Des de Washington DC

Dinant enfront de l’Spy Museum, F Street amb la 9, aquest migdia veia passar la diversitat fascinant d’aquest país, i pensava en el caràcter d’una nació que té l’honestedat i la veritat com a llei i la confiança com a valor troncal. Aquí ningú et demana el carnet quan pagues amb targeta. Assumeixen que dius la veritat i prou. Com l’amic Xavier, jo també crec que aquest país té moltes coses bones de les que hauríem d’aprendre. Demà més.

Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré

Lluna màgica

Conduint a 120 km/hora no es pot observar la lluna. Per això he hagut d’alentir la marxa, perquè la lluna se m’ha aparegut, enorme, màgica, minvant, al tombar un revolt, com una nena amb el serrell caigut sobre els ulls, a qui semblava que podies acaronar el rostre només allargant la mà. A la ràdio sonava una suite per a flauta de Teleman i, en mig la fosca, sense cap altre cotxe a prop, només es veia la lluna i, a sota, els llums d’una urbanització que semblaven ara un estol de cuques de llum suspeses en l’aire, adés el reflex daurat de la lluna sobre l’aigua soma d’un bassal gegantí. M’he quedat encantada, i el cotxe anava cada cop més lent, perquè m’havia oblidat del meu destí… fins que un parell de fars, i el cansament, m’han tret de l’encanteri.

La lluna m’ha acompanyat fins a Pamplona, on aquests dies es celebra BioSpain, fira de referència de la biotecnologia espanyola (i catalana, que catalanes són el 20% de les empreses participants). Nosaltres (Biocat), aquí, estem promovent debats a l’entorn de la nanotecnologia i el mercat borsari alternatiu (BAM).

Demà explico que hi ha d’interessant.

De Chicago al capgròs

Increïble!! Aquesta tarda m’han dit que sóc candidata a convertir-me en Capgròs de l’Any, un honor si més no estrany, perquè no deixa de ser un reconeixement públic en l’àmbit de la nostra ciutat, ja que són els ciutadans i les ciutadanes els que et voten, però que acaba convertint-se, si ets elegida, en una escultura burleta, una aproximació caricaturesca a la teva imatge. Estic contenta perquè, si més no, permetrà visibilitzar Amics de les Arts i Joventuts Musicals, que ja ens convé, perquè seguim en lluita per poder quedar-nos als nostres locals en unes condicions dignes i acceptables, mentre els propietaris ens donen a triar entre uns nous lloguers desorbitats o anular el contracter vigent per via judicial. I seguim en campanya per captar nous socis que garanteixin el nostre futur com a entitat.
Mentrestant, recupero records i idees del viatge a Chicago de la setmana passada. Em disculpo amb els que heu rebut un missatge estrany d’una llista de distribució que no deixa accedir a l’article. Crec que ja ho he resolt i que ara ho podreu llegir bé. Em vaig quedar parlant (millor dit, escrivint sense accents) de De Kooning i de Pollock. A l’Art Institute em vaig perdre (perquè el vaig visitar amb massa poc temps i vaig haver de triar) el magnífic Picasso de l’època blava que té a la seva col·lecció, L’habitació de Van Gogh i L’Ascenció  d’El Greco, però a part del genial Nighthawks de Hopper també hi vaig veure el singular American Gothic, de Grant Wood, el gran retrat del puritanisme rural que rau en l’ànima d’aquest gran país que és Estats Units. Moltes coses tenen allà unes dimensions que són difícils d’assimilar amb els patrons europeus. Chicago n’és ple d’exemples, amb els seus impressionants gratacels, les seves avingudes amplíssimes, ciutat estesa a la riba d’un immens llac que constantment et fa pensar en el mar, amb el seu port d’aires decimonònics.
Jo he viatjat per l’Àfrica i les planures immenses de Tanzània resulten impressionants per la seva extensió, els seus colors, la seva natura salvatge. A Chicago t’impacta justament el contrari: la vastitud del treball de la mà humana, aquesta trama urbana inavastable per la mirada quan t’enfiles a l’observatori de la planta 94 del John Hancock Center, per exemple, la succesió de torres de 250, 300, 350 metres de vidre i metall, de marbre, de pedra… que s’estenen a la riba del riu, competint en alçada però també en l’originalitat del disseny, en l’estilització de les formes, en el joc de colors i materials…
Segurament no dic res que no hagin dit d’altres abans, sorpresos com jo que Chicago sigui alhora monumental i acollidora; una urbs d’arquitectura gegantina on ve de gust passejar pels carrers, aquí i allà colorejats per les bigarrades tulipes grogues, fucsies, vermelles, morades; on no et sap greu perdre’t una estona entre les platges del llac i les cases victorianes de North State Parkway; on hi ha bon jazz i divertits garitos de blues…
Un altre dia parlaré de Matisse.
… 

Chicago

Vaig començar a escriure aquestes ratlles mentre volava sobre l’Atlàntic en direcció a Chicago i el meu pensament va quedar atrapat en una reflexió sobre la percepció: “Avanço enrere en el temps (hem sortit a les 12 del migdia de Madrid, però encara no és aquesta hora a Chicago, tot i que portem quasi cinc hores volant) mentre avanço endavant en l’espai. Una estranya paradoxa que, com l’anècdota literària amb què Verne va resoldre l’aventura de Finnegas Fog, qüestiona les nostres percepcions.”

