Quan veus partir el vaixell de les teves il·lusions mar enllà, t’imagines com hagués estat de bonic formar part de la tripulació d’aquest somni, i se’t fa un nus a la gola. El vaixell de les meves il·lusions fa molt temps que navega lluny del meu port, tot i que s’hi hagi apropat, ara i adés, al llarg d’aquests anys. Jo l’observava des de la meva talaia, com la campana penjada dalt de la torre de l’església, que tot ho veu i tot ho toca, però només quan i com ho vol el campaner.
He vist el vaixell dels meus somnis perdre el pal i les veles, i l’he vist partir-se per la meitat lluitant contra la galerna. He plorat i he tocat a mort amb els repics de les meves paraules. I m’he sentit culpable, perquè com els vells supersticiosos he pensat que el desig forassenyat, fora de lloc, fora de temps, convoca la malastrugança.
He somniat que era al meu port on el vaixell ferit trobava el calafat que havia de reparar-ne les vies, però m’he quedat immòbil, lligada al meu jou, dalt del campanar, esperant que algú toques les meves cordes per poder cantar, per poder dir ‘t’estimo’. Però la música i les paraules no fan un bon mestre d’aixa.
Ara el vaixell torna a partir sense mi, amb les veles blanques brillant al sol, prenyades de vent i de noves il·lusions. Jo he deixat la talaia i he baixat a la platja a caminar descalça per la sorra, just allà on piquen les ones i la terra et xucla els peus quan l’aigua torna mar endins. Camino sola, com sempre, i miro giravoltar un estel blanc i blau que balla amb el Garbí sobre l’or de la sorra i l’argent de les basses. Em pregunto si he deixat partir les barques que m’esperaven seguint l’estela d’escuma d’un vaixell que mai ha tingut un passatge per a mi, però estic segura que no, no hi hagut mai barques atracades al meu port pendents de mi per enfilar cap a l’horitzó, només un llarg, llarg camí per la costera, vorejant penya-segats, per on he hagut de conduir els que estimo.
Quan no trobes l’amor, el somni de l’amor t’ajuda a espantar els monstres de les nits i a sobreposar-te a les misèries dels dies. Seguint l’estela d’escuma del vaixell de les teves il·lusions et sobreposes al vertigen de l’abisme i al so eixordador de les onades trencant contra les roques. A mi, la il·lusió de l’amor m’ajuda a escriure.
Ara no sé com m’ho faré per a seguir somniant. Crec que tornaré a la torre i, mirant al mar, aclucaré una mica els ulls. El teu vaixell —la meva il·lusió perduda, però no extingida— serà només un puntet blanc en l’horitzó, un més entre molts puntets blancs —amors de 25 anys i de 500 llunes, amors de dos dies i de cinc hores, amors adolescents i amors madurs, passions forassenyades i desitjos primerencs i tendres…— i somniaré que sóc una sirena enamorada d’un mariner. No sé en quin vaixell viatja el meu amor i, per això, seguiré l’estela d’escuma de tots els que passin. I a les nits cantaré cançons que s’escoltin des de tots els vaixells, també des del teu.
“De vegades el que penses no pot ser, però el que pot ser també està bé”, diu el Xavi Lozano tocant l’aixeta. Obrir i tancar la clau de pas no li canvia pas el so a aquest instrument estrany, que ell fa sonar com una trompeta afònica. El Lozano és un xicot que li treu música a qualsevol tub: al desguaç de la rentadora, al tub de l’aspirador, a una muleta —sí, una d’aquelles que emprés quan vas coix—, a una escala de pintor, a una tanca d’obra, al tub amb què fas avançar la cadira de rodes…
En Xavi Lozano fabrica gralles amb ampolles d’aigua, i clarinets i saxos amb tubs de rec, i igual et toca la Novena de Bethoven que una jota. Toca i et fa riure amb els seus acudits poca-soltes, que no semblen acudits fins que et fan petar de riure quan et pensaves que et parlava seriosament.
