Categoria: Política

Aigues braves

Hi ha temporades en la nostra vida en les quals és difícil no tenir la sensació que baixes a tota velocitat per un torrent d’aigües braves. Tot passa molt de pressa i, a força de batzegades, tan violentes com involuntàries, acabes masegat, a més de mullat, t’hi posis com t’hi posis.

Deixar-se anar no és la solució: cal remar per anar redreçant el rumb i evitar les pedres grosses. Però en aquestes circumstàncies, són millors les canoes individuals que les zòdiacs amb una desena de persones, divertides per a una jornada festiva a l’alta muntanya, però difícils de governar si tens un objectiu d’arribada molt concret: no només tens quasi la seguretat que en algun moment cauràs a l’aigua, sinó que a més, si l’embarcació es tomba, tens moltes probabilitats d’acabar amb un cop de genoll o de colze del veí a la boca o als ronyons.

En situacions d’emergència (una baixada imprevista torrent avall), treballar en equip és molt difícil, si no és que has aconseguit abans tenir un grup molt cohesionat. D’equips sempre n’hi ha de dues menes: un grup d’individus molt autònoms amb capacitats complementàries que s’organitzen de forma quasi intuïtiva, assumint cadascú el lideratge d’allò que fa millor, i els escamots que s’organitzen al voltant d’un líder capaç de donar joc a cada membre de l’equip. L’equip ideal és una fusió dels dos: gent autònoma, especialista, creativa i independent, amb un líder que marca el rumb però que deixa fer, i tots, del primer a l’últim, compartint una visió global de la jugada.

El nostre no és un país on resulti fàcil treballar en equip, perquè encara arrosseguem massa trets d’una cultura autoritària i paternalista. Massa sovint es confon liderar amb manar i les decisions es prenen per jerarquia i no per coneixement. En contrapartida, també et trobes a moltes persones que, fins i tot quan tenen el coneixement per evitar que un projecte vagi cap al desastre, no se senten ni legitimades, ni motivades, ni compromeses per fer un pas endavant i expressar la seva opinió o prendre una iniciativa. Sembla com si tenir idees pròpies estigués reservat als que porten l’etiqueta “el que decideix” i que, un cop te la posen, puguis fer fins i tot un ús arbitrari d’aquesta potestat. Però també passa que “fer un pas endavant” implica necessàriament ser capaç de fer una proposta alternativa a allò que qüestionem, fins i tot amb el risc d’equivocar-nos.

Qualsevol generalització és, d’alguna manera, una falsedat, i tot i que em venen al cap molts casos concrets que il·lustren aquestes idees, admeto que poden ser anecdòtics en el conjunt general i que la meva pot ser una percepció esbiaixada. Tot i així, penso que tenim la mateixa necessitat de trobar millors líders que de promoure un major compromís de tothom en la recerca de solucions a tots els nivells. Vivim temps líquids, com diu Zygmunt Bauman, però jo crec que precisament per això no són temps per “anar fent” esperant que algú altre decideixi per nosaltres. El que caracteritza els temps líquids és la incertesa, un entorn canviant que fa difícil, si no impossible, el compromís a llarg termini amb les coses i amb els projectes, però precisament per això fa més important que mai el compromís amb les persones (aquelles del teu equip que se la juguen amb tu baixant en la mateixa barca torrent avall) i amb els valors (adhesió a la feina ben feta, generositat, diàleg, fiabilitat…). Coses que portes a sobre, et porti on et porti el corrent, i que són els millors flotadors si es tomba la barca.

Lluita de dona, lluita de classe

Amnistia Internacional em convida, a través d’una campanya electrònica, a escriure en la seva web sobre la dona o les dones que m’han inspirat, però jo prefereixo fer-ho aquí. El motiu de la pregunta és obvi avui, Dia Internacional de la Dona Treballadora. Amnistia cita Rosa Parks i el seu gest contra l’apartheid nord-americà que la va convertir en símbol de la lluita pels drets civils, i cita Clara Campoamor, la gran defensora del dret al vot femení durant la Segona República i contra una altra dona, Victòria Kent, que s’hi va oposar perquè pensava, molt masculinament, que les dones no estaven preparades i es deixarien manipular pels seus confessors.

No és la primera vegada que em pregunten quina dona m’ha influït més, i indefectiblement la primera que em ve al cap sempre és la meva mare. I no perquè fos qui em va portar al món, que també, sinó perquè va ser ella qui em va transmetre, a través de cada paraula i cada gest, la convicció que valem el que sabem, i que l’única riquesa que realment val —l’única que jo mai podria tenir— era, és el coneixement. Quan la sentia lamentar-se per no haver tingut l’oportunitat d’estudiar més enllà de la primària, la seva em semblava una veu reivindicativa, no sobre la situació de la dona sinó contra la pobresa i la manca d’oportunitats de desenvolupament personal en la qual viuen els més pobres.

