Muntanyes nevades

Des de la finestra de la meva habitació veig caure la neu i, quan s’aclareix una mica la boira, el poble que hi ha sobre la muntanya del davant, a l’altra banda de la vall. Neva des d’aquest matí i, poc a poc, tot el paisatge s’ha anat cobrint de blanc. Resultaria bucòlic si no fos una mica frustrant, perquè el que volíem aquests dies era esquiar. Avui calia posar cadenes per arribar fins a l’estació, a menys de 10 km, i les condicions a dalt eren prou dolentes com perquè em fes enrere de conduir sobre la neu, que em costa i em fa por.

Malgrat tot, el paisatge està preciós, com en un Nadal de conte. Els camps, els camins, les teulades i els arbres que veig des de la finestra acumulen ja 5 o 6 centímetres de neu, i els cavalls i les vaques s’han quedat immòbils com estàtues, esperant que passi el mal temps. Les volves blanques segueixen caient a poc a poc, i des de la comfortable escalfor de la casa penso en com n’havia de ser de dura la vida en aquestes terres en els temps del meu rebesavi Castellarnau i del meu rebesavi Cuberes.

Miro caure la neu i penso en el projecte de casa que tinc a pocs quilòmetres d’aquí i en el projecte de vida tant de temps ajornat. M’imagino a mi mateixa mirant caure les volves de neu des d’un altra finestra, en una casa semblant a aquesta, en un poble semblant a aquest, i em pregunto si no seria ja hora de posar fil a l’agulla i portar els somnis a prop de la realitat.

Sento que els meus rebesavis del Pallars i els avis de l’Alta Ribagorça s’inquieten dins de la tomba i em pregunten: Vols dir? I segurament tenen raó de mirar-s’ho amb un cert escepticisme. Però el que ells no saben és com m’enyoro de tenir un poblet nevat i un arbre i uns camps i unes vaques davant de la finestra, enlloc de tenir un pati de veïns, tres balconades, el pati d’una escola urbana, envoltada de filats de ferro i carrers plens de cotxes. I, de fet, em puc passar setmanes que el meu únic paisatge és la pantalla de l’ordinador i el veí del davant en el tren que em porta de Terrassa a Barcelona, però quan aixeques la vista, dóna gust veure alguna cosa que no sigui totxo i asfalt.

Per això, tots els caps de setmana m’escapo corrents a l’hípica casolana i familiar on viu el meu cavall i que sembla amagar-se de la ciutat que l’envolta. En sents els sorolls llunyans (el tren, les motos, els cotxes…), però a la pista o passejant, pots arribar-te a imaginar a quilòmetres de distància.

Aquí al Pallars hi ha, n’estic segura, totes les coses que m’agraden per viure-hi a prop, estiu i hivern, però posar en marxa un nou pla de vida requereix un esforç que només algunes persones són capaces d’assumir. No sé si sóc una d’elles.

Escudella de Nadal

Bones festes a tots!!

Hivern: renovació

Camino pel carrer i, aquí i allà, veig arbres acabats de podar i d’altres que esperen el seu torn per a la cerimònia de renovació anual. Penso en l’hivern que acaba de començar i en l’any que s’acaba, i sento que ha arribat el moment per a una renovació interior i exterior. Tanmateix, ja fa temps que no crec en les grans decisions catàrtiques. Penso que cal fixar-se en la natura i deixar que tot el fullam s’assequi i les branques primes quedin despullades abans de prendre serra o destral. Així que el meu propòsit per al nou any que s’apropa és fer neteja.

La gent com jo, massa atabalada per múltiples projectes, tastaolletes encuriosida de mil històries disperses, tenim tendència a anar acumulant andròmines amb el pas dels anys. I tinc la convicció que estripar papers i llençar mals-endreços ajuda també a fer neteja del cor i del pensament. També acumulem andròmines a l’ànima: les paraules que voldríem haver dit i per les que no vam trobar el moment propici; les petites frustracions, massa petites per fer-ne cabal, però que ens van deixar mal gust de boca, com una digestió pesada que ens crea un indefinible malestar; el record de les il·lusions perdudes i els bocins de les que van estavellar-se contra la dura realitat… Per això, de tant en tant, cal fer neteja.

És aquesta una feina que saps quan comences, però que no saps molt bé quan acaba, perquè quan et poses a remenar les capses plenes de retalls del passat (físics i mentals) pots trobar-te amb sorpreses inesperades i pots necessitar més temps del que creies per fer net. Però com diu un vell proverbi xinès, per arribar a lloc no importa si vas de pressa o si vas a poc a poc, l’important és no aturar-se mai.

