Comparteixo amb tots vosaltres la bonica Nadala que hem fet al Parc Científic de Barcelona per desitjar el millor Any Nou a tots els nostres amics. Bones Festes!!!!

Un fil de seda fina

Hi ha amics amb qui perds el contacte durant anys —perquè la vida ens porta sovint lluny dels camins coneguts i dels ports d’origen—, però sempre tens la impressió que us manté units un fil quasi invisible de fina seda. Preguntes a uns i altres què en saben; si és una persona d’èxit, llegeixes aquí i allà els seus fets; i si un dia, casualment, coincideixes, l’abraçada càlida enforteix la seda fina. 

Però de sobte, impensadament, dolorosament, el fil es trenca, i l’amic et deixa per sempre. Ja no hi haurà més notícies, ni trobades casuals, ja no hi haurà amics comuns que expliquin anècdotes, bones o dolentes, tant se val. Malgrat els anys i la distància, sents que l’esperit de l’amic és com un estel que una ventada t’ha arrencat de les mans i que, impotent, veus perdre’s en l’horitzó. I t’envaeix una profunda tristesa. 

Jo vaig conèixer el Juli quan encara no era l’home famós que acabaria sent, quan tenia una botiga de discs (Transformer, crec que pel disc de Lou Reed) on venia joies introbables que ell mateix portava de Londres i on diversos amics ens reuniem cap al tard per decidir què faríem aquella nit, quin concert ens abellia o a quina festa ens havien convidat (llavors es feien festes). Els caps de setmana ‘punxava’ discs al Cerebrum, una discoteca on jo i les meves amigues (que mai van anar a Transformer) anàvem a ballar. 

El recordo present en molts moments transcendents (per a mi) d’aquells anys bojos. Ens va engrescar perquè anéssim a un sopar-espectacle a Granollers el dia del meu 18è aniversari, que per moltes raons, que no ve al cas explicar aquí, va donar un tomb a la meva vida. Poc temps després ens vam convertir en veïns, al límit del barri de Sant Pere, i va formar part de divertides arroçades a les tres de la matinada o de molts consistents esmorzars de cullera amb què la colla posava fi a llargues nits de música i beure generós. 

Sempre he tingut la convicció que em va salvar la vida, tot enredant-me per anar amb ell i amb un altre amic a sopar a Barcelona una hora abans que un eixelebrat fatxa tirotegés la finestra davant la qual m’havia passat mitja tarda asseguda llegint, allà als Amics de les Arts. 

La meva parella de llavors i jo érem amb ell quan li van parlar per primer cop d’El Bulli com una opció de feina. I va ser perquè hi era ell que vaig tenir el privilegi de conèixer la Marketta Shilling i dinar i sopar diverses vegades al famós restaurant, però això abans que arribés Adrià i es fes de veres famós. 

Després la vida ens va portar per camins distants, ell en l’alta gastronomia, jo en la cooperació internacional. Vam coincidir a penes, algun dia a la Nova Jazz Cava o en la celebració d’un amic comú, sempre amb la Marta, la fidel companya des de fa més de 30 anys. 

Hi ha gent que has conegut i que has estimat com un germà gran del que vas aprendre moltes coses. Després la vida et distancia, però sents que encara esteu units per un llarg i subtil fil de seda fina, que quan es trenca et sumeix en una pesada i profunda pena. 

Amics

IMG_2550
El Whisky a la seva casa d’Alcanó

He parlat molt en aquestes pàgines del Whisky, el cavall que vaig tenir des de finals de 2011 i fins al maig de l’any passat, quan vaig donar-lo a ARRE Cavalls, l’Associació per a la Recuperació i Rehabilitació d’Equins, ara situada a Alcanó, a 10 minuts de Lleida, on l’Eva fa una feina genial per donar una vida digna als animals que acull.

He parlat molt poc, en canvi, del Neptuno, el cavall que tinc ara, un espanyol preciós, noble i viu, l’únic defecte del qual és que es resisteix a entrar a la dutxa. Treballo per doblegar la seva resistència temptant-lo amb pastanagues, però encara no me n’he sortit. Això no vol dir que no el dutxi, sinó que em cal ajuda per convèncer-lo de pujar el graó.

Tampoc he parlat mai, ara me n’adono, del Flok, el petaner que ens fa companyia des de fa 11 anys i que ara mateix borda sota la meva cadira (estic escrivint a la galeria, prenent la fresca) perquè no li fan cap gràcia els petards que tiren el fills dels veïns. Suposo que quan les coses rutllen no et rosega la necessitat de compartir els pensaments com quan estàs patint per un amic. Jo vaig patir pel Whisky, per la seva coixesa, que el va mantenir mesos aturat al box, per recuperar-se després parcialment i acabar recaient definitivament. I, en canvi, si tingués el talent per a fer-ho, segurament el temps que ara passo amb el Neptuno, hauria de donar peu a escrits molt més engrescadors.  Hauria de començar per ser capaç de parlar de la seva bellesa, de la seva capa torda que s’esclarissa per l’esquena i s’enfosqueix potes avall, de les seves espectaculars crineres, llargues i espesses que em donen una feinada trenant-les, rentant-les i pentinant-les, i de la seva inqüestionable noblesa, que el manté serè i concentrat a la pista de doma, sempre amatent a fer l’exercici que li demanes.

