Fogueres

Fa quasi 50 anys, jo vivia en un carrer sense asfaltar, en el que la pluja excavava rierols de fang, que desbancaven per sota la vorera i la deixaven flotant en l’aire; rierols que es convertien en profundes cicatrius quan el sol ressecava la terra grogosa.

No devia tenir jo més de 6 o 7 anys quan les màquines grogues, gegantines, van cobrir la nostra riera particular de quitrà negre, fumejant i pudent. Però la urbanització del barri es feia  a pedaços, i aquí i allà hi havia ferides obertes de terra, fangosa o polsegosa segons l’època de l’any, i marges d’herbots ressecs on hi hagués hagut d’haver vorades de granit.

Els patis i galeries de les cases del meu carrer es tocaven amb els patis i galeries de les cases del carrer del darrera. Però dir-ne carrer era un eufemisme, perquè davant d’aquelles cases s’estenia un gran camp sense desbastar de la mida de quatre illes de l’Eixample. Ni voreres ni pedres de límit per marcar els futurs carrers; només hi ha havia un camí ondulant que et portava a l’escola pública del barri i als carrers asfaltats de les fàbriques que marcaven la frontera amb el centre de la ciutat; un camí i la carcassa abandonada d’un vell cotxe que igual podia ser castell que tanc o diligència.

Entre el camí i els portals dels veïns, apilàvem fustes velles durant una setmana: la cadira coixa; la calaixera rosegada pel corc; caixes de fruita, d’una fullola tan fina que era fàcil esqueixar-la amb un cop involuntari; cistells que havien perdut el fons o les nanses; marcs atrotinats… La canalla portàvem a la pila les andròmines de casa i ajudàvem a carretejar les dels veïns més grans. Sempre hi havia algun adult que es feia càrrec d’apilar els trastos amb una certa gràcia, el mateix, segurament, que s’encarregava d’encendre la pira arribat el moment.

M’agradava ballar i córrer al voltant del foc. Des de la galeria de casa veia el reflex de les flames acabades de néixer i cridava a ma mare que s’afanyés, que ens afanyéssim, abans no s’hagués consumit tot. Sortia de casa amb un tros de coca a la mà i, arribats davant la gran foguera, veia els grans passar-se el porró, i uns quants ganàpies llençar piules i algun tro escadusser. Els petards em feien por, i la meva germana, sempre més coratjosa que no pas jo, era encara massa petita per a reivindicar un rol en la nit màgica del solstici d’estiu. Però no n’hi havia gaires, llavors, de petards. Per a nosaltres, per a molta gent del barri, resultaven un luxe massa onerós.

Moltes nits de Sant Joan recordo aquella foguera gegantina i el sentiment de purificació, de neteja, de renaixement, que el foc et transmetia mentre reduïa a brases allò més vell, allò inservible. Ara em costaria trobar una foguera prop de casa, però també em seria difícil trobar andròmines de fusta per a fer-la cremar. Potser per això, perquè no hi ha gaire fogueres, hi ha aquest desfici de petards, que dura des de fa hores. En el nostre món d’ordre, on ens protegim de la incertesa amb protocols i metodologies, necessitem, de tant en tant, cremar-ho tot. Senys i rauxa, diuen.

Temps de solstici, temps de neteja i de canvis. Miro fascinada les brases que titil·len en la imatge del meu record i espero pacient a veure caure l’estructura incandescent ja convertida en cendra. Penso en tot el que crema al meu voltant i m’adono que hi ha més coses que potser hauran d’anar a la foguera. Tanco els ulls i imagino que allargo la mà i trobo la teva, i que junts donem un gran, gran salt, per sobre de les flames.

 

 

Amics

IMG_2550
El Whisky a la seva casa d’Alcanó

He parlat molt en aquestes pàgines del Whisky, el cavall que vaig tenir des de finals de 2011 i fins al maig de l’any passat, quan vaig donar-lo a ARRE Cavalls, l’Associació per a la Recuperació i Rehabilitació d’Equins, ara situada a Alcanó, a 10 minuts de Lleida, on l’Eva fa una feina genial per donar una vida digna als animals que acull.

He parlat molt poc, en canvi, del Neptuno, el cavall que tinc ara, un espanyol preciós, noble i viu, l’únic defecte del qual és que es resisteix a entrar a la dutxa. Treballo per doblegar la seva resistència temptant-lo amb pastanagues, però encara no me n’he sortit. Això no vol dir que no el dutxi, sinó que em cal ajuda per convèncer-lo de pujar el graó.