Penso en la renovació mentre escolto versions jazzístiques de velles nadales, davant de la llar de foc, a la casa on hem vingut a passar el Nadal. A fora fa molt de fred, i resulta agradable escriure en el comfort de la sala. Resulta agradable també posar distància respecte a les coses que m’han fet patir en els darrers mesos. Vist des d’aquí, m’adono que el pitjor sentiment és el d’impotència. Passen coses que ens fan mal, que ens fereixen, i no podem fer res, ni per evitar-ho, ni per alleujar-ho. Ens sentim arrossegats per un riu d’aigües violentes, o per un corrent invisible però tan fort que nedar en contra només serveix per deixar-nos esgotats. Segurament cal aprendre a viure amb l’inevitable, acceptar les coses com són i, com les aigües d’un riu, saber trobar un nou camí quan l’obstacle és massa gran per saltar per sobre. Resistir és una victòria.

Hi seguiré pensant demà mentre miro caure la neu que diuen que caurà.

Al capdavant

Ahir va morir Nelson Mandela i la notícia m’ha tingut pensant durant tot el dia en la idea de lideratge. Quina mena de qualitats cal tenir per ser capaç de posar-te al capdavant d’un gran grup de persones i saber no només arrossegar-les, sinó sobretot inspirar-les perquè el seu moviment faci rodar el món cap a un lloc millor?

L’actual situació de Sud-Àfrica, 14 anys després que Mandela abandonés la presidència, demostra que els autèntics canvis —l’avenç cap a la justícia, l’eliminació de la pobresa, l’educació, el desenvolupament social i econòmic— són sempre una obra col·lectiva i que no n’hi ha prou amb un heroi, ni amb dos, ni amb tres… perquè la vida, com les platges, es fa granet de sorra a granet de sorra. En una comunitat, en un país, si la majoria d’individus no marxa en la mateixa direcció, el que s’avança un dia cap a una banda es desfà el següent cap a l’altra. Però necessitem líders que ens marquin el camí, que ens ajudin a caminar tots junts en la direcció correcta. I Mandela era una d’aquestes persones.

Com els fars en la fosca, els líders, els que ho són de veritat, ens donen seguretat. Per això, avui alguns es preguntaven si Sud-Àfrica sabrà resoldre els seus problemes i aplegar voluntats un cop desaparegut aquest referent ètic i polític. I per això algunes persones entrevistades deien que se senten una mica més soles, una mica més perdudes.

Per arribar a ser un referent tant excepcional com Mandela segurament concorren qualitats personals extraordinàries, però també unes circumstàncies històriques que, de sobte, situen una lluita i un país en el centre d’atenció universal i il·luminen els seus protagonistes. Tanmateix, herois irrepetibles i capitans anònims de gestes quotidianes comparteixen, com a líders, la capacitat de saber veure dels altres el millor que tenen i la gràcia de saber il·lusionar-los perquè ho aportin a l’objectiu comú. Es pot liderar de moltes maneres: uns ho fan predicant amb l’exemple; d’altres, anant sempre un pas per davant, però mai tan lluny com per oblidar que ningú dirigeix projectes, sinó que dirigeix les persones que els duen a terme. I això és molt important perquè els projectes no tenen ni emocions, ni sentiments, però les persones sí.

Els líders excepcionals com Mandela saben que el cor és una arma poderosa.

Meta coberta

Fa molts mesos vam iniciar la carrera cap a la meta que ahir vespre vam cobrir. Ho dic en plural perquè ha estat un treball col.lectiu: vam presentar la tercera edició de l’Informe Biocat i hem culminat així mesos de recerca duta a terme per un equip més petit del que hagués calgut, però motivat i rigorós. Res hagués estat possible sense la Mònica i la Cristina. Importantíssima la contribució de la Gemma, imprescindible la implicació de la Sílvia, la Isabel, la Mariona… Un bon equip ho és tot. Sols som criatures incompletes. Les grans obres són sempre, fins i tot quan no ho semblen, col·lectives. I, perdoneu-me si sona massa presumptuós, però crec que ens ha quedat un bon informe.

He après molt treballant en aquest estudi i ara estic més convençuda que mai que el sector de les biociències és essencial per a l’economia i per a la millora de la vida de les persones. No vull semblar apòstol de la feina que em dóna de menjar, però quan miro a l’entorn veig talent, il·lusió, compromís, tot i que també barreres i dificultats.

En un país de blancs i negres com el nostre, un informe com aquest, que diu a molts llocs “sí però…”, costa més d’explicar als mitjans —sempre a la recerca d’un titular contundent— que aquells que tenien un to més triomfalista. L’èxit sense matisos sedueix, però els temps han canviat i “ara no toca” cap mena de triomfalisme, perquè al costat de coses que van molt bé, n’hi ha unes quantes que grinyolen i cal adreçar-les.

Demà, amb una mica menys de son explicaré les meves impressions.