La meva mare creia fermament en el valor transformador del coneixement i ens animava a l’estudi. Ella creia també en el valor del compromís, en la responsabilitat de donar el millor de nosaltres mateixos, fins al final, quan ens impliquem en un projecte. I també ens va ensenyar que res del que tenim, tangible o intangible, ve donat, que tot ens ho hem de guanyar amb el nostre esforç, però això sí: el dret que t’has guanyat amb el teu treball, aquest és insubornable, no te’l pot prendre ningú.

Tot i que mentre va viure ens discutíem sovint, m’agraden els valors de la meva mare. Al seu record dedico aquesta humil entrada del Dia de la Dona.

Tornem-hi

Et lleves de matí el primer dia després de vacances i t’adones de fins a quin punt el teu cos i el teu cervell han interioritzat algunes accions, alguns gestos, que han esdevingut automàtics i quasi inconscients. Passes pel costat de la ràdio, camí de la cuina, i el teu braç s’allarga per engegar-la, però només hi pares compte quan al cap d’un parell de minuts una notícia et crida l’atenció. Obres la nevera i et quedes mirant estranyament la porta: alguna cosa no rutlla i el “programa automàtic” s’ha aturat. Llavors arriba la consciència i t’adones que no queda suc de taronja. De fet, al prestatge de les ampolles només hi ha un bric de vi per cuinar. T’ajups per obrir l’armari-rebost i comences a buscar… suc, llet… i és aleshores que t’adones de com n’és de d’hora… Buff, quina mandra haver d’anar a treballar!!!

Al tren tothom fa cara d’haver-se despertat buscant l’ampolla de llet a la lleixa de les llaunes de conserves. Alguns dormen rera unes ulleres fosques i la majoria llegim: pocs diaris, uns quants llibres, alguns e-books, poquetes tablets i molts, molts smart phones. Portem el món a la butxaca, el “nostre” món: el nostre correu electrònic (el personal i el de la feina, que mentre es té esdevé una “segona pell”); el perfil de Facebook i de Twitter; la nostra música preferida; les nostres fotografies; els nostres vídeos… Ens concentrem en la pantalleta i el nostre “pilot automàtic” no ens fa aixecar el cap fins que som a tocar de l’estació de destí. Amb poc esforç i uns auriculars ens podem imaginar que som al saló de casa…

Però no. Una veu metàl·lica ens recorda el nom de l’estació i tots els enllaços possibles. La veu ens enllaça  en una rutina que és, alhora, feixuga i protectora. Passes, com la majoria de dies, per davant d’aquell bar i et reconforta l’olor de cafè. Al quiosc de la cantonada mires de reüll la portada d’aquella revista que de vegades et compres, però decideixes que ja t’ho pensaràs al sortir, si la vols. Recordes un moment els que s’han quedat dormint a casa i sents una petita punxada d’enveja. Respires fons i et fiques a l’ascensor, i penses, alleujat, que avui, amb tan poca gent que treballa aquesta setmana, segur que al bar no s’acaben les pastes de xocolata!

PD: Vaig fer aquesta entrada al tren, mentre anava a treballar, i abans de llegir que al Rodrigo Rato l’han nomenat conseller assessor de Telefònica. Serà per tots els mèrits que jo subratllava en la meva última entrada de l’any passat? Estic escandalitzada. Tant, que em nego a dedicar-li una entrada sencera al tema. Hi ha qui passa a la història per arribar a un càrrec important i exercir-lo bé. Aquest paio passarà a la història per haver-ho fet de malament a pitjor en tots els càrrecs que ha ocupat. Aquesta setmana l’han nomenat, fins i tot, “el cinquè pitjor directiu del món”!!! I li segueixen donant càrrecs, mentre gent amb força més talent es mor de fàstic o no té feina. Quin país!!!

La darrera entrada de l’any

M’acabo d’adonar que el 2010 vaig escriure 39 entrades al meu blog i que l’any que avui s’acaba en portava publicades, fins a aquesta, 38. És a dir, que amb aquest escrit igualo la més nombrosa de les collites (no goso pas dir la millor, perquè això seria discutible). En aquesta època donada als resums, podria inclinar-me per recollir aquí alguns fets destacats de l’any, però em desagraden aquesta mena de resums memorístics. La gràcia d’escriure sobre el passat —que m’encanta— no és posar un darrera l’altre els fets que tothom recorda, més o menys, per la seva rellevància, sinó descobrir aquelles coses que han quedat amagades entre els plecs dels esdeveniments, en les escletxes de la història.

