Categoria: Cultura

Salvador Alavedra: art, compromís i generositat 

Aquesta setmana ens ha deixat el Salvador Alavedra i estic segura que totes les persones que estimem Terrassa i la cultura hem experimentat, en rebre la notícia, un intens sentiment de pèrdua. Tot i que l’edat feia uns anys que el mantenia més allunyat de la vida pública —no pas absent, en absolut—, el Salvador era un referent que ens acompanyava i que ens il·luminava el camí. Ell va ser tot el que es pot ser en la cultura: un artista, creador brillant d’un estil propi, profundament personal; un gestor, en diversos càrrecs de responsabilitat, a la Junta de Museus de Terrassa o al capdavant d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, entre d’altres; un investigador, compromès en la recerca i recuperació del nostre patrimoni; i un mecenes, dotat d’una generositat sense parió a casa nostra.

Com a artista, el Salvador va escollir expressar-se a través del dibuix que, com escrivia fa pocs dies Ramon Casanelles (Salvador Alavedra i Invers, terrassenc i dibuixant), va ser “una de les dues o tres conviccions de la seva llarga vida”. Era un dibuixant subtil, de traç ràpid que maldava per capturar la màgia del moment efímer, sovint submergit en l’emoció inaprehensible de la música, de l’expressió intensa i fugaç d’un cantant d’òpera o d’un jazzman. Casanelles, observador proper del procés creatiu del Salvador, explica bé la dialèctica entre la línia i el temps, de l’anar i venir entre el primer traç i el dibuix revisitat.

SAlavedra 001
Salvador Alavedra (dret) en un acte de lliurament de premis de la Biennal de Pintura Ciutat de Terrassa.

Salvador Alavedra va ser un dels presidents d’Amics de les Arts amb el mandat més breu: només dos anys, de gener de 1970 a gener de 1972. I tanmateix va deixar una marca inesborrable en la memòria sentimental de l’entitat, una petjada profunda que parlava del rigor, la generositat i la capacitat de diàleg del president Salvador Alavedra, i que va ser un model per tots els que després hem ocupat aquest càrrec. Moltes coses van passar en aquells dos anys: es va inaugurar la històrica  Jazz Cava del carrer Sant Quirze —de la que ell va ser generós patrocinador—; el grup Shunk, dirigit per Pau Monterde i nascut al Social, va incorporar-se a Amics de les Arts per conviure amb el Sis x Set dirigit per Feliu Formosa —grups que al cap de pocs anys es van fusionar en la formació El Globus—; el 1971 es van iniciar també les converses perquè el Cor Montserrat s’integrés als Amics. El Cor, llavors dirigit per Joan Casals i encara avui actiu a l’entitat, va incorporar-se als Amics el 1972, ja sota la presidència de Manel Junyent; malauradament, ni les bones arts d’en Salvador Alavedra van aconseguir evitar que la Coral Santa Cecília, dirigida per Josep Freixas, trobés insostenible la convivència amb una altra formació coral i decidís abandonar l’entitat.

El Salvador sentia un profund afecte per l’entitat que va presidir. Un afecte que havia nascut en la seva primera joventut —s’havia fet soci el 1935, amb només 16 anys— i que l’havia mantingut sempre lligat a les seves diverses activitats. Ja el 1965, bastant abans de convertir-se en president, va salvar in extremis la celebració de la Biennal de Pintura Ciutat de Terrassa tot fent-se càrrec de la dotació del primer premi.

El 2003, quan va saber que un petit grup de socis havíem començat a treballar en la història dels Amics,  em va fer arribar el que ell mateix va anomenar Guió per ajudar modestament a entendre què és, i què ha estat l’entitat A. de les A. i JJ. MM. a Terrassa en el curs dels anys. Són 17 folis pulcrament mecanografiats que encara conservo i que a cada pàgina tracten algun del més diversos aspectes que es puguin pensar: les dependències, els veïns, el saló del cafè, la sala d’exposicions, el saló d’actes, els pisos i les golfes, actuacions religioses, els horaris de la tertúlia… I així fins arribar a la pàgina que més m’agrada: “Alguns volguts excèntrics de l’entitat”, on cita el Pickman, l’Antonet, en Tarzan, en Garriga, en Ramon Roig (la voz de oro), en Cap de Sucó, en Quimet Montero, en Bultà, però també esdeveniments i peculiaritats de la vida social: la cafetera sonora, els campionats de “Tuti”, la cacera del mussol, el concurs de frases amb destí al rellotge de sol, la juguesca d’anar a la lluna, les conferències de socis per als socis, el piano de cafè, el llibre VERD. És just un inventari —com la llista d’objectes preciosos trobats en un jaciment arqueològic—, però em va ser utilíssim per a la feina que empreníem. Algunes de les històries esmentades les vaig poder documentar en el segon volum de la història dels Amics —Per amor a l’art. 75 anys d’història cultural a Terrassa. Volum 2 (1940-1976)—, d’altres confesso que encara segueixen sent un misteri que no he pogut aclarir.

