Categoria: Societat

Corrupció

Mentre llegeixo, entre sorpresa i espantada, les informacions que corren per les xarxes sobre la parcialitat de nomenaments i els mètodes censurables amb què han obtingut els seus llocs a les llistes alguns membres de les formacions polítiques que han convençut els votants amb la promesa de la regeneració democràtica, em llenço a una reflexió sobre la naturalesa de la corrupció.

Aquesta és la meva manera de fer front als sentiments de frustració i impotència que em causen aquestes notícies, segurament amplificades i emfasitzades per una premsa crítica, però no contestades de la manera que jo crec adient: amb demandes judicials, si les acusacions són falses, i amb gestos contundents de correcció (dimissions, cessaments, desautoritzacions explícites…), si són certes.

Les irregularitats de la vida política solen anar lligades a dues actituds diferents: d’una banda, tenim la cerca dels interessos personals, ja sigui vinculats a un enriquiment il·licit o a l’ambició de poder (hi ha qui enlloc d’acumular diners vol acumular “servents” i “deutors”); de l’altra banda, hi ha qui creu que la fi justifica qualsevol mitjà, i perd la raó pel fet de creure que tot és acceptable per a situar-se en posició de defensar-la.

La primera actitud va vinculada a l’egoïsme i a una desmesurada ambició personal; la segona denota una confusió o una manca total de pricipis ètics, sense els quals és paper mullat l’esperit democràtic que els afectats vindiquen. Perquè la democràcia és sobretot això: sometre la vida pública a uns principis ètics consensuats i acceptats per la majoria per evitar que la societat es regeixi per les normes dels vencedors en una lluita fratricida.

La base de la democràcia no és el vot, sinó el dret: les lleis que som capaços de fer per garantir el compliment dels principis ètics que hem consensuat. El vot és una eina perquè els ciutadans puguem participar, a través de la selecció dels millors representants, en l’elaboració de les normes de la nostra convivència. Resulta patètic que els que hem triat perquè pensàvem que eren els millors per a representar-nos, demostrin no tenir els principis que calen; resulta dolorós, quan no els hem votat, que els fets demostrin amargament que teníem raó en no fer-los confiança.

Què cal fer en aquest país per acabar d’una vegada per sempre amb el nepotisme i la corrupció? Per posar fi a les irregularitats, al tot s’hi val, al doble raser… ? Quan podrem tenir alguna cosa que s’assembli al govern dels millors, on pesi més el currículum professional que el llibre de família? On és la gent preparada i conscient, alhora, que fer política és estar al servei de la gent i no al servei del partit ni d’interessos espuris, col·lectius o personals?

Seguirem esperant, sense perdre l’esperança!

Fogueres

Fa quasi 50 anys, jo vivia en un carrer sense asfaltar, en el que la pluja excavava rierols de fang, que desbancaven per sota la vorera i la deixaven flotant en l’aire; rierols que es convertien en profundes cicatrius quan el sol ressecava la terra grogosa.

No devia tenir jo més de 6 o 7 anys quan les màquines grogues, gegantines, van cobrir la nostra riera particular de quitrà negre, fumejant i pudent. Però la urbanització del barri es feia  a pedaços, i aquí i allà hi havia ferides obertes de terra, fangosa o polsegosa segons l’època de l’any, i marges d’herbots ressecs on hi hagués hagut d’haver vorades de granit.

Els patis i galeries de les cases del meu carrer es tocaven amb els patis i galeries de les cases del carrer del darrera. Però dir-ne carrer era un eufemisme, perquè davant d’aquelles cases s’estenia un gran camp sense desbastar de la mida de quatre illes de l’Eixample. Ni voreres ni pedres de límit per marcar els futurs carrers; només hi ha havia un camí ondulant que et portava a l’escola pública del barri i als carrers asfaltats de les fàbriques que marcaven la frontera amb el centre de la ciutat; un camí i la carcassa abandonada d’un vell cotxe que igual podia ser castell que tanc o diligència.

Entre el camí i els portals dels veïns, apilàvem fustes velles durant una setmana: la cadira coixa; la calaixera rosegada pel corc; caixes de fruita, d’una fullola tan fina que era fàcil esqueixar-la amb un cop involuntari; cistells que havien perdut el fons o les nanses; marcs atrotinats… La canalla portàvem a la pila les andròmines de casa i ajudàvem a carretejar les dels veïns més grans. Sempre hi havia algun adult que es feia càrrec d’apilar els trastos amb una certa gràcia, el mateix, segurament, que s’encarregava d’encendre la pira arribat el moment.

