Categoria: Reflexions

Frustracions

Una entrada que va quedar perduda en un missatge que no va arribar…

Rebo una trucada d’una professora de la meva filla adolescent que es queixa de la seva actitud reptadora i descarada a classe. Sento, d’entrada, una sensació de profunda frustració, semblant a la que produeix perdre en una competició esportiva, però sobretot similar a la que sents quan no aconsegueixes la nota desitjada després d’haver estudiat molt per a un examen o després d’haver-li dedicat molt de temps a aquell treball.

El segon sentiment és de solidaritat, perquè percebo a la veu de la professora el to de frustració que dóna el sentiment d’impotència. Jo també em sento impotent: les coses em surten relativament bé en el terreny professional, però res del que faig professionalment per connectar amb els meus “públics” sembla servir-me per exercir la maternitat. No trobo eines per enfrontar-me als mals resultats acadèmics del meu fill i a la qüestionable actitud de la meva filla amb alguns professors, ni els raonaments, ni els càstigs, ni els premis. Tens la impressió que no t’escolten quan raones i que han après a no deixar-se afectar perquè els limitis temporalment allò que els sobra en aquesta societat hiperactiva (internet, sortides, activitats esportives…) ni a deixar-se seduir per uns regals que només venen a sumar-se a un excés de distraccions. De vegades tinc la sensació que l’única cosa “excitant” que podem oferir als adolescents és la possibilitat de transgredir els límits, encara que això els perjudiqui.

El tercer sentiment és d’una certa perplexitat. Sempre em quedo un pèl desarmada davant dels mètodes pedagògics dels professors dels meus fills. La docent de la trucada ha prohibit l’accés de la meva filla a la seva classe fins que es disculpi: assegura que la noia és prou intel·ligent com perquè no es vegin afectats els seus resultats acadèmics, però jo dubto que tenir-la una hora “penjada” pels passadissos fomenti de cap manera una actitud més positiva, respectuosa i dialogant amb el professorat. Es com si a un piròman, per castigar-lo, l’envies a unes golfes plenes de diaris vells amb una capsa de llumins a la butxaca.

Hi va haver una mestra a primària que per “castigar” el meu fill, que es distreu amb el vol d’una mosca, l’enviava a la classe de pàrvuls, on us podeu imaginar com exercitava la seva capacitat de concentració.  Quan parlo amb els professors també em sento culpable. M’expliquen els mals resultats de les criatures i ho sento com un retret. No tenen prou hàbit d’estudi, no estan atents, no tenen respecte per l’autoritat dels professors, no són constants… De passada em diuen que són molt intel·ligents, però… I jo, filla de ciutat tèxtil, tinc la impressió de tenir dues peces de gran qualitat però amb tara.

És com si el cirurgià em digués que la culpa de la cama deformada de la meva criatura és que no he vigilat prou la seva posició mentre dormia els últims 10 anys i que, esclar, ell poc pot fer-hi a part de diagnosticar-ho. No, suposo que la metàfora no és bona: en realitat la societat, en general, i els mestres, en particular, tracten els mals estudiants com malalts amb lesions que necessiten rehabilitació. I els pares dels mals estudiants ens sentim culpables de l’accident que els ha limitat la mobilitat i de ser incapaços de motivar els malalts perquè vulguin recuperar-se.

Cinc dies després de la conversa amb la mestra segueixo buscant maneres de transmetre als meus fills la meva passió per l’estudi i l’orgull de la feina ben feta. No sé si me’n sortiré però pensar-hi entre muntanyes m’asserena l’ànim. Un repte encara per al nou any.

Gris

Els dies com avui no haurien d'existir. S'haurien d'esborrar del
calendari. Hi ha una capa espessa de núvols sobre el nostre cap,
plovisqueja, i jo tinc la sensació (totalment subjectiva, és clar) que
el dolor del món (que em fa mal però no és meu, ens pertany a tots i
el portem com una creu) m'aixafa el pit i no em deixa respirar.

