Categoria: Política

Memòria

Pensava que arribaria l’estiu i no pararia d’escriure al blog, però he consumit ja un terç del mes d’agost i només he publicat una entrada. Per a mi l’estiu, les vacances són un temps per a relaxar-se, per a pensar lliurement en la vida, per a canviar el punt de vista que ens marquen les obligacions diàries i poder, així, analitzar les coses des d’una altra perspectiva, però aquest any se m’està quedant en un temps només per a una petita descompressió que em permet acabar, sense tantes angúnies però no amb menys feina, els treballs que s’han sortit de terminis però cal fer, sí o sí. Em queda poc temps per a escriure i potser, per això, he navegat per la panxa del bou on no neva ni plou i he trobat l’esborrany d’una entrada que mai vaig acabar. És del 20 de maig i, curiosament, el seu començament s’adapta com un guant a la reflexió sobre el llibre que acabo de llegir i que citava en l’anterior entrada: Before I go to sleep. Un thriller ben construït que ens interroga sobre el límits de la nostra identitat, construïda sobre la nostra memòria.

La reflexió començava així:

Aquesta tarda el meu fill m’ha dit una frase interessant. M’explicava que li resultava difícil recordar les coses que fa a l’institut i els continguts de les classes fins que no n’hi parla algú: “És com si els altres tinguessin la clau de la meva memòria i jo no la puc obrir sense ells”. A part d’arribar a la conclusió que hauré d’ajudar el meu fill a adquirir competències mnemotèniques, m’ha fet pensar fins a quin punt depenem dels altres, del grup, de la comunitat, per ser nosaltres mateixos, per reconèixer-nos en la memòria de les nostres experiències.

Un mes després, i sense saber-ho, vaig comprar un llibre que es fa les mateixes preguntes. Què som sense el que recordem i el que ens ajuden a recordar els que ens envolten? La resposta d’S.J. Watson, l’autor de No confies en nadie (el pretesament comercial, però ben poc suggerent títol de la versió espanyola de la novel·la que ens ocupa), és que esdevenim éssers vulnerables i manipulables, als quals només pot salvar el rastre d’amor que haguem pogut deixar en aquells que conserven el nostre record.

El paràgraf sobre la memòria em va fer pensar en un altre dels meus temes recurrents: l’individu versus el grup. Aquells dies estaven instal·lats a diverses places de tot l’Estat les acampades dels indignats. El Felip Puig encara no havia lluït les seves gràcies com a gestor de la seguretat pública a la Plaça de Catalunya. I jo em preguntava com s’havia convertit en moviment una suma de frustracions que, al meu parer, sorgeixen sobretot de la manca de resposta del sistema a l’individu, més que no pas d’una manca de consideració a la comunitat. Per això els polítics estan tan desconcertats, per això al moviment li costa tant articular propostes: qualsevol resposta haurà de ser col·lectiva i no sé si pot apaivagar el malestar d’un individu perdut en una societat que ha fet del consum el més important dels drets col·lectius. I vaig escriure:

Avui és un dia per a la reflexió sobre el valor del grup, del col·lectiu, mentre milers de persones acampen a dotzenes de places d’una punta a l’altra de l’Estat: Madrid al capdavant, amb milers reunits i arraulits a la Puerta del Sol, però també a Barcelona, Bilbao, València… És diuen a ells mateixos “indignats” i no són un moviment, sinó més aviat la confluència de persones que pateixen graus perillosos de malalties bastant comunes: desencís, desconcert, inquietud pel futur, desmotivació…

Malalties totes elles, afegiria, d’aquest individu perdut per al qual cap acció no s’explica per ella mateixa si no té un retorn en termes de benefici; un individu que no pertany ni enlloc ni a ningú. Ja no es fa d’associacions, ja no es fa de partits… es fa de clubs que li ofereixen serveis, descomptes i tracte personalitzat. Tinc la impressió que, malgrat les interpretacions en termes de potencial polític d’alguns idealistes als quals conec força bé, l’objectiu de fons de les acampades no era canviar res, sinó estar junts, pertànyer a alguna cosa. I això explica per mi perquè s’hi van aplegar els avis del 68 amb el nets de l’11-S: perquè poden compartir la il·lusió de canviar un món que se’ls ha escapat de les mans als venedors d’ungüents miraculosos de la meva generació. El problema és que per construir un nou món has de tenir un somni, i em sembla que, de moment, no hem passat de compartir la carmanyola.