“De vegades el que penses no pot ser, però el que pot ser també està bé”. Torno a pensar en la frase i m’adono que explica exactament com em sento: no és el que vull, però el que és està bé. És la felicitat d’una vida impossible concentrada en unes poques hores. Sento el tictac que va creixent en intensitat, dient-me que el somni és finit i que, al final, només quedarà aquell pensament feliç que fa que la vida sigui millor cada dia. Un pensament feliç que té els teus ulls, les teves mans, la teva pell.
De vegades el que penses no pot ser, i no et preguntes per què no pot ser, sinó que et preguntes per qué ho segueixes pensant, per què segueixes sentint que aquest pensament és el teu destí. Et preguntes per què no llences la punyetera aixeta i et compres una trompeta o, millor, un CD.
Aquesta setmana ens ha deixat el Salvador Alavedra i estic segura que totes les persones que estimem Terrassa i la cultura hem experimentat, en rebre la notícia, un intens sentiment de pèrdua. Tot i que l’edat feia uns anys que el mantenia més allunyat de la vida pública —no pas absent, en absolut—, el Salvador era un referent que ens acompanyava i que ens il·luminava el camí. Ell va ser tot el que es pot ser en la cultura: un artista, creador brillant d’un estil propi, profundament personal; un gestor, en diversos càrrecs de responsabilitat, a la Junta de Museus de Terrassa o al capdavant d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, entre d’altres; un investigador, compromès en la recerca i recuperació del nostre patrimoni; i un mecenes, dotat d’una generositat sense parió a casa nostra.
Com a artista, el Salvador va escollir expressar-se a través del dibuix que, com escrivia fa pocs dies Ramon Casanelles (Salvador Alavedra i Invers, terrassenc i dibuixant), va ser “una de les dues o tres conviccions de la seva llarga vida”. Era un dibuixant subtil, de traç ràpid que maldava per capturar la màgia del moment efímer, sovint submergit en l’emoció inaprehensible de la música, de l’expressió intensa i fugaç d’un cantant d’òpera o d’un jazzman. Casanelles, observador proper del procés creatiu del Salvador, explica bé la dialèctica entre la línia i el temps, de l’anar i venir entre el primer traç i el dibuix revisitat.
Salvador Alavedra (dret) en un acte de lliurament de premis de la Biennal de Pintura Ciutat de Terrassa.
Salvador Alavedra va ser un dels presidents d’Amics de les Arts amb el mandat més breu: només dos anys, de gener de 1970 a gener de 1972. I tanmateix va deixar una marca inesborrable en la memòria sentimental de l’entitat, una petjada profunda que parlava del rigor, la generositat i la capacitat de diàleg del president Salvador Alavedra, i que va ser un model per tots els que després hem ocupat aquest càrrec. Moltes coses van passar en aquells dos anys: es va inaugurar la històrica Jazz Cava del carrer Sant Quirze —de la que ell va ser generós patrocinador—; el grup Shunk, dirigit per Pau Monterde i nascut al Social, va incorporar-se a Amics de les Arts per conviure amb el Sis x Set dirigit per Feliu Formosa —grups que al cap de pocs anys es van fusionar en la formació El Globus—; el 1971 es van iniciar també les converses perquè el Cor Montserrat s’integrés als Amics. El Cor, llavors dirigit per Joan Casals i encara avui actiu a l’entitat, va incorporar-se als Amics el 1972, ja sota la presidència de Manel Junyent; malauradament, ni les bones arts d’en Salvador Alavedra van aconseguir evitar que la Coral Santa Cecília, dirigida per Josep Freixas, trobés insostenible la convivència amb una altra formació coral i decidís abandonar l’entitat.
El Salvador sentia un profund afecte per l’entitat que va presidir. Un afecte que havia nascut en la seva primera joventut —s’havia fet soci el 1935, amb només 16 anys— i que l’havia mantingut sempre lligat a les seves diverses activitats. Ja el 1965, bastant abans de convertir-se en president, va salvar in extremis la celebració de la Biennal de Pintura Ciutat de Terrassa tot fent-se càrrec de la dotació del primer premi.