Dins del gris d'aquests núvols sento que m'ofego, i escriure és un
intent maldestre d'obrir una finestra per poder respirar.
Malauradament, només tinc el talent del cronista i no del fabulador.
Sé explicar amb una certa habilitat narrativa el que m'envolta, però
jo el que voldria és tenir el talent dels que inventen històries per
tancar-hi els fantasmes. Voldria saber fer contes com qui fa una
col.lecció de grills (tots els insectes són monstres de petit format i
tots els nostres fantasmes, almenys els meus, petites malures que han
crescut fins adquirir dimensions monstruoses).

Per què escriure, em preguntava a l'entrada anterior: per caçar
fantasmes, per matar vampirs, per inventar fades que alleugin el
nostre sentiment de desempar i facin carrosses màgiques de botorudes
carbasses. Sempre he estat convençuda que les primeres paraules que
vam merèixer aquest nom, potser el primer poema, formaven part d'un
conjur.

—
Enviat des del meu dispositiu mòbil

Adela Farré

Temps i una mica d’ordre

Unes setmanes de feina molt intensa i el temps se’ns escola entre els dits, i amb ell les paraules que voldríem anotar al blog (paraules com petjades a la neu blanca del paper escrivia, i ens llegia dijous, la poetessa Rosa Igartua). Més blanca encara que el paper, més freda, la pantalla de l’ordinador fa pampallugues davant d’uns ulls que s’acluquen i, al final, deixes la idea per a un altre dia.

Mentrestant, ha començat la campanya electoral, hem atorgat el premi Bartra de poesia (a Igartua, precisament) i, en diversos fòrums i contextes, hem debatut el futur de la cultura a Terrassa (i no un “on va”, sinó un “on la volem portar”, que sempre resulta molt més estimulant, siguin o no viables les idees que sorgeixen).

Just abans de la darrera entrada vam assistir a l’estrena de Calígula, d’Albert Camus i, poc abans havia estat a la interpretació del Carmina Burana, de Carl Orff, per part del Cor Montserrat i l’Orfeó de Sabadell. Dos espectacles que no només em van fer pensar molt, sinó que em van fer sentir orgullosa de ser presidenta de la meva entitat, per la qualitat excepcional de la feina feta pels nostres grups. La “retrobada” amb Orff i la seva ambigua relació amb el règim nazi va ser motiu d’una petita picabaralla amb un amic, sobre fins a quin punt podem acceptar d’un artista (o de qualsevol altra persona) la connivència amb un règim dictatorial (en el cas d’Orff, la connivència amb un règim obertament genocida). Jo sóc del parer que possiblement l’obra d’un gran artista pugui salvar-se de les complicitats vergonyants del seu autor, però el mateix artista no em mereix pas tant de respecte com la seva creació. Tot i aquest parer general, també penso que cal veure cas a cas quina és la dimensió real de l’actuació “ignominiosa”, perquè cada època, cada situació és diferent.

Més que combregar-hi i manifestar-ho, Orff sembla que es va deixar estimar pels nazis, cosa que li va permetre adquirir una posició social important, que no va ser capaç d’utilitzar per salvar de la mort Kurt Huber, un músic amic que s’havia significat clarament contra el règim nazi, quan la dona d’aquest li va demanar ajut. Diuen els seus biògrafs que Orff es va sentir sempre més culpable per aquells fets (i per haver emprat el nom de l’organització de Huber, Die Weisse Rose [la Rosa Blanca], per atribuir-se unes accions anti-nazis que, en realitat, no havia emprès mai: Huber i els seus companys eren morts i no podien desmentir-lo).

Tot això ho vaig saber després de la discussió, però també vaig saber que Orff, de caràcter distant i solitari i maneres de misàntrop, considerava que les persones només eren “completes” quan podien expressar-se a través de l’art, i que aquesta expressió artística no estava reservada a uns pocs “elegits”, sinó que era el fruit d’un aprenentatge que tots podem fer. La idea clau, en la qual va basar un mètode pedagògic musical que encara s’utilitza, és que tots els nens i nenes són “musicals” i cada individu pot ser lliure per expressar-se musicalment només aprenent uns quants ritmes simples amb instruments de percussió i jugant i cantant en grup. Orff creia que podem guanyar confiança en nosaltres mateixos mitjançant la imaginació i la creativitat. “Quan perdem la fantasia, estem perduts”, assegurava.