Ell va escriure una part important de la història de l’entitat a través de llibres com Cartes a Anna. 100 dibuixos (1972) o Gargots i mala lletra (1977), creat amb el seu amic Manel Junyent, de qui el Salvador va prologar Del cap i del cor (1986), un anecdotari de la vida dels amics fet de poesies i narracions curtes. Però com autor, Salvador Alavedra ha fet també una aportació impagable al coneixement del patrimoni arqueològic i artístic de terrassa, amb mitja dotzena de llibres —com Les Ares d’altar de Sant Pere de Terrassa-Ègara (1979), El Retaule barroc de Joan Monpeó, a Terrassa (1995), o El Projecte Isaïes: estudi de l’altar retaule de l’església parroquial del Sant Esperit i Sant Pere de Terrassa (2000), entre d’altres—, a més d’una vintena llarga d’articles sobre diversos temes patrimonials, des de la seva tasca com a responsable de les excavacions realitzades en els anys 50 en la necròpolis romana del carrer de la Font Vella fins a estudis de peces singulars, com les ares d’altar de Sant Feliu del Racó o de Sant Martí de Mura o el retaule de Sant Sebastià de la parròquia de Sant Pere de Terrassa. La seva bibliografia, acuradament recollida a la base de dades de la UAB, ens mostra també les nombroses col·laboracions que va fer en obres alienes i col·lectives.

Al llarg d’aquestes ratlles de sentit homenatge crec que ha quedat ben palesa la generositat del Salvador, una generositat que, n’estic segura, era fruit del seu amor per Terrassa i la seva gent. Una amor que ja només podem tornar-li fent que la seva figura sigui recordada i valorada com mereix. Fins sempre, Salvador.

El bé i el mal

Em rellegeixo una entrada de fa algunes setmanes, L’ànima esquarterada, i m’adono que parlava de la literatura com una forma d’exploració, però només de la “matèria fosca” de la humanitat, quan en realitat hi ha tant a descobrir sobre el bé com sobre el mal. De fet, la història de la literatura ha dedicat moltes pàgines a revelar la bondat amagada, la rectitud moral que es troba darrere de gests aparentment incorrectes, la capacitat de sacrifici d’individus suposadament misantrops i  egoistes. La majoria d’herois i antiherois moderns tenen aquesta qualitat ambigua de ser, en el fons, una persona diferent a la que aparenten.

Com em va fer notar un amic ja fa temps, en això dels herois l’estil americà i l’europeu són diametralment oposats. Aquí som hereus d’una llarga tradició classista, que troba els seus herois en els bressols de la casta aristocràtica, tot i que sovint les pobres criatures puguin haver caigut en desgràcia i haver après durament que entre els arreplegats sense nissaga també hi ha valents i bona gent. Del mite de Robin Hood a l’Aragorn d’El senyor dels anells, trobem prínceps i nobles desposseïts que fan gala de l’honor dels cavallers i de la vivesa dels supervivents; en el mateix camí se situa el gentilhome Alonso Quijano, Don Quixot, de noble llinatge, escassos recursos però alts esperits, amb què Cervantes ens ensenya com ens fascina el gest grandiloqüent de l’heroi, fins i tot quan és absurd i inútil, i només aconsegueix arrencar les rialles o la commiseració d’un antiheroi panxut.

