Autor: Adela Farré

Dones, no tenim res a dir, o no ens pregunten?

Entro a la pàgina d’Opinió de l’Ara a Internet i dels primers 45 articles, només set tenen una dona com autora. La resta de firmes són masculines. Com som el 50% de la població i no gaires columnistes actuals guanyarien un Pulitzer, la pregunta és òbvia: És que les dones no tenim res a dir o és que als responsables de les seccions d’Opinió dels mitjans no els ve mai al cap el nom d’una experta, sigui quin sigui el tema a tractar? (Algun, si llegís aquest blog, pensaria cínicament: “N’hi ha d’expertes?”, però no ho diria, perquè és políticament incorrecte, tot i que actui com si no n’hi hagués).

Cal admetre, però, que, de vegades, tampoc és tot culpa del periodista. Els llocs de màxima representació de moltes organitzacions, públiques i privades, estan ocupats per homes; ells són els directius i presidents d’empreses i consells d’administració, els caps de recerca i els investigadors principals, tant en ciències pures com en humanitats; els secretaris generals de sindicats i associacions… i, per tant, és la seva la opinió que compta. O la que es fa comptar, quan els articles són el fruit d’un posicionament institucional que el diari demana o l’organització proposa. Signa el cap, fins i tot quan l’article l’escriu un “negre”, que ben sovint és una “negra”, perquè en els departaments de comunicació, en el nivell tècnic, són majoria les dones (no pas en l’alta direcció en les grans companyies).

D’altra banda, els que proposen i trien opinadors quasi sempre són homes. Em puc equivocar, perquè parlo de memòria, però, de fet, no recordo que hi hagi hagut mai cap directora d’Opinió a cap de les grans capçaleres periodístiques de Madrid o Barcelona. Jo, almenys, no he tingut ocasió de tractar amb cap, i n’he conegut uns quants, de responsables d’aquestes seccions.

No l’accepto, però puc entendre la deriva masclista de l’opinió mediatitzada pel discurs oficial d’una organització. Al capdavall és un reflex de la deriva masclista del poder i la respresentació social. El que ja em costa més d’entendre és que els mitjans no facin un esforç més gran per tenir un major equilibri de gènere entre els seus columnistes estables, i entre els experts que són consultats, que ho haurien de ser pels seus coneixements i no pel seu càrrec. Per poder ser la veu crítica de la societat, els mitjans haurien de predicar amb l’exemple, no?

Crec també que a nosaltres, les dones, ens falta fer un esforç més gran per fer sentir les nostres veus, per donar el nostre parer i, molt important, per marcar l’agenda. I no em refereixo a aconseguir que es parli més de dones, o de violència de gènere, o de família, sinó que es parli d’aquells projectes en els que nosaltres estem interessades, en els que treballem, siguin de medicina o de física quàntica. Quan escoltes amb atenció t’adones que allò de què es parla no sempre és rellevant, però allò que queda silenciat és impossible de valorar, encara que sigui el projecte més important del mòn.

Tenir veu i tenir visibilitat pública ha de ser un objectiu inaplaçable per totes.

Víctimes del terror

Aquesta entrada s’havia quedat “penjada” des dels atacs terroristes de París. D’alguna manera, em va deixar paralitzada la intuició d’alguna cosa funesta que no podia expressar amb paraules. Com si ser víctimes de la maldat despertés allò més fosc i més inhumà que viu amagat a les nostres ànimes. 

La resposta dels polítics i de tots els gestors d’allò públic és tapar el soroll amb soroll, el ressó dels trets amb el retrò dels sabres. Criden “Estem en guerra” davant les càmares de TV i des dels titulars dels diaris, i amb gestos marcials demanen quatre anys més de confiança per seguir manant i no fer res per afrontar el transfons real del problema. Però el que aconsegueixen, al capdavall, és alimentar la fera de l’extrema dreta i la xenofòbia radical.

