescindible en un entorn d’aprenentatge) i de fer-se estimar (per la seva capacitat d’entendre les especificitats de cada nen i nena) i sense estimació i respecte, no hi ha educació que avanci.

Siguem seriosos. No parlem d’adolescents violents o de nois i noies “enfebrats” d’hormones, que és el que hi ha als instituts de secundària (quin repte!!!), parlem de criatures de 6 a 12 anys que al final del període han de demostrar que dominen operativament dues llengües i que saben les quatre regles bàsiques de matemàtiques. Si els mestres no poden aconseguir això en el 25% dels seus alumnes, amb els mitjans que té l’escola catalana, no li donem tota la culpa al sistema i preguntem-nos també què li passa a la professió.
…

Pèrdues i guanys

Les notícies referides al cas Gürtel que un dia rera l’altre ocupen les pàgines i el temps de diversos mitjans, però especialment de El País, que n’ha fet una croada pròpia, semblen pertàyer a un món que es mou en paràmetres diferents que la trobada d’empresaris i directius que, dilluns al vespre, va organitzar l’associació d’antics alumnes d’Esade a Barcelona.

El cas Gürtel pertany a un món regit bàsicament pels interessos personals i on els responsables de corporacions públiques i privades se senten, per la seva pertinença a l’elit econòmica i política, al marge de les normes de conducta que regeixen pel conjunt de la societat. És un món en el qual els obsequis cars, directes o indirectes, dels empresaris rics als polítics ben situats es consideren normals, com es considera normal que aquesta amistat comprada es retorni amb bona disposició cap a les propostes de l’amic obsequiós. La majoria entendran com a corrupció que una norma, una llei o un contracte es canviïn o s’adaptin a interessos privats a canvi de compensacions econòmiques dineràries o en espècies, però això no treu que es miri amb certa condescendència la cultura del regalet.

Davant d’això, el missatge de compromís, ètica i intel·ligència creativa que Esade difon com a bagatge inexcusable d’un bon empresari o un bon emprenedor sembla pertànyer a un altre planeta. El dilluns es parlava (i feia bo de sentir-ho) de la dimensió i la responsabilitat social de l’empresa, del seu rol en la superació de l’actual crisi a cavall d’una aposta decidida per la innovació i la internacionalització… Al costat d’això, comprar favors polítics pagant les factures del sastre, sembla no només anòmal, sinó tronat i miop. Tan mesquí com el tarannà d’aquells diputats anglewsos que s’han fet pagar la neteja de la piscina o l’arranjament del jardí amb els impostos de tots els ciutadans. Llegia fa uns dies també que això no es podia comparar amb la corrupció que ha afavorit el desfici immobiliari a la costa espanyola, perquè això segon és clarament il·legal, i el cas anglès és, bàsicament, incorrecte, un abús d’una norma legal. Em sembla un matís digne d’un lladre de coll blanc, com si fos més robatori endur-se un collaret esberlant el vidre de l’aparador d’una joieria que posant-se’l a la butxaca distretament mentre, vestits de forma elegant i impecable, una parella d’anglesos pregunta el preu de la joia.

Mentre uns quants escoltavem els discursos d’Esade i ens feiem la il·lusió que el món pot ser millor gràcies a la concurrència d’uns agents socials conscienciats i responsables, l’escola de negocis barcelonina i tots nosaltres perdíem Luis de Sebastián, l’economista que ens va ensenyar a molts de nosaltres que la racionalitat econòmica no està renyida amb el compromís social i l’ètica humana, que solidaritat i guany no són antagonics, sinó complementaris. El seu llibre Mundo rico, mundo pobre va ser una de les meves primeres lectures recomanades quan vaig incorporar-me a Intermón Oxfam fa 14 anys, i els seus ensenyaments i reflexions han estat des d’aleshores una inspiració.
…