Neptuno_abril15
El Neptuno i jo, treballant a la pista de doma

Tot i ser un cavall enter, quan és al quadrilong no el distreuen ni altres cavalls ni eugues (el que no treu que no el pugui espantar un cop sobtat, un cotxe que arrenca o frena sorollosament al costat de la pista, o uns marrecs jugant a la pilota). De fet, el que sempre tinc ganes d’escriure és que la màgia de l’equitació és percebre la inquietud del teu cavall abans que s’inquieti, reaccionar al seu ensurt quasi abans que el tingui, i que el teu animal senti que, cavalcant-lo tu, no ha de témer res. La màgia de l’equitació és que és un joc de mútua confiança.

A mi m’agrada la doma més que qualsevol altra disciplina —saltar és divertit, però a partir de certes alçades, em fa por, ho reconec— perquè no competeixes amb ningú més que amb tu mateix. Fins i tot als concursos, als genets els amoïna quasi bé més la puntuació aconseguida que la posició en la classificació final, perquè és un esport de perfeccionament i per bo que siguis, per bo que sigui el teu cavall, sempre es pot fer una mica millor: la posició més justa, el pas més cadenciós, el moviment més elegant…

Sovint penso que m’hagués agradat viure en un temps i un lloc on totes les persones es desplacessin a cavall —fa de mal dir quina, perquè quan  no n’han estat excloses les dones, n’han estat exclosos els pobres— perquè pots conèixer com és algú per la relació que estableix amb la seva muntura. Muntar és una tècnica que pot aprendre qualsevol, connectar amb els cavalls ja és una altra cosa. Hi ha qui no ho aconsegueix mai.

IMG_2621
El Flok, vida de gos

Escric mentre el gos m’eixorda. I encara falten dos dies per Sant Joan! El miro estirar el coll i udolar als coets. El veig córrer febril, anant i venint, de dins de la casa cap a la galeria i altre cop cap a dins, com amagant-se per por i defensant la família d’aquesta estranya amenaça en forma de retrunys i xiulets, i penso en Flush, el gos de la poetessa Elisabeth Barret de qui Virgina Wolf va escriure la biografia, i a través d’ella va descriure la vida de l’escriptora i la societat victoriana. Em pregunto si la biografia del Flok diria alguna cosa de mi o del meu temps, i em temo que no. No hi ha amors apassionats entre poetes ni viatges a Florència que distreguin la seva vida de gos, i no li he explicat res de Filadèlfia (ni a vosaltres tampoc; haurà de ser un altre dia).

Aniversari i lluna plena

La lluna il·lumina una nit que ja fa olor d’estiu però que encara bufa fresqueta. El meu aniversari anuncia que s’apropen les vacances i les nits mandroses, a mig camí entre el desig i la melangia. Gràcies a tots els que us heu recordat de mi i m’heu felicitat, gràcies als que m’heu dedicat un pensament alegre com el repic d’unes bitlles (i gràcies per guardar-vos-el, als que heu tingut un pensament dolent! 🙂 ).

En el jardí silenciós i solitari, el vent mou les fulles del arbres i escriu una cançó que parla de nosaltres.

Esquitxos de llum en la nit

Escric mirant com el perfil nevat de les muntanyes va enfosquint-se fins que tot és una massa negra, perfilada per la llunyana llum del sol que s’apaga i puntejada pels esquitxos daurats de les llums dels pobles que jeuen a la seva falda.

D’aquí a poca estona, la llum blanquinosa que dibuixa la carena s’apagarà del tot i el blau grisós del cel esdevindrà negre i s’omplirà dels esquitxos argentats dels estels.

Les llums que titil·legen davant meu em fan pensar en l’esperit de les festes que ja s’acaben. Un temps que sempre se’m fa estrany, en precari equilibri entre un consumisme desbocat i la mística de l’amor fratern, el retrobament i la solidaritat.

La societat (i l’economia) en què vivim ens impulsen a gastar amb un grau més o menys gran de desmesura, però sentim la necessitat real de compartir, de celebrar la vida amb els que ens són propers —familiars i amics— perquè necessitem sentir-nos part d’alguna cosa més gran que nosaltres, de ser part d’una comunitat.

Pensava que aquests dies a la muntanya (Pallars, com no?) escriuria molt, però en realitat els dies se’m fan molt curts entre la neu (amb alguna que altra aterrissada, perquè sóc una esquiadora penosa, però que es diverteix prou), els desplaçaments logístics i turístics, i la intendència (que amb dos adolescents, sempre li toca a la mare). M’he dedicat més a la lectura i a meditar sobre alguns projectes de futur que tinc entre mans.

2015 se’m presenta davant com un temps de canvis. Els diaris van plens dels que alguns ens prometen. Uns planegen culminar el procés fa temps iniciat; d’altres, amb un “look” que recorda les esquerres universitàries que van fer la transició, parlen de regenerar un sistema polític ineficaç, socialment injust i, ben sovint, corrupte —però els flaqueja el discurs en temes complexos, com l’estructura de l’Estat. Jo, tanmateix, pensava en canvis més personals, encara per acabar de definir, però que afectaran la meva quotidianitat.

Les idees titil·legen davant meu com les llums del poblet pirinenc. Material per a properes entrades.