La miopia política francesa en aquest terreny no sé si ha estat prou ben estudiada. On seria avui el fonamentalisme islàmic si Miterrand no hagués protegit Jomeini quan el perseguia el règim de Reza Palevi?

Torno als sentiments d’estranyament i impotència i recupero el que vaig escriure fa just un mes, el 18 de novembre. 

Escolto Ibrahim Maalouf, per mi potser el més interessant trompetista de jazz actual, i penso en l’atemptat de París i en l’article que publicava dimarts 17/11/15 The New York Times sobre “el fosc sentiment” que creix a França contra l’Islam, i sento que la confiança i la convivència són també sempre víctimes del terror. 

Torno a la música i escolto l’extrema bellesa del so de Maalouf a Mouvement, la primera peça de l’àlbum Kalthoum, que el jazzman francolibanès acaba de publicar en homenatge a la mítica cantant egípcia Oum Kalthoum (o Umm-Kulthum, segons si la transcripció de l’àrab es fa a la fonètica francesa o anglesa). La música de Maalouf és plena de melismes arabitzants, però també té la tensió alhora sedosa i fràgil del so sense vibrato de Miles Davis. A mi em fa pensar en una copa de vidre finíssim que conté un licor tebi de sabor delicat i perfum embriagador. 

Exploro, i trobo a You Tube la cantata Au Pays d’Alice, amb cor de veus blanques, orquestra, quartet de jazz i narrador, d’una bellesa i una força que talla la respiració. Multicultural, plural, profundament europea i, alhora, de vocació inequívocament universal. 

Segueixo explorant la música de la convivència i el diàleg que guardo en els meus arxius i retrobo el cantant i compositor Nitin Sawhney i el seu Days of Fire, que va compondre després dels atemptats al metro de Londres de juliol de 2005. Sawhney, que de nen va patir a l’escola l’assetjament de grups xenòfobs pels seus orígens indis, ho explica d’una forma subtil però inequívoca: “Als carrers on vaig jugar, als trens que agafava cada dia, hi he vist foc. I la ciutat ha canviat de moltes maneres des dels dies de foc.” Londres va ser testimoni d’arbitrarietats policials impulsades des de la por i la fam de revenja, emocionalment comprensible, però èticament inacceptable, i els poders públics han de ser, abans de res mès, fèrriament ètics.

Aquells dies estranys de novembre vaig trobar, no recordo on, i anotar aquí una frase que no, per molt sentida, ha deixat de ser vàlida: Remember that the West has two things to defend: the life of its cityzens, and the liberal values of tolerance and the rule of law that underpin its society. L’apel·lació a la guerra i els estats d’excepció no són ni espai de tolerància ni garantia de respecte a la llei, i tinc seriosos dubtes que siguin un instrument per defensar la vida. 

Recerca i innovació: creativitat i responsabilitat

Per què investiguem? Sempre he pensat que la resposta a aquesta pregunta connecta directament la recerca amb la creació artística: fem recerca perquè som capaços d’imaginar el que no veiem, d’inventar noves teories, noves tesis que necessiten ser explorades, demostrades, malgrat que en el seu inici puguin semblar tan fantàstiques com una obra de ficció. 

Investiguem també gràcies a aquesta incapacitat, tan humana, d’evitar el fracàs eludint l’obstacle: l’home (i la dona, és clar) és l’únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra, fa la dita. Però és justament aquesta insistència a seguir recorrent un mateix camí malgrat els entrebancs —i la capacitat per pensar maneres de retirar les pedres enlloc d’evitar-les— el que ens fa capaços de mantenir la perseverança que requereix la recerca. No evitem la pedra per instint, innovem per superar-la.

Havia enfilat aquí aquest pensament tot reflexionant sobre el sentit i els objectius del programa de difusió de la ciència del Parc Científic de Barcelona —una de les meves diverses responsabilitats actuals. Es tracta d’entendre quin impuls porta el científic al laboratori per connectar-lo amb els impulsos que mouen els joves, potser per explicar-los que darrera de qualsevol recerca que val la pena emprendre hi ha la capacitat d’imaginar un món millor que la ciència ens pot ajudar a construir.