M’entusiasma la idea d’un món d’individus creadors, simplement perquè són capaços d’entrenar la seva imaginació i que no deixen que la maduresa esdevingui encarcarament. És la idea que rau darrera del que jo entenc que és la missió d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals: un espai de creació per als especialistes no professionals de la cultura.

Seguiré reflexionant sobre el tema. Mentrestant he decidit posar una mica d’ordre als blocs. Aquest el deixaré per a les experiències més personals, tipus viatges, i les reflexions més “filosòfiques”, mentre que totes les reflexions vinculades amb Terrassa i l’entitat, les inclouré a Terrassa-O-Culta, que és on tenen més sentit. Però publicaré alertes creuades, perquè tots els que em seguiu (als quals recomano fer els comentaris obrint el blog, perquè no m’arriben els missatges que envieu a la llista de distribució) us assabenteu de les novetats.

I, apa, ara a dormir, que ja se m’ha tornar a “escapar” els temps!!!

Un altre significat

Gràcies als bombers (i bomberes) de Barcelona, aquella pregunta que se sol fer als infants, “i tu què vols ser de gran?”, adquireix tota una altra dimensió. Avui ha sortit al carrer el calendari “solidari” que el cos dels “apagafocs” edita cada dos anys amb una generosa exposició de la prosaica humanitat dels seus membres i hi ha hagut cues per adquirir tan preuat obsequi. Així que ara, si tot mirant de reüll la iaia, el nen diu: “jo vull ser bomber”, potser el que teniu a casa no és ben bé un projecte d’heroi humanitari, o potser també, que les personalitats tenen mil facetes.

S’estén com mai el culte a la bellesa dels cossos. I ara sembla quasi un èxit feminista que les noies del cos de bombers s’incorporin al calendari, el punt més destacat de la notícia de TV3. S’ha de reconèixer que les fotos tenen classe. Ben lluny dels calendaris de camioners de noies “oxixenades” de contundent carnalitat. Tots hem après a mirar els cossos amb Mappelthorpe.

Si ningú me’l regala, hauré d’anar a fer cua!

La notícia perfecta

Hollywood va inventar “La tempesta perfecta” i una política minera feta a la mida d’una elit socialment irresponsable ha fet possible, paradoxalment, “la notícia perfecta”. El rescat dels 33 miners xilens té tots els ingredients: malvats poderosos; polítics que van mirar cap a l’altra banda primer, quan calia fer normes i controls de seguretat, però que finalment han estat amatents al costat les víctimes; hi ha hagut sort, molta sort (33 homes, dos mesos a 700 metres sota terra i cap mort, ni cap ferit greu); hi ha hagut suspens, frases lapidàries, vídeos en línia, petites rebel.lions, líders de seny a la manera dels homes tranquils d’Steward, festes populars, noves tecnologies, anuncis de naixements, amants i dones que es coneixien i es trobaven a la boca del pou, una càpsula de salvament que semblava una càpsula espacial unint dos universos…

I hi ha hagut temps per preparar-se, i un precís acompliment de terminis. Les d’ahir eren portades anunciades, grandiloquents i aparatoses com un pastís de noces, perquè no eren una notícia (què ens explicava que no sabéssim ja, i fins i tot millor, per la TV, per la ràdio o per Internet). De tan perfecta, la notícia impresa havia esdevingut una escenografia, i a la TV, un “big brother” dignificat.

Avui es publiquen les tardanes declaracions de contricció conjugades en futur: s’investigaran les irregularitats. Potser hagués estat bé que durant aquests dos mesos de tancament s’hagués ja investigat i que enlloc de banals cròniques periodístiques sobre embarassos, bateigs, mares, nòvies i amants, ens haguéssim dedicat a esbrinar on eren els amos de la mina, d’on surt el capital de l’empresa, quins altres negocis tenen, com gestionen la seguretat, qui pagarà el rescat…

En lloc de passar-se el dia buscant la “humanitat” de les històries (com si tots fossin guionistes de “Ventdelplà”) potser estaria bé que se’l passessin buscant la veritat, que és sovint una cosa més pudent i lletja que una notícia perfecta.