M’agradava ballar i córrer al voltant del foc. Des de la galeria de casa veia el reflex de les flames acabades de néixer i cridava a ma mare que s’afanyés, que ens afanyéssim, abans no s’hagués consumit tot. Sortia de casa amb un tros de coca a la mà i, arribats davant la gran foguera, veia els grans passar-se el porró, i uns quants ganàpies llençar piules i algun tro escadusser. Els petards em feien por, i la meva germana, sempre més coratjosa que no pas jo, era encara massa petita per a reivindicar un rol en la nit màgica del solstici d’estiu. Però no n’hi havia gaires, llavors, de petards. Per a nosaltres, per a molta gent del barri, resultaven un luxe massa onerós.

Moltes nits de Sant Joan recordo aquella foguera gegantina i el sentiment de purificació, de neteja, de renaixement, que el foc et transmetia mentre reduïa a brases allò més vell, allò inservible. Ara em costaria trobar una foguera prop de casa, però també em seria difícil trobar andròmines de fusta per a fer-la cremar. Potser per això, perquè no hi ha gaire fogueres, hi ha aquest desfici de petards, que dura des de fa hores. En el nostre món d’ordre, on ens protegim de la incertesa amb protocols i metodologies, necessitem, de tant en tant, cremar-ho tot. Senys i rauxa, diuen.

Temps de solstici, temps de neteja i de canvis. Miro fascinada les brases que titil·len en la imatge del meu record i espero pacient a veure caure l’estructura incandescent ja convertida en cendra. Penso en tot el que crema al meu voltant i m’adono que hi ha més coses que potser hauran d’anar a la foguera. Tanco els ulls i imagino que allargo la mà i trobo la teva, i que junts donem un gran, gran salt, per sobre de les flames.

 

 

L’estrany concert

De vegades tinc la sensació que la vida és un concert estrany, amb molts grups i orquestres tocant alhora i trepitjant-se els uns als altres, en un poti-poti desafinat.

Aquests dies em sento superada per la música fúnebre que arriba de Gaza i d’Ucraïna, per la intransigència política que es resol en violència i pels interessos econòmics i la corrupció que alimenten conflictes armats que s’acarnissen sobre els més febles.

Miro la nena bufona que es menja un croissant davant meu al tren, la seva pell tan suau, els seu somriure dolç i confiat, i penso en tants nens que pateixen, allà entre les trinxeres i les runes, i aquí, en cases sense amor, en els expedients de funcionaris desafectes, nens que són un ‘cas’ en lloc de ser una ‘persona’. I és com si per sobre de la fanfàrria centreuropea sentís un quartet de cordes desafinades, com esgarrips de gat de carrer.

La música ens inspira i ens reconforta, però també té el poder d’inquietar-nos, d’anticipar l’angoixa i la tristor. Això ho saben bé els directors de cinema i ara és com si un especialista en pel·lícules de terror estigués creant l’ambientació propícia per a l’aparició del monstre. En l’horitzó hi ha ogres globals (uns amb balalaiques, d’altres amb quipà, d’altres amb kufiyya…), però també bestiari hispànic (minotaures perduts en el laberint que han construït al voltant nostre) i uns quants homes del sac que volen fer-nos sentir com si fóssim nens esporuguits a la seva mercè.

Sobre aquesta música macabra sona, ara i adés, una música alegre, de festa i ball, que m’ho fa oblidar tot, que s’imposa sobre tots els concerts desafinats de l’entorn. Però encara més sovint sento les notes esparses d’una balada melangiosa, que es barreja amb el guirigall general per enfonsar-me més en la confusió i la inquietud. En aquests moments em sento, sobretot, impotent: què podria fer per ajudar els nens, les dones, el homes que pateixen a Palestina o a Ucraïna, què per tants i tants que pateixen a l’Àfrica, a Amèrica o aquí al costat? He treballat quasi 15 anys en una ONG, en segueixo sent sòcia malgrat les decepcions (ni totes les decisions són igual de bones, ni és suficient la bona voluntat per a problemes que requereixen solucions complexes, ni totes les persones tenen el mateix compromís ètic i professional…), i ho sóc perquè segueixo creient que la summa de moltes petites accions bones pot aconseguir grans canvis positius. Tanmateix, quinze anys et donen també una mesura bastant exacta dels límits d’aquestes accions davant dels grans interessos econòmics i polítics, i en front de la pervivència dels discursos que justifiquen la violència i la guerra.

I també em pregunto què podria fer per als que tinc més a prop, i tampoc trobo resposta. En mig d’aquest estrany concert, reflexiono sobre el futur i m’adono de nou que ara mateix les respostes no són a les meves mans, ni en el terreny personal, ni en el professional. De vegades em fa por que aquesta incertesa sigui l’únic destí, i m’agradaria pensar que no em passaré la resta de la vida esperant unes respostes que no arriben.