Suposo que pensava en aquestes coses, perquè he estat llegint sobre RRI (Responsible Research and Innovation), que situa l’educació científica, formal i no formal, com una peça clau per a construir una societat més informada i més implicada en la gestió de la recerca, més conscient del seu potencial, però també de les responsabilitats que té cadascun de nosaltres en el procés, des de contribuir a la identificació i priorització dels reptes socials als quals cal destinar més recursos fins a estar obert a les innovacions que milloren la vida de les persones sense apriorismes ni prejudicis. Seguint a autors com Richard Owen, es tracta de passar de la recerca en societat a una recerca amb i per a la societat. 

Pensava en totes aquestes coses ahir, mentre escoltava els participants en la taula rodona sobre creativitat i innovació amb laqual es va cloure la jornada de celebració del 10è aniversari de l’IRB Barcelona. Una taula brillant, moderada per l’Antoni Bassas, i integrada per Joan Massagué, director de l’institut Sloan-Kettering de Nova York i president del comitè assessor internacional de l’IRB, per Ferran Adrià, el nostre cuiner-estrella per qui no calen presentacions, i per Toni Segarra, un creador publicitari a qui devem l’icònic “¿Te gusta conducir?”. 

Es van dir coses molt interessants, des de la falàcia del concepte “natural” en la producció d’aliments (Adrià: “Natural respecte a què i a quan. Els tomaquets que ens agraden no tenen res a veure amb la planta que creix de forma natural als Andes de la que procedeixen”) fins l’amenaça que l’isolament del científic representa per a la seva creativitat (Massagué). Però també es va posar de relleu que la creativitat en ciència assumeix tot el seu sentit quan s’alinea a donar resposta als reptes socials (Massagué: “La creativitat és trobar noves preguntes i la forma de portar-les al laboratori” i també “És essencial que els líders de grup estiguin atents al talent dels joves i que els ajudin a trobar els reptes per emprar-lo”).

Perquè la societat sigui oberta i flexible per acceptar nous enfocs per donar resposta als grans reptes socials (sostenibilitat, equitat, creixement amb justícia) la comprensió de la ciència, la seva popularització és bàsica, així que el programa del PCB té molt de futur. 

Somni transversal, política vertical

En aquest país hi ha moltes coses per canviar i molts problemes per solucionar. I això és així ara, que formem part d’un Estat desconsiderat i prepotent, que fa un repartiment injust dels recursos, que intenta imposar una ideologia conservadora per la via del decret i la manipulació i que menysprea qualsevol cultura que no sigui la seva visió rància i casposa de “lo español”, i ho serà demà —o demà-passat o algun dia més o menys llunyà— en una hipotètica república catalana.

Segurament ens cal una revolució per a construir una societat més solidària i equitativa, on no tinguin cabuda els corruptes —de fet o d’esperit—, on les grans corporacions no puguin enriquir-se amb sofisticades mentides tecnològiques mentre extorsionen els polítics amb l’amenaça de la deslocalització, on l’educació de qualitat i la salut siguin un dret efectiu per a tothom, amb una escola laica però respectuosa de veritat amb les creences de tots, on siguem capaços de garantir un desenvolupament sostenible, on l’augment del benestar no estigui renyit amb el respecte al medi ambient, amb una aposta decidida pel coneixement i la recerca per a resoldre els grans reptes socials que tenim plantejats.

Jo també vull aquest nou país, i crec que aquest país pot ser una Catalunya dotada dels instruments i els recursos d’un Estat sobirà, si som capaços de sumar prou voluntats. Però això vol dir comptar també amb els que no creuen en la revolució.