El cert és que els resums que avui hem vist a les televisions i a d’altres mitjans tenen un to gris plom, com els temps que corren, marcats per les diferents fases de precipitació en l’abisme de la crisi, i pels progressius trencaments entre Catalunya i el Govern de Madrid (segons la font, “amb la resta de l’Estat”, cosa que per mi  és més aviat una exageració). La grisor té menys a veure amb el pessimisme que la situació genera que amb la mediocritat amb què es gestiona. Una mediocritat que abans atribuíem només als polítics, però que resulta evident que està ben repartida per tots els estaments i racons de la societat, inclosa —fins i tot diria especialment— la classe empresarial. Com s’explica, si no, que ni els profetes de la classe financera, ni els prohoms de la banca, ni les patums de les patronals se les veiessin a venir quan portaven anys parlant de bombolla immobiliària?

Fa com cosa, no?, sentir parlar un ex-ministre d’Economia, ex-director del FMI, dient que ell no se sent responsable del “forat” de 20.000 milions d’euros de Bankia que es va fer públic un mes després que ell —Rato— hagués deixat la direcció general de l’entitat. Si no és del dèficit o de la majúscula ineptitud de no conèixer-lo, de què és responsable un director general d’una entitat financera? Potser és que com no és un ex-alumne d’Esade, ningú li va explicar què és un quadre de control.

Al quadre de control del país —se li doni al terme la dimensió que es vulgui— li pesen més les raons polítiques que l’eficiència. Per això estem on estem. Quan a un ministre o a un conseller se li reconeixen les limitacions tècniques que el seu pes polític compensa, aprofundim una mica més la nostra tendència natural al clientelisme. Es tracta de tenir algú a l’equip que estigui ben a prop del poder, que pugui influir en el repartiment de recursos i en l’aprovació dels projectes, encara que al capdavall no sàpiga molt bé de què li parlen.

M’agradaria pensar que el 2013 canviarem, que tocarem el fons de la piscina amb els peus i que començarem a nedar amunt, amb un estil més depurat. Vull pensar que cada vegada n’hi haurà menys que enlloc de nedar amb tots, ajudant als que en saben menys, es deixen arrossegar dormisquejant en un flotador.

Un país malalt

Sóc a Madrid i estic que “trino”. Porto tot el matí piulant sobre una jornada entorn a biotecnologia, mitjans i opinió pública, i la intervenció d’una consultora de comunicació sobre la “marca Espanya” m’ha posat els pèls de punta.

I no és que no pensi que aquest és un problema real: la mala imatge internacional d’Espanya ens fa mal a tots —centralistes, federalistes, independentistes…— mentre formem part de l’Estat espanyol. El problema és la diagnosi que fa aquesta consultora, el Govern espanyol i mig país (aquell): que un dels principals problemes de la mala imatge és el que ells anomenen “deriva nacionalista”, com si el principal problema no fos la mala gestió d’unes elits que continuen mantenint el poder després d’haver demostrat a bastament la seva incapacitat.

Vaja, que sense nacionalisme de cap mena i amb el sistema bancari que hem tingut i tenim, amb els empresaris “exemplars” que ara seuen a la banqueta dels acusats, i amb la miopia política demostrada per uns governs centralistes que s’han dedicat a ofegar sistemàticament la regió més pròspera de l’Estat per interessos espuris, jo estic convençuda que tindríem la mateixa o pitjor imatge internacional d’Espanya. Però el que potser tindríem també és una imatge més clara de les responsabilitats, que ara alguns intenten encolomar al joc de banderes, com si fossin els abanderats els que han construït autopistes que no porten enlloc, perquè no les fa servir ningú, i han fet de la capitalitat un negoci ruïnós, perquè ha estat un pou sense fons a major glòria d’uns gestors ineptes.

I, siguem francs. A casa nostra s’han fet algunes coses millor, però també n’hem fet moltes de malament. No ens hem alliberat ni de la corrupció ni de l’esperit caïnita que travessa l’Estat de nord a sud i d’est a oest, i som capaços de tapar amb una mà el que construïm amb l’altra. Tendim a jugar sempre amb l’equip contrari i ens fa una certa malícia que un altre faci el que jo havia pensat fa temps, però que no he tingut el coratge, l’habilitat o l’oportunitat d’emprendre. Ens costa compartir visions de conjunt, no pas perquè tinguem visions molt contrastades, sinó perquè no passem de la nostra petita parcel·la. De vegades pequem de massa operatius —que no ens toquin la botigueta—, però ens sedueixen els visionaris, fins i tot quan les visions són pobres adaptacions de models ianquis o nipons i ens arriben exemptes de qualsevol lògica de practicitat: si el consultor és car, segur que deu ser bo.

Els diem amb idiomes diferents, però compartim molts problemes a una banda i altra de l’Ebre. El que jo no puc compartir és el conservadorisme retrògrad i homogenitzador del PP. I no entenc que des de Catalunya, amb la que està caient, alguns hi vulguin pactar. Puc confraternitzar amb qualsevol ciutadà progressista hagi nascut on hagi nascut, però hi ha ideologies que ni als de fora ni als de casa.