I és que els somnis es construeixen a poc a poc. Per més que els anuncis de Calvin Klein beneeixin l’espontaneïtat adolescent, un no s’asseu davant d’un foc de camp i, flash!, li ve un nou món al cap que aproven en assemblea els 1.500 que té asseguts al voltant. Recordo, amb el mateix astorament que em va produir sentir-li dir, com un expert en campanyes de comunicació disruptives, estava admirat perquè a la Plaça de Catalunya s’havien pres 200 decisions en assemblea ¡en una hora! Bé, suposo que és una nova Arcadia, tan refrescant i suggestiva com alguns anuncis de multinacionals nòrdiques.

Busco continguts a Internet de les reflexions que pugui estar construint el moviment d’indignats, perquè jo també em sento incòmoda amb molts mecanismes del sistema actual. No amb el sistema mateix, perquè no crec que hi hagi res dolent en pretendre viure a uns Estats basats en el dret, en la llei, democràticament discutida i aprovada en òrgans legislatius formats per suposats experts (polítics) en els quals els ciutadans, mitjançant mecanismes d’elecció transparents i periòdics, dipositem la nostra confiança. Em sembla una bona forma de construir la vida col·lectiva en un món complex com el nostre, i el que vull és que la joguina, el mecanisme funcioni (perquè no em satisfà gens estavellar-la contra la paret tot esperant que el papà me’n compri una altra). Però no trobo res consistent: flashos a Twitter; articles periodístics; noves notícies sobre noves acampades… Google em retorna un milió d’entrades, però les més freqüentades són meres fotografies de fets, la majoria publicades pels grans mitjans…

No trobo les bases de cap somni col·lectiu, i crec que ens fa tanta falta com les nostres memòries.
…

Fora de context

Després d’unes quantes setmanes de bloqueig, torno per reflexionar en veu alta sobre els temps que estem vivint, que em tenen immersa en el desconcert. Tinc la sensació que en uns temps difícils en els quals és més important que mai la capacitat de lideratge, aquesta és la qualitat de la qual anem més mancats. Un líder és no només una persona capaç de trobar un camí per fer-nos avançar com a col·lectivitat, sinó que allò que el fa líder són els dots per fer-nos compartir la seva idea i arrossegar-nos a seguir-la, dots comunicatius, al capdavall, que és del que sembla més mancat el personal cridat a guiar-nos.

La premsa ha comentat a bastament les relliscades dels consellers com perquè calgui detallar-les aquí, però ben bé se’ls pot aplicar allò de “por la boca muere el pez”, ja parlin d’impostos o de retalls pressupostaris.

Un dels consells que he donat sempre a les persones a qui he format o assessorat com a portantveus és “no diguis mai el que no vulguis veure publicat”, ni dins ni fora de context, ja que el “context” no hi cap
en un titular i qualsevol de les teves frases es pot convertir en una capçalera. L’altre consell que sovint cal donar és que, quan parles amb un periodista, no parles per als lectors de premsa o oients que tu
coneixes, sinó per als que ni et coneixen personalment ni tu coneixeràs mai, persones que no tenen altra referència de les teves intencions que la que cap en les 40 línies d’un article o en els 60 segons d’una declaració. I els que sí poden conèixer les teves “bones” intencions (diputats de tres escons enllà, per exemple), no tenen cap interès en subratllar-les, ans al contrari.

