He vist les ginestes pintar altre cop de groc els meus paisatges i he vist, a la meva petita terrassa, esclatar el roig de les flors espectaculars d’una planta que havia donat per morta.
Arriba la primavera i reneix la vida. Rebrota la vida amagada entre els plecs del que semblava mort. I jo hi vull veure el batec d’una profecia.
Els camps es pinten de groc però, de vegades, quan t’hi acostes, en lloc del perfum de la ginesta, hi troves les punxes d’una argelaga.
Quan era jove i prepotent, recordo haver-li dit a una amiga lletraferida, mentre l’ajudava a endreçar els centenars de volums de la seva biblioteca, que m’estimava més “viure la vida, que no pas llegir-la en un llibre”. Tanmateix, amb el temps vaig deixar de pensar que la vida que valia la pena era fora de les paraules. D’alguna manera, posar per escrit els pensaments i les vivències que tenim els fa més reals, més consistents, els preserva del desgast del temps i la memòria, i és llegint el que han escrit d’altres —ja sigui crònica o ficció— que, de sobte, entenem el sentit d’aquell malestar que ens rosega o que descobrim una emoció que no havíem pogut ni imaginar abans.
No sé si val per a tothom, però la meva vida real s’amaga entre les paraules que escric. Potser és perquè, de vegades, la vida física —com dir-li, si no?— em desborda, em perd per camins pels que no voldria haver hagut de passar i perquè les meves emocions m’aclaparen, fins i tot em paralitzen, i a voltes m’encenen i em llencen com una bala perduda contra el món. Escrivint puc donar un sentit als meus sentiments extraviats, les paraules esdevenen un agafador que evita que caigui pel fosc forat de la depressió. Hi ha paraules, com aquestes, que comparteixo amb tothom, n’hi ha que són només per a mi. I jo visc entre totes elles.
En tinc la casa plena de paraules (ara la meva biblioteca ja és quasi tan gran com la d’aquella amiga del primer paràgraf) i carrego allà on vaig llibretes i artefactes electrònics per envoltar-me de mots i recollir-ne de nous. Per això vaig demanar als Reis “un sac ple de paraules”, però no em devia haver portat bé, perquè no me’n van deixar cap, i ara sento que no sé com escriure res que faci feliç als infeliços, res que ajudi als que necessiten socors, res que que porti alegria als trists i alleugi les ànimes feixugues pel pes de la culpa o de la solitud.
Potser el problema, se m’ha acudit de sobte, és que les paraules són com pells buides que adopten la forma del farcit de la vida i que cal estar molt atent per alimentar-les amb passió i no fer-les servir d’amagatall. Jo visc entre les meves paraules quan visc, però també puc fer falses parets de pellerofes mortes i provar d’amagar-m’hi darrera per no haver d’enfrontar la vida. Potser no em manquen paraules, sinó la sang i la carn i l’amor per omplir-les de vida.
Per a ser un bon escriptor cal estimar molt els éssers humans i estimar-los tal com són, amb la seva grandesa i la seva mesquinesa, amb la seva santedat i els seus pecats. Ho vaig pensar, de nou, mentre llegia Canadà de Richard Ford, un escriptor que m’entusiasma des que vaig començar a llegir les seves novel·les i les seves narracions a principis dels 90. Llavors vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo (“Ford, un nòmada davant del drama de les vides petites”, Diari de Barcelona, 18-4-1990) i em va fascinar la seva exploració dels motius per l’esperança en les vides més dures i, aparentment, sense ideals, una esperança i uns ideals que, al final, es resumeixen en l’amor. I per a trobar l’amor, per a distingir-lo entre els enderrocs de les vides petites, cal estimar. Potser jo no estimo prou?
Tots busquem l’amor, però, de vegades, el que trobem és la primavera. Un esclat de llum i colors i olors que s’obre pas entre les tardes de cels ennegrits per ruixats imprevists. La vida ens esclata a dins a tots —plantes, bèsties i éssers humans— reclamant espai i aire per a treure’s de sobre la carcassa de l’hivern, i sota la llum nova s’intensifica l’escalf dels afectes.
A Colòmbia, tot l’any és primavera, i els núvols i el sol es passen el dia jugant a fet i amagar. Les plantes són exuberants, les tempestes violentes i el cel brillant. I jo em pregunto si és més fàcil o més difícil estimar en una primavera inacabable.
Vaig deixar el pot d’aiguarràs a la galeria, per no llençar al desguaç un producte tan contaminant. Poc a poc va evaporar-se i ara el vidre ja és a punt per ser reciclat.
De vegades m’agradaria que tot fos tan fàcil, que n’hi hagués prou amb esperar pacients l’esdevenir de les coses.
Ho he intentat. He posat els meus sentiments a sol i serena esperant que s’evaporés aquest amor impossible. Però eixut com s’ha quedat, s’ha fet dur com una pedra i se m’ha enquistat a l’ànima. Si em quedo molt, molt quieta, puc arribar a oblidar-lo, però la vida és moviment i, vagi on vagi, miri on miri, sento que la pedra rugosa m’esgarrinxa el cor.