Tenim la percepció que el temps corre, i que nosaltres estem sòlidament assentats sobre la nostra vida, perquè vivim arrapats a una nau que navega en permanent moviment per l’univers. Però si fóssim capaços de construir un vehicle que es mogués exactament a la mateixa velocitat que la Terra però en sentit contrari, de sobte podríem tenir la sensació que el temps solar s’ha aturat, que ens hem quedat atrapats en un punt del dia (les 9 del matí, o les 11, o les 5 de la tarda)…

…perque ens quedariem aturats en una hora concreta de la llum solar [des d’aqui esric sense accents, en un teclat america].

No se si, en realitat, un efecte aixi seria possible. Aquest pensament va quedar aturat fa una setmana, quan vaig arribar a Chicago i no he estat capac de trobar un moment de tranquil.litat per continuar-la. Chicago es una ciutat intensa i que en les poques estones que una convencio internacional et deixa lliures ofereix tantes coses per fer que resulta dificil guardar estones per escriure. Nomes passejar entre els grans gratacels i pujar als miradors mes espectaculars (la Willis Tower, la John Hanckock Tower…) ja t’atrapa, el Millenium (amb l’auditori de Ghery, amb la Crown Fountain de Jaume Plensa, amb The Bean d’Anish Kapoor…), l’Art Institute of Chicago… t’hi podries passar dies i dies, visitant i revisitant les col.leccions d’art asiatic, d’art america… el conegudissim Nighthawks de Hopper, les flors de Georgia O’Keeffe… Nosaltres vam optar per l’ala contemporania (un edifici dissenyat per Renzo Piano) amb molts artistes americans a qui no coneixia, pero tambe De Kooning, Pollock…

(continuara)

Píndoles

Heu llegit mai el prospecte d’una capsa de diclofenac? S’hi consignen prop de 80 malalties que poden produir-se com efecte secundari per prendre aquest medicament, malures que van des de l’estrenyiment i els malsons fins a l’hepatitis o la insuficiència cardiaca, passant per sìndromes poc conegudes com la d’Stevens-Johnson i la de Lyell, que són estranyes malaties de la pell. Sí, és cert també que el gruix d’aquestes malalties (fins a 54 de les esmentades al prospecte) només amenaça un 0,001 per cent del que prenen aquesta medicina, però l’advertiment no deixa de generar certa inquietud. I, tanmateix, a mi és l’única cosa que m’alleuja el dolor crònic dels meus colzes i, pel que tinc entès, és un dels antiinflamatoris més efectius que hi ha actualment.

M’he semblat la perfecta metàfora de la política. Aquesta també té efectes secundaris negatius, que afecten segurament un percentatge de ciutadans i ciutadanes superior al que acaba tenint mal d’estomac per culpa del diclofenac, però, d’altra banda, la política és l’única eina que tenim per a resoldre els problemes i necessitats que forçosament genera la convivència en societats cada cop més complexes.

D’un escepticisme total he acabat passant, amb el temps, a una gran fe en la política, en l’impacte positiu que té una tasca terriblement feixuga, a voltes avorrida, i que no fan sempre els més brillants, però absolutament necessària, com és convertir en llei un pacte entre persones que representen postures divergents. La llei ens dóna, quan és justa i consensuada, un terreny comú sobre el qual construir la convivència i, malgrat les seves imperfeccions i les del sistema judicial que l’ha de fer complir, una eina per canviar les coses.

Vivim una cultura social de la satisfacció immediata, del vini, vidi, vinci posat a les mans de cada ciutadà o ciutadana, i això casa malament amb la idea de l’esforç i de la construcció a llarg termini. Però malgrat els guionistes de Hollywood i els de Mediapro o TV3 (tot i que a la TV ho tenen més clar, perquè és rendible allargar les sèries), les revolucions i els grans canvis no es fan en el parell d’hores que dura una pel·lícula. A l’Obama li ha costat més mesos dels que suposava aprovar una nova legislació sobre l’assistència sanitària als EUA que és molt diferent i força més ligth que el que pretenia inicialment. I, a més, estic segura que només ha pogut aconseguir-ho perquè dos presidents, Bill Clinton i Jimmy Carter, van fracassar abans d’ell en l’intent de tirar endavant aquesta reforma, perquè aquestes lluites perdudes han generat moviments d’opinió i han generat la conscienciació de moltes persones i és aquest canvi de consciència el que ha permès el canvi, que tot i imperfecte és la primera pedra d’un sistema més just per milers de persones.

En política, les guerres justes són positives fins i tot quan es perden, perquè ens porten al debat i a la movilització dels passius. Per això és tan important no delegar la responsabilitat en uns professionals desafectes i ambiciosos, sinó exigir amb les eines que tenim (el vot i la crítica, la movilització i els mitjans) dedicació i coherència, eficiència i valors.

De vegades, els escàndols de corrupció (massa freqüents i sovint jutjats amb massa condescendència per la societat: “ja se sap”) ens poden fer pensar que molts són a la política per enriquir-se. Però vull pensar que hi ha més gent activa políticament que s’assembla a la candidata a estudiant de polítiques en una universitat estrangera que per sol·licitar la seva plaça al campus triat escrivia alguna cosa així com que en el món canviant que vivim actualment no hi ha cam aspecte de l’existència humana que no estigui tocat per la política i que una es pot quedar a casa, mirant la TV o llegint el diari, veient-les passar o fer alguna cosa, aportar el seu gra de sorra, per canviar-les. Aquesta estudiant vol dedicar-se a la política per canviar el món. Jo vull pensar que tots els que s’hi dediquen ja tenen objectius tan elevats com els d’aquesta noia.