No sembla que ningú hagi donat aquests consells a aquells que han rebut l’encàrrec no només d’administrar el país, sinó de treure’ns de la crisi. I tampoc és que cregui que tot s’arranja amb paraules o que els únics errors que s’han comès en els darrers mesos són comunicatius. Vull dir que la feina s’ha de fer bé, però cal comunicar-la millor i, sobretot, fer-ho de manera que els que són al capdavant dels projectes siguin capaços de generar (a) comprensió, (b) il·lusió i (c) complicitats, i fer-ho no només entre els “propis”, sinó també entre els “estranys”.

Aquest és un dels principals problemes dels polítics del nostre país, de tots els polítics, que s’obliden que determinats càrrecs són institucionals i que això genera obligacions cap a tota la població, fins i tot (o especialment) cap als que no els han votat. Tota persona assenyada hauria de recordar i tenir molt present que quan unes eleccions es guanyen amb el 35%-40% dels vots es pot tenir una majoria parlamentària, però que la majoria de la societat (l’altre 60%-65%) pensa diferent dels teus votants i que, per tant, la majoria de la societat no reclama l’acompliment d’una o altra promesa electoral, sinó la decisió més assenyada per la bona marxa del país.

El raonament serveix igual per una tarda de platja que per una rebaixa d’impostos. Ningú porta els seus fills a banyar-se quan hi ha bandera vermella pel sol fet d’haver-los-hi promès. De la mateixa forma que un govern no es pot passar dos mesos dient que la situació que s’han trobat és molt pitjor del que s’imaginaven, per dir a continuació que estan obligats a mantenir les rebaixes d’impostos promeses simplement perquè ho van incloure en el programa electoral.

No vull entrar a jutjar aquí què cal fer amb l’impost de successions o amb les desigualtats en l’IRPF d’una a d’altra comunitat, però, si es volen modificar coses, cal trobar arguments bastant més sòlids que les promeses fetes en campanya, cal trobar raons de pes per a la majoria (sembla que són uns 20.000 els catalans amb rendes superiors a 120.000 euros, ben poca cosa davant dels 7,5 milions de catalans i de les quasi 590.000 persones que es troben a l’atur), coses com, per exemple, que els receptors de rendes altes inverteixin en la creació i la consolidació d’empreses. Descomptes i ajuts per als emprenedors, ara mateix, però, encara que els rics també plorin, per a la societat resulta absolutament irrellevant que algú que guanya 20.000 euros al mes pagui un 1,5% més d’IRPF aquí que a Madrid. Potser el que caldria és que les rendes altes paguessin més a Madrid i que la contribució impositiva de Catalunya a l’Estat es reduís, no?

En qualsevol cas, estic disposada a creure que una estructura fiscal diferent a la que tenim podria resultar més atractiva per als inversors i per a persones i empreses amb capacitat de crear riquesa, però no n’hi ha prou que ho pensin els que manen, cal que ho sàpiguen explicar al conjunt dels ciutadans. Igual que cal saber posar els retalls d’avui en la perspectiva de la recuperació futura, que és per al que hem de saber treballar.

El desconcert del que parlava al principi té a veure amb aquesta desagradable sensació que enlloc de semblar un país de gent madura treballant per als seus fills, semblem una colla de batxillers treballant per aprovar a final de curs els examens de la Salgado i la Merkel, dos “ossos”. Segurament només és una aparença, però les aparences aquí també compten.
…

Paraules (1)

“Res té sentit fora de les paraules”, vaig escriure fa molt de temps, i tot i que potser afirmat així sona massa dràstic, segueixo pensant que les paraules són màgiques. O d’alguna manera, la màgia resideix en la capacitat de transformar la realitat anomenant-la. Tot allò que pensem o que sentim viu en nosaltres, però no arriba a ser del tot real fins que som capaços d’anomenar-ho. “La paraula pensada vol ser dita i quan la dius la seva pròpia naturalesa es transforma”, vaig escriure aleshores, i ara he tornat a aquests pensaments donant voltes a la idea de l’amor i a la idea de la política. Estrany maridatge, oi?