No hagués hagut de guardar tant de temps el pot amb el verí preciós (he recordat Hawthorne i el seu bell conte La filla de Rappaccini i l’amor com un verí i l’antidot que et porta la mort). Hagués hagut d’estabellar-lo contra un mur, però, ho confeso, la il.lusió que a dins s’hi amagava una màgia extraordinària, em va impedir vessar la pòcima.
No sé si queda màgia en aquesta pedra dura que em punxa el cor, però sé que només pot desfer-la l’escalf d’un amor sincer i apassionat, d’aquells que no sé si existeixen. Molts en parlen, però jo no n’he trobat cap. N’he vist de lluny algun que m’ho semblava i l’he envejat, però ves a saber si no me’l mirava a través del pot de somnis enverinats.
He llençat al contenidor de vidre el pot on ja no queda aiguarràs i m’he posat a pensar què posaré a la maleta del viatge que s’acosta, esperant que el calor d’un altre continent fongui totes les pedres.
És Nit de Reis, i el regal que jo voldria oferir-te no està en mans de cap mag, ni del més poderós dels bruixots. L’amor i el temps són els únics conjurs per a la malura que tu pateixes, són les úniques armes per enfrontar-se a la mort; l’amor que manté viu el record dels estimats i el temps que fa que l’amargant esdevingui agredolç i que l’alegria de les coses viscudes se sobreposi al dolor de la pèrdua.
Un dia se’m va acudir que el destí és com una successió de portes de les que nosaltres no tenim la clau. Cal trobar qui ens obri cada porta i cal travessar-la en el moment adient, perquè el poder de la seva màgia ens porti la felicitat. No sempre trobem la clau i, de vegades, a l’altra banda ens espera el dolor, però cal seguir caminant. De vegades duem a la butxaca la clau del destí d’altres persones i ni tan sols ho sabem.
Nit de Reis. Jo m’he demanat un sac de paraules per a construir frases capaces d’oferir-te consol, i un cofret d’inspiració per a composar-les amb encert i amb la força d’un conjur benèfic. Fa dies que tinc la sensació d’escriure com qui parla amb la boca seca. M’ofego després de cada frase i quasi bé no sé ni com continuar. Vull que els Reis em portin un llibre d’encanteris, per fer filtres d’amor i melmelada de desigs i groselles.
Des de la finestra de la meva habitació veig caure la neu i, quan s’aclareix una mica la boira, el poble que hi ha sobre la muntanya del davant, a l’altra banda de la vall. Neva des d’aquest matí i, poc a poc, tot el paisatge s’ha anat cobrint de blanc. Resultaria bucòlic si no fos una mica frustrant, perquè el que volíem aquests dies era esquiar. Avui calia posar cadenes per arribar fins a l’estació, a menys de 10 km, i les condicions a dalt eren prou dolentes com perquè em fes enrere de conduir sobre la neu, que em costa i em fa por.
Malgrat tot, el paisatge està preciós, com en un Nadal de conte. Els camps, els camins, les teulades i els arbres que veig des de la finestra acumulen ja 5 o 6 centímetres de neu, i els cavalls i les vaques s’han quedat immòbils com estàtues, esperant que passi el mal temps. Les volves blanques segueixen caient a poc a poc, i des de la comfortable escalfor de la casa penso en com n’havia de ser de dura la vida en aquestes terres en els temps del meu rebesavi Castellarnau i del meu rebesavi Cuberes.
Miro caure la neu i penso en el projecte de casa que tinc a pocs quilòmetres d’aquí i en el projecte de vida tant de temps ajornat. M’imagino a mi mateixa mirant caure les volves de neu des d’un altra finestra, en una casa semblant a aquesta, en un poble semblant a aquest, i em pregunto si no seria ja hora de posar fil a l’agulla i portar els somnis a prop de la realitat.
Sento que els meus rebesavis del Pallars i els avis de l’Alta Ribagorça s’inquieten dins de la tomba i em pregunten: Vols dir? I segurament tenen raó de mirar-s’ho amb un cert escepticisme. Però el que ells no saben és com m’enyoro de tenir un poblet nevat i un arbre i uns camps i unes vaques davant de la finestra, enlloc de tenir un pati de veïns, tres balconades, el pati d’una escola urbana, envoltada de filats de ferro i carrers plens de cotxes. I, de fet, em puc passar setmanes que el meu únic paisatge és la pantalla de l’ordinador i el veí del davant en el tren que em porta de Terrassa a Barcelona, però quan aixeques la vista, dóna gust veure alguna cosa que no sigui totxo i asfalt.
Per això, tots els caps de setmana m’escapo corrents a l’hípica casolana i familiar on viu el meu cavall i que sembla amagar-se de la ciutat que l’envolta. En sents els sorolls llunyans (el tren, les motos, els cotxes…), però a la pista o passejant, pots arribar-te a imaginar a quilòmetres de distància.
Aquí al Pallars hi ha, n’estic segura, totes les coses que m’agraden per viure-hi a prop, estiu i hivern, però posar en marxa un nou pla de vida requereix un esforç que només algunes persones són capaces d’assumir. No sé si sóc una d’elles.
Escrit(o)s (im)prescindibles 