Al bàndol dels anti-herois, el vividor Julien Sorel (El roig i el negre) cau precisament intentant ascendir a aquella classe a la que pertany la nissaga dels herois. Al seu torn, el Pijoaparte acaba a la presó perquè com les papallones nocturnes es crema les ales acostant-se massa a la llum d’una Teresa que s’escapa de la seva acomodatícia vida burgesa per jugar a ser progre i desinhibida, però que acaba tornant a la protecció de la família i la classe, i recordant com un mal acudit la seva relació amb el murcià del Carmel.

Aquest home que vol però no pot canviar de classe i l’heroi aparentment humil, però que en realitat porta la sang dels déus o dels reis, són netament europeus. L’heroi americà és, en canvi —sobretot en el cinema i la cultura popular—, l’home normal, discret, sovint invisible, capaç de superar les seves pròpies limitacions i les de l’entorn per a fer, impensadament, coses extraordinàries. És el periodista discret que amaga a Superman o el mil·lionari banal que oculta a Batman, però també el soldat ras, el camperol, el pare que un dia, empès per les circumstàncies, demostra una força i un valor que ignorava que tenia. 

Espanya compta amb una galeria d’herois certament peculiar: el pigall que enganya al cec (Lazarillo); la Celestina que viu de la ingenuïtat de les donzelles enamorades; el Buscón, que sobreviu aplicant com a fórmula de vida les mateixes males arts de les que és víctima. La intenció dels autors és la crítica social; el missatge subliminal és “aquí qui no corre, vola; guarda’t les bones intencions per a una altra vida: no hi ha lloc ni per als herois ni per a les bones persones”. És a dir, d’una gran elevació moral (!!). 

De vegades, em dóna la sensació que aquestes diferències entre els mites americans —sens dubte un pèl ingenus— i els europeus marquen també la manera de fer política al vell continent i als EUA. Sempre tinc la impressió que els polítics europeus estan més lluny de la gent que els americans i que les seves formes —des del protocol a l’opacitat dels mecanismes de decisió— tenen un punt d’aristocràtic despotisme il·lustrat.

Aquí a casa nostra la cosa encara em sembla pitjor, i molts dels que fan política, sigui quin sigui el seu origen social, tracten a la gent amb la displicència, o l’autoritarisme, del petimetre cortesà. El populisme d’alguns —concentrat en els períodes electorals—  és, ben sovint, una concessió —quan no una estratagema— no exempta de paternalisme. El càrrec va per davant de la persona i el poder s’exerceix marcant distàncies, amb poca transparència i massa pactes secrets. Ningú se sent obligat moralment a plegar si falla i ni es rendeixen comptes ni es demanen —el que és francament pitjor. Vaja, com si tots fossin aristòcrates tocats per una llum divina.

I no és que pensi que als EUA la política és neta i transparent —l’existència de “dinasties” com els Kennedy o els Bush és ben mala senyal—, però en general em dóna la impressió que en el món anglosaxó hi ha més rigorositat a l’hora d’exigir dels càrrecs públics que tinguin una actitud exemplar, fins i tot en les formes, que demostrin de forma fefaent que són “els millors entre nosaltres”, com comentava en una altra entrada (Corrupció). M’adono que els exemples que se m’acudeixen són tots britànics: l’Ed Miliband dimitint com a cap del Laborisme després d’una estrepitosa caiguda electoral —just com els polítics espanyols!!—; el científic Tim Hunt, Nobel de Medicina 2001, deixant tots els seus càrrecs i retornant un premi a causa d’uns desafortunats comentaris masclistes (vaja, igual que aquell portaveu del Govern espanyol que ens va fer tan feliços el 1996 assegurant que “si la Constitución fuera mujer, se vestiría de largo, y si fuera hombre, iría a votar”, el recordeu?). Aquí no dimiteix ni l’apuntador!!! El que pugui pensar o sentir la gent tant és: el polític nostrat, com l’aristòcrata il·lustrat, ho és per designi diví i està per sobre del bé i del mal. 

Fogueres

Fa quasi 50 anys, jo vivia en un carrer sense asfaltar, en el que la pluja excavava rierols de fang, que desbancaven per sota la vorera i la deixaven flotant en l’aire; rierols que es convertien en profundes cicatrius quan el sol ressecava la terra grogosa.

No devia tenir jo més de 6 o 7 anys quan les màquines grogues, gegantines, van cobrir la nostra riera particular de quitrà negre, fumejant i pudent. Però la urbanització del barri es feia  a pedaços, i aquí i allà hi havia ferides obertes de terra, fangosa o polsegosa segons l’època de l’any, i marges d’herbots ressecs on hi hagués hagut d’haver vorades de granit.

