Categoria: Política

Somni transversal, política vertical

En aquest país hi ha moltes coses per canviar i molts problemes per solucionar. I això és així ara, que formem part d’un Estat desconsiderat i prepotent, que fa un repartiment injust dels recursos, que intenta imposar una ideologia conservadora per la via del decret i la manipulació i que menysprea qualsevol cultura que no sigui la seva visió rància i casposa de “lo español”, i ho serà demà —o demà-passat o algun dia més o menys llunyà— en una hipotètica república catalana.

Segurament ens cal una revolució per a construir una societat més solidària i equitativa, on no tinguin cabuda els corruptes —de fet o d’esperit—, on les grans corporacions no puguin enriquir-se amb sofisticades mentides tecnològiques mentre extorsionen els polítics amb l’amenaça de la deslocalització, on l’educació de qualitat i la salut siguin un dret efectiu per a tothom, amb una escola laica però respectuosa de veritat amb les creences de tots, on siguem capaços de garantir un desenvolupament sostenible, on l’augment del benestar no estigui renyit amb el respecte al medi ambient, amb una aposta decidida pel coneixement i la recerca per a resoldre els grans reptes socials que tenim plantejats.

Jo també vull aquest nou país, i crec que aquest país pot ser una Catalunya dotada dels instruments i els recursos d’un Estat sobirà, si som capaços de sumar prou voluntats. Però això vol dir comptar també amb els que no creuen en la revolució.

La política de partits és una construcció vertical, amb unes bases de militants i simpatitzants que tendeixen a ser homogènies dins d’uns estrats socials concrets, sobretot quan es tracta de partits minoritaris. Ja no es pot parlar de “partits de classe” (això és el que fa errar el tret a Iglesias, que coneix Catalunya per uns llibres d’història i economia que han envellit a les seves lleixes), però sí hi ha partits “de grup”, on la ideologia té unes bases sociològiques heretades o adoptades. Però el somni de la independència que avui compartim un 48% dels catalans no s’identifica amb un bloc ideològic concret, ni pot ser el patrimoni exclusiu d’un sol partit o de dos (i menys de qui només té el 8% dels vots). Per a ser factible i viable, la voluntat d’independència ha de travessar tot l’espectre polític, totes les edats, totes les classes, tots els gèneres… I per sumar voluntats que arribin a representar el 80% o el 90%  d’una societat cal pactar amb l’opositor (me n’estaré prou de dir l’enemic) i, si cal, investir-lo.

Òbviament estic parlant de la CUP i la seva necessitat de marcar el procés de constitució del nou govern català sorgit del 27-S amb gestos “de desobediència” que acontentin les seves bases i una clara resistència a acceptar el lideratge de Mas. Puc entendre que es busquin altres opcions dins de JxS, però aquestes són molt limitades, perquè estem parlant del futur del país i d’arrossegar al nou projecte a un 40% de la societat catalana. Per convèncer els indecisos i els renuents no em sembla que proposar el joc de les cadiretes sigui un discurs seriós. No estem parlant de dinamitzar el grup d’esplai o l’AMPA, sinó de la vida real, allà ons ens juguem els calers, la feina, l’educació, la imatge internacional, la classificació del deute… (que ens afecta a tots, no només a la banca).

Tots els partits tenen el dret —i l’obligació, que per això els han votat— de defensar les seves conviccions amb fermesa, però sense perdre de vista el pes real que tenen en la seva societat. Ser decisiu no fa més raonables les teves raons, ni fa més representativa la teva minoria. I si es tensa massa la corda, es freguen perillosament els límits del que la majoria pot acceptar i que tots necessitem. 

El silenci i Elionora (crònica sarda)

Estic escrivint en mig la fosca, aquí a Isola Rossa, sabent que tardaré uns dies a poder publicar aquesta entrada, desconnectada com estic de la xarxa, a la que només accedeixo accidentalment en algun bar. 

Avui dissabte (8/8) ha estat un dels dies més calorosos d’aquesta setmana que estem passant a la costa nord de Sardenya i la nit no és pas millor. Per això, m’he cobert literalment de repelent de mosquits i he sortit al porxo a buscar la fresca de la nit, confiant no ser devorada pels bitxos voladors que s’apleguen embogits al voltant del llum de la paret, on un dragó s’ha instal·lat còmodament a veure’ls venir i anar-los enxampant. 