He donat voltes a les paraules i la política perquè divendres vaig ser a Madrid i, un cop més, vaig tenir la sensació que jo no visc al país del qual parlen els madrilenys quan parlen d’Espanya, com no em reconec amb la seva idea de Catalunya. Un cop més vaig tenir la sensació que, si s’arribés a produir un moviment independentista seriós, en bona part es veuria animat pel fet que els “espanyolistes” ja fa temps que ens han fet fora. La seva Espanya no inclou Catalunya, no la hi volen. I no us penséssiu pas que sí volen els catalans i les catalanes però abillats amb una etiqueta adient d’espanyols. I ca! Estan tan contents d’haver-se conegut que no són capaços de reconèixer què aportem al conjunt de l’Estat i, a desgrat de les estadístiques, si han de buscar un expert, un referent públic, un epígon de la matèria que sigui, sempre miren cap a una altra banda.

Una amiga basca em va dir allà a Madrid la paraula que s’ha emprat sovint per expressar com se senten molts catalans respecte a aquesta idea d’Espanya: desafecció. Aquesta és una paraula perillosa sota una aparença innocent, és com un rajolí d’aigua que s’escola per l’esquerda d’una gran roca i que, al glaçar-se, l’esberla de dalt a baix. La desafecció no és un sentiment, sinó la seva absència; és un buit que cal omplir amb una altra il·lusió, amb un altre projecte. I estic empipada, perquè jo no em sentia així. Sempre he sigut una mica de molts llocs, de Terrassa i dels Pirineus, catalana i també espanyola. Per mi una cosa no contradeia l’altra, i no em calia triar. Pensava que els meus afectes eren com una nina russa, que podien viure un dins de l’altre, que no em calia optar per cap ni excloure’n cap.

“Els conjurs màgics han de ser pronunciats en veu alta, perquè els antics sabien que només en sentir la nostra pròpia veu els éssers humans vam prendre consciència de la nostra humanitat”, vaig escriure un dia. Però també cal dir-los en veu alta perquè els conjurs van ser la primera forma de lluitar contra la por; amb les seves paraules el bruixot volia commoure les pedres i els vents, però commovia sobretot el cor dels qui l’escoltaven.

Quin conjur haurem de pronunciar ara en veu alta? Quins cors volem commoure? Jo el tinc ben partit.
…

Paisatge sense sentit

Llegeixo a La Vanguardia la magnífica crònica de Plàcid Garcia-Planes
des del front de Ben Jawat-Ras Lanuf (Líbia) i sento un cop més el
desig (i la vergonya) d’haver estat corresponsal al front. Desig del
periodisme a la vora del precipici, “sota el volcà”, i la vergonya de
pensar que aquest periodisme “d’acció” necessita d’uns conflictes que
cal evitar a tota costa.
Mentre penso això m’adono de l’anunci d’automòvils de la pàgina del
costat: “Penses que el teu cotxe ho ha viscut tot?”, em pregunta
l’eslogan. I jo m’interrogo sobre el sentit d’aquesta publicitat en
aquestes pàgines. És aquí intencionadament? Algú ha estudiat el perfil
dels lectors de les cròniques bèl.liques i ha pensat que ens agraden
els cotxes durs i tot terreny? O és casual, una possibilitat aleatòria
en el llançat?
Potser les guerres també són això. Una colla de gent amb ànsies
d’acció manipulats per uns quants que fan estudis de mercat sobre com
treure benefici de la previsible frustració de milers de persones
sotmeses als capricis megalòmans d’un general consentit. No crec en
teories conspiratòries, però la temptació de manipulació de les
febleses humanes per part de qui té el poder és molt gran.
Que ningú es pensi que no trobo legítima la rebel.lió contra els
dictadors. Simplement em pregunto quines circumstàncies afavoreixen
ara un esclat que tenia raons per produir-se fa més de 30 anys.
Gaddafi ha perdut els padrins? Per una qüestió de principis o de
càlcul? “Producte obsolet” en el mercat dels nous equilibris
internacionals?
Mentrestant anem mirant de lluny una guerra on una oposició sense
rostre, sense noms, sense història, lluita quasi bé amb les mans i
quatre fusells robats als serveis de seguretat dels pous petroliers
contra avions i carros de combat. La premsa occidental no sap res,
però els diplomàtics, si ens guiem per l’exemple anglès, tampoc. Ni
qui mana, ni quines forces representa, ni amb qui s’ha de parlar. Es
com si miréssim una pel.lícula on tots són extres.
Ben bé és el que diu el cronista: paisatge sense sentit.
—
Enviat des del meu dispositiu mòbil