Els patis i galeries de les cases del meu carrer es tocaven amb els patis i galeries de les cases del carrer del darrera. Però dir-ne carrer era un eufemisme, perquè davant d’aquelles cases s’estenia un gran camp sense desbastar de la mida de quatre illes de l’Eixample. Ni voreres ni pedres de límit per marcar els futurs carrers; només hi ha havia un camí ondulant que et portava a l’escola pública del barri i als carrers asfaltats de les fàbriques que marcaven la frontera amb el centre de la ciutat; un camí i la carcassa abandonada d’un vell cotxe que igual podia ser castell que tanc o diligència.

Entre el camí i els portals dels veïns, apilàvem fustes velles durant una setmana: la cadira coixa; la calaixera rosegada pel corc; caixes de fruita, d’una fullola tan fina que era fàcil esqueixar-la amb un cop involuntari; cistells que havien perdut el fons o les nanses; marcs atrotinats… La canalla portàvem a la pila les andròmines de casa i ajudàvem a carretejar les dels veïns més grans. Sempre hi havia algun adult que es feia càrrec d’apilar els trastos amb una certa gràcia, el mateix, segurament, que s’encarregava d’encendre la pira arribat el moment.

M’agradava ballar i córrer al voltant del foc. Des de la galeria de casa veia el reflex de les flames acabades de néixer i cridava a ma mare que s’afanyés, que ens afanyéssim, abans no s’hagués consumit tot. Sortia de casa amb un tros de coca a la mà i, arribats davant la gran foguera, veia els grans passar-se el porró, i uns quants ganàpies llençar piules i algun tro escadusser. Els petards em feien por, i la meva germana, sempre més coratjosa que no pas jo, era encara massa petita per a reivindicar un rol en la nit màgica del solstici d’estiu. Però no n’hi havia gaires, llavors, de petards. Per a nosaltres, per a molta gent del barri, resultaven un luxe massa onerós.

Moltes nits de Sant Joan recordo aquella foguera gegantina i el sentiment de purificació, de neteja, de renaixement, que el foc et transmetia mentre reduïa a brases allò més vell, allò inservible. Ara em costaria trobar una foguera prop de casa, però també em seria difícil trobar andròmines de fusta per a fer-la cremar. Potser per això, perquè no hi ha gaire fogueres, hi ha aquest desfici de petards, que dura des de fa hores. En el nostre món d’ordre, on ens protegim de la incertesa amb protocols i metodologies, necessitem, de tant en tant, cremar-ho tot. Senys i rauxa, diuen.

Temps de solstici, temps de neteja i de canvis. Miro fascinada les brases que titil·len en la imatge del meu record i espero pacient a veure caure l’estructura incandescent ja convertida en cendra. Penso en tot el que crema al meu voltant i m’adono que hi ha més coses que potser hauran d’anar a la foguera. Tanco els ulls i imagino que allargo la mà i trobo la teva, i que junts donem un gran, gran salt, per sobre de les flames.

 

 

Amics

IMG_2550
El Whisky a la seva casa d’Alcanó

He parlat molt en aquestes pàgines del Whisky, el cavall que vaig tenir des de finals de 2011 i fins al maig de l’any passat, quan vaig donar-lo a ARRE Cavalls, l’Associació per a la Recuperació i Rehabilitació d’Equins, ara situada a Alcanó, a 10 minuts de Lleida, on l’Eva fa una feina genial per donar una vida digna als animals que acull.

He parlat molt poc, en canvi, del Neptuno, el cavall que tinc ara, un espanyol preciós, noble i viu, l’únic defecte del qual és que es resisteix a entrar a la dutxa. Treballo per doblegar la seva resistència temptant-lo amb pastanagues, però encara no me n’he sortit. Això no vol dir que no el dutxi, sinó que em cal ajuda per convèncer-lo de pujar el graó.