El 2003, quan va saber que un petit grup de socis havíem començat a treballar en la història dels Amics, em va fer arribar el que ell mateix va anomenar Guió per ajudar modestament a entendre què és, i què ha estat l’entitat A. de les A. i JJ. MM. a Terrassa en el curs dels anys. Són 17 folis pulcrament mecanografiats que encara conservo i que a cada pàgina tracten algun del més diversos aspectes que es puguin pensar: les dependències, els veïns, el saló del cafè, la sala d’exposicions, el saló d’actes, els pisos i les golfes, actuacions religioses, els horaris de la tertúlia… I així fins arribar a la pàgina que més m’agrada: “Alguns volguts excèntrics de l’entitat”, on cita el Pickman, l’Antonet, en Tarzan, en Garriga, en Ramon Roig (la voz de oro), en Cap de Sucó, en Quimet Montero, en Bultà, però també esdeveniments i peculiaritats de la vida social: la cafetera sonora, els campionats de “Tuti”, la cacera del mussol, el concurs de frases amb destí al rellotge de sol, la juguesca d’anar a la lluna, les conferències de socis per als socis, el piano de cafè, el llibre VERD. És just un inventari —com la llista d’objectes preciosos trobats en un jaciment arqueològic—, però em va ser utilíssim per a la feina que empreníem. Algunes de les històries esmentades les vaig poder documentar en el segon volum de la història dels Amics —Per amor a l’art. 75 anys d’història cultural a Terrassa. Volum 2 (1940-1976)—, d’altres confesso que encara segueixen sent un misteri que no he pogut aclarir.
Ell va escriure una part important de la història de l’entitat a través de llibres com Cartes a Anna. 100 dibuixos (1972) o Gargots i mala lletra (1977), creat amb el seu amic Manel Junyent, de qui el Salvador va prologar Del cap i del cor (1986), un anecdotari de la vida dels amics fet de poesies i narracions curtes. Però com autor, Salvador Alavedra ha fet també una aportació impagable al coneixement del patrimoni arqueològic i artístic de terrassa, amb mitja dotzena de llibres —com Les Ares d’altar de Sant Pere de Terrassa-Ègara (1979), El Retaule barroc de Joan Monpeó, a Terrassa (1995), o El Projecte Isaïes: estudi de l’altar retaule de l’església parroquial del Sant Esperit i Sant Pere de Terrassa (2000), entre d’altres—, a més d’una vintena llarga d’articles sobre diversos temes patrimonials, des de la seva tasca com a responsable de les excavacions realitzades en els anys 50 en la necròpolis romana del carrer de la Font Vella fins a estudis de peces singulars, com les ares d’altar de Sant Feliu del Racó o de Sant Martí de Mura o el retaule de Sant Sebastià de la parròquia de Sant Pere de Terrassa. La seva bibliografia, acuradament recollida a la base de dades de la UAB, ens mostra també les nombroses col·laboracions que va fer en obres alienes i col·lectives.
Al llarg d’aquestes ratlles de sentit homenatge crec que ha quedat ben palesa la generositat del Salvador, una generositat que, n’estic segura, era fruit del seu amor per Terrassa i la seva gent. Una amor que ja només podem tornar-li fent que la seva figura sigui recordada i valorada com mereix. Fins sempre, Salvador.
Aprofito el viatge amb AVE des de Madrid per a llegir-me l’Informe Asebio 2014, a la presentació del qual vaig assistir ahir. Un any més es confirma el lideratge de Catalunya en el nombre d’empreses del sector, tant de companyies estrictament biotec com de companyies usuàries d’aquestes tecnologies. Les xifres, que corresponen a l’enquesta INE d’activitats biotecnològiques de 2013, baixen respecte a l’anterior informe —14,89% d’empreses usuàries de la biotecnologia en front del 18,61% de fa un any i 19,43% de pure biotech davant del 21,76% de l’informe 2013—, però atesa la metodologia aleatòria emprada per l’INE resulta difícil estimar si aquest descens percentual sobre el conjunt de l’Estat es deu a una afectació superior a Catalunya de la contracció del sector que aquest nou Informe Asebio detecta.