Yo también odio el "pinganillo"

Porque me parece vergonzoso que después de dos mil años de convivencia y 35 de democracia los políticos españoles (senadores de una cámara que la Constitución define como de representación territorial) no hayan incorporado como un patrimonio que defender y fomentar las lenguas y las culturas diversas que enriquecen la España unida en la que sueñan.

¿Cómo vas a constrir unión desde el desprecio? ¿Cómo puedes hablar de compartir un espacio común si empiezas por arrojar fuera de ese espacio todo lo que no se adapta a un esquema maniqueo de la realidad?

Es cierto, las lenguas son para entenderse, pero las que se entienden son las personas y lo primero que se necesita es voluntad de entendimiento, amplitud de miras e inquietud cultural. El pinganillo es un recurso para los perezosos y los indolentes.

La división hoy parece estar entre la España plurilingüe y la monolítica. El jueves, como tantos otros días, asistí a una reunión en mi ciudad, Terrassa (hoy en el mapa mental-afectivo de todas las Españas gracias al barcelonista Xavi). Allí estábamos catalanes de orígenes diversos, unos nacidos en la ciudad, con decenas de generaciones terrassenses a la espalda; otros cuyos orígenes están en la Catalunya rural que alimentó el crecimiento industrial de mediados del XX junto a andaluces y murcianos; algunos nacidos en Perú; otros nacidos en Andalucía y aún luciendo su cerrado acento después de 40 años de ininterrumpido activismo social en Catalunya. Todos catalanes, hablando en diferentes lenguas, entendiéndonos. Porque aquí todos somos activamente bilingües y lo vivimos como una riqueza, no como un peaje.

¿Por qué en España es prácticamente imposible aprender euskera si no vives en Bilbao o en Donosti? ¿Por qué no es el aprendizaje de las diferentes lenguas del Estado una opción en los planes educativos de nuestros jóvenes?  Así quizás a los políticos del futuro no les harían falta muletas para recorrer el camino de sus responsabilidades y a todos los ciudadanos nos resultaría más fácil ver reconocidos nuestros derechos.

¡Debo ser la única persona del continente europeo que aún cree que tiene sentido lo de la “España de los pueblos”! Una estructura federal, desde luego asimétrica (como asimétrica es la economia y la fuerza social del Estado) y con Catalunya jugando fuerte a liderar (no se puede estar en el furgón de cola del poder cuando se tiene una participción que oscila entre el 20% y el 50% en la mayoría de sectores productivos e industriales, y en los científicos, y  en los culturales). Esto sería posible si los catalanes creyeran en España como proyecto y el resto de los españoles superaran una visión del Estado monolítica y centralista heredada del franquismo. El anacronismo del pinganillo y el crecimiento del sentimiento independentista nos dicen que vamos claramente en la dirección contraria.

Usar el castellano como arma arrojadiza contra las otras lenguas y culturas del Estado, e identificar “lo español” con una interpretación casticista y folklórica de lo cultural, acaba por degradar especialmente la lengua y la cultura que los esencialistas celtíberos identifican como común. Cuando lo que se quiere común se convierte en excluyente, deja de ser común para convertirse en el objetivo a batir. Nadie se marcha de casa si vive bien en ella, lo cual resulta difícil si se te exige que cada vez que bajas al comedor te envuelvas con la bandera de España y te marques un chotis.
…