 

Els móns amagats

M’han explicat la història d’un nen de cinc anys que creu que morir-se no ha de ser pas dolent, perquè així podrà anar al cel, “on no hi ha mai problemes”. Ell, quan en té, de problemes, les petites frustracions que viuen tots els nens, es pica a ell mateix tan fort com pot amb el seu petit puny. Com és el món d’un nen que pensa que pot ser millor morir-se que viure la seva vida, quan la vida només ha de ser joc i descoberta? Qui té cura del seu cos i del seu esperit?

També m’han explicat la història d’un nen de nou anys que quan obre la nevera a casa del seu avi, pren una cervesa enlloc d’una aigua o un refresc per tenir alguna cosa per veure durant l’excursió. Aquest nen dorm a casa del seu avi mentre els seus germans grans dormen un a la presó i l’altre el reformatori, i la seva mare dorm en el silenci (és sorda) d’on la va treure un home per fer-li quatre fills i després abandonar-la. Aquest nen, quan té problemes, sovint pica amb el puny a qui té més a prop.

Aquestes històries me les explica la Capitana Oxis, una heroïna que ajuda la Capitana Ozó a lluitar contra el Capità Metà, per aconseguir un món menys contaminat, més bonic i més sa per a tots. Un món millor en el que els nens trists i enfadats puguin trobar motius per abraçar-se en lloc de pegar-se o barallar-se amb els companys. La Capitana Oxis i els seus col·legues passen el dia amb tots aquests nens i els ensenyen que el món té uns horitzons molt més amples que els que ells veuen des del menjador de casa i gent més diversa i interessant que la del “reality show” que hi ha permanentment sobre la pantalla del seu televisor. La Capitana Oxis i els seus col·legues són també els meus herois, perquè tenen cura dels cossos i els esperits dels nens que viuen en móns amagats dels que massa sovint ens oblidem.

De vegades tinc la impressió que el món és com una ceba feta de moltes capes. Nosaltres vivim a les de fora i ens oblidem dels móns amagats que hi ha a sota, però, com les cebes, si les obres pel mig per mirar com són per dins, et fan plorar. Per això, els nens, i tots nosaltres, necessitem herois valents i incorruptibles.

A la recerca del sentit

Llegeixo un llibre sobre un home que camina; travessa Anglaterra de sud a nord i d’oest a est, a peu, per arribar on viu la seva amiga que s’està morint, convençut que anant-hi caminant li allarga la vida. Tinc la sensació que jo també fa temps que camino pensant que puc canviar alguna cosa si aconsegueixo arribar al meu destí, però, al contrari que el protagonista de la novel·la, jo no tinc ni idea de quina és la meva meta; camino en la boira i sense rumb.

Caminar sembla una cosa fàcil: n’hi ha prou amb posar un peu davant de l’altre consecutivament i seguir fent-ho sense aturar-te fins arribar al teu destí. Però com el Harold descobreix dolorosament, quan la travessia s’allarga diverses setmanes, les coses es compliquen: la roba, el calcer, menjar i beure, dormir, la higiene personal… l’esgotament, més intens encara per qui no té l’hàbit de l’esport. Travessar un país caminant com ho fa Harold Fry és un viatge iniciàtic cap al descobriment d’un mateix, vagis on vagis. El pelegrinatge de Harold és també una metàfora de la creació artística, de la literatura: tots sabem escriure, n’hi ha prou de posar una paraula davant de l’altra, però per arribar a una meta que realment valgui la pena cal un acte de fe, un enorme esforç i t’has de saber despendre de tot el que no és essencial, aprendre a mirar de cara les pròpies pors, perdonar-se els propis errors i ser capaç de donar un sentit a tot plegat.

El pelegrinatge insòlit de Harold Fry desperta l’admiració de tots aquells amb qui s’atura a parlar pel camí i tots l’animen a seguir endavant, tots excepte el metge americà, que no pot evitar fer una anàlisi estrictament racional de les possibilitats que la seva amiga té de superar o, fins i tot, alentir el procés d’una malaltia tan greu. Però com li diu al Harold la infermera de la Queeny —que, contra tota previsió sobreviu esperant-lo—, segurament necessitem menys sentit comú i més actes de fe. Sobrevivim gràcies al sentit comú, però traiem la força per sobreviure d’un gran acte de fe. Curiosament, fa molt temps, abans de començar a llegir aquest llibre, vaig escriure unes paraules que semblen dictades pels pensaments d’avui:   

Superar el dolor de la pèrdua és una qüestió de fe. De fe religiosa, per a alguns, que els permet afrontar la vida amb el convenciment de la retrobada en el no-temps de l’eternitat; fe en la vida, per a d’altres, com jo mateixa, que creiem que viure amb passió i estimar intensament són les úniques armes amb les quals podem lluitar contra la mort i l’oblit.

Harold Fry segueix caminant i jo camino amb el seu estrany viatge a la butxaca a la recerca del sentit dels meus propis actes de fe. Vull pensar que encara que semblin bogeries, poden salvar la vida de qui estimo.