Efectivament, Asebio identifica la desaparició de 239 empreses (71 estrictament biotecnològiques) i una caiguda de més de 30.000 persones en ocupació (5.200 en empreses biotech) el 2013, tot i un increment en la facturació (que supera els 95.000 M€, més d’un 9% del PIB espanyol), degut sobretot a les grans empreses usuàries de la biotecnologia, grup al que pertanyen sectors com l’alimentari, el químic o l’energètic.
Caldrà esperar a veure què ens diu l’Informe Biocat per saber realment quin és l’estat de la qüestió a Catalunya, que, si més no, segueix mostrant-se com l’àrea més dinàmica amb diferència. En l’informe 2013 (amb dades de 2011 i 2012), ja es detectava una ralentització de la creació d’empreses biotec i la desaparició de diversos projectes empresarials, tot i que al valorar el sector de ciències de la vida en global, el creixement de subsectors com tecnologies mèdiques compensava el conjunt. Caldrà veure què ha passat aquests dos anys no només en nombre d’empreses, sinó en xifres clau com inversió en R+D, ocuapació i facturació.
Hi ha amics amb qui perds el contacte durant anys —perquè la vida ens porta sovint lluny dels camins coneguts i dels ports d’origen—, però sempre tens la impressió que us manté units un fil quasi invisible de fina seda. Preguntes a uns i altres què en saben; si és una persona d’èxit, llegeixes aquí i allà els seus fets; i si un dia, casualment, coincideixes, l’abraçada càlida enforteix la seda fina.
Però de sobte, impensadament, dolorosament, el fil es trenca, i l’amic et deixa per sempre. Ja no hi haurà més notícies, ni trobades casuals, ja no hi haurà amics comuns que expliquin anècdotes, bones o dolentes, tant se val. Malgrat els anys i la distància, sents que l’esperit de l’amic és com un estel que una ventada t’ha arrencat de les mans i que, impotent, veus perdre’s en l’horitzó. I t’envaeix una profunda tristesa.
Jo vaig conèixer el Juli quan encara no era l’home famós que acabaria sent, quan tenia una botiga de discs (Transformer, crec que pel disc de Lou Reed) on venia joies introbables que ell mateix portava de Londres i on diversos amics ens reuniem cap al tard per decidir què faríem aquella nit, quin concert ens abellia o a quina festa ens havien convidat (llavors es feien festes). Els caps de setmana ‘punxava’ discs al Cerebrum, una discoteca on jo i les meves amigues (que mai van anar a Transformer) anàvem a ballar.
El recordo present en molts moments transcendents (per a mi) d’aquells anys bojos. Ens va engrescar perquè anéssim a un sopar-espectacle a Granollers el dia del meu 18è aniversari, que per moltes raons, que no ve al cas explicar aquí, va donar un tomb a la meva vida. Poc temps després ens vam convertir en veïns, al límit del barri de Sant Pere, i va formar part de divertides arroçades a les tres de la matinada o de molts consistents esmorzars de cullera amb què la colla posava fi a llargues nits de música i beure generós.
Sempre he tingut la convicció que em va salvar la vida, tot enredant-me per anar amb ell i amb un altre amic a sopar a Barcelona una hora abans que un eixelebrat fatxa tirotegés la finestra davant la qual m’havia passat mitja tarda asseguda llegint, allà als Amics de les Arts.
La meva parella de llavors i jo érem amb ell quan li van parlar per primer cop d’El Bulli com una opció de feina. I va ser perquè hi era ell que vaig tenir el privilegi de conèixer la Marketta Shilling i dinar i sopar diverses vegades al famós restaurant, però això abans que arribés Adrià i es fes de veres famós.
Després la vida ens va portar per camins distants, ell en l’alta gastronomia, jo en la cooperació internacional. Vam coincidir a penes, algun dia a la Nova Jazz Cava o en la celebració d’un amic comú, sempre amb la Marta, la fidel companya des de fa més de 30 anys.
Hi ha gent que has conegut i que has estimat com un germà gran del que vas aprendre moltes coses. Després la vida et distancia, però sents que encara esteu units per un llarg i subtil fil de seda fina, que quan es trenca et sumeix en una pesada i profunda pena.
Escrit(o)s (im)prescindibles 