Sento el crec-crec llunyà de les ales dures d’algun insecte que no sé identificar —crec que grills i cigarres canten més d’hora, al tombant de la tarda—, però al darrera hi ha un silenci dens, un silenci que és, alhora, reparador i aclaparador. Quan els insectes callen i s’aturen els sons llunyans que arriben des dels locals del port, el silenci ho engoleix tot i et fa sentir com si flotessis en un espai sense dimensions, en un temps aturat, sense principi ni final. 

Nit sense lluna, farcida d’estels. L’insecte de les ales dures ha reprès la seva serenata nocturna. De sobte, entre els estels, un llum intermitent travessa el cel a tota velocitat, mentre a mi m’arriba el so del seu motor. Gaudeixo de la fresca nocturna mentre recordo les platges que hem visitat aquests dies: de sorra fina i enganxosa, de sorra gruixuda i rosada, de còdols i roques… Aquesta illa té de tot, només movent-te d’una punta a l’altra del Golf d’Asinara, de Porto Torres a Santa Teresa de Gallura. També hem estat a La Maddalena i a l’Illa Caprera. I a la capital de la Costa Esmeralda, Porto Cervo, que ens va rebre amb els iots més luxosos de l’illa i una exposició, al mateix port, de Masserattis, que n’acompanyava una altra de Bugattis, joies i rellotges exclusius organitzada per Harrods. Els habitacles semblaven més atractius que els habitants visibles, però potser era encara massa d’hora. 

A Sardenya, la transparència de l’aigua impressiona, ja sigui entre les roques de Costa Paradiso o sobre la sorra blanca de les platges de La Maddalena, però el nombre de turistes és considerable, el que no fa les platges menys paradisíaques, però sí més incòmodes. Pegues de viatjar a l’agost! 

[…]

En qualsevol època val la pena visitar L’Alguer, una petita ciutat plena d’encant, amb els seus carrers estrets i empedrats que baixen cap a les muralles que voregen el mar, prop l’entrada del port. Tots els carrers tenen dos noms: un en català i un en italià que només eventualment és la traducció de l’anterior. En general, el nom en català diu una cosa i la versió italiana una altra de ben diferent. No vaig poder esbrinar quina tendeix a emprar la gent que viu a L’Alguer, però quan parles el català, en una botiga o a un restaurant, no tens gens la impressió que ningú t’entengui o que identifiquin la teva parla com alguna cosa propera. Tanmateix, amb tant de turisme costa saber si tens davant els locals o els sobrevinguts de qualsevol altre punt de l’illa o d’Itàlia. 

He escrit els darrers paràgrafs gaudint de la fresca de la tarda, a l’ombra d’una olivera borda. Faig un esforç per no endormiscada-me mentre miro les fulles agitades pel Mestral que bufa des de bon matí. La visita a L’Alguer i a Castelsardo va ser ahir, avui ha estat un dia més de sol que d’aigua, perquè les fortes onades i corrents han assenyalat amb bandera vermella les platges i després que unes quantes onades amb revolquessin per la sorra, he deixat córrer el bany. 

[…]

Al final em vaig endormiscar i vaig reviscolar-me per anar a prendre un capuccino al poble. Després va ploure i l’aigua va deslluir una mica el castell de focs que havien preparat a Isola Rossa, però vam dormir fresquets. Acabo l’entrada a l’Aeroport d’Òlbia, mirant de saber qui era Elionor d’Arborea, heroïna sarda nascuda a Molins de Rei, jutgessa d’Arborea quan l’illa estava dividida en quatre Giudicati, quatre territoris autònoms que se sentien independents —i actuaven com a tals—, quan de fet diversos regnes europeus els veien com a dominis seus, lligats per relacions de vassallatge. El pare d’Elionora, Marià IV d’Arborea, es va educar a Barcelona, a la cort d’Alfons IV, va participar a la coronació del fill d’aquest, Pere IV el Cerimoniós, i es va casar amb una noble catalana, Timbora de Rocabertí, però no es va considerar mai vasall dels reis catalans. Ell, igual que després la seva filla Elionora, es considerava estrictament un aliat de la Corona d’Aragó, a la qual van demanar ajut per a les seves lluites amb els altres Giudicati de l’illa.

He llegit sobre Elionora, perquè ella va viure uns anys al castell de Castelsardo, al giudicato de Luogudoro (nord-oest de Sardenya), després de casar-se amb un Dòria, família genovesa que controlava els territoris fronterers al nord d’Arborea (regió d’Oristano). Però el que fa interessant el personatge no són els seus orígens catalans, ni les seves ambicions polítiques i accions militars per unificar l’illa i mantenir-la independent dels regnes que se la disputaven, sinó que va promulgar un dels corpus legislatius més avançats de l’època (Carta de Logu, 1395), que entre d’altres coses resolia la majoria de conflictes mitjançant sancions econòmiques i defensava el dret a la propietat de les dones. 

