Camino pel carrer i, aquí i allà, veig arbres acabats de podar i d’altres que esperen el seu torn per a la cerimònia de renovació anual. Penso en l’hivern que acaba de començar i en l’any que s’acaba, i sento que ha arribat el moment per a una renovació interior i exterior. Tanmateix, ja fa temps que no crec en les grans decisions catàrtiques. Penso que cal fixar-se en la natura i deixar que tot el fullam s’assequi i les branques primes quedin despullades abans de prendre serra o destral. Així que el meu propòsit per al nou any que s’apropa és fer neteja.
La gent com jo, massa atabalada per múltiples projectes, tastaolletes encuriosida de mil històries disperses, tenim tendència a anar acumulant andròmines amb el pas dels anys. I tinc la convicció que estripar papers i llençar mals-endreços ajuda també a fer neteja del cor i del pensament. També acumulem andròmines a l’ànima: les paraules que voldríem haver dit i per les que no vam trobar el moment propici; les petites frustracions, massa petites per fer-ne cabal, però que ens van deixar mal gust de boca, com una digestió pesada que ens crea un indefinible malestar; el record de les il·lusions perdudes i els bocins de les que van estavellar-se contra la dura realitat… Per això, de tant en tant, cal fer neteja.
És aquesta una feina que saps quan comences, però que no saps molt bé quan acaba, perquè quan et poses a remenar les capses plenes de retalls del passat (físics i mentals) pots trobar-te amb sorpreses inesperades i pots necessitar més temps del que creies per fer net. Però com diu un vell proverbi xinès, per arribar a lloc no importa si vas de pressa o si vas a poc a poc, l’important és no aturar-se mai.
Penso en la renovació mentre escolto versions jazzístiques de velles nadales, davant de la llar de foc, a la casa on hem vingut a passar el Nadal. A fora fa molt de fred, i resulta agradable escriure en el comfort de la sala. Resulta agradable també posar distància respecte a les coses que m’han fet patir en els darrers mesos. Vist des d’aquí, m’adono que el pitjor sentiment és el d’impotència. Passen coses que ens fan mal, que ens fereixen, i no podem fer res, ni per evitar-ho, ni per alleujar-ho. Ens sentim arrossegats per un riu d’aigües violentes, o per un corrent invisible però tan fort que nedar en contra només serveix per deixar-nos esgotats. Segurament cal aprendre a viure amb l’inevitable, acceptar les coses com són i, com les aigües d’un riu, saber trobar un nou camí quan l’obstacle és massa gran per saltar per sobre. Resistir és una victòria.
Hi seguiré pensant demà mentre miro caure la neu que diuen que caurà.
Ahir va morir Nelson Mandela i la notícia m’ha tingut pensant durant tot el dia en la idea de lideratge. Quina mena de qualitats cal tenir per ser capaç de posar-te al capdavant d’un gran grup de persones i saber no només arrossegar-les, sinó sobretot inspirar-les perquè el seu moviment faci rodar el món cap a un lloc millor?
L’actual situació de Sud-Àfrica, 14 anys després que Mandela abandonés la presidència, demostra que els autèntics canvis —l’avenç cap a la justícia, l’eliminació de la pobresa, l’educació, el desenvolupament social i econòmic— són sempre una obra col·lectiva i que no n’hi ha prou amb un heroi, ni amb dos, ni amb tres… perquè la vida, com les platges, es fa granet de sorra a granet de sorra. En una comunitat, en un país, si la majoria d’individus no marxa en la mateixa direcció, el que s’avança un dia cap a una banda es desfà el següent cap a l’altra. Però necessitem líders que ens marquin el camí, que ens ajudin a caminar tots junts en la direcció correcta. I Mandela era una d’aquestes persones.
Com els fars en la fosca, els líders, els que ho són de veritat, ens donen seguretat. Per això, avui alguns es preguntaven si Sud-Àfrica sabrà resoldre els seus problemes i aplegar voluntats un cop desaparegut aquest referent ètic i polític. I per això algunes persones entrevistades deien que se senten una mica més soles, una mica més perdudes.
Per arribar a ser un referent tant excepcional com Mandela segurament concorren qualitats personals extraordinàries, però també unes circumstàncies històriques que, de sobte, situen una lluita i un país en el centre d’atenció universal i il·luminen els seus protagonistes. Tanmateix, herois irrepetibles i capitans anònims de gestes quotidianes comparteixen, com a líders, la capacitat de saber veure dels altres el millor que tenen i la gràcia de saber il·lusionar-los perquè ho aportin a l’objectiu comú. Es pot liderar de moltes maneres: uns ho fan predicant amb l’exemple; d’altres, anant sempre un pas per davant, però mai tan lluny com per oblidar que ningú dirigeix projectes, sinó que dirigeix les persones que els duen a terme. I això és molt important perquè els projectes no tenen ni emocions, ni sentiments, però les persones sí.