Tampoc he parlat mai, ara me n’adono, del Flok, el petaner que ens fa companyia des de fa 11 anys i que ara mateix borda sota la meva cadira (estic escrivint a la galeria, prenent la fresca) perquè no li fan cap gràcia els petards que tiren el fills dels veïns. Suposo que quan les coses rutllen no et rosega la necessitat de compartir els pensaments com quan estàs patint per un amic. Jo vaig patir pel Whisky, per la seva coixesa, que el va mantenir mesos aturat al box, per recuperar-se després parcialment i acabar recaient definitivament. I, en canvi, si tingués el talent per a fer-ho, segurament el temps que ara passo amb el Neptuno, hauria de donar peu a escrits molt més engrescadors.  Hauria de començar per ser capaç de parlar de la seva bellesa, de la seva capa torda que s’esclarissa per l’esquena i s’enfosqueix potes avall, de les seves espectaculars crineres, llargues i espesses que em donen una feinada trenant-les, rentant-les i pentinant-les, i de la seva inqüestionable noblesa, que el manté serè i concentrat a la pista de doma, sempre amatent a fer l’exercici que li demanes.

Neptuno_abril15
El Neptuno i jo, treballant a la pista de doma

Tot i ser un cavall enter, quan és al quadrilong no el distreuen ni altres cavalls ni eugues (el que no treu que no el pugui espantar un cop sobtat, un cotxe que arrenca o frena sorollosament al costat de la pista, o uns marrecs jugant a la pilota). De fet, el que sempre tinc ganes d’escriure és que la màgia de l’equitació és percebre la inquietud del teu cavall abans que s’inquieti, reaccionar al seu ensurt quasi abans que el tingui, i que el teu animal senti que, cavalcant-lo tu, no ha de témer res. La màgia de l’equitació és que és un joc de mútua confiança.

A mi m’agrada la doma més que qualsevol altra disciplina —saltar és divertit, però a partir de certes alçades, em fa por, ho reconec— perquè no competeixes amb ningú més que amb tu mateix. Fins i tot als concursos, als genets els amoïna quasi bé més la puntuació aconseguida que la posició en la classificació final, perquè és un esport de perfeccionament i per bo que siguis, per bo que sigui el teu cavall, sempre es pot fer una mica millor: la posició més justa, el pas més cadenciós, el moviment més elegant…

Sovint penso que m’hagués agradat viure en un temps i un lloc on totes les persones es desplacessin a cavall —fa de mal dir quina, perquè quan  no n’han estat excloses les dones, n’han estat exclosos els pobres— perquè pots conèixer com és algú per la relació que estableix amb la seva muntura. Muntar és una tècnica que pot aprendre qualsevol, connectar amb els cavalls ja és una altra cosa. Hi ha qui no ho aconsegueix mai.

IMG_2621
El Flok, vida de gos

Escric mentre el gos m’eixorda. I encara falten dos dies per Sant Joan! El miro estirar el coll i udolar als coets. El veig córrer febril, anant i venint, de dins de la casa cap a la galeria i altre cop cap a dins, com amagant-se per por i defensant la família d’aquesta estranya amenaça en forma de retrunys i xiulets, i penso en Flush, el gos de la poetessa Elisabeth Barret de qui Virgina Wolf va escriure la biografia, i a través d’ella va descriure la vida de l’escriptora i la societat victoriana. Em pregunto si la biografia del Flok diria alguna cosa de mi o del meu temps, i em temo que no. No hi ha amors apassionats entre poetes ni viatges a Florència que distreguin la seva vida de gos, i no li he explicat res de Filadèlfia (ni a vosaltres tampoc; haurà de ser un altre dia).

Volant cap a Filadèlfia

Estic volant cap a Filadèlfia i penso en els dolors inconsolables. Fa temps vaig començar a escriure una història sobre persones que arrossegaven ferides tan fondes que se’ls feia difícil estimar altre cop. Però els meus personatges acabaven trobant el seu camí. Almenys alguns d’ells. 

La moral de la meva història era que en el jardí de l’amor hi poden viure roses de molt diferent color. Però mentre viatjo cap a Amèrica i penso en el dolor inconsolable, m’adono que la meva història feia trampa, perquè li regalava als meus personatges l’oportunitat d’un oblit temporal. 

La vida real no et deixa fer trampa. Has d’aprendre a sobreviure al teu dolor i, amb sort, aprendre a ser una persona nova amb un cor molt més gran, per poder-hi deixar entrar altres persones. 

La dita popular fa que el temps ho cura tot, però això no és cert. Hi ha ferides de les que no podem ni ens volem curar. Cicatritzen superficialment, però el dolor queda, i notem la seva mossegada roent cada cop que la vida i el pas ineluctable del temps ens atrapen en el cercle cruel de la memòria. I quan la urpa ja no esgarrapa tan fort, queda una profunda i insondable tristesa. 