Elionora va ser d’origen català una mica per casualitat, tot s’ha de dir, i va ser sarda fins al moll de l’os, però m’ha agradat descobrir-la en aquest viatge, com m’agrada sempre descobrir dones interessants. Apali, ja podem tornar a casa!!!

El bé i el mal

Em rellegeixo una entrada de fa algunes setmanes, L’ànima esquarterada, i m’adono que parlava de la literatura com una forma d’exploració, però només de la “matèria fosca” de la humanitat, quan en realitat hi ha tant a descobrir sobre el bé com sobre el mal. De fet, la història de la literatura ha dedicat moltes pàgines a revelar la bondat amagada, la rectitud moral que es troba darrere de gests aparentment incorrectes, la capacitat de sacrifici d’individus suposadament misantrops i  egoistes. La majoria d’herois i antiherois moderns tenen aquesta qualitat ambigua de ser, en el fons, una persona diferent a la que aparenten.

Com em va fer notar un amic ja fa temps, en això dels herois l’estil americà i l’europeu són diametralment oposats. Aquí som hereus d’una llarga tradició classista, que troba els seus herois en els bressols de la casta aristocràtica, tot i que sovint les pobres criatures puguin haver caigut en desgràcia i haver après durament que entre els arreplegats sense nissaga també hi ha valents i bona gent. Del mite de Robin Hood a l’Aragorn d’El senyor dels anells, trobem prínceps i nobles desposseïts que fan gala de l’honor dels cavallers i de la vivesa dels supervivents; en el mateix camí se situa el gentilhome Alonso Quijano, Don Quixot, de noble llinatge, escassos recursos però alts esperits, amb què Cervantes ens ensenya com ens fascina el gest grandiloqüent de l’heroi, fins i tot quan és absurd i inútil, i només aconsegueix arrencar les rialles o la commiseració d’un antiheroi panxut.

Al bàndol dels anti-herois, el vividor Julien Sorel (El roig i el negre) cau precisament intentant ascendir a aquella classe a la que pertany la nissaga dels herois. Al seu torn, el Pijoaparte acaba a la presó perquè com les papallones nocturnes es crema les ales acostant-se massa a la llum d’una Teresa que s’escapa de la seva acomodatícia vida burgesa per jugar a ser progre i desinhibida, però que acaba tornant a la protecció de la família i la classe, i recordant com un mal acudit la seva relació amb el murcià del Carmel.

Aquest home que vol però no pot canviar de classe i l’heroi aparentment humil, però que en realitat porta la sang dels déus o dels reis, són netament europeus. L’heroi americà és, en canvi —sobretot en el cinema i la cultura popular—, l’home normal, discret, sovint invisible, capaç de superar les seves pròpies limitacions i les de l’entorn per a fer, impensadament, coses extraordinàries. És el periodista discret que amaga a Superman o el mil·lionari banal que oculta a Batman, però també el soldat ras, el camperol, el pare que un dia, empès per les circumstàncies, demostra una força i un valor que ignorava que tenia. 

Espanya compta amb una galeria d’herois certament peculiar: el pigall que enganya al cec (Lazarillo); la Celestina que viu de la ingenuïtat de les donzelles enamorades; el Buscón, que sobreviu aplicant com a fórmula de vida les mateixes males arts de les que és víctima. La intenció dels autors és la crítica social; el missatge subliminal és “aquí qui no corre, vola; guarda’t les bones intencions per a una altra vida: no hi ha lloc ni per als herois ni per a les bones persones”. És a dir, d’una gran elevació moral (!!). 

De vegades, em dóna la sensació que aquestes diferències entre els mites americans —sens dubte un pèl ingenus— i els europeus marquen també la manera de fer política al vell continent i als EUA. Sempre tinc la impressió que els polítics europeus estan més lluny de la gent que els americans i que les seves formes —des del protocol a l’opacitat dels mecanismes de decisió— tenen un punt d’aristocràtic despotisme il·lustrat.