Els líders excepcionals com Mandela saben que el cor és una arma poderosa.
Tinc una mica abandonat aquest blog, no pas perquè no tingui ganes d’escriure, sinó perquè no paro de fer-ho. M’he passat uns quants mesos treballant en la redacció de l’Informe Biocat 2013, però els dos darrers, amb tota la correcció de galerades, edició de col·laboracions externes, traduccions… he anat de bòlit. Per si això fos poc, mentre jo em dedicava a recollir sobre el paper —ben ordenades i polides— les xifres del sector de les biociències, al meu voltant s’anaven enfonsant els pilars de la meva vida quotidiana. No és una metàfora: de l’agost cap aquí se m’han espatllat la Nespresso, la rentadora, el renta-vaixelles, la caldera de la calefacció i la cisterna del vàter —poca broma, que penja d’un celobert a vuit metres de terra i calen dos operaris i una bastida per a reparar-la. I com si això fos poc, la nevera i el cotxe reclamen a crits una substitució. És com si totes les màquines —comprades en moments diferents, amb anys de distància, de marques i graus d’ús totalment diversos— s’haguessin posat d’acord per convergir en un moment còsmic per fer patapam!
Fa una bona temporada que tinc la sensació que s’apropa un canvi dràstic a la meva vida que no sóc capaç de visualitzar. No és en absolut un temor, ben al contrari. És més aviat un pressentiment que ha de passar alguna cosa que, d’alguna forma, marqui un abans i un després. I en certa manera aquests dies, veient aquesta mena d’implosió del maquinari domèstic, he pensat que l’entorn percebia la vibració del canvi.
No cregueu pas que em penso que em tocarà la loteria: en compro tan poca que encara que em toqués la grossa a tots els números —cosa del tot impossible— no em trauria de pobre i no em canviaria gairebé gens la vida. Així que hauré de seguir atenta per mirar de saber, en primer lloc, on sóc; no fos cas que em pensés que sóc a una andana esperant un tren que no arriba mai i que, en realitat, el que calgui sigui agafar la bicicleta i pedalar, després d’identificar, això sí, el bon camí.
(…) Mentre escrivia el paràgraf anterior, he aixecat el cap i m’he topat amb lectures antigues: El crepúsculo del deber i El imperio de lo efímero, de Gilles Lipovetsky; El tesoro de los saberes ocultos, de Jacqueline de Romilly; La historia y lo cotidiano, de Franco Ferrarotti. No he pogut resistir-me a fullejar-los. Alguns, com el de Romilly, tenen un títol bastant més suggeridor que no pas el seu contingut (és una apassionada apologia de la lectura i de l’educació clàssica, a través de la constatació de tot allò que aporta a la cultura i a les capacitats personals, que de tan profund sovint es fa inconscient); el text peca d’una certa pompositat, molt francesa, i li falta capacitat de seducció, de manera que és més per reforçar les idees dels que pensen com ella que per atreure díscols.
Són llibres crítics amb els mitjans de comunicació —per això els tinc, són de quan preparava el meu doctorat en Ciències de la Comunicació, a mitjans dels anys 90—, però resulta curiós comprovar com s’han fet de vells, perquè parlen d’un sistema que ha canviat completament. Quan es van escriure aquests llibres, internet just acabava de descobrir la World Wide Web, Mark Zuckerberg —el creador de Facebook— tenia poc més de 6 anys i jo mantenia discussions estúpides sobre enciclopèdies i hipertext amb suposats especialistes que confonien els mecanismes humans d’accés a la informació i al coneixement amb el programari del PC (un PC que, per cert, m’ocupava mitja taula i on cabia 5.000 vegades menys informació que al pendrive que porto a la butxaca).
Per incorporar la vida quotidiana a la història, com reclamava Ferrarotti i tot un ampli corrent d’historiadors i sociòlegs, cal prendre una certa distància dels mitjans (aquells que ells mateixos diuen que ens banalitzen), perquè els seus discursos són efímers i la vida, tossuda, segueix. Tinc els meus dubtes que l’ascendent moral i ètic que certes figures del passat van exercir hagués resistit l’alta exposició mediàtica a què avui es veuen sotmesos els polítics i totes les figures públiques —la faula del pares, el fill i el ruc no és pas recent, però imagineu-vos l’impacte de l’excursió transmesa en streaming per internet.