Tampoc he parlat mai, ara me n’adono, del Flok, el petaner que ens fa companyia des de fa 11 anys i que ara mateix borda sota la meva cadira (estic escrivint a la galeria, prenent la fresca) perquè no li fan cap gràcia els petards que tiren el fills dels veïns. Suposo que quan les coses rutllen no et rosega la necessitat de compartir els pensaments com quan estàs patint per un amic. Jo vaig patir pel Whisky, per la seva coixesa, que el va mantenir mesos aturat al box, per recuperar-se després parcialment i acabar recaient definitivament. I, en canvi, si tingués el talent per a fer-ho, segurament el temps que ara passo amb el Neptuno, hauria de donar peu a escrits molt més engrescadors.  Hauria de començar per ser capaç de parlar de la seva bellesa, de la seva capa torda que s’esclarissa per l’esquena i s’enfosqueix potes avall, de les seves espectaculars crineres, llargues i espesses que em donen una feinada trenant-les, rentant-les i pentinant-les, i de la seva inqüestionable noblesa, que el manté serè i concentrat a la pista de doma, sempre amatent a fer l’exercici que li demanes.

Neptuno_abril15
El Neptuno i jo, treballant a la pista de doma

Tot i ser un cavall enter, quan és al quadrilong no el distreuen ni altres cavalls ni eugues (el que no treu que no el pugui espantar un cop sobtat, un cotxe que arrenca o frena sorollosament al costat de la pista, o uns marrecs jugant a la pilota). De fet, el que sempre tinc ganes d’escriure és que la màgia de l’equitació és percebre la inquietud del teu cavall abans que s’inquieti, reaccionar al seu ensurt quasi abans que el tingui, i que el teu animal senti que, cavalcant-lo tu, no ha de témer res. La màgia de l’equitació és que és un joc de mútua confiança.

A mi m’agrada la doma més que qualsevol altra disciplina —saltar és divertit, però a partir de certes alçades, em fa por, ho reconec— perquè no competeixes amb ningú més que amb tu mateix. Fins i tot als concursos, als genets els amoïna quasi bé més la puntuació aconseguida que la posició en la classificació final, perquè és un esport de perfeccionament i per bo que siguis, per bo que sigui el teu cavall, sempre es pot fer una mica millor: la posició més justa, el pas més cadenciós, el moviment més elegant…

Sovint penso que m’hagués agradat viure en un temps i un lloc on totes les persones es desplacessin a cavall —fa de mal dir quina, perquè quan  no n’han estat excloses les dones, n’han estat exclosos els pobres— perquè pots conèixer com és algú per la relació que estableix amb la seva muntura. Muntar és una tècnica que pot aprendre qualsevol, connectar amb els cavalls ja és una altra cosa. Hi ha qui no ho aconsegueix mai.

IMG_2621
El Flok, vida de gos

Escric mentre el gos m’eixorda. I encara falten dos dies per Sant Joan! El miro estirar el coll i udolar als coets. El veig córrer febril, anant i venint, de dins de la casa cap a la galeria i altre cop cap a dins, com amagant-se per por i defensant la família d’aquesta estranya amenaça en forma de retrunys i xiulets, i penso en Flush, el gos de la poetessa Elisabeth Barret de qui Virgina Wolf va escriure la biografia, i a través d’ella va descriure la vida de l’escriptora i la societat victoriana. Em pregunto si la biografia del Flok diria alguna cosa de mi o del meu temps, i em temo que no. No hi ha amors apassionats entre poetes ni viatges a Florència que distreguin la seva vida de gos, i no li he explicat res de Filadèlfia (ni a vosaltres tampoc; haurà de ser un altre dia).

El mirall i la ploma

La ficció és ficció. Està feta d’esquinçalls de realitat, de coses viscudes, de coses observades, de coses explicades… relligades amb la imaginació i la poesia. L’únic que cal que sigui autèntic són les emocions, però, com deia en una entrada anterior (L’anima esquarterada), de vegades el que veiem en un text són els nostres propis sentiments reflectits en l’argent viu d’un bocí de mirall.

En aquest blog hi ha una mica de tot: bocins de la meva vida, reflexions sobre fets que em són estranys però m’emocionen, sentiments autèntics que he de dir en veu alta perquè no m’ofeguin i, escadusserament, com en l’entrada anterior, ficcions. Potser és la proximitat de Sant Jordi o potser és que hi ha coses que només pots dir amb una metàfora. Gràcies als que m’heu dit que us ha emocionat. Potser em decidiré a publicar-ne d’altres.