La política de partits és una construcció vertical, amb unes bases de militants i simpatitzants que tendeixen a ser homogènies dins d’uns estrats socials concrets, sobretot quan es tracta de partits minoritaris. Ja no es pot parlar de “partits de classe” (això és el que fa errar el tret a Iglesias, que coneix Catalunya per uns llibres d’història i economia que han envellit a les seves lleixes), però sí hi ha partits “de grup”, on la ideologia té unes bases sociològiques heretades o adoptades. Però el somni de la independència que avui compartim un 48% dels catalans no s’identifica amb un bloc ideològic concret, ni pot ser el patrimoni exclusiu d’un sol partit o de dos (i menys de qui només té el 8% dels vots). Per a ser factible i viable, la voluntat d’independència ha de travessar tot l’espectre polític, totes les edats, totes les classes, tots els gèneres… I per sumar voluntats que arribin a representar el 80% o el 90%  d’una societat cal pactar amb l’opositor (me n’estaré prou de dir l’enemic) i, si cal, investir-lo.

Òbviament estic parlant de la CUP i la seva necessitat de marcar el procés de constitució del nou govern català sorgit del 27-S amb gestos “de desobediència” que acontentin les seves bases i una clara resistència a acceptar el lideratge de Mas. Puc entendre que es busquin altres opcions dins de JxS, però aquestes són molt limitades, perquè estem parlant del futur del país i d’arrossegar al nou projecte a un 40% de la societat catalana. Per convèncer els indecisos i els renuents no em sembla que proposar el joc de les cadiretes sigui un discurs seriós. No estem parlant de dinamitzar el grup d’esplai o l’AMPA, sinó de la vida real, allà ons ens juguem els calers, la feina, l’educació, la imatge internacional, la classificació del deute… (que ens afecta a tots, no només a la banca).

Tots els partits tenen el dret —i l’obligació, que per això els han votat— de defensar les seves conviccions amb fermesa, però sense perdre de vista el pes real que tenen en la seva societat. Ser decisiu no fa més raonables les teves raons, ni fa més representativa la teva minoria. I si es tensa massa la corda, es freguen perillosament els límits del que la majoria pot acceptar i que tots necessitem. 

El silenci i Elionora (crònica sarda)

Estic escrivint en mig la fosca, aquí a Isola Rossa, sabent que tardaré uns dies a poder publicar aquesta entrada, desconnectada com estic de la xarxa, a la que només accedeixo accidentalment en algun bar. 

Avui dissabte (8/8) ha estat un dels dies més calorosos d’aquesta setmana que estem passant a la costa nord de Sardenya i la nit no és pas millor. Per això, m’he cobert literalment de repelent de mosquits i he sortit al porxo a buscar la fresca de la nit, confiant no ser devorada pels bitxos voladors que s’apleguen embogits al voltant del llum de la paret, on un dragó s’ha instal·lat còmodament a veure’ls venir i anar-los enxampant. 

Sento el crec-crec llunyà de les ales dures d’algun insecte que no sé identificar —crec que grills i cigarres canten més d’hora, al tombant de la tarda—, però al darrera hi ha un silenci dens, un silenci que és, alhora, reparador i aclaparador. Quan els insectes callen i s’aturen els sons llunyans que arriben des dels locals del port, el silenci ho engoleix tot i et fa sentir com si flotessis en un espai sense dimensions, en un temps aturat, sense principi ni final. 

Nit sense lluna, farcida d’estels. L’insecte de les ales dures ha reprès la seva serenata nocturna. De sobte, entre els estels, un llum intermitent travessa el cel a tota velocitat, mentre a mi m’arriba el so del seu motor. Gaudeixo de la fresca nocturna mentre recordo les platges que hem visitat aquests dies: de sorra fina i enganxosa, de sorra gruixuda i rosada, de còdols i roques… Aquesta illa té de tot, només movent-te d’una punta a l’altra del Golf d’Asinara, de Porto Torres a Santa Teresa de Gallura. També hem estat a La Maddalena i a l’Illa Caprera. I a la capital de la Costa Esmeralda, Porto Cervo, que ens va rebre amb els iots més luxosos de l’illa i una exposició, al mateix port, de Masserattis, que n’acompanyava una altra de Bugattis, joies i rellotges exclusius organitzada per Harrods. Els habitacles semblaven més atractius que els habitants visibles, però potser era encara massa d’hora. 