“El catau d’un franctirador rebel, Gettysburg”, una fotografia que Alexander Gardner va “composar” per fer més dramàtic l’impacte de les seves cròniques de la Guerra Civil als EUA (1861-1865)
Però, d’altra banda, no tinc la sensació que tot plegat hagi canviat tant: un cop aixeques la primera crosta, les motivacions reals que ens porten a fer el que fem (ambició material i de poder, desig, por, enveja…) no són tan diferents, i els mecanismes (contactes, influència, amenaça, violència…) tampoc. El que sí ha canviat és la velocitat: passen moltes coses, a molts llocs alhora i, el més important, en som conscients i tenim accés a aquesta informació. Per a alguns dels qui vam ser educats en d’altres entorns més lents, el vertigen que aquesta acceleració de la informació produeix ens fa més manipulables, però després d’haver llegit com composaven les seves fotografies els primers corresponsals de guerra (Ante el dolor de los demás, de Susan Sontag) jo no n’estic pas tan segura.
La vida líquida de què ens parla Zygmunt Bauman no crec que sigui tant el resultat d’una banalització induïda pels mitjans i el consumisme —que, òbviament, ajuda— com de l’escepticisme i la desafecció generada per les mentides i les manipulacions dels que han controlat la vida sòlida. En seguiré parlant.
Cada dia tinc un pensament per a tu. De vegades és un pensament lleuger, fugaç, a penes la carícia de l’aire que mouen les ales d’una papallona. De vegades és un pensament profund, intens, ferotge, i sento que m’hi puc perdre, com empassada per la muntanya, per la gola d’un avenc.
Tot caminant o conduint, em deixo portar per un joc infantil: busco en cotxes i cartells combinacions de tres números iguals i, quan les veig, bufo. Em van ensenyar que calia demanar un desig, com quan apagues les espelmes d’un pastís. Però jo fa temps que bufo perquè l’aire vibri i mogui les ales de les papallones que viuen a prop teu. Vull creure que cada cop que bufo em dediques un pensament bonic, tant se val si és transparent com una gota d’aigua, subtil com el perfum de l’espígol, efímer com la rosada… i, per això, bufo i somric.
Hi ha tardes que els números no paren de ballar al meu voltant i, si cada pensament imaginat fos una nota, escriuríem amb elles una llarga cançó. M’acomodo en el somriure i penso en una cuina amb olor de magdalenes acabades de fer i en un porxo amb olor de pomes àcides. De vegades, la felicitat és just això: l’emoció secreta d’un sentiment contingut, d’un desig silenciat. Perquè tant se val si és un secret o un impossible, l’amor ens fa companyia, fins i tot quan té el regust amargant de la pèrdua.
Tinc pensaments per a tu, però s’amaguen entre bambolines, a la rebotiga d’aquest blog, resistint-se a veure la llum durant setmanes, de vegades mesos, esperant ben bé no sé què, potser la llum amable de la lluna plena, potser el so malenconiós d’un acordió.
Em sento petita, petita com una formiga, com un tèrmit. Arrossego un gra de sorra darrera un altre per construir una obra que és infinitament més gran que jo i em refugio en la meva laboriositat per no sentir-me perduda i aclaparada com un minúscul insecte en la immensitat de la sabana. Em refugio en la meva laboriositat per no tornar a donar voltes sobre les mateixes idees de tants escrits, aclaparada davant la immensitat d’una pàgina en blanc. Però no pots fugir eternament dels teus pensaments.
Penso en tu i m’esforço per imaginar-te feliç, tot i que sento el teu dolor en la distància. Sé que no podré fer mai res per consolar-te, però vull creure que si et dedico un somriure amb cada pensament, l’espai que hi ha entre nosaltres s’omplirà d’energia positiva. És infantil, com ho és bufar als números màgics, però cal posar molta voluntat per mantenir viu l’infant que tots portem a dins.
Fa tants dies que vaig amunt i avall amb aquesta carta que ara no sé com posar-li fi. Fa tants dies que vaig amunt i avall amb aquests pensaments que estic segura que em deixarien una profunda ferida si me’ls arrenquessin. Però qui sap si no acabaran volant com la pols, com les ales seques i desfetes de les papallones mortes.
Un fulgor indòmit a l’ànima. Una urgència inexcusable a la sang. Un enyor etern…
La mirada perduda a l’infinit. El cos abocat al precipici. Els peus enredats amb les arrels de la vida, que allarguen les seves mans nuoses per subjectar les ànsies dels ícars que somnien esdevenir ocells.
Condemnats a la vida: benedicció i malefici. Extraviats en un somni de parets tobes i passadissos infinits, caminant cap a la fosca que no atenyem mai.
Un fulgor indòmit a l’ànima. Una força oculta, imparable. Un foc interior que devora les estàtues de sal i vivifica els cossos esgotats de tanta vida, de tant dolor. Una llum interior que il·lumina la vida dels qui s’estimen.
Escrit(o)s (im)prescindibles 