Aquí a casa nostra la cosa encara em sembla pitjor, i molts dels que fan política, sigui quin sigui el seu origen social, tracten a la gent amb la displicència, o l’autoritarisme, del petimetre cortesà. El populisme d’alguns —concentrat en els períodes electorals—  és, ben sovint, una concessió —quan no una estratagema— no exempta de paternalisme. El càrrec va per davant de la persona i el poder s’exerceix marcant distàncies, amb poca transparència i massa pactes secrets. Ningú se sent obligat moralment a plegar si falla i ni es rendeixen comptes ni es demanen —el que és francament pitjor. Vaja, com si tots fossin aristòcrates tocats per una llum divina.

I no és que pensi que als EUA la política és neta i transparent —l’existència de “dinasties” com els Kennedy o els Bush és ben mala senyal—, però en general em dóna la impressió que en el món anglosaxó hi ha més rigorositat a l’hora d’exigir dels càrrecs públics que tinguin una actitud exemplar, fins i tot en les formes, que demostrin de forma fefaent que són “els millors entre nosaltres”, com comentava en una altra entrada (Corrupció). M’adono que els exemples que se m’acudeixen són tots britànics: l’Ed Miliband dimitint com a cap del Laborisme després d’una estrepitosa caiguda electoral —just com els polítics espanyols!!—; el científic Tim Hunt, Nobel de Medicina 2001, deixant tots els seus càrrecs i retornant un premi a causa d’uns desafortunats comentaris masclistes (vaja, igual que aquell portaveu del Govern espanyol que ens va fer tan feliços el 1996 assegurant que “si la Constitución fuera mujer, se vestiría de largo, y si fuera hombre, iría a votar”, el recordeu?). Aquí no dimiteix ni l’apuntador!!! El que pugui pensar o sentir la gent tant és: el polític nostrat, com l’aristòcrata il·lustrat, ho és per designi diví i està per sobre del bé i del mal. 

Corrupció

Mentre llegeixo, entre sorpresa i espantada, les informacions que corren per les xarxes sobre la parcialitat de nomenaments i els mètodes censurables amb què han obtingut els seus llocs a les llistes alguns membres de les formacions polítiques que han convençut els votants amb la promesa de la regeneració democràtica, em llenço a una reflexió sobre la naturalesa de la corrupció.

Aquesta és la meva manera de fer front als sentiments de frustració i impotència que em causen aquestes notícies, segurament amplificades i emfasitzades per una premsa crítica, però no contestades de la manera que jo crec adient: amb demandes judicials, si les acusacions són falses, i amb gestos contundents de correcció (dimissions, cessaments, desautoritzacions explícites…), si són certes.

Les irregularitats de la vida política solen anar lligades a dues actituds diferents: d’una banda, tenim la cerca dels interessos personals, ja sigui vinculats a un enriquiment il·licit o a l’ambició de poder (hi ha qui enlloc d’acumular diners vol acumular “servents” i “deutors”); de l’altra banda, hi ha qui creu que la fi justifica qualsevol mitjà, i perd la raó pel fet de creure que tot és acceptable per a situar-se en posició de defensar-la.

La primera actitud va vinculada a l’egoïsme i a una desmesurada ambició personal; la segona denota una confusió o una manca total de pricipis ètics, sense els quals és paper mullat l’esperit democràtic que els afectats vindiquen. Perquè la democràcia és sobretot això: sometre la vida pública a uns principis ètics consensuats i acceptats per la majoria per evitar que la societat es regeixi per les normes dels vencedors en una lluita fratricida.

La base de la democràcia no és el vot, sinó el dret: les lleis que som capaços de fer per garantir el compliment dels principis ètics que hem consensuat. El vot és una eina perquè els ciutadans puguem participar, a través de la selecció dels millors representants, en l’elaboració de les normes de la nostra convivència. Resulta patètic que els que hem triat perquè pensàvem que eren els millors per a representar-nos, demostrin no tenir els principis que calen; resulta dolorós, quan no els hem votat, que els fets demostrin amargament que teníem raó en no fer-los confiança.

Què cal fer en aquest país per acabar d’una vegada per sempre amb el nepotisme i la corrupció? Per posar fi a les irregularitats, al tot s’hi val, al doble raser… ? Quan podrem tenir alguna cosa que s’assembli al govern dels millors, on pesi més el currículum professional que el llibre de família? On és la gent preparada i conscient, alhora, que fer política és estar al servei de la gent i no al servei del partit ni d’interessos espuris, col·lectius o personals?

Seguirem esperant, sense perdre l’esperança!