A Sardenya, la transparència de l’aigua impressiona, ja sigui entre les roques de Costa Paradiso o sobre la sorra blanca de les platges de La Maddalena, però el nombre de turistes és considerable, el que no fa les platges menys paradisíaques, però sí més incòmodes. Pegues de viatjar a l’agost! 

[…]

En qualsevol època val la pena visitar L’Alguer, una petita ciutat plena d’encant, amb els seus carrers estrets i empedrats que baixen cap a les muralles que voregen el mar, prop l’entrada del port. Tots els carrers tenen dos noms: un en català i un en italià que només eventualment és la traducció de l’anterior. En general, el nom en català diu una cosa i la versió italiana una altra de ben diferent. No vaig poder esbrinar quina tendeix a emprar la gent que viu a L’Alguer, però quan parles el català, en una botiga o a un restaurant, no tens gens la impressió que ningú t’entengui o que identifiquin la teva parla com alguna cosa propera. Tanmateix, amb tant de turisme costa saber si tens davant els locals o els sobrevinguts de qualsevol altre punt de l’illa o d’Itàlia. 

He escrit els darrers paràgrafs gaudint de la fresca de la tarda, a l’ombra d’una olivera borda. Faig un esforç per no endormiscada-me mentre miro les fulles agitades pel Mestral que bufa des de bon matí. La visita a L’Alguer i a Castelsardo va ser ahir, avui ha estat un dia més de sol que d’aigua, perquè les fortes onades i corrents han assenyalat amb bandera vermella les platges i després que unes quantes onades amb revolquessin per la sorra, he deixat córrer el bany. 

[…]

Al final em vaig endormiscar i vaig reviscolar-me per anar a prendre un capuccino al poble. Després va ploure i l’aigua va deslluir una mica el castell de focs que havien preparat a Isola Rossa, però vam dormir fresquets. Acabo l’entrada a l’Aeroport d’Òlbia, mirant de saber qui era Elionor d’Arborea, heroïna sarda nascuda a Molins de Rei, jutgessa d’Arborea quan l’illa estava dividida en quatre Giudicati, quatre territoris autònoms que se sentien independents —i actuaven com a tals—, quan de fet diversos regnes europeus els veien com a dominis seus, lligats per relacions de vassallatge. El pare d’Elionora, Marià IV d’Arborea, es va educar a Barcelona, a la cort d’Alfons IV, va participar a la coronació del fill d’aquest, Pere IV el Cerimoniós, i es va casar amb una noble catalana, Timbora de Rocabertí, però no es va considerar mai vasall dels reis catalans. Ell, igual que després la seva filla Elionora, es considerava estrictament un aliat de la Corona d’Aragó, a la qual van demanar ajut per a les seves lluites amb els altres Giudicati de l’illa.

He llegit sobre Elionora, perquè ella va viure uns anys al castell de Castelsardo, al giudicato de Luogudoro (nord-oest de Sardenya), després de casar-se amb un Dòria, família genovesa que controlava els territoris fronterers al nord d’Arborea (regió d’Oristano). Però el que fa interessant el personatge no són els seus orígens catalans, ni les seves ambicions polítiques i accions militars per unificar l’illa i mantenir-la independent dels regnes que se la disputaven, sinó que va promulgar un dels corpus legislatius més avançats de l’època (Carta de Logu, 1395), que entre d’altres coses resolia la majoria de conflictes mitjançant sancions econòmiques i defensava el dret a la propietat de les dones. 

Elionora va ser d’origen català una mica per casualitat, tot s’ha de dir, i va ser sarda fins al moll de l’os, però m’ha agradat descobrir-la en aquest viatge, com m’agrada sempre descobrir dones interessants. Apali, ja podem tornar a casa!!!