Estic arribant a Filadèlfia i dono voltes a aquest text que he començat al sortir, poc després de felicitar la meva filla pel seu vintè aniversari. Quantes coses han passat en aquests 20 anys! La majoria inimaginables per mi llavors. I potser les més estranyes de totes les relacionades amb els sentiments. Tenia una idea molt clara de com i amb qui volia viure la resta de la meva vida, però després tot se’n va en orris. 

La vida no és mai com imaginem que serà. 

Aniversari i lluna plena

La lluna il·lumina una nit que ja fa olor d’estiu però que encara bufa fresqueta. El meu aniversari anuncia que s’apropen les vacances i les nits mandroses, a mig camí entre el desig i la melangia. Gràcies a tots els que us heu recordat de mi i m’heu felicitat, gràcies als que m’heu dedicat un pensament alegre com el repic d’unes bitlles (i gràcies per guardar-vos-el, als que heu tingut un pensament dolent! 🙂 ).

En el jardí silenciós i solitari, el vent mou les fulles del arbres i escriu una cançó que parla de nosaltres.

Tarda de sol

Arribo a casa amb el sol encara alt per primer cop en moltes setmanes i penso en tots els escrits imaginats o just encetats que s’han quedat pel camí. Engego l’ordinador i em quedo aturada davant la pàgina en blanc. Tinc la impressió que les paraules que vull dir ja han estat dites, i que em falta energia i implicació per buscar-ne de noves. Em sento identificada amb el personatge de la novel·la que he acabat avui mateix —The Sense of an Ending, de Julian Barnes— quan en una escena diu: “Sec al tren que em porta a casa sense pensar en res, només sentint. Sense ni tan sols pensar en el que estic sentint.”

Recordo haver viscut un temps en què tot al meu voltant era d’una intensitat excitant, passional, de vegades fins i tot feridora. Tot havia de ser pensat i reflexionat, racionalitzat, sentia una estranya urgència per dir la meva, per opinar sobre tot. Ara, en canvi, passo de llarg de moltes coses, reservant la passió per a ben pocs assumptes, deixant-me portar pel sentiment del moment. He vist molt dolor a prop meu en els últims temps, un dolor que m’ha recordat aquell somni recurrent que tenia fa trenta anys, on em veia recórrer poc a poc un llarg carrer pel centre de la calçada mentre, a banda i banda, els edificis s’ensorraven, sense que jo pogués fer res per evitar-ho i sense poder fugir. I aquest dolor aliè m’ha deixat en suspens, amb la permanent sensació que estic esperant alguna cosa que escapa al meu control, i el constant run-run del temor que potser no arribarà mai res de bo, però potser sí allò dolent.

De vegades camino pel carrer i, de sobte, em trobo amb la meva imatge en un aparador i no em reconec. Quan penso en mi mateixa no veig la dona que dilluns vinent complirà 54 anys. En molts sentits em sento millor que 10 anys enrere —entre altres coses, vaig a la feina en bici i munto a cavall diversos dies a la setmana, cosa que llavors m’hagués semblat inimaginable. Però l’acumulació de memòries, d’experiències que semblen tretes d’una vella pel·lícula passada de moda, em fan sentir vella. És com l’estranya sensació que una té veient algú manipulant, en una vella sèrie de TV, algun d’aquells telèfons mòbils que eren de la mida d’una capsa de sabates i als que calia estirar l’antena per parlar.

La novel·la de Barnes parla d’això, de com ens sentim quan mirem enrere i repassem fets de la nostra vida que ens van marcar, o que vam oblidar, malgrat haver estat transcendentals per a d’altres. El protagonista retroba una carta que no recordava haver escrit, tot i haver estat determinant en la vida i la mort de diverses persones, i que explica una versió completament diferent d’alguns episodis de la seva vida, una versió diferent d’ell mateix. Jo, que recordo detalls mínims de fets banals i que em passo la vida esforçant-me per interpretar acuradament els gestos de les persones que estimo, reacciono amb espant a la cordial salutació d’algú que em crida pel meu nom al baixar del tren i de qui no recordo ni la cara ni com es diu.

Com em pot reconèixer, et preguntes, si no em conec ni jo. Perquè a les irregularitats de la memòria s’hi afegeix la inconsciència dels canvis físics. Uns canvis que de vegades no veus al mirall, on projectes el desig del que vols ser, però que l’aparador traïdor no et deixa menystenir.

Potser el que jo espero és la resposta a una carta que vaig escriure i que no recordo haver enviat.