Chicken Caucus

Una de les coses que m’entusiasmava d’El ala oeste de la Casa Blanca eren aquells trossos de diàleg en què el cap de gabinet del president o la seva cap de premsa em feien entendre per què un plat de mongetes podia costar unes eleccions. Tot girava a l’entorn del valor simbòlic que la premsa, però sobretot els electors i els seus lobbies podien donar a un gest del President, que podia interpretar-se com un suport —o un menyspreu— als interessos i preocupacions de determinats col·lectius, potser no massa poderosos, però determinants en la complexa aritmètica de les eleccions en alguns estats de la Unió.

Vaig recordar-me’n quan fa uns quants de dies llegia al New York Times un article sobre la “frustració” que comparteixen els productors de pollastres de Delaware i Georgia, i els membres del Congrés d’EUA aplegats en l’anomenat “Chicken Caucus”, a causa de les barreres que Sud-Àfrica ha establert a la importació de pollastres nord-americans per tal de protegir els productors locals.

Se’m fa difícil d’imaginar que un grup de diputats espanyols o francesos es trobessin integrats en un potencial “Grup del Pollastre”, que s’imposés la missió de defensar els interessos comercials del gremi corresponent. Sempre he tingut la impressió que els polítics europeus han adoptat les formes d’exercici del poder de la vella aristocràcia —alguns fins i tot han casat la filla com si fossin el Reitó del País de Xauxa— i que les coses terrenals els queden una mica lluny.

Miris a la dreta o miris a l’esquerra, a Europa les negociacions sempre es fan darrera les pesades portes dels gabinets, atorgant a tots els temes —fins als més mundans— un aire de transcendència que sovint no mereixen. I no és que no es parli de pollastres —o de plàtans, soia, taronges o biomassa—, sinó que quan algun debat sura i es comenta més enllà de les opaques ponències tècniques, és perquè algú li ha posat l’etiqueta d’interès nacional i els partits es llencen andanades defensant posicions antagòniques sense que mai se sàpiga massa bé quin col·lectiu hi surt beneficiat i quin perjudicat. Això ha permès sovint que els partits a Espanya defensin “lo mismo y lo contrario” (mesures que a Catalunya es consideren inconstitucionals, però que s’accepten als estatuts d’altres comunitats; o guerres contra conglomerats mediàtics afins a un altre partit que es fomenten quan són afins al propi), però sobretot manté la política molt lluny de les preocupacions quotidianes de les persones.

I no és pas que el sistema americà em sembli ideal. Esgarrifa conèixer el contingut de l’informe que ha fet el Departament de Justícia dels EUA sobre Fergusosn (NYT: The Feds vs. Ferguson), la ciutat de Missouri tristament famosa per l’homicidi d’un jove negre desarmat a mans d’un policia blanc. Espanta veure l’arbitrarietat i la discriminació que han estat practicant de manera sistemàtica la policia i la justícia local, que s’han acarnissat especialment amb la població pobra i més vulnerable —casualment, majoritàriament negra; espanta veure la passivitat de la població —víctimes i abusadors— davant de la injustícia sistemàtica. Però els mals americans no fan que em molesti menys el desdeny de baronet petimetre amb què tants i tant polítics es miren els reptes que la societat té davant, més amoïnats per les intrigues de la cort (les confabulacions de passadís dels partits) que per bastir un projecte de societat culta, sanament ambiciosa i sostenible. Per ser franca, tampoc crec que arribi cap solució galdosa del cantó dels que imiten —anava a dir sense saber-ho, però segur que ho saben— les vel·leïtats populistes d’altres èpoques. Segur que cal trencar vells models i acabar amb les pràctiques de casta de la classe política, però el món és més complex que el guió d’un show televisiu en prime time.

Potser haureu trobat a faltar que no parli de “bastir una societat més justa”, però és que no accepto que la justícia sigui el màxim al que podem aspirar. Per mi és un mínim sense el qual mai es pot parlar de “societat culta, ambiciosa i sostenible”. Defenso el concepte d’ambició com a sinònim de voluntat de millora col·lectiva, com a orientació cap al progrés material i espiritual, i res d’això es pot aconseguir sense justícia. Però una societat més justa no és només un propòsit col·lectiu, una tasca dels legisladors i els governs: té a veure amb els valors de cadascun de nosaltres i amb la manera com assumim, fins a les últimes conseqüències, les nostres responsabilitats individuals; té a veure amb la humilitat i el compromís, que ens permet posar-nos al lloc de l’altre, entendre’l i col·laborar.

Saben els polítics posar-se al nostre lloc, igual